dimarts, 13 de febrer del 2024

Les Troianes, Fucking nowhere

 


Informació sobre l'actual muntatge produït per l'IVC al Rialto extreta del seu web

LES TROIANES, FUCKING NOWHERE


Del 9 de febrer al 10 de març

Autoria: Josi Alvarado
Direcció: Santiago Sánchez 


Intèrprets: Marina Alegre, Resu Belmonte, Paloma Calderón, Josep Manel Casany, Alberto Ángel Escartí, Juanki Fernández, Gemma Miralles, Candela Mora, Rebeca Valls, Pau Vercher


Producció Institut Valencià de Cultura

Dossier didàctic

Es pot fer poesia després d'Auschwitz? Teatre antibel·licista després de Gaza, d’Ucraïna? Per què hi ha guerres que continuen considerant-se justes? Quina és la responsabilitat dels mitjans occidentals en la disneyficació dels conflictes? 

Les Troianes. Fucking Nowhere incomoda en les preguntes i dona veu a les víctimes: la població civil i, en especial, a les dones i els seus fills.  

Si Eurípides alçara el cap el tornaria a enterrar en veure Cassandra atacada per Àiax en el lavabo d'un bar, en veure Taltibi, el missatger, convertit en un reporter de guerra corromput pels Déus del mercat. 




Les nostres troianes són belles i herètiques. Es diuen Andròmaca i Hècuba però també Fàtima i Svitlana, i són crit i són música, rialla i campana. Perquè la història no té per què estar condemnada a repetir-se. Perquè aquesta vegada elles escriuen el final.


dimarts, 6 de febrer del 2024

Set maneres de ser Hamlet

Josep Pere Peyró ens relata una visió de Hamlet (i dels mallorquins) ben particular i divertida que converteix en un espectacle on riureu i gaudireu del domini de l'escena d'aquest actor, director i dramaturg que no us decebrà. 

Qui és Josep Pere Peyró?

Josep Pere Peyró es va formar "al Laboratori Actoral del Teatro Fronterizo i al Taller de Dramatúrgia Textual de la Sala Beckett de Barcelona, dirigit per José Sanchis Sinisterra. Ha estat professor d'interpretació i dramatúrgia a l'Aula de Teatre de la Universitat Autònoma, a l'Institut del Teatre de Terrassa o, entre d'altres, a la Sala Beckett de Barcelona. El darrer encàrrec ha estat l'escriptura del guió i la direcció dels XXV Premios Max celebrada al Teatre Principal de Maó".






Què ens presenta a València?

Del 8 a l'11 de febrer representarà Set maneres de ser Hamlet  al Teatre Micalet de València (dijous i divendres a les 20.00h i/ dissabte i diumenge a les 19.00h.) 

*DIVENDRES I DISSABTE COL·LOQUI POSTERIOR 
AMB L'AUTOR, DIRECTOR I ACTOR, 
JOSEP PERE PEYRÓ i AMB NEL DIAGO, CRÍTIC.

 


En l'entrada al Teatre Micalet se'ns diu: "Una manera divertida d’actuar Shakespeare és Set maneres de de ser Hamlet, un personatge que no sap si ser o no ser, si morir o dormir, si actuar o restar immòbil davant d’un joc de variacions que trastoca, irreverent, la tragèdia en comèdia".

El ben cert és que us trobareu molt més. L'espectacle s'inicia amb una anècdota que ens mostra el paral·lelisme entre la vida quotidiana i el personatge de Hamlet; un personatge literari, marcat per la tragèdia i el mal auguri, en el qual aprofundirà l'actor des de la perspectiva de la seua solidesa dins de l'obra de Shakespeare (de qui també presentarà els seus dubtes sobre la sort en aconseguir l'èxit, l'originalitat i qualitat, o no, de l'obra).

Amb un pròleg, set escenes i un epíleg, ens narrarà l'argument de l'obra, algunes teories sobre els seus personatges i com, en diferents llocs i moments, s'ha interpretat Hamlet de forma distinta. 

