divendres, 27 de març de 2020

Celebrem el "Dia Mundial del Teatre"

En el Dia Mundial del Teatre 2020, us deixe un resum del text de Shahid Mahmood Nadeem (periodista, dramaturg, guionista i director de televisió, fundador i director d'Ajoka Theatre, i activista de drets humans) que conté el missatge institucional amb un significat especial pel context en el qual es produeix.

El teatre com a santuari 


 A la fi d'una representació de l'obra de teatre d’Ajoka sobre el poeta sufí Bulleh Shah, un ancià, acompanyat per un xiquet, es va acostar a l'actor que havia interpretat el paper del gran sufí. "El meu nét no es troba bé, ¿el podria beneir?", Va dir. L'actor es sorprengué i contestà: "No sóc Bulleh Shah, només sóc un actor que interpreta el paper". L'ancià llavors respongué: "Fill, no ets un actor, ets una reencarnació de Bulleh Shah, el seu Avatar". 

 Va ser aleshores que se'ns va ocórrer un concepte completament nou de teatre, on l'actor es converteix en la reencarnació del personatge que interpreta.

 Explorar històries com la de Bulleh Shah, històries com aquesta existeixen en totes les cultures i poden convertir-se en un pont entre nosaltres, els creadors de teatre, i una audiència desconeguda però entusiasta.

 Mentre actuem a l'escenari, de vegades ens deixem portar per la nostra filosofia de teatre, en el nostre paper com a precursors del canvi social a vegades deixem enrere a gran part de la comunitat.

 En el nostre compromís amb els desafiaments de present, ens privem de les possibilitats d'una experiència espiritual profundament commovedora que el teatre pot proporcionar.

 Al món de hui, on la intolerància, l'odi i la violència estan en augment, el nostre planeta s'està enfonsant cada vegada més en una catàstrofe climàtica; necessitem reposar la nostra força espiritual.

 Necessitem lluitar contra l'apatia, la letargia, el pessimisme, l'avarícia i el menyspreu pel món en què vivim, pel planeta on vivim.

 El teatre té un paper, un paper noble, ha de dinamitzar i fer avançar la humanitat, ajudar-la a aixecar-se abans que caiga en un abisme.

 El teatre pot convertir l'escenari en un temple; l'espai d'actuació, en alguna cosa sagrada. Al sud d'Àsia, els artistes toquen amb reverència el sòl de l'escenari abans de trepitjar-lo, una antiga tradició en la qual l'espiritual i el que és cultural estaven entrellaçats.

 És hora de recuperar aquesta relació simbiòtica entre l'artista i el públic, el passat i el futur. Fer teatre pot ser un acte sagrat i els actors poden convertir-se en els avatars dels rols que exerceixen.

 El teatre té el transformador potencial de convertir l'escena en un santuari i aquest santuari en un espai d'actuació.

Institut Internacional de Teatre ETI. 

Organització Mundial per a les Arts de l'Escena.



Si voleu conéixer el text complet cliqueu l'enllaç en català, en anglés i en castellà.

Més que mai ens cal reivindicar la importància del teatre i de la cultura en la nostra societat. Les companyies i els teatres valencians estan fent un acte de generositat extraordinari permetent-nos contemplar les seues creacions íntegres a la xarxa des de la nostra llar. Recordem-nos-en quan passe tot i anem al teatre a veure'ls en directe.

Us convide a revisitar alguna de les obres per passar millor la clausura a què estem obligats aquests dies. Hui us recorde que teniu en obert El verí del teatre de Rodolf Sirera en la versió estrenada al Teatre Micalet amb Pilar Almeria i Cristina Garcia. No us la perdeu.

dijous, 5 de març de 2020

17 simpàtiques maneres d'acabar amb el capitalisme', una faula satírica sobre la societat

Al Teatre Micalet de València s'ha estrenat hui 17 simpàtiques maneres d'acabar amb el capitalisme, un espectacle fet amb ironia i molt de sarcasme per la Cia Casa Real i Tarantana Teatre que us farà riure en alguns moments i us sorprendrà en altres.

