dijous, 29 d’octubre de 2020

'De fora vindrem' per Purna Teatre al Teatre Micalet

 


Pau Blanco i Xavo Giménez, de Purna Teatre, estrenaren ahir al Teatre Micalet de València la seua darrera obra, "De fora vindrem", en al·lusió a la dita popular "De fora vindran que de casa ens tiraran". En clau de comèdia àcida ens parlen de l'apropiació de la propietat a través de la compra (el poder dels diners) o de les invasions (la força). La venda d'una casa, l'espoli d'un poble i, fins i tot, l'ocupació del territori seran tractats de manera aparentment esbojarrada en un discurs hilarant, basat en els diàlegs dels dos actors que interpreten diversos personatges i demostren una vegada més la bona química que es produeix entre els dos en escena. I ho fan amb intel·ligència i molt d'humor a partir d'esquetxos entrellaçats que van repassant aspectes com l'herència dels pares; les dificultats en la vida dels progenitors i els esforços per llegar alguna cosa als fills; l'amistat, la germanor i les relacions familiars; la decisió d'emigrar hipotecant la pròpia vida; el tracte i acceptació que reben les persones que migren; la importància de la pròpia llengua...

L'obra es representa en un escenari on les referències teatrals estan presents a través de les cintes que marquen al terra el lloc on es disposaran alguns objectes al llarg de la representació. Un grapat d'utensilis de la professió de pintor o de paleta recorden a l'espectador el moment previ a la venda d'una casa en obres, en aquest cas la que fou dels pares dels protagonistes. Són objectes que, aparentment, remeten a un trasllat o reforma i als pocs records familiars que els hi queden. Amb ells es construiran edificis o vehicles, es transformarà el propi vestuari dels personatges o es reproduiran efectes de so de manera molt encertada. La reutilització i el reciclatge imprimirà riquesa a cadascun dels objectes i la pobresa aparent esdevindrà enginy permanent quan eixos elements senzills adquiriran significats ben distints en cada esquetx.



El mateix que ens passa amb el decorats, a través del text també trobem multitud de referències al llenguatge teatral i al treball dels tècnics, es tracta d'un subtext que afegeix riquesa a la pròpia història dels protagonistes (el que veiem és teatre de proximitat, entreteniment, res a veure amb la quotidianitat). Xavo Giménez i Toni García han creat un text ric en matisos que conformen un tot, una unitat amb diferents discursos paral·lels on es van desvetllant les entreteles del viatge i el llenguatge i els recursos del propi teatre a través d'un diàleg que va més enllà dels dos actors i que involucra també els tècnics i els espectadors.

Purna Teatre retorna amb el seu humor corrosiu amb una peça divertida que conté un llenguatge en ocasions absurd però carregat de mala llet i una crítica social que mostra un retrat de la fi d'un món que va més enllà de la pròpia família.

FITXA TÈCNICA:

 Intèrprets. Pau Blanco i Xavo Giménez. 
 Textos. Xavo Giménez i Toni García. 
 Assessoria de dramatúrgia. María Cárdenas. 
 Col·laboració. Carlos Amador. / Toni Agustí. 
 Il·luminació. Jose Martín Márquez. 
 Direcció i espai escènic. Xavo Giménez. 
 Una producció de Purna Teatre.
 Duració: 75′ 

Del 28 d'octubre a l'1 de novembre 

divendres, 23 d’octubre de 2020

"Ingovernables" o quan la força de l'acció social esdevé art


Durant tot el cap de setmana es representarà al Teatre Micalet de València "Ingovernables", una obra que fa un recorregut pels diferents espais quotidians que conformen una de les problemàtiques més importants generades a partir de la crisi global de 2008: la lluita del capitalisme financer ferotge per usurpar espais que permetien un mínim confort a la ciutadania més desassistida pel poder. L'estat precari en que es converteixen barris i contrades és narrada a través dels ulls de les persones que pateixen i, també, dels qui obtenen, de forma voraç i agressiva, els beneficis sense importar-los ni el que diuen les constitucions ni les vides dels primers. 



L'espectacle "Ingovernables" ja es va veure representat a València abans de la pandèmia, entre d'altres llocs a la Sala Rambleta, espai que participa en la seua producció. Es tracta d'un teatre actiu on el moviment escènic pretén provocar en l'espectador una certa reflexió davant alguns esdeveniments que han passat i passen encara ben a prop nostre: la desfeta de l'Horta, la ZAL, l'especulació al barri del Carme, la Punta, Natzaret o el forn de Barraca... És per això que la presa de consciència acaba sent un element més de l'espectacle que convida el públic a esdevenir, si no ho ha fet ja abans, un element positiu davant dels problemes plantejats i no un pur espectador contemplatiu. 


