dimarts, 24 de novembre de 2020

Lirisme i reflexió amb 'Què llig el lleó a la gàbia, o perquè passes de llarg quan t'estic mirant'

'Què llig el lleó a la gàbia, o perquè passes de llarg quan t'estic mirant' de Ximo Solano (Societat Sardina/Toné Franché), estrenada avui al Teatre Micalet, és una mirada des del món dels llibres que tant han ajudat a passar millor el confinament per la COVID-19 als lectors; és un cant a la poesia i una ullada a la història. Una mirada carregada de lirisme i de reflexió; un text on es fa un repàs a un temps complicat a través de poemes i monòlegs i on es fa referència a d'altres esdeveniments que també van afectar molt durament la humanitat (la pujada de Hitler al poder i les seues conseqüències, la destrossa de Txernòbil, les conseqüències de l'11M...) 


 La pandèmia ha canviat tantes perspectives als humans que cal fer un pensament sobre aquells mesos més durs: què fèiem i què sentíem quan vam estar confinats, com ens relacionàvem amb les persones dels voltants, família i companys de faena (telèfon, balcons, lectures, protecció...)? Tres espais distints, en cases diferents, amb dos dones i un home; un fil continu que unifica el discurs de tres personatges separats però que podrien compartir uns rols reproduïts milers de vegades a les cuines, a les terrasses o als banys de moltes cases... Un discurs compartit per tres personatges que viuen separats però, entre els quals, hi ha una forta connexió.


 Un text interessant de Ximo Solano, molt ben dramatitzat, que ens convida a una reflexió des del plaer de gaudir de la poesia ben interpretada, des de la mirada esperançadora, des de l'afecte de l'avi als néts, des de la solidaritat amb els joves o amb els que creuen la Mediterrània esperançats... Un text que ens obliga, també, a creure en el gènere humà i en la cultura. 

 La imatge, la il·luminació i la música, que també juguen un paper destacat, ens remeten a un temps concret per l'estètica del mobiliari, pel vestuari dels personatges i per la il·luminació (generalment centrada en un dels tres espais i, per tant, en la persona que llig o recita el text, però que s'obre per mostrar-nos tot el que es comparteix i el que tenim en comú). 


 Un espectacle íntim i intimista on actor i actrius comparteixen un escenari buit que inclou tres espais estrets i íntims on caben totes les experiències i es barregen sentiments, accions, objectes quotidians de la llar i llibres; llibres que han inspirat la selecció i el text del propi Ximo Solano.  Ací en teniu alguns:

- Svetlana Aleksievich La pregària de Txernòbil. Crònica del futur.
- Alain Corbin Historia del silencio Del Renacimiento a nuestros días
- Fiodor M. Dostoievsky Cuentos 
- Marina Garcés Fora de classe. Textos de filosofia de guerrilla
- Marc Granell Poesia completa
- Agota Kristov Le grand cahier 
- Daniel Pennac Mon frère
- Atiq Raimi Portrait intime  i Syngué sabour. Pierrre de Patience
- Samanta Schweblin Kentukis
- George Steiner La idea d'Europa
- Slavoj Žižek Pademia. La covid-19 estremece el mundo 
- Revista Mètode El jardí animat (2015)

Felicitats pel treball.

dijous, 19 de novembre de 2020

Gran treball i anàlisi etnològica: 'El malfet d'Inishmaan'.

 Us heu preguntat mai com es vivia a principis del segle XX? Les dificultats laborals, la lluita diària, la convivència, l'alimentació, l'enginy d'alguns, la maldat o la bonhomia d'altres, el sentit de l'humor, la parla? Heu pensat com encara ens pica la curiositat la possibilitat de veure en directe com es filma una pel·lícula ni que siga pels famosos que la puguen fer? 

 La Companyia de Teatre Micalet, amb El malfet d'Inishmaan ens regala el privilegi de descobrir-ho i contemplar en directe el retrat d'alguns hòmens i dones de les Illes d'Aran (Irlanda). L'humor àcid que desprén el text de Martin McDonagh i la representació valenta dels personatges permet a l'espectador gaudir tant del teatre com ho pogueren fer, a principis dels anys trenta, els encuriosits habitants d'Inishmaan per la filmació de la pel·lícula Man of Aran (Robert J. Flaherty, 1934) prop de les seues cases.