L'espectacle 17 simpàtiques maneres d’acabar amb el capitalisme es presenta com una paròdia dels manuals d'autoajuda. Al més pur estil de Teletienda s'intenta aconseguir la venda del mètode per acabar amb el capitalisme de 17 maneres diferents. La publicitat audiovisual abusarà de les imatges de personatges polítics i mediàtics internacionals que llancen les seues consignes sobre l'èxit del producte. Aquestes imatges projectades es complementen amb l'actuació de quatre angoixades dones (una empleada de banca, una traductora, una publicista i una professora de ioga) amb conflictes morals que no acaben de resoldre. Les quatre acabaran confluint per treball en la cloenda del congrés del Fons Monetari Internacional i, prèviament, ens explicaran -a manera d'esquetx- quatre petits actes aïllats de rebel·lió personal que, combinats, podrien comportar la caiguda de multinacionals, entitats financeres i potències polítiques del món. 

Amb aquest esbojarrat plantejament, l'espectador és convidat, entre d'altres, a qüestionar-se, a partir del tòpic, per què la roba que portem és tan barata, què hi ha darrere de les dietes macrobiòtiques miracle i de les teràpies naturals, com cal actuar davant d'una entrevista de treball o com aconseguir un ascens laboral no desitjat... En el fons, sense aprofundir en excés ni en tecnicismes economicistes, se'ns plantegen dubtes com els elements sobre els quals se cimenta la societat occidental actual o els efectes que provoca el capitalisme feroç en les nostres vides quotidianes. En ocasions les actrius llueixen una màscara de corder per provocar-nos el pensament de per què les persones actuem 'com a borregos', deixant-nos portar o imitant els altres sense pensar; o per què no ens rebotem i actuem 'com a corders' fortament dòcils i fàcils d'enganyar.

La senzilla però efectista posada en escena està formada per un faristol des d'on parla un dels personatges, una estora roja on se centren algunes de les escenes, 4 pufs on s'amaguen alguns dels objectes que formen l'atrezzo i la pantalla on es projecten els testimonis de personatges internacionals. Això obliga les 4 protagonistes a omplir l'escenari pràcticament nu amb l'acció i la paraula i a defensar el seu paper amb energia i passió.

Animeu-vos a passar poc més d'una hora amb aquestes 4 'terroristes' de l'humor negre i l'absurd més provocador.


Fitxa artística

Dramatúrgia: Raquel Loscos i Salvador S. Sánchez
Direcció: Salvador S. Sánchez i Raquel Loscos
Intèrprets: Rocío Manzano, Sara Sansuan, Anna Tamayo, Laura Vila Kremer
Veus: Sara Loscos, Lola Sans.
Dobladors: Montse Barcón, Xavi Bundó, Òscar Dalmau, Alba Forés, Jordi Graupera, Lídia Heredia, Mònica Roca, Montse Llussà
Escenografia i il·luminació: Alberto Merino i Gerard Orobitg
Audiovisuals: Ramón Frías (Lapso Films)
Vestuari: Cinta Moreno
Himne: Modesto Lai i Laura García
Construcció d’escenografia: Nacho Ullua
Assessoria de moviment: Marta Filella
Fotografia: Jara Diotima i Quim Garcia Turon
Vídeos promocionals: Adrián Erre i Gerardo del Castillo

divendres, 28 de febrer de 2020

'Un fill del nostre temps', 3 dies al Teatre Micalet


Hui s'ha estrenat a València l'obra 'Un fill del nostre temps' on un soldat repassa com ha anat la seua vida al temps que va descobrint a l'espectador un procés de transformació en que un estat totalitari posa en marxa la maquinària de publicitat que anul·la l'individu i el substitueix per un concepte particular de "la pàtria". El ben curiós és que la "pàtria" només és la d'uns quants i no la de tots. Sempre s'elimina la possibilitat que la idea de pàtria és molt plural i unes altres persones poden no compartir la seua imposició de via única, les seues idees; especialment quan formen part d'un estat menut que pot ser aniquilats, si cal, per un estat totalitari que els envaeix.