Amb un text interessant, obra de Pepe Ruiz i Rafa Segura, una direcció molt encertada de Carla Chillida i les cançons i la música interpretades en directe i produïdes per Rafa Marí Peña, l'espectacle es presenta amb un suport audiovisual d'Anaïs Florín i David van der Hofstadt senzill però molt potent i una escenografia minimalista a la qual se li trau el màxim profit perquè facilita el moviment i la dansa per representar el flux de persones que perden el seu mitjà de vida, l'habitatge i la dignitat i no els en queda una altra que protestar contra el sistema en el millor dels casos.

Quan el "progrés" és l'excusa dels poderosos per a fer negoci a costa dels qui menys tenen, només podem prendre consciència. I Atirohecho ho aconsegueix amb la seua crítica també a l'esquerra valenciana que, en ocasions, es posa de costat davant dels problemes que hauria de resoldre des del govern. És per això que el grup dedica l'espectacle "a totes les veïnes que lluiten per defensar el territori i protegir l'habitatge".

A ben segur que hui i demà, al Teatre Micalet, aquest magnífic i enèrgic grup d'actors i actrius, músics i cantants, et faran gaudir de bon teatre i passar una estona entretinguda. La reflexió ja és cosa vostra! 



Ah, i si no has tingut ocasió de veure l'obra encara i se't presenta l'ocasió, no te la perdes! 

dijous, 15 d’octubre de 2020

Parla cony parla! al Teatre Micalet

 





Idea original: María Sorribes 

Creació i direcció col·lectiva: Unaovarias 

Intèrprets: Arantxa Lecumberri, Laura Bellés, María Martí, María Sorribes i Samuel Vilu

Acompanyats de les instruccions de la regidora d'un concurs televisiu, els espectadors entren a formar part d'un espectacle que, mitjançant diferents disciplines (teatre textual, dansa, música en directe...) i amb una càrrega irònica ben present i bon sentit de l'humor, qüestiona els tabús i els esquemes imposats tradicionalment a la dona amb la intenció d'aconseguir una societat més igualitària. 

La senzillesa d'un text explícit i l'economia de decorats amb la presència del tècnic/músic en escena són elements que es completen amb una il·luminació encertada i la música en directe, aspectes que es justifiquen des del moment que el públic del teatre esdevé el de la gravació d'un concurs televisiu que sol fixar-se més en els primers plans que no en el general.

La gestualitat, l'humor, la dansa, la música i la cançó, posats al servei de la reivindicació ("Les dones són persones"), són l'instrument per a l'harmonització d'un espectacle entretingut on la ironia permet un cert distanciament necessari en algunes escenes com la del 'judici del mascle'.

Aquest grup de dones, que alcen les seues veus des de la sororitat, denuncien les lacres masclistes i les mancances que encara s'observen en una societat que les converteix en deesses o en bruixes segons convinga. I ho fan, en ocasions, a través dels mateixos tòpics amb què les ha batejades la societat, mentre reivindiquen la naturalitat del llenguatge per parlar de sexualitat o de la fisiologia femenina, la llibertat sexual o la normalitat de les pròpies inseguretats personals. Al mateix temps, entre d'altres, denuncien les desigualtats de gènere, els rols assignats a la dona, l'absència de dones en alguns estaments socials o laborals, les diferències salarials o l'impost als productes d'higiene femenina.

Aquesta aventura com a @unaovarias, que es presentà el 2018 al festival Russafa escènica, ha crescut sense perdre la força i naturalitat que dóna una primera obra. De nou, teniu per endavant tres dies de teatre interessant que no convé perdre. LA CULTURA ÉS SEGURA!

dimarts, 13 d’octubre de 2020

Matinals al Teatre Rialto de València

 

DIMECRES DE MATINAL
 
Totes les matinals d'aquesta temporada s'obrin al públic en general a preu de 3€ 
L'horari d'aquestes funcions és a les 10.30 h. i, després de l'espectacle, hi haurà un col·loqui amb l'equip artístic. Aquest col·loqui és gratuït i opcional, però cal confirmar l'assistència quan feu la vostra reserva de la matinal.

- Matinals Valenciana: Dimecres 14, 21, 28 d'octubre i 4 de novembre. 



- Matinal La mort i la donzella: Dimecres 25 de novembre. 



 - Matinal Perenne: 16 de desembre. 




- Matinals Dinamarca: Dimecres 20 i 27 de gener. 




 - Matinals Barahúnda: Dimecres 10, 17 i 24 de febrer. 



 Els grups poden fer les reserves en la taquilla del teatre Rialto info_taquilla@gva.es i en clavel_sil@gva.es. 

