dissabte, 7 de juliol de 2018

La visita, de l'EMT de Silla

El públic del Teatre Micalet de València s'ha trobat hui amb un text madur i extremadament crític, amb unes reflexions sobre la moral i el poder dels diners com a corruptor dels poders fàctics i del poble pla, que encara valen com  a reflexió sobre l'actualitat. Es tracta, com ja us anunciàvem en la darrera entrada del blog, de La visita, un clàssic modern que potser encara no ha tingut el reconeixement merescut.


L'autor ha ideat l'obra com un conte cruel sobre les misèries de l’ésser humà. Aquesta farsa ens mostra el joc pervers entre manipulador i manipulats i l’enorme poder dels diners, capaços de comprar la moral, la justícia i la vida o la mort. Perquè, encara que molts ciutadans es neguen en principi a acceptar-ho, tot té un preu. Aquesta comèdia tràgica deshumanitza els personatges fins a l'extrem de transformar-los en massa a través, per exemple, d'actituds tan simples com l'adquisició hipotecada d'objectes personals -les sabates noves- o de propietats que assenyalen la millora d'un determinat estatus social -el cotxe o la campana nova de la catedral. 

Entre els encerts de la representació, podem destacar la il·luminació en alguns quadres de gran bellesa plàstica com el que es produeix en obrir el teló amb les figures quietes, el dels arbres del bosc, el dels ciutadans armats o el de l'ajusticiament del botiguer. Aquests elements artístics tan especials -com quadres- estan sempre presents amb molt d'encert en el teatre de Ramon Moreno i d'Amparo Pedregal.

És també significatiu el reforç musical per al moviment de les masses; així com la gestualitat dels personatges corals que, en ocasions, esdevenen una al·legoria de la manipulació i la falta de personalitat.



Aquesta història de venjança, rancúnia i justícia poètica està escrita amb cinisme i, per això, és representada com una caricatura malvada de la societat moderna. El to exagerat, que resulta difícil de mantenir, n'és una prova. L'altra, l'audàcia per donar per satisfetes les ambicions de tot un poble que vivia en la misèria. La tercera, la progressió de les diferents escenes que en formen el conjunt de l'obra per remoure les entranyes del públic en veure com el botiguer, a qui volien fer alcalde, va adquirint consciència del mal que va fer en el passat i de l'abús dels seus conciutadans, que, en primer lloc, semblaven voler protegir-lo a canvi de la seua renúncia als diners i, després, manifesten el contrari amb la seua acceptació que els inclou dins de la massa que el podria executar. 



Paula Santana (la rica Clara Zachanassian), Claudi Ferrer (l'amant casat amb la botiguera) i Emili Chaqués (alcalde) fan un treball interpretatiu impecable en un registre gens còmode pel seu poc realisme i la seua difícil aproximació al que podríem denominar com a farsa expressionista. Però no són només aquests personatges els que destaquen per la seua presència en escena i pel pes dins del relat; també hi ha els secundaris, actors i actrius, que han construït el seu personatge sobre la farsa (la dona de l'alcalde -Enri Sánchez-, la metgessa -Carme Aguado-, el sargent -Rosa Navarro-, la mestra -Paula Úbeda-, el fill dels botiguers -Pau Cerdán- o els múltiples marits de Clara representats per Josep Vicent "Moro" que tenen una gran dificultat que no sempre es pot mantenir al llarg d'una hora i mitja d'espectacle. La resta dels personatges tenen la gràcia i la virtut de funcionar com a grup comparsa en diverses ocasions i mantenir la gestualitat a la manera dels personatges d'una pintura i el moviment harmònic com en una coreografia en la qual no falta detall. El contrapunt, el sentit de l'humor dins de la farsa, el donen elements cridaners com per exemple els dels presos -Robert Alberola i Enric Muñoz- que fan de criats servils de l'estrambòtica, venjativa, minusvàlida, capriciosa i rica Clara.


En definitiva, un espectacle que cal veure per la crítica que conté, per la interpretació, per la direcció artística, per la funcionalitat del decorat i pel lirisme del text. Això sí, s'ha de veure en clau de farsa, com Friedrich Dürrenmatt, l'autor de La visita de la bella damael text en què s'ha basat La visita, el va concebre.

divendres, 6 de juliol de 2018

L'EMT de Silla estrena al Teatre Micalet 'La visita'


Demà estrena al Teatre Micalet de València la Companyia de l'Escola Municicpal de Teatre de Silla. Enguany ens ofereixen l'espectacle La visita, basat en un text de Friedrich Dürrenmatt: La visita de la bella dama. Es tracta d'una farsa molt interessant que juga amb la foscor i allò grotesc de la condició humana. Només hi estarà en cartell dissabte 7 i diumenge 8 de juliol.



