'Joanot' per Esclafit Teatre

Ahir dijous es va estrenar al Teatre Micalet de València l'obra Joanot per la companyia Esclafit Teatre. 

 Joanot és un monòleg teatral dirigit per Juanmi Reig i representat encertadament per Joan Nave. En ell, el personatge de Joanot Martorell reviu algunes escenes de la seua biografia i les contrasta amb les que interpreta el personatge de la novel·la Tirant lo Blanch. L'obra està basada en el text, publicat per l'Editorial Bromera, del que n'és autor el mateix Joan Nave.

L'argument se situa en una nit de pluja i fred durant l'hivern de l'any 1464. El cavaller valencià Joanot Martorell, vell i pobre, ja ha finalitzat el llibre en què havia treballat els darrers quatre anys de la seua vida. En ell es barregen alguns esdeveniments viscuts amb desitjos que no ha pogut complir com a cavaller i també amb tots els seus dimonis. Satisfet del seu treball, la necessitat el porta a empenyorar el manuscrit a ca Martí Joan de Galba per 100 reals si res no li ho impedeix. La batalla que haurà de lluitar aquella nit no serà en el camp de batalla sinó amb ell mateix.

Un dels encerts de l'obra consisteix en resumir alguns esdeveniments cabdals en la redacció de la novel·la de cavalleries més important de les lletres catalanes i en situar a l'autor com a personatge singular per les seues pròpies vivències a l'ombra del personatge de la seua novel·la que ha adquirit tan gran renom.

Un espectacle que us entretindrà i despertarà les ganes de conéixer millor la biografia d'aquest personatge, un dels grans escriptors valencians del Segle d'Or.

Gran treball i anàlisi etnològica: 'El malfet d'Inishmaan'.

 Us heu preguntat mai com es vivia a principis del segle XX? Les dificultats laborals, la lluita diària, la convivència, l'alimentació, l'enginy d'alguns, la maldat o la bonhomia d'altres, el sentit de l'humor, la parla? Heu pensat com encara ens pica la curiositat la possibilitat de veure en directe com es filma una pel·lícula ni que siga per veure de prop als famosos que la puguen fer? 

 La Companyia de Teatre Micalet, amb El malfet d'Inishmaan ens regala el privilegi de descobrir-ho i contemplar en directe el retrat d'alguns hòmens i dones de les Illes d'Aran (Irlanda). L'humor àcid que desprén el text de Martin McDonagh i la representació valenta dels personatges permet a l'espectador gaudir tant del teatre com ho pogueren fer, a principis dels anys trenta, els encuriosits habitants d'Inishmaan per la filmació de la pel·lícula Man of Aran (Robert J. Flaherty, 1934) prop de les seues cases.

 I tot això, escenificat i representat amb la garantia de la Companyia Teatre Micalet, sota l'encertada direcció de Joan Peris. A bon segur que no us decebrà el gran treball de conjunt de l'equip actoral i dels tècnics per contar, des del naturalisme, una història on els personatges mostren les seues entranyes i justifiquen la seua parla aspra. 

 Malgrat que es tracta d'una comèdia coral, no puc estar-me de nomenar el treball de Pilar Almeria i Pilar Matas que interpreten magistralment el paper de dues germanes, Kate i Eileen Osbourne, carregades de senzillesa i que, amb la seua actuació, ens transporten al cor de les seues emocions mostrant-nos els canvis emocionals que han de suportar des de la seua botiga per superar el dia a dia amb el patiment de veure feliç el nebot 'malfet' de qui es feren càrrec en morir els pares. 

 En la mateixa línia, Josep Manel Casany torna a meravellar-nos amb l'energia que traspua en escena i que traspassa al seu personatge, Johnnypateenmike. Es nota com gaudeix dalt l'escenari i reviu cada xafardeig, cada història que conta, així com la relació que manté en aquesta ocasió amb sa mare, una Isabel Requena (encarregada també del vestuari) que defensa el paper de Mammy O'Dougal, una vella borratxa (però ben lúcida davant del que l'envolta) dona que enyora el marit mort i és mereix un bon reconeixement. 