L'obra, escrita el 1937 per Ödon Von Horváth des del seu exili vienés, ens remet a un moment entre guerres on Europa caminava cap a la desesperació i el nazisme difonia les seues idees feixistes que pretenien l'anul·lació del pensament lliure i la crítica per part dels ciutadans. Vuitanta-tres tres anys més tard, Europa veu com ha sorgit de nou l'ultra dreta i la propaganda feixista torna a centrar la falta de propostes democràtiques amb una idea difosa del concepte de "pàtria". 

El monòleg, extraordinàriament defensat per Andreu Carandell, té, al meu parer, altres encerts que el fan interessant, malgrat la seua aparent dificultat: la direcció (amb el contrast del que el soldat diu en escena i la veu en off que esdevé la consciència que fins aleshores havia quedat narcotitzada per l'ideal militar), el disseny de vestuari (que recorda la gelor del paisatge i centra el personatge dins d'una institució que premia els atrevits amb estrelles platejades, aquells que es fan els valents, i abandona els qui han sigut lesionats i no serveixen ja com a carn de canó),  el minimalisme del decorat (la pobresa social) i la tria de la banda sonora (que, a través de cançons, rememora l'esperit militarista i propagandístic que imperava en l'època) i la creació d'individus obedients i fidels a la disciplina i idees de l'exèrcit i l'estat. 


Altres crítiques:

diumenge, 16 de febrer de 2020

'Godot', un muntatge atrevit al Teatre Rialto

Dijous 13 de febrer s'estrenà al Teatre Rialto de València Godotl'última de les produccions de l'Institut Valencià de Cultura basada en un text de Juli Disla dirigit per Jaume Pérez i interpretat per Paloma Vidal, Enric Juezas, Manu Climent, Neus Alborch, Maria Maroto, Mertxe Aguilar, Bruno Tamarit, Morgan Blasco, Wanda Bellanza, Gloria Román, Miguel Seguí i Vicent Pastor. 

A bon segur que la proposta del muntatge us sorprendrà i que l'actuació coral d'actors i actrius no us deixarà indiferents.




Què passa si els personatges creuen la quarta paret i se situen en la platea? Què ocorre si es transgredeixen les normes del teatre clàssic i el públic i els actors conviuen en un mateix espai? Quan comença una obra, quan s'obri el teló? Què pensaríeu si, a l'escenari, l'acció més trepidant foren els diferents canvis de decorats? Què ocorre si el públic se sent arrossegat per una situació teatral un  tant inusual? Què passa si l'espectador experimenta la comoditat o incomoditat del temps a través d'un segon que pot esdevenir etern o d'una eternitat que és un no res? 

Juli Disla ens proporciona un text intel·ligent que ens remet a una realitat ben particular on ens mostra comentaris i accions quotidianes que es poden produir mentre s'espera que comence una funció de teatre. Aquest fet donarà pas, en algun moment, al coneixement d'aspectes parcials sobre Godot, com s'esdevé a l'obra de Samuel Beckett. Un i altre autors posen en marxa la maquinària d'un temps que sembla no acaba d'arrancar mai i que pot moure al tedi o a la diversió a l'espectador més impacient o més calmat. 

Els actors i les actrius tenen un hàndicap molt interessant: han de saber jugar bé el seu paper fer de públic i conviure amb ell de tu a tu mentre naveguen per fragments del text de Samuel Beckett i la seua obra Tot esperant Godot. Especialment perquè, confosos entre els espectadors i sense il·luminació, el públic té la dificultat que no sap de cert quina és la posició global dels personatges que escolta, encara que en tinga alguns ben a prop. Aquesta dificultat desapareix mentre va transcorrent la funció i, especialment, cap al final quan alguns dels parlaments se situen sota el focus i la llum.

Com a públic, per tant, cal assistir amb un esperit obert i amb la intenció de divertir-se i seguir el fil del que passa al pati de butaques perquè el director, Jaume Pérez, ens planteja el contrast entre dos llenguatges escènics: un estètic, magníficament dissenyat per Blanca Añón, sobre l'escenari; i l'altre, basat en l'acció i la paraula, en el pati de butaques. La relació entre els personatges i el públic és diferent a com l'experimentem al teatre clàssic; en l'obra podem dir que es produeixen noves relacions entre els personatges: no sols interactuen entre ells sinó que també fan còmplices els espectadors dels seus diàlegs i, quan poden, fins i tot els provoquen. 