 I tot això, escenificat i representat amb la garantia de la Companyia Teatre Micalet, sota l'encertada direcció de Joan Peris. A bon segur que no us decebrà el gran treball de conjunt de l'equip actoral i dels tècnics per contar, des del naturalisme, una història on els personatges mostren les seues entranyes i justifiquen la seua parla aspra. 

 Malgrat que es tracta d'una comèdia coral, no puc estar-me de nomenar el treball de Pilar Almeria i Pilar Matas que interpreten magistralment el paper de dues germanes, Kate i Eileen Osbourne, carregades de senzillesa i que, amb la seua actuació, ens transporten al cor de les seues emocions mostrant-nos els canvis emocionals que han de suportar des de la seua botiga per superar el dia a dia amb el patiment de veure feliç el nebot 'malfet' de qui es feren càrrec en morir els pares. 



 En la mateixa línia, Josep Manel Casany torna a meravellar-nos amb l'energia que traspua en escena i que traspassa al seu personatge, Johnnypateenmike. Es nota com gaudeix dalt l'escenari i reviu cada xafardeig, cada història que conta, així com la relació que manté en aquesta ocasió amb sa mare, una Isabel Requena (encarregada també del vestuari) que defensa el paper de Mammy O'Dougal, una vella borratxa (però ben lúcida davant del que l'envolta) dona que enyora el marit mort i és mereix un bon reconeixement. 

 Bruno Tamarit fa de Billy Claven, un jove malfet que viu amb les seues ties; és l’espill que reflecteix el millor i el pitjor de la comunitat on viu. Com diu el seu personatge: "és l'actor que representa millor el paper que un vertader malfet". Mantenir el seu personatge no és gens fàcil perquè requereix esforç físic i emocional, fins i tot quan juga a sentir-se per damunt de la resta, al mateix temps que aguanta l'embat de l'assetjament que pateix des que era menut.
 
 



 La resta del repartiment dóna vida a personatges interessants que completen el ventall d'una societat apartada del món i que aporten força dramàtica a la història: Héctor Fuster, Babbybobby Bannett, el mariner que ha perdut la dona; Dani Machancoses, Doctor McSharry, el metge entregat als seus pacients; Guille Zavala, Bartley, l'adolescent que rep tots els colps de la germana major, Helen McKormick, una xica dura, malparlada, enèrgica i divertida al mateix temps defensada per Laura Sanchis.

 Si no teniu ocasió de veure l'obra aquest cap de setmana, al febrer (entre el 3 i el 28 de febrer) tornaran de nou al Teatre Micalet de València. No us la perdeu! 

Fotos: Santiago Carreguí

Enllaç al programa de mà

diumenge, 8 de novembre de 2020

Professionalitat, bellesa, art i reflexió en 'Poder i santedat'

Sobre un text valent de Manuel Molins, Poder i santedat (Els àngels de Sodoma) editat per Tres i quatre el  2017, s'ha bastit la magnífica adaptació, direcció i escenografia de Paco Azorín i la producció de l'Institut Valencià de Cultura i la Diputació de València que, després de tres setmanes, ahir es va acomiadar al Teatre Principal amb èxit de públic i de crítica. 

L'estrena de 'Poder i santedat" vingué precedida per la polèmica muntada per sectors de la ultradreta catòlica que no admet la revisió ni la crítica constructiva, fet que, crec, ha generat major interés per veure una obra que, en el segle XXI i amb la postura del nou papa, es feia imprescindible. La reflexió serena sobre l'actuació de l'església catòlica durant dècades resulta corrosiva en presentar testimonis sobre els casos de pederàstia i l'organització jeràrquica que ha permès l'ocultació de les proves (la roba bruta es renta a casa). 