 Bruno Tamarit fa de Billy Claven, un jove malfet que viu amb les seues ties; és l’espill que reflecteix el millor i el pitjor de la comunitat on viu. Com diu el seu personatge: "és l'actor que representa millor el paper que un vertader malfet". Mantenir el seu personatge no és gens fàcil perquè requereix esforç físic i emocional, fins i tot quan juga a sentir-se per damunt de la resta, al mateix temps que aguanta l'embat de l'assetjament que pateix des que era menut.

 

 

 La resta del repartiment dóna vida a personatges interessants que completen el ventall d'una societat apartada del món i que aporten força dramàtica a la història: Héctor Fuster, Babbybobby Bannett, el mariner que ha perdut la dona; Dani Machancoses, Doctor McSharry, el metge entregat als seus pacients; Guille Zavala, Bartley, l'adolescent que rep tots els colps de la germana major, Helen McKormick, una xica dura, malparlada, enèrgica i divertida al mateix temps defensada per Laura Sanchis.

 Si no teniu ocasió de veure l'obra aquest cap de setmana, al febrer (entre el 3 i el 28 de febrer) tornaran de nou al Teatre Micalet de València. No us la perdeu! 

Fotos: Santiago Carreguí

Enllaç al programa de mà

Article publicat anteriorment el 19 de novembre de 2020

Família Normal de l'Horta Teatre

   Entre el 15 i 31 de gener, L'Horta Teatre representarà al Teatre Micalet de València l'obra de Núria Vizcarro 'Família normal', dirigida encertadament per Pau Pons.

  Dues generacions d’una mateixa família romanen atrapades entre els trastos vells de la casa de poble que han heretat i podrien vendre. El ben cert és que el parer de mare, filla i germana no és massa coincident i els seus caràcters són un tant particulars. Quina família tan poc normal la García Normal! 

 Com diríeu que són les tres protagonistes de l'obra i per què val la pena conèixer-les? Mireu-les a la foto i us en faig cinc cèntims.

  

 Cal anar a conèixer-les i vore com s'estimen les coses que formaven part del seu passat (que potser també s'assembla un poc al vostre pel que fa a la música, la roba, els esdeveniments viscuts...); cal vore com els records els poden jugar males passades quan afloren amb motiu de la visita a la casa pairal on ja no quedava ningú (o sí?) després de la mort de la mare; cal anar per descobrir el contrast de caràcters i, també, les desavinences i l'estima que es tenen aquestes dues germanes defensades extraordinàriament per Verònica Andrés i Rosanna Espinós. Cal anar per riure amb les anècdotes divertides que ens relaten i per descobrir el que veritablement amaguen cadascuna amb les seues silenciades intencions respecte a la venda de la casa. 

 Però aneu en compte perquè potser en alguns moments us interpel·laran i no podreu quedar-vos indiferents davant els seus plantejaments de futur, de la visió que tenen de la depredació immobiliària, de la família i la relació entre mares i filles, de la propietat, del pas del temps, de la soledat i de la desesperació de no estimar-se... 

 Deixeu-vos atrapar, però aneu alerta també amb la filla, defensada amb energia per Laura Pellicer, que també té molt a dir o a callar, segons es mire, sobre el pas del temps i l'evolució de la dona i els plantejaments del feminisme actuals. 

 "En Família Normal vorem com tres dones s’enfronten al seu passat però també al seu futur a través dels objectes i dels records que habiten la casa familiar, la casa on s’han criat, una casa de poble, gran i difícil de mantindre. Vendre o no vendre l’únic patrimoni que els queda de l’herència és el fil conductor d’aquesta comèdia amb regust agredolç on uns personatges excessius i, sovint, insegurs, protagonitzen situacions imprevisibles, hilarants i alhora tendres". 

  Fitxa tècnica i artística 

  Sinopsi: "Un pare que perviu en les tassetes del café, una mare que no acaba d’anar-se’n, unes germanes que no s’entenen i una filla perduda. Si poguérem rescindir el contracte familiar o incloure l’opció de renovar-lo… Si poguérem triar la família, tot seria tan diferent, tan normal".