Beckett, en Tot esperant Godot, estableix un discurs sobre el temps i l'espai, sobre l'espera del desconegut Godot que mai no hi arriba. Juli Disla trasllada l'espera al propi teatre perquè els personatges de la seua obra han de fer creure l'espectador que també esperen que comence la funció de Godot. El públic ha de prendre posició respecte al que passe i al que s'escolte al pati de butaques, ha de reflexionar: lamentar-se o riure, solidaritzar-se amb el que escolta o distanciar-se'n, esperar o impacientar-se, abandonar o quedar-se... Dit d'una altra manera, ha de compartir els elements quotidians que envolten el començament de qualsevol fet nou, també el teatral, i prendre partit davant d'ell. En aquest cas pot prendre partit sobre la superficialitat de les relacions humanes, sobre el tedi de determinades circumstàncies, sobre la falta de comunicació aparent entre el que s'esdevé a l'escenari i al pati de butaques... Però eixes descobertes, totes interessants, són personals i al teatre, com al món, distintes per a cada persona.

Us recomane la visió de Godot, un text que segueix la dinàmica del teatre de l'absurd i que ens mostra la importància i diversitat de muntatges que ens poden fer reviure la ficció o una quotidianitat aspectant... Absurda? No, més aviat aventurera, exploradora, contemplativa, observadora, sensorial, enigmàtica, participativa... i entretinguda. 

Recordeu que l'obra estarà en cartell al Teatre Rialto fins al 22 de març.

dimarts, 28 de gener de 2020

'Faust', una proposta enigmàtica i interessant

TORNA Faust des del de 31 gener fins al 9 de febrer

Faust és un personatge creat per Johan Wolfgang von Goethe durant la confrontació entre la Il·lustració i el Romanticisme, en el marc de la lluita entre el fracàs de la raó i l'atracció constant de l'irracional. És un dels texts més representats de l'escriptor alemany que tracta sobre el mite de l'ambició desmesurada que porta al protagonista a vendre la seua ànima al dimoni a canvi de la joventut eterna, els plaers i el coneixement il·limitat.


Aquests dies, entre el 5 i el 23 de desembre, es representarà l'obra al Teatre Rialto de València. El Faust dirigit per Jaume Policarpo està basat en un text d'Arturo Sánchez Velasco i del propi J. Policarpo. L'obra produïda per l'Institut Valencià de Cultura (IVC) ens situa en la lluita personal entre el que és, o no, immoral per aconseguir els plaers mundans, entre el que ens dicta el cor o construeix la ment; aquesta és una idea que està latent al llarg de tot el text en els diàlegs del propi Faust i que es manifesta en escena també per un gran titella al qual veurem com, en algun moment, se li il·lumina la ment i, en algun altre, el cor. Malgrat que no deixa de ser un titella mogut pels fils del poder, és el símbol de la persistent lluita entre el bé i el mal, entre Déu i el Dimoni, entre la raó (la ment) i els sentiments (el cor), entre la ciència i la religiositat. I en mig d'eixa lluita hi ha l'home, el científic amb les seues vanitats i desitjos.

 


En aquest cas el personatge, resolt amb mestria per Enric Benavent, manifesta la necessitat de l'home d'allunyar-se de Déu i agafar-se a la ciència. Enfront té una Empar Canet que representa magistralment Mefistòfil, el dimoni que persistentment i implacable acompanya Faust, el provoca i deslloriga el motor dels seus desigs més ocults, li fa reconèixer els seus instints més baixos i el camí més ràpid per aconseguir tots els plaers encara que haja d'arrossegar moltes víctimes indefenses per aconseguir-ho. Aquest és el cas de Margalida, la jove de qui s'enamora Faust i que pateix les circumstàncies més amargues de l'argúcia tramada pel dimoni i executada per Faust. Cal destacar l'actuació d'una jove Maria Caballero que és capaç de traslladar a l'espectador les emocions i les tensions per les quals ha de passar el seu personatge. Margarida és l'amor pur, la víctima de Faust i el paradigma de la violència que es comet contra els dèbils. La resta d'actors i actrius demostren un domini tècnic en la manipulació dels titelles i una correcció en la defensa dels personatges secundaris.