Ramon Moreno i Amparo Pedregal es fan càrrec, una vegada més amb encertada mà, de la dramatúrgia i de la direcció de l'espectacle que posa en escena el treball i l'actuació de Carme Aguado, Amy, Robert Alberola, Isabel Ayala, Inma Contreras, Maite Grancha, Marina Cerdán, Pau Cerdán, Daniel Chanzá, Emili Chaqués, Claudi Ferrer, Sergio Gil, Xavi Giner, Aitana Miralles, Josep Vicent “Moro”, Arianne Muñoz, Enric Muñoz, Rosa Navarro, Sandra Pérez, Gema Peiró, Eva Romaguera, Enri Sánchez, Paula Santana, Jose Sebastiá, Laura Segura, Juan Antonio Tovar i Paula Úbeda. Com ve sent habitual, la Companyia treballa un text amb un transfons social important que tracta sobre la venjança i ens fa reflexionar sobre el poder i sobre la mort. L’espectacle ha aconseguit un inquietant equilibri entre l’humor negre, la sàtira social i la tragèdia que sorprendrà i seduirà l’espectador molt probablement. 



L'argument de l'obra se centra en el conflicte moral que es planteja a Güllen, una ciutat del Centre d’Europa, arruïnada pel tancament progressiu de les seues indústries i que ha vist arrossegats els seus habitants a viure miserablement. 


Els habitants de la ciutat preparen esperançats la visita d’una antiga conciutadana emigrada fa més de quaranta cinc anys, Clara Zachanassian, que ha esdevingut la dona més rica del món. Creuen que ella, amb els seus diners, pot impulsar l’economia i fer prosperar novament la població que l’ha vista nàixer. 


La vella dama està disposada a fer una donació de mil milions amb una condició, que algú de Güllen done mort a l’home que la va abandonar, embarassada, en la seua joventut. Això planteja un conflicte amb els principis morals de la comunitat ja que aquest home és ara un veí molt apreciat del poble i que està a punt de convertir-se en el seu alcalde.


Amb la garantia que ens ofereix el treball d'aquesta companyia i la direcció de Ramon Moreno i d'Amparo Pedregal, només puc recomanar-vos que entreu en el web del teatre i reserveu l'entrada; només seran dos dies i, a ben segur, eixe moviment d'actors que tan bé es resol en escena, haurà mogut també fora del teatre les seues amistats i família perquè, si no els han vist encara, no es perden la representació de demà i del diumenge. 

dimecres, 27 de juny de 2018

Titzina estrena hui al Teatre Micalet 'La Zanja'

En La Zanja estan presents la cobdícia i l'enfrontament entre dos móns antagònics que es retroalimenten l'un de l'altre quan el motor és l'avarícia que mou les persones per aconseguir l'or o una riquesa fàcil i de ràpida adquisició, a la llarga tan empobridora fins i tot a nivell personal.

Un mural frontal ens recorda una mena de laberint a manera d'estrats verticals construïts pel terreny; mentre que, en el plànol horitzontal, unes estores d'aparença senzilla ens recorden el moviment de terres que requereix la recerca de l'or en aquella mina. Cada estora permet mostrar la cara i el revers d'aquella terra al temps que la suma de totes va configurant un paisatge de monticles que hom aprofita per ocultar els objectes quan no han d'estar a la vista del públic. Aquest mateix moviment de terres ens remet a un altre moviment: el de les consciències de les persones del poble que veuen l'oportunitat de medrar mentre l'alcalde i altres ciutadans es mostren defensors del mode de vida que tenia la comunitat abans que aquell nouvingut, que tantes promeses els fa, arribara al poble per reproduir la situació que, des de Pizarro i Atahualpa, tantes vegades s'ha produït en la història d'aquelles comunitats i que ha trencat l'harmonia de les persones, ha empobrit la seua forma de vida i ha esquilat les riqueses que hi havia ocultes a la seua terra.

El transfons de l'explotació històrica dels recursos de Sud-Amèrica per part de països de l'anomenat Primer Món no és nou. En aquesta ocasió es concreta a les mines d'or del Perú i, en alguns moments, ens recorda el discurs d'Eduardo Galeano en aquell memorable llibre seu: Las venas abiertas de América latina.

L'actuació de Diego Lorca i Paco Merino no és gens fàcil perquè representen diferents personatges alhora i l'espectador tan sols els reconeix per algun detall del vestuari, la modulació de la veu i el context que inclouen els propis diàlegs. Un gran esforç que requereix professionalitat i saber fer.