  Autora: Núria Vizcarro 

  Direcció: Pau Pons 

  Intèrprets: Verònica Andrés, Rosanna Espinós i Laura Pellicer

 Ajudant de direcció: Núria Vizcarro

 Escenografia: Los Reyes del Mombo

 Disseny de vestuari: María Poquet

 Disseny de llums: Marc Gonzalo

 Ambient sonor: Josep Ferrer 

 Producció executiva: Alfred Picó

Mariana Pineda de Federico García Lorca

Estrenada a Toledo el 2019, ha arribat al Teatre Principal de València, aquest cap de setmana, una interessant versió basada en el text Mariana Pineda de Federico García Lorca. L'encertada direcció de Javier Hernández-Simón, la il·luminació apropiada i un decorat aparentment senzill, però molt efectista, generen quadres escènics de gran bellesa plàstica i permeten als intèrprets defensar un text versificat, o cantat en ocasions, al més pur estil del teatre clàssic.

Un treball magnífic centrat en la figura de Mariana Pineda, que acabà sent un símbol de la defensa de la llibertat, defensada extraordinàriament per Laia Marull, que passa per multitud de registres en un escenari simbòlic on unes teles, aparentment trenades, van generant espais i decorant-los al temps que unes portes van adquirint  moviment per insinuar els diferents espais de la casa i presentar-nos els personatges amb els quals conviu Mariana i, també, amb aquells que visiten la casa perquè l'estimen o la utilitzen per aconseguir els seus fins.

 

Amb un vers fluït es van desvetllant les preocupacions d'aquesta dona singular que, per amor i per la defensa d'uns ideals que propugnaven la llibertat, es posa del costat dels qui pretenien 'modernitzar' un país que estava en mans de l'absolutisme de Ferran VII i del qui fora la seua mà de ferro a Granada. 

Mariana és la representació de l'honestedat, l'entrega i la fidelitat als seus ideals; és pur sentiment i, per això, al programa de mà defineixen el seu poèticament: "En ocasions l'amor és una mar profunda on morim ofegats, un lloc que al mateix temps és presó i horitzó, un temps parat on ni l'aire succeeix. En ocasions l'amor és un estiu nevat… una quimera, un conte que ens contem, a nosaltres mateixa per a poder seguir vivint. L'amor de Mariana Pineda es així". 

Un  espectacle ben fet del que cal gaudir estèticament i professionalment.

Fitxa artística i tècnica 

Duració:  90 minuts 

Tots els públics

Dates i lloc: 15, 16 i 17 de gener al Teatre Principal de València

Horaris: divendres i dissabte a les 19 h i diumenge a les 18 h

Autor: Federico García Lorca

Direcció i versió: Javier Hernández-Simón 

Producció: GG Producción Escénica, Teatro del Nómada y Saga Producciones 

Intèrprets: Aurora Herrero - Marta Gómez - Silvana Navas - Sara Cifuentes - LAIA MARULL - Óscar Zafra - Álex Gadea - Fernando Huesca - José Fernández 

Disseny d'il·luminació: Juan Gómez-Cornejo /Ion Aníbal

Escenografia: Bengoa Vázquez

Realització d'escenografia: Mambo Decorados

Disseny de vestuari: Beatriz Robledo

Realització de vestuari: Peris Costumes

Direcció musical, composició i espai sonor: Álvaro Renedo

Dinamarca, un gran colofó per a una trilogia sobre Europa

Des de hui i fins al dia 31 de gener

____________________________________

La direcció magnífica de Carles Alfaro i els treballs extraordinaris de Rebeca Valls, Cristina García, Sergio Caballero, Enric Juezas, Paula Braguinsky i Raül Navarro ens deixen entreveure la riquesa del text de Josep Lluís i Rodolf Sirera i el selecte equip que hi participa en la producció de l'espectacle Dinamarca de l'IVC. 