La delirant, per divertida, visió de les diverses escoles dramàtiques que s'han acostat a l'obra ens mostra la pluralitat i la idiosincràcia a què s'han pogut acostar diferents col·lectius des de mirades particulars. "En to de comèdia i prenent el Hamlet de William Shakespeare com a model, l’espectacle proposa actuar el personatge a partir de set tècniques interpretatives, des del Grammelot, coneguda ja des del segle V, passant per l’escola Francesa i “la veritat” del mètode Stanislavski i de l’Actors Studio del segle XX, fins a la modernitat performativa dels nostres dies. A més de reflexionar sobre com es reactualitza constantment un text clàssic, la peça vol ser un cant d’amor a la professió teatral i un homenatge a tota la gent que ha dedicat forces i energia- en temps bons, dolents i pitjors- a practicar aquest art exigent i apassionant". 

Com us deia i per no desvetllar-vos res més sobre l'espectacle, Josep Pere Peyró demostra el seu gran domini de l'escena i del control del públic. La seua ironia i intel·ligència en riure's (d'ell mateix si cal) per mantenir el públic viu i expectant a la comèdia i al seu art durant quasi dues hores molt entretingudes.

No us la podeu perdre!



 Teatre Barcelona diu

divendres, 26 de gener del 2024

Ron Lalá en essència; al 100 % amb "4x4"

Ron Lalá, amb 4x4, ens planteja un viatge a un ritme trepidant; una obra carregada d'ironia, sàtira i bon humor al Teatre Principal de València. Es tracta d'un muntatge amb una posada en escena senzilla que respecta el que és essencial; amb una interpretació brillant de Juan Cañas, Miguel Magdalena, Diego Morales, Luis Retana i Daniel Rovalher; l'encertada direcció de Yayo Cáceres i una selecció de textos divertida per poder recrear de forma coherent les escenes que formaren part dels quatre primers espectacles. De vegades "poc és més": amb pocs elements s'amplia el dinamisme i el moviment d'actors, músics i cantants i s'alleugereix el volum d'elements que faran la gira començada a València sense que afecte gens a la qualitat de l'espectacle.


 

Amb l'espectacle 4x4, Ron Lalá ens ofereixen una mirada al seu primer repertori per recordar-nos dotze de les escenes més brillants de les quatre primeres obres (2005-2012); com diuen a l'espectacle les "que un día nos dieron fama y dinero..., cuando el dinero existía"). Mi misterio del interior, on les cançons i els jocs de llenguatge flueixen al temps que es va retratant el caràcter i personalitat del "JO"; Mundo y final, on es juga amb la idea de la fi del món i es parodia el que són els programes radiofònics nocturns i les llibres d'auto-ajuda; Time al tiempo, on es relativitza la importància que té el temps en la vida dels humans i com enganys amb què s'han enfrontar; i Siglo de oro, siglo de ahora (folía) s'hi centra en els tòpics de la fama i l'èxit i l'amor en la literatura clàssica.

Com sempre que visiten València, Ron Lalá ha deixat un bon sabor de boca i moltes riallades entre el públic assistent. El secret és una bona representació on tot l'equip desplega les seues bones arts en un treball col·lectius que respon a les característiques d'uns espectacles ben cuidats: bona música i cançons en directe, referents identificables, jocs dramàtics ben harmonitzats, decorats senzills aplicats a múltiples escenes i una il·luminació excel·lent de Miguel A. Camacho, que alterna la concentració en els espais transcendents i íntims i la difusió en uns altres on el ball i la música requereixen de llocs més espaiosos. 



Els textos i l'acció dels actors juguen a provocar el públic perquè hi participe en els jocs de llenguatge (onomatopeies, palíndroms o "frases  capicua", efecte eco) o que riga de la sàtira sobre personatges i situacions literàries o dels acudits enginyosos que poden versar sobre l'actualitat social i política o sobre les veus del diccionari (significats del segle XV front als actuals). Amb sàtira i humor cítric recuperen els aspectes folklòrics del passat (moments "falamencos" en diuen) amb gèneres musicals com el tango o les alegrías, tanguillos i bulerías amb una dramatúrgia i lletres enginyoses i divertides d'Álvaro Tato.