Horari de taquilla, de dimarts a diumenge de 17 a 20 h i dimecres de 10 a 10.30 i de 17 a 20 h

dimecres, 7 d’octubre de 2020

Valenciana (la realitat no és suficient), l'excel·lència de la síntesi al Teatre Principal

Torna del 09 d'octubre fins al 08 de novembre de 2020 · València · Teatre Rialto


Abans de passar a comentar Valenciana (la realitat no és suficient) i el que s'ofereix des de dalt l'escenari, us he de confessar que he hagut de fer un gran exercici de distanciament d'un passat tan recent i que va afectar prou directament els valencians per la proximitat dels fets que s'hi dramatitzen. Es tracta d'un retrat sociològic de ficció on també juga un paper important el record de la realitat dels anys '90: la corrupció, l'auge espectacular d'un polític amb l'ajuda de la premsa del Cap i Casal, la "Ruta del Bakalao" i l'hedonisme fora mesura, la programació televisiva centrada en la violència i la vida privada de les persones (la telefem que encara està tan present, fins i tot,  als noticiaris) i el dramàtic "cas Alcàsser".



Al començament de l'obra, l'ambient festiu que deixa entreveure la decoració de l'escenari i la presentació de tres amigues que es conegueren estudiant periodisme es trencarà quan es pronuncie la frase “Han trobat les xiquetes”. És a partir d'aquest moment quan anirem veient, com si d'un calidoscopi es tractara, una realitat malaltissa contemplada des de tres punts de vista distints: el de Valèria (excel·lent Vanessa Cano) amb les seues vivències per la "Ruta del Bakalao"; el d'Anna (extraordinària Rebeca Valls), periodista de la ràdio i televisió valenciana que cobreix el "cas Alcàsser"; i el d'Encarna (magnífica Lorena López), cap de premsa d'un polític conservador murcià que arriba a presidir la Generalitat.

El dramaturg i director Jordi Casanovas sintetitza a la perfecció els fets que permetran la vinculació de la ficció amb els records que formen part de la memòria col·lectiva dels valencians. Un text que s'acosta a la realitat que es va viure a través d'unes televisions que competien per fer reviure en directe un drama que esgarrifava per la violència brutal exercida sobre les xiquetes i la barra que tingueren algunes cadenes de televisió mostrant descarnadament i en directe el drama dels familiars. I, mentrestant, la política del "pelotazo" s'instal·lava especialment a la Comunitat Valenciana amb l'ajut de Canal 9 i la periodista Maria Consuelo Reina i València esdevenia famosa per la marxa "destroyer" que s'hi vivia a les discoteques de vora mar.

Tot i que el relat gira al voltant de la vida i relació de les tres protagonistes, es tracta d'un espectacle coral on alguns dels actors i actrius representen més d'un paper de forma encertada. No obstant això, a més de les tres protagonistes que porten el pes de la narració, cal destacar també: els papers del mediàtic pare d'una de les xiquetes (un Carles San Jaime magistral) i de la mare d'una segona xiqueta (una molt mesurada Verònica Andrés); la interpretació de qui arribà a la política per enriquir-se (un divertit Toni Agustí que marca la figura estirada i l'accent del polític murcià) i la representació de l'alcalde d'Alcàsser (un facilitador i seré Enric Juezas) preocupat perquè tot acabara bé.

Pel que fa als elements tècnics de la representació, el disseny d'escenografia i d'il·luminació (Mª de la Cámara i Gabriel Paré. Cube.BZ) i la composició musical i l'espai sonor (Damián Sánchez) creats es mereixen una menció ben especial. També el treball de l'IVC que ens ha oferit produccions de creació pròpia que han mostrat els magnífics professionals del teatre que tenim a València.

Per acabar i tornant al sentit del text, l'obra no tan sols ens parla d'un temps passat; també ens fa pensar més enllà del que se'ns mostra. La revisitació d'uns fets tan vius encara en la societat ens hauria d'obrir més els ulls perquè les coses no han canviat tant en aquesta última dècada: pel que fa a la corrupció encara seguim tenint casos en què els polítics s'agarren a la poltrona fins que no tenen més remei que donar la cara davant de la justícia (Gurtel, Bàrcenas...); l'afany d'enriquiment excessiu a costa dels altres (retallades, baixada de salaris, contractes fem...); les televisions continuen incloent telefem en les seues graelles (Sálvame) ...

Si encara no heu vist l'obra, aneu, hui o demà, al Teatre Principal de València, és ben interessant. Després es representarà, els dies 28 i 29 de juny, al Teatre Goya dins el Festival de Barcelona Grec.


Publicat anteriorment en aquest blog l'1 de juny de 2019