 

L'obra, situada en el context bèl·lic de la Segona Guerra Mundial, comença amb una música estrident que ens recorda l'esclat llunyà d'una bomba; aquest so es barreja amb el d'una caixa de música que ens suggereix l'ambient familiar, però aviat es trenca quan una certa estridència rítmica s'empasta amb la projecció d'una data, 1945, que contextualitza el possible final de la guerra i l'inici de la reconstrucció de Dinamarca. 

La presentació de la trama va unida a la projecció d'imatges poètiques i a l'estructuració del temps que es projecta en pantalla i permet a l'espectador l'organització del trencaclosques que construeix la narració a través de diferents flashback mantenint la intriga sobre el passat. Eixa informació, presentada a través de la paraula o de les pantalles, aclareix també la relació existent entre els distints personatges i la degradació moral, els secrets, les mentides i els conflictes existents entre ells.

Les febleses i contradiccions dels personatges queden estereotipades en alguns d'ells. Així:
- Solvej arrossega una neurosi destructiva originada per la mala relació amb el pastor, el seu pare, i amb la seua madrastra; estableix una complicada relació sentimental amb la jove escriptora i admiradora; i es mostra capriciosa i exigent davant la gelosia i els interessos de l'empresari teatral. Rebeca Valls defensa aquest paper de forma potent i admirable davant un mesurat Sergio Caballero, l'empresari que es venjarà de l'actriu amb la traïció.
- La necessitat d'expiar la culpa està present en el relat de manera interessant a través del personatge del rígid pastor protestant, que interpreta amb reeiximent Enric Juezas, un home turmentat que ha perdut la primera muller i és víctima de Brita, la segona esposa que representa l'arribisme. Es tracta d'una dona ordinària i de caràcter fort, segura i dominadora, que és defensada magistralment per Cristina García atorgant-li una càrrega de matisos al personatge que generen el contrapunt apropiat amb el pastor amb qui representa escenes sublims com el moment de la confessió.

- El personatge d'una brillant Paula Braguinsky representa la seducció i la ingenuïtat de la jove escriptora que perdé els pares de ben menuda. L'admiració que sent per la famosa actriu acabarà sent, després de col·laborar amb la Resistència, el parany que la farà caure en mans de la barbàrie nazi, representada pel personatge de Raül Navarro.

Ací i allà tots els personatges tenen alguna cosa a amagar que els mou a canviar d'estat com a conseqüència de les tensions interiors i de les externes que genera també la guerra.

La degradació moral que observem en els personatges també hi és present en una part de la societat danesa, començant per la rigidesa de la norma religiosa i l'actuació de l'església protestant, continuant per la deixadesa dels polítics i, en especial, la de la burgesia i de la corona. Tots evitaren l'enfrontament i veren l'ocupació nazi com un gest pacífic perquè no alterà, fins al 1943, la governació del país. Eixa degradació no deixarà de ser la cimentació sobre la qual es construirà la nova Dinamarca després de la Segona Guerra Mundial on trobarem molts 'joguets trencats' i alguns arribistes que aprofiten qualsevol vent de cua per eixir-se'n bé; com en qualsevol guerra, els guanyadors i els vençuts!

No deixeu de veure la interessant Dinamarca que es representa fins al 3 de novembre al Teatre Rialto. Aprofiteu també els altres actes que l'IVC organitza al voltant de l'obra, especial interés tindrà la lectura dramatitzada dels altres dos texts que formen la trilogia "Europa en guerra": Silenci de negra (dimarts, 22 d'octubre) i Benedicat (dimarts, 29 d'octubre).

Publicat anteriorment el 16/10/19

'T'estimo si he begut' per Dagoll Dagom, La Brutal i T de Teatre

 

T'estimo si he begut (Premi Lletra d'Or 2005) és una antologia de 13 contes de la qual n'és autora Empar Moliner. La pròpia autora ha adaptat els relats per al teatre i, amb la col·laboració de Dagoll Dagom, La Brutal i T de Teatre, sota la direcció eixerida de David Selvas i la interpretació convincent de l'elenc d'actrius i actors, les històries i els personatges han cobrat corporeïtat i s'ha aconseguit un espectacle dinàmic, àcid, entretingut, en alguns moments brillant i amb referències a l'actualitat.