 

L'entrada al pati de butaques ja convida l'espectador a contemplar imatges, a manera de noticiari-resum, sobre esdeveniments ocorreguts durant la darrera dècada que plantegen problemes ètics: canvi climàtic, localització d'empreses perilloses, prioritats sanitàries, mal ús de la gestió i del poder... A través de l'audiovisual de Pedro Chamizo, el director ens convida a entrar en matèria sobre l'abús del poder i les conseqüències que pot portar per a la humanitat la mala gestió dels recursos propis del planeta. La interrupció de l'audiovisual dóna pas a una explosió de ritme hip hop i de sentiments a través d'un rap que introdueix la improvisació i la participació del públic. (Pujada d'adrenalina, canvi de registre per donar pas al relat pròpiament?).

Es retira la pantalla i apareix el decorat: la façana llisa i blanca d'una església senzilla amb una gran creu al centre; dues peces que es poden moure independentment. El simbolisme del que seria l'església, la senzillesa, contrasta amb la funcionalitat d'eixa paret que protegeix o amaga, que es postula en vertical o en un pla horitzontal lleugerament inclinat, segons convinga, per deixar espai als actors i actrius, una superfície que, generalment, oprimeix als que estan per baix i premia als que estan per damunt.  

Els llums i la projecció d'imatges sobre l'escenografia generen quadres pictòrics d'una estètica encomiable on el clarobscur es fa ben present tant a través dels diàlegs com de les pròpies imatges. Un flashback canviarà la narrativa i la il·luminació espectacular, de Ximo Olcina i Paco Azorín, jugarà amb la projecció d'imatges de la pròpia representació i de Caravaggio, de Banksy o de Genovés. (La qualitat de l'art dins de l'art i la modernitat de la tecnologia mòbil al servei de l'espectacle i del lluïment?). 

Un muntatge crític amb els mecanismes de poder i amb la corrupció. La dualitat, claror i obscuritat, estaran ben presents en el text i l'estètica de 'Poder i santedat': els dubtes que planteja l'acció de la jerarquia vaticana, la reflexió sobre l'amor i els sentiments personals, el pecat i la culpa, l'homofòbia, la falta de denuncia de la pederàstia i el delicte d'ocultació per part de la institució, l'enriquiment de l'església front a la realitat dels pobres a qui diu defensar, la hipocresia del que es predica davant del que es fa però ha de continuar ocult, amagat, pendent d'aclariment. La claror esdevé lluita, desig de canvi, recerca de la veritat; la foscor, més obscurantisme.

Per als actors i actrius, la participació en l'obra ha degut representar una experiència molt enriquidora. Es tracta de personatges que exigeixen el límit de les capacitats de cada persona i ho fan amb una dignitat magistral: Guillem Duquette (músic en escena), Andrés Navarro, Errecé, Lucía Aibar, Isabel Rocatti, Bruno Tamarit, Ángel Fígols i Arantxa Pastor...

Borja López encarna el paper del jove seminarista Lucio Pacelli que està a punt de cantar missa. La lectura d'un llibre sobre l'amor li fa replantejar-se com és l'església de Crist i què hi ha d'eixa església en l'actualitat. El seu paper, el de nou Jesucrist, exigeix no solament esforç físic sinó també un control emocional constant que el fa reeixir especialment. En contrast amb la seua lluita interna per trobar l'equanimitat ètica hi ha Raffaelle Scarano, que defensa un sòlid Joan Daròs; és tracta de l'amic que encarna la posició contrària: malgrat els abusos dels quals n'ha estat víctima, la proximitat amb el poder del cardenal Nero, interpretat per un segur Pep Sellés, el fa seguir pel camí de la comoditat i l'acceptació. 

Dos moments colpidors en el procés de reflexió del protagonista són la visita al pederasta Joseph Kasper reclòs en una cel·la i l'encontre amb Melanie Collins víctima d'abusos en la infantesa, ambdós papers defensats magistralment per Rafa Calatayud i per Marta Santandreu. I tampoc es queda enrere l'evolució en escena de la mare de Lucio, una excel·lent Victòria Salvador, que, finalment, posa per damunt de totes les creences el seu amor de mare. 

Una obra que s'ha de veure i on es nota la inversió econòmica i el segell de l'IVC. No sempre, com diu la dita, "amb diners" s'aconsegueixen "torrons", però en aquest cas és evident que els "torrons" ens demostren l'esforç de l'institut, el gran capital humà que hi ha en la professió valenciana i que és el moment de lluir el producte amb una gira que vaja més enllà del País Valencià. La qualitat s'ho mereix! 