Titzina representarà aquesta tragicomèdia, escrita i dirigida també per Diego Lorca i Paco Merino, entre el 27 de juny a l'1 de juliol, al Teatre Micalet de València. L'obra, que va ser estrenada el darrer 1 de desembre de 2017 a Cerdanyola del Vallés, es representa en castellà.



Dramatúrgia, repartiment i direcció: Diego Lorca i Pako Merino
Disseny de so: Jonatan Bernabeu
Composició musical: Jonatan Bernabeu
Disseny il·luminació: Albert Anglada i Diego Lorca
Disseny escenografia: Titzina
Construcció escenografia: Núria Espinach i Escenograes Castells
Vestuari: Núria Espinach
Producció: Titzina
Companyia: Titzina
Argument: Miquel, tècnic d'una multinacional minera, arriba a una explotació de la companyia a Sud-amèrica. Alfredo (l'alcalde) i la seua comunitat esperen al nou “descobridor”. Es produeix de nou la trobada de dos móns i les diferents formes d'entendre la vida. Les ambicions, oportunitats i conseqüències de la implantació de la mina marquen el futur del poble i les relacions entre veïns. La història de l'encontre de Pizarro i Atahualpa durant l'època de l'arribada dels espanyols a Amèrica determinarà el destí dels protagonistes.



Dossier en pdf sobre l'obra.

divendres, 8 de juny de 2018

"Maleïda tardor" al Teatre Micalet

De nou, el Teatre Micalet ens sorpén amb teatre fet per valencians i amb un criteri de qualitat. Aquesta vegada amb un tema dur que trasbalsa i corprèn l'espectador. L'obra, Maleïda tardor, va ser estrenada en castellà, Maldito otoño, amb èxit de crítica i públic. Ara el grup està a punt de viatjar cap a Sevilla on es lliuraran enguany el Premios Max, confiem que el Millor espectacle revelació i la Millor autoria revelació siga per a La SubTerránea.



Preparar-se per a la mort o per a la vida? Maleïda tardor

Ningú no ens ensenya a viure ni a morir; aprenem a colps del destí. I la mort, més que no la vida, esdevé un tema tabú del que ningú no pot escapar. Tot comença amb aparent il·lusió i un dia acaba amb relativa tristor. I què ha passat entre eixe primer alè de vida i el darrer sospir? Pel mig hi ha hagut un relat, un ball, la paraula que et transporta d'un estat a un altre i trenca amb el tabú.

Lucía Abellán, Ester Martínez i Lucía Sáez defensen un text complicat, carregat de reiteracions, de situacions semblants que mai no acaben de ser iguals que les anteriors. Tot canvia i el temps, el pas del temps, s'encarrega de projectar una figura diferent en cada punt d'aquell relat: mai no som els mateixos, només ens assemblem. La mort, el pas del temps i el ball transformen el projecte de la vida.



És per això que ens trobem, potser, amb un escenari (La SubTerránea) quasi buit on els ceps i aquells fragments de sarment secs han perdut el seu arrelament a la terra i les fulles han esdevingut pàmpols inerts que decoren el terra. I aquestes tres dones que dialoguen o juguen a contar una història, adoben tot això amb imatges carregades de força que emergeixen d'entre la foscor, amb una il·luminació (Diego Sánchez) de ciris que dibuixen els personatges i els centren, generalment, amb l'ús de la paraula. La música amb aquella alegria de la postguerra permet dibuixar el ball, insinuar la vida i la recerca de l'alegria, del sexe, de la diversió, del vi; però no deixa de ser un ball que viu el present amb una certa temor del demà incert.

Paco Zarzoso dirigeix l'obra com acostuma, amb rigor i precisió. No obstant això, no vull deixar de banda un aspecte millorable, el llenguatge. Sé que és el primer dia que l'obra es representa en valencià i que millorarà en la dicció i en les expressions que encara tenen el pes de la representació en castellà; d'aquesta manera l'espectador se sentirà més prop dels personatges i del subtext.

Molta sort als Max!



divendres, 1 de juny de 2018

"Ligeros de equipaje" del Centro de Producción Teatral Viridiana al Micalet



Ligeros de equipaje. Crónica de la retirada es presenta al Teatre Micalet de València fins al diumenge 3 de juny. L'obra, avalada sobrerament amb les nominacions i premis obtinguts des de 2014, se centra en el relat entre un avi i un nét sobre l'experiència viscuda, camí de la frontera pirenenca, durant la retirada del front i el posterior exili en els camps de concentració francesos que patiren milers d'espanyols que havien lluitat a favor de la segona República.