Una excel·lent il·luminació, un vestuari encertat i uns telons i escenografia suggerents juguen un paper destacat per completar eixe univers fantàstic i, sovint oníric, que es construeix amb els titelles, l'alter ego de molts dels personatges que mostren així els seus pensaments, la seua ànima nua. 


 

 Els espais reals, però imprecisos, i els imaginaris o fantàstics que remeten a la ment humana es recreen en la mesura que avança l'obra de forma intemporal. L'abstracció i la modernitat d'un núvol de cables va prenent forma en moviment per recrear, per exemple, el laboratori del científic o el sostre del palau de l'emperador. Un espai on les cordes i els fils estan també presents perquè l'espectador perceba la idea de manipulació no sols quan són els titelles els qui s'han de moure, sinó també quan són actors i actrius els qui defensen els personatges. La idea que se'ns queda com a espectadors és que el ser humà és com un titella gegant que es deixa manipular per sentir-se viu i poder-se alliberar, amb tota la complexitat del pensament que això comporta, de tots els prejudicis. 

 Estem davant d'un Faust on està ben present la tradició teatral de Jaume Policarpo i la seua experiència en muntatges on es barregen titelles i actors amb gran sentit de l'estètica i del moviment escènic.

Felicitem la companyia i l'IVC per realitzar un muntatge atrevit d'una de les obres complicades del teatre universal i defensar-lo de manera tan encertada.

Text publicat anteriorment el 8/12/2018

Un goig poder veure 'El jardí dels cirerers' de mans de la Companyia de Teatre Micalet

TORNA  al Teatre MICALET de València entre el 29 de gener i el 23 de febrer. La reestrena ens torna a demostrar que l'energia d'aquests actors i actrius és tan extraordinària com el text que representen. 


Gran ovació del públic en l'estrena de 'El jardí dels cirerers'. En l'apunt anterior ja ho intuïa; hui, després de comprovar l'energia que circula per l'escena i la força i estima amb què defensen els personatges tots els actors i actrius de la Companyia de Teatre Micalet, us recomane que organitzeu la vostra agenda i reserveu les entrades perquè no se us passe la visió d'aquesta obra.

El jardí dels cirerers és l'última de les grans obres escrites per Txèkhov i té tota la vigència actual pels seus valors literaris i de crítica social. Està ambientada en el descens econòmic de l'aristocràcia russa a finals del segle XIX. Durant aquest període, els fills dels que havien sigut els seus esclaus s'enriquien i tenia lloc una inversió de papers que posà en tela de judici la forma de vida portada pels rics aristòcrates.

Tots els actors i actrius, tant els que representen els papers principals com els secundaris, tenen moments de lluïment durant la representació que ens permeten entendre tan bé els motius d'aquest intercanvi de papers socials entre esclaus obedients, aristòcrates malbaratadors i fills d'esclaus amb expectatives de medrar. Sense anar més lluny, per entendre la situació que s'esdevé al final de l'obra, només heu de fixar-vos, per exemple, en la presència i fidelitat del vell criat Firs, o en la pròpia protagonista que es desprén amb tanta facilitat dels seus diners per mantenir una forma de vida que els ha portats a la ruïna, o en Ermolai que, malgrat que intenta aconsellar a la família a qui serviren els seus familiars, acabarà adquirint i transformant la seua propietat en benefici propi. Aquests valors i formes d'actuar de finals del segle XIX les tornem a veure hui en dia com a conseqüència de l'especulació i de la interpretació i profit personal que alguns poderosos n'han fet de la crisi econòmica; ara, però, els més perjudicats ha estat els proletariat.