____________________

Programa de mà de l'obra


Altres comentaris sobre l'obra: El Temps


Altres actes sobre el muntatge: Taula redona sobre Poder i santedat

 

 


dijous, 5 de novembre de 2020

'L'increïble assassinat d'Ausiàs March' al Teatre Micalet

 

Amb èxit de crítica i públic als festivals de Peníscola i Almagro i quasi un centenar de representacions, "L'increïble assassinat d'Ausiàs March" del grup Crit Companyia de Teatre es representa al Teatre Micalet de València entre el 5 i el 8 de novembre. 

Una vegada més, la companyia crea un muntatge teatral per difondre els clàssics de la nostra literatura i la seua obra; i ho fa, amb la mestria que els caracteritza, amb un text de Daniel Tormo i Anna Marí que aconsegueix l'entreteniment i la difusió didàctica de la poesia d'Ausiàs a través de la cançó i la recitació i establint els elements de contrast entre una i altra opció.


"L'increïble assassinat d'Ausiàs March" és una història d'aventures que ens planteja la importància de la transcendència de l'obra d'un autor al llarg del temps i la pervivència del seu nom en la geografia urbana de les ciutats (carrers, instituts i escoles...) i de les institucions. 

L'obra, dissenyada per a un públic familiar i juvenil, a qui sovint s'adrecen les produccions del Teatre Escalante, es presenta sota un format de thriller divertit que ens recorda també els còmics de sèrie negra (Camí a la perdició de Max Allan Collins); uns personatges viatgen a través del temps per aconseguir transcendir més enllà del seu present. La seua actuació però, posa en perill el seu objectiu i, fins i tot, la vida.  En aquest cas, es tracta de personatges sobrenaturals que conviuen amb altres de reals que tenen un caràcter un  tant somiatruites com es el cas dels policies que es fan els 'durs'. 

 

Tots cinc personatges es mouen en un espai escènic, la fusteria de 'Portes March' (dissenyat molt encertadament per Los Reyes del Mombo), que els permet seguir la dinàmica direcció de moviment creada per María José Soler, un moviment vistós que ens recorda al de les portes de la pel·lícula de Pixar, Monstres S. A.

A través de les excel·lents cançons i la música original de Panchi Vivó, amb l'execució encertada i en directe de Núria Martín, l'espectador rememora o descobreix la poesia d'Ausiàs March i comprén l'embolic que es munta quan autor i intèrpret no coincideixen en l'execució d'un determinat poema. És aquest un dels aspectes que generarà el conflicte i l'equívoc que portarà la policia a investigar l'assetjament que suporta una cantant uns mesos abans d'un concert. 

Els autors traslladen a l'escenari una vegada més el conflicte existent entre adaptació o obra original, un aspecte important a tindre en compte quan es vol acostar un text clàssic a l'espectador del segle XXI. És ací on juga un paper interessant el personatge de Rebeca Izquierdo, l'ajudant del fuster, que corregeix amb energia i mà esquerra les errades que comet l'autor per falta d'informació sobre com funciona el present. Igualment, l'ajudant ha d'actuar en més d'una ocasió quan March, amb una mentalitat del segle XV, vol explicar les coses a la cantant. Lucrècia entendrà l'autor i tot el que li ha ocorregut estranyament durant els darrers dies quan els punts de vista entre ells comencen a acostar-se i, llavors, puguen col·laborar més estretament. 




La comicitat en escena corre a càrrec, per una banda, pels dos policies i la seua particular relació i punt de vista sobre la professió que exerceixen; i, per una altra, pels equívocs que genera el fuster i per les múltiples correccions que ha de fer la seua ajudant. Només Lucrècia queda al marge d'eixa comicitat, centrada com està amb les preocupacions que li genera cada dia un dels seus fans.

Amb un muntatge encertat i una execució impecable, actors i actrius permeten al públic passar una bona estona i eixir del teatre amb ganes de conéixer millor l'obra d'Ausiàs March. Felicitats CRIT!