Amb un vestuari senzill i humil al que els actors en trauen molt de partit i un decorat aparentment casolà (una estora i uns baguls que fan les vegades de llit, taula...), la Companyia Producciones Teatrales Viridiana aconsegueix una posada en escena impecable on el reforç de l'audiovisual, que es projecta sobre diferents objectes (llençols, maletes, baguls, teló de fons), aconsegueix recrear espais i persones en eixe continu joc entre el passat i el present, entre la memòria i el present dels qui patiren la Guerra Civil.



L'actuació brillant de Javier García i Pedro Rebollo dóna vida al magnífic text de Jesús Arbués, creat a partir de retalls de la memòria de tantes persones com visqueren en circumstàncies similars la despossessió absoluta de béns i llibertats tant ací a Espanya com posteriorment a França en camps de concentració com el d'Argelès. El mateix Arbués dirigeix l'obra i genera, en ocasions, el clima de tensió angoixant de les presons, el control policial o la fugida lluny de casa i de la família.


L'encert de començar l'obra en l'espai on viu l'avi, l'actualitat, i el desig del nét de conéixer les batalles del iaio, el passat, permet un joc que s'alterna i ens fa conscients de la necessitat de recuperar la paraula de tanta gent callada durant anys, la necessitat de seguir reivindicant la memòria històrica per aclarir el context en què es produí la guerra i les actuacions posteriors durant la postguerra: la necessitat de fer justícia sobre els qui van ser silenciats.

A poc a poc la conversa esdevé l'element de la recuperació dels espais de la memòria del personatge, tan comuns a d'altra gent que ho perdé tot, i l'espectador contempla la realitat d'escenes ben distintes, però molt comunes, que han anat sent contades pels propis testimonis amb qui degué parlar l'autor i a partir dels quals degué crear l'obra: l'enfrontament entre germans, la fam i la misèria, la pèrdua de la identitat...  Cada vegada van quedant menys persones vives que puguen explicar aquells horrors que patiren en primera persona i és per això que també l'obra esdevé el seu testimoni, el record necessari per no repetir els errors.

Un element extern a l'obra adquireix un gran sentit en aquesta ocasió: el web de la Companyia on, a més de fotografies i informació sobre el grup teatral, us trobareu un quadern pedagògic que permet treballar amb els més joves el context a què referència aquesta magnífica producció.

No us la perdeu; només estan quatre dies.



PREMIS:
- Premi Millor Espectacle de Sala. Fira de Teatre de Castella i Lleó. 2014
- Candidat a la Millor Direcció. Premis MAX 2015
- Espectacle recomanat per Red Española de Teatros Públicos 2014

dimecres, 23 de maig de 2018

'Tourmalet' per COMPANYIA Groc Teatre

Tourmalet es representa sobre un escenari senzill i efectista, que ens recorda algunes de les carreteres de muntanya per on transcorre la part més difícil d'una cursa ciclista, amb pintades sobre l'asfalt dels  noms dels ciclistes més emblemàtics als qui els aficionats volen animar. Héctor Fuster, Guille Zavala i Robert Roig defensen l'obra a manera d'esprint que pretén repassar, amb el joc, alguns esdeveniments i la vida de tres corredors mítics per a la història del Tour de França.

La finalitat d'aquest repàs per la memòria? Demostrar com  i per què esdevé mítica una cursa quan es planteja passar per la mítica muntanya del Tourmalet, una de les metes en alt que dóna nom a l'obra i que simbolitza la dificultat, l'esforç i el sacrifici que els corredors han de fer durant els dies que dura la famosa prova francesa.

Aquest repàs, a manera de retrospectiva de la memòria del Tour, no és més que la metàfora de la vida que la Companyia Groc Teatre representa a partir del desig de tres germans que se'n pugen a la bicicleta per entrenar i posar les seues esperances, ja frustrades en el cas dels dos germans grans, en el triomf que els podria portar algun dia a la glòria!

L'obra representa també un homenatge al sacrifici de tres dels hòmens que practicaren aquest esport, dur i poc reconegut, amb moments d'ombres i de glòria. Els tres germans ens recorden algunes de les penalitats que hagueren de passar aquests tres corredors (Luis Ocaña, Raymond Poulidor i Gino Bartali) mentre competien.

La podeu contemplar del 23 al 27 de maig al Teatre Micalet de València. Per tant, només fins al proper diumenge.


No us perdeu aquest relat dels tres germans que afronten amb valor la vida però, com els ciclistes durant la cursa, amb caigudes i recuperacions.