 L'obra de teatre T'estimo si he begut respecta el clímax de les històries d'Empar Moliner i ens conta aspectes de la vida moderna de personatges singulars, poc agraciats i, sovint, contradictoris per crear una comicitat que li trau ferro als problemes que planteja la dificultat de la vida en parella, la lactància materna, la gelosia, l'assetjament escolar, la pèrdua de l'autoestima o, entre d'altres, la superficialitat de les relacions en el món actual. Es tracta d'un espectacle coral on actors i actrius es van repartint el protagonisme en cadascun dels diferents esquetxos.

 La companyia ha aconseguit un treball amb coreografies animades i el cinisme i l'acidesa de l'autora que ha mantingut els retrats, entre còmics i amargs, de gent corrent, d'uns personatges que se la juguen com qui participa en un joc d'atzar per tirar endavant (amb coherència o no) el dia a dia. Les històries esbojarrades i contradictòries que formen part de l'espectacle, hui, s'han representat al Teatre Principal de València amb èxit de públic, bones veus, bon ritme i molta professionalitat per part dels intèrprets: David Bagés, Mamen Duch, Mercè Martínez, Marta Pérez, Carme Pla, Rosa Gàmiz i Ernest Villegas. 

 

 La interessant proposta d'escenografia d'Alejandro Andújar reprodueix inicialment una sala de bingo, espai on treballen les actrius que s'han quedat sense faena i tampoc poden 'teletreballar' com a conseqüència de la pandèmia. El vestuari de Maria Armengol, encertat i colorista, reprodueix un uniforme, ajustat i cenyit al cos, de treballadors de bingo i permet la caracterització dels clients tal com en trobaríem tants passejant pel carrer hui en dia. L'equilibri entre històries i les cançons basades en els contes de l'Empar Moliner i la música de l'Andreu Gallén requerien també d'una il·luminació (Jaume Ventura) i un so (Roger Àvalos) brillants i apropiats perquè l'actuació fora reeixida. I, en pràcticament totes les escenes, ho han aconseguit.

 En resum, en els moments de desavinences i crítiques desmesurades que patim, val la pena contemplar un espectacle que ens mostra algunes misèries menors de la gent i ens demostra el talent de l'autora, del director i d'un grup extraordinari d'actors i actrius amb molta bis còmica que ens expliquen històries amb un punt de realisme fantàstic i amb crítiques velades al racisme, al masclisme i a la hipocresia d'un món políticament correcte però buit de sentiments. 

Tres sessions amb entreteniment i diversió assegurades. 

 Enhorabona!

Enllaços a vídeos de promoció: Empar Moliner, Spot 50, David Selvas i Carme Pla

Fitxa artística

Autoria Empar Moliner 

Direcció David Selvas 

Música original Andreu Gallén 

Intèrprets David Bagés, Mamen Duch, Mercè Martínez, Marta Pérez, Carme Pla, Rosa Gàmiz i Ernest Villegas 

Escenografia Alejandro Andújar 

Vestuari Maria Armengol 

Il·luminació Jaume Ventura 

So Roger Àvalos 

Coreografia Pere Faura 

Ajudant de direcció Daniel Meyer 

Producció executiva Anna Rosa Cisquella i Daniel López-Orós

 Una coproducció de Dagoll Dagom, La Brutal i T de Teatre amb el suport de l'Institut Català d'Empreses Culturals del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya.

La màgia del teatre: la paraula. Nadal a casa els Cupiello

Enguany torna al Teatre Micalet de València l'obra Nadal a casa els Cupiello, una comèdia que us entretindrà i us farà començar les festes amb diversió i alegria; és per això que us deixe l'escrit publicat el 2017 amb motiu de la reestrena de l'obra. Enguany s'estaran des del dimecres 16 de desembre fins al diumenge 10 de gener de 2021. En el repartiment intervindran Pilar Almeria, Carla Almeria, Josep Manel Casany, Héctor Fuster, Dani Machancoses, Amparo Mayor, Diego Ramírez, Miguel Seguí i Bruno Tamarit.