Però, centrant-nos en la representació de la Companyia de Teatre Micalet, he de destacar la interpretació magistral de Pilar Almeria en el paper de Liubov Andrèievna, la noble dama que està a punt de perdre tota la seua fortuna per la seua pròpia deixadesa i la del seu germà; la mesura i eficiència de la Vària, la filla adoptiva, que en fa Cristina García; i l'encert de Josep Manel Casany que interpreta un Ermolai Lopakhin ferm i segur a l'hora de defensar els seus negocis i ajustat a mesura quan es tracta de jutjar els amos a qui van servir els seus familiars. La importància dels seus personatges en el desenvolupament de la trama i la major presència en escena els permet lluir les seues dots interpretatives de forma sublim i amb goig. Es nota que tots tres viuen amb intensitat el seu personatge i això es transmet al públic.

La resta de personatges són defensats encertadament per Ximo Solano (Leònid Gàiev), Laura Romero (Ània), Berna Llobell (Firs) i Guille Zavala Lloret (Pètia Trofimov); encara que no tinguen tanta presència escènica, la seua importància és gran perquè l'espectador es faça el retrat complet d'una època i unes actituds que ja estan en extinció quan Txèkhov escriu l'obra.

Cal dir que la supressió de personatges respecte al text de Txèkhov no es nota perquè la prosa encertada de Manolo Molins contribueix a que no es perda l'essència dramàtica de l'obra original.

Per acabar, vull destacar un parell d'aspectes encertats en la representació: el primer, la direcció ajustada de Joan Peris i l'atreviment que observareu només entrar al teatre i haver de passar a un gran saló senyorial com si d'una de les persones convidades a la casa es tractara. Aquest fet, rebre convidats, era molt habitual per als senyors durant el segle XIX; les visites eren ateses als salons de les seues cases senyorials com una forma d'entreteniment per a uns i per als altres. Aquesta elecció genera una distribució de les butaques i de l'espai diferent al que sol ser habitual al Teatre Micalet que no us deixarà indiferents com a espectadors i que comporta una gran dificultat a l'hora de concretar el moviment escènic.

Contribueix també al lluïment de l'obra, el segon aspecte:  la il·luminació d'un espai tan ampli, dissenyada per Jorge F. López, i el vestuari dissenyat per Isabel Requena.

I, si voleu saber-ne més, acudiu al Teatre Micalet, no hi ha res com gaudir del bon teatre. Però no us confieu, només teniu fins al 2 de desembre. Si hi aneu, segur que no us penedireu.

Publicat anteriorment el 08/11/2018

dimecres, 22 de gener de 2020

Una estrena esperada: El jardí dels cirerers

TORNA al Teatre MICALET de València entre el 29 de gener i el 23 de febrer.

Potser no exagere si us dic que estem davant d'una de les estrenes més importants de la temporada. La solidesa del text, les aportacions de Manuel Molins (que està en un procés extraordinari de creació) i la direcció valenta de Joan Peris se sumen als valors que transmet l'obra d'Anton P. Txékhov. A més, comptem amb la garantia del conjunt d'actors i actrius que la representaran, profesionals que ens han demostrat moltes vegades que saben generar el clima apropiat perquè l'espectador en gaudisca de les tensions, subtileses i poesia que creà l'autor.


En la fotografia: Josep Manel Casany, Cristina Garcia, Pilar Almeria, Laura Romero, Berna Llobell i Guille Zavala

La reestrena serà el proper dimecres 29 de gener a les 20,00 h. L'obra, El jardí dels cirerers. I la Companyia de teatre Micalet serà qui represente aquesta gran obra del teatre universal al Teatre Micalet de València. L'obra es mantindrà en escena fins al 23 de febrer.

El jardí dels cirerers és un text carregat de sentiments (la deixadesa, l'estima, l'enyor, el poder dels diners...) que representa ben bé el declivi d'una família de l'aristocràcia russa que veu perdre les seues possessions perquè està fortament endeutada. Amb aquest rerefons, l'obra ens mostra els sentiments dels personatges i reflexiona sobre un món en crisi. Les pròpies paraules finals de la protagonista ens deixen veure l'enyor per tot allò que un dia formà part de l'esplendor familiar i ara s'esvaeix: "Oh, el meu jardí estimat, tan bonic, tan tendre, la meua vida, la meua joventut, la meua felicitat, adéu!... Adéu!... Donar l'últim cop d'ull a aquestes parets..."

No us perdeu l'obra.

PUBLICAT ANTERIORMENT EL 5/11/2018