Fitxa tècnica

Text i direcció: Miguel Ferrando Rocher 
Actors: Héctor Fuster, Guille Zavala i Robert Roig
Companyia: Groc Teatre

divendres, 18 de maig de 2018

"Els nostres", un espectacle compromés

El text en què es basa la darrera coproducció de l'Institut Valencià de Cultura i la Diputació de València, ‘Els nostres’, és el producte del treball compartit entre Xavier Puchades, Patrícia Pardo, Begoña Tena i Juli Disla, quatre dels autors valencians, que escriuen en valencià, amb gran prestigi dins l'escena valenciana actual. Es tracta d'un text que, de manera decidida i crítica, tracta el tema de l'èxode forçat, de l'abandonament de milers de persones de les seues llars, espantades per l'horror d'una guerra o per la persecució injusta exercida per qui té el poder. Són persones que s'han vist espoliades i, posteriorment, deixades de la mà de Déu i abocades al conflicte que se'ls presenta mentre esdevenen o no "refugiats polítics" en altre països.


La tragèdia de migrar, de canviar d'espai, de casa i de cultura després de sobreviure a la travessia a peu al llarg de diferents països o en pastera a través del Mediterrani, no acaba en tocar terra europea; l'èxode, moltes vegades, continua per diferents països del continent europeu. I tot aquest drama s'esdevé mentre la hipocresia dels rics sotmet al poder de les màfies als més pobres, a aquells que ho han perdut tot mentre uns i altres continuen fent el seu negoci transportant tot tipus de mercaderies en un món globalitzat.

Els nostres es presenta amb un text apropiat, però la visió de l'espectacle es fa en algun moment previsible; és ací on crec que des de la dramatúrgia i la direcció s'hagués pogut treballar més la síntesi d'algunes escenes perquè l'espectacle no fora tan llarg.

El muntatge, amb unes pantalles i una escenografia espectaculars, formada per concertines o pels contenidors que trasllada un vaixell des del port d'Hamburg fins més enllà del canal de Suez, sorprèn per la pressió que traspua en aquella mena d'espai que va tancant-se i oprimint el capità i els mariners que han passat per alt els cossos que suraven sobre l'aigua i a la resta d'emigrants que ocupaven una pastera a la deriva.

L'acompanyament musical mesurat contribueix a generar una atmosfera apropiada; així com el vestuari, sobri o excessiu quan cal, que permet a l'espectador visualitzar amb facilitat els tipus que representen actors i actrius des del començament de l'obra.

Vist un a un cada element que configura l'obra, el resultat és sorprenent i no obstant això, es percep massa el pas del temps en la butaca; com us he dit abans l'obra es fa una mica llarga.

I per què? Ens hem acostumat a espectacles de curta durada i no som capaços de gaudir de les poc més de dues hores i mitja que dura l'espectacle? Potser sí, però també és cert que, de vegades, hom peca d'exhaustiu quan es vol repassar cadascuna de les arestes d'un mateix problema, tots aquells esdeveniments importants que ens permeten l'anàlisi d'un mateix conflicte: el d'una Europa que defuig la solidaritat quan per davant cal posar els negocis. No podem oblidar que, en el drama de la migració, molts d'aquells moments que es representen ja estan en el subconscient de l'espectador actual. 

Foto: À punt

Dit això, que no deixa de ser molt subjectiu, Els nostres és un espectacle del que no podem prescindir com a espectadors i que convé anar a veure perquè és una producció de qualitat, feta i defensada per valencians, amb uns diàlegs molt punyents, on els actors i les actrius, de forma coral i individualment, estan encertats en la defensa dels seus papers i, sobretot, perquè obliga l'espectador a reflexionar sobre aspectes d'actualitat que requereixen d'una actitud crítica per part de tots.

Cal felicitar L'IVC i la Diputació per apostar per altres tipus de teatre que no són tan comercials però sí imprescindibles. El teatre és un instrument carregat de força i que va també més enllà de la pura diversió, per això aquest text i aquesta obra vénen a remoure algunes consciències i es fa d'imprescindible visió des de molts punts de vista. Us en diré només tres:

1. Es tracta d'un espectacle fet des de València però exportable a qualsevol altre lloc per la seua qualitat.

2. És un muntatge que va directe a les emocions.

3. Tracta un tema necessari i colpidor que preocupa part de la societat i deixa al descobert la mentida de la solidaritat europea i aquella fraternitat que tant canta l'Oda a l'alegria que ha esdevingut la targeta de presentació dels països que volen promoure els ideals de pau, llibertat i solidaritat. És clar que, tal com va, els "invisibles" hauran de buscar l'alegria, com diu Miguel Ríos en la seu Himno de la alegría,  "més enllà de les estrelles" perquè, en aquesta terra, encara ho tenen difícil.