Descarregar programa de mà.

_______________________________________

Anit, al Teatre Micalet de València, amb l'estrena de Nadal a casa els Cupiello vaig assistir a una estrena màgica, una d'aquelles experiències en què et deixes portar perquè els actors i el text et proposen, des del primer minut de l'obra, un entreteniment tan gran que t'encisa per la vitalitat i l'alegria que traspua l'espectacle. Tot això és gràcies a l'excel·lent proposta de direcció de Joan Peris i a una interpretació magnífica que fa més atractiu encara aquest text que ha cobrat vida una vegada més.

Com ja us deia en l'apunt anterior, es tracta d'una obra escrita el 1931 que va ser ampliada amb el primer acte el 1933 i amb el tercer el 1934; un text escrit amb intel·ligència i molt d'humor que anticipa el neorealisme italià tan propi del cinema de Rosellini, Fellini o Pasolini; un text que, mal representat, podria resultar ranci, antic i costumista o un simple divertiment, com un acudit sense més pretensions. Però aquest no és el cas del muntatge de la Companyia Teatre Micalet que ha cuidat tots els detalls (el vestit, el decorat, la traducció del text i, especialment, el saber fer, la intel·ligència i la versatilitat dels actors i les actrius) per traslladar-nos un cant a la vida. La festa de Nadal és l'excusa perfecta de què se serveix Eduardo de Filippo per difuminar la línia que separa el món real de la ficció, la vida i el teatre, i presentar-nos difuminat, a través dels Cupiello, el conflicte social que s'esdevingué com a conseqüència de la crisi del 1929. A més, hi és present el conflicte generacional entre les formes d'entendre la vida dels pares i la dels fills, la solidaritat entre els veïns, la precarietat en què malviuen els uns mentre altres en van sobrats...

Al pati de butaques es notava la inquietud i la incertesa que una estrena requereix abans de començar; però, durant les primeres notes de la presentació, aquests sentiments ja es tornaren en emoció, una emoció que contagiava la rialla, el bon humor i la humanitat d'uns personatges que, de la precarietat en fan virtut en algunes ocasions i astúcia o pilleria en altres.

L'argument de l'obra és senzill: Luca Cupiello (interpretat magistralment per Josep Manel Casany) està preocupat per acabar de muntar el pessebre i posa tota la il·lusió en eixe acte al temps que, Concetta (una extraordinària Pilar Almeria), la seua dona ha de fer-se càrrec de posar ordre a la casa i al desgavell que enfronta uns i altres per aparents minúcies. Amb ells viuen el fill, Tommassino (Bruno Tamarit), que empra la pilleria per sobreviure i el tiet Pasqualí (Dani Machancoses), un hipocondríac que viu amb la família del germà però es queixa constantment. L'arribada a casa de la filla, Ninuccia (Paula Braguinsky), destapa un altre dels problemes a resoldre: vol deixar un marit gelós, Nicolino (Ximo Solano), i amb qui no està bé per fugir amb el seu vertader amor, Vittorio (Ciro Maró). Els esdeveniments obligaran en algun moment a demanar l'ajuda de la veïna (Isabel Requena, que també ha dissenyat l'encertat vestuari de l'obra) i els serveis d'un metge (Héctor Fuster, que en fa també d'ajudant de direcció).

Si busqueu diversió per tancar i obrir l'any, no podeu desaprofitar l'ocasió que us ofereix la Companyia de Teatre Micalet amb Nadal a casa els Cupiello al Teatre Micalet de València fins al 14 de gener. No sempre es troben estímuls per riure i passar-ho bé com aquest muntatge intel·ligent i valent.

I no direu que uns reis com aquests no es mereixen una visita encara que siga per portar-los la carta per al 2018. N'estic segur que, en acabar l'obra, eixireu de la sala amb el gran regal de gaudi i un gran somriure a la cara. 

No us la perdeu!

Publicat anteriorment el 14 de desembre de 2017