 


Sàtira de l'abella i la flor de l'espectacle Time al tiempo

 
Sàtira sobre l'autoria de les obres i el ball d'idees en la literatura del Segle d'Or



Un espectacle ple d'escenes per al record on passareu hora i mitja d'entreteniment i diversió.



Altres entrades del blog relacionades:


dimecres, 27 de desembre del 2023

Suggeridora 'Per què t'estime, que si no...'

Qui no s'ha vist mai reflectit en algun passatge d'una novel·la, d'una cançó o d'una escena teatral alguna vegada? Qui no ha presenciat alguna de les escenes o "converses" en el seu voltant? A bon segur que tres generacions diferents trobaran punts en comú amb alguna de les parelles de l'espectacle o recordaran alguna de les anècdotes i acabaran feliços en eixir de la sala. L'espectacle atrapa!


  

L'obra de teatre Perquè t'estime, que si no... va rebre el Premi de Teatre Palanca i Roca-Ciutat d'Alzira publicat per l'editorial Bromera. És una comèdia excel·lent sobre l'efecte del pas del temps en les relacions de parella escrita per Carles Alberola Ortiz.

Enguany l'Institut Valencià de Cultura (IVC) ha produït la seua representació que s'estrenà al Teatre Rialto de València el darrer 15 de desembre sota la magnífica direcció del propi Carles Alberola.




Tres parelles, de diferents generacions, viuen una nit al mateix pis i comparteixen delers i retrets. La confluència espacial i temporal donarà pas a una reflexió interessant que gira al voltant dels encerts i equivocacions que es pateixen en la relació de parella. L'experiència d'uns i el deler de projectar-se en un futur millor d'altres seran el motor que permetrà la comunicació o els silencis i desencadenarà la comèdia.

El propi Carles Alberola ens fa una breu sinopsi al programa de mà: "Perquè t'estime, que si no… és una comèdia sobre l'erosió que el pas del temps provoca en les relacions de parella. I de com, malgrat això, som capaços de reescriure la nostra manera d'estimar i de ser estimats. Perquè t’'estime… és una declaració d'amor a totes eixes parelles que han perdurat en el temps amb un pacte d'estima, generositat i renúncia, abans que la convivència, l'avorriment, les malalties i l'oblit ho enfosqueixen tot. Quasi una utopia".

Tres parelles, sis personatges i una llarga convivència són defensats a l'escenari de forma brillant per Arantxa Cortés, Ramón Rodenas, Cristina García, Jaime Linares, Pilar Martínez MG i Joan Verdú. Els dos primers, Arantxa i Ramon, representen la joventut, els somnis i aspiracions professionals, les primeres renúncies, l'eufòria i passió dels primers anys fins a l'aparició dels fills. La segona parella, Cristina i Jaime, representen la maduresa, quan els fills ja no viuen a casa i cal mantenir la passió, recuperar la màgia que suposa l'equilibri entre llibertats i obligacions, la necessitat de comprensió i transigència, la quotidianitat i l'estima que pot perdurar. La tercera, Pilar i Joan, ens mostren la tendresa que es manté quan la companyia necessària i el coneixement de l'altra persona és tan gran que ja no caben enganys però sí molt d'afecte.

L'obra té un caràcter oníric molt marcat també a través d'un decorat que a penes toca terra, amb uns objectes que pugen o baixen com els pensaments que venen de sobte o desapareixen per falta de memòria. Tot està en l'aire, fins i tot l'acció que subratlla el títol. La casa dels seus somnis sempre ha estat menuda però l'han feta a la seua mida; és la de les seues alegries i el niu on tornar a estimar malgrat les diferències i les manies pròpies i de la parella.

Amb un llenguatge planer, mai no exempt d'ironia, des de la vellesa es veuen com a escandoloses les accions dels joves i, així, a manera de comèdia amb frases que "tiren al lleu o a la comprensió" és com creix el sentit de l'humor que l'autor del text va deixant caure a través de les xerrades o comentaris en veu alta d'uns i d'altres que empra per caracteritzar una determinada generació, una situació, un moment de la vida.
Aquesta, molt recomanable i divertida comèdia, àcida o tendra per moments, estarà en cartell fins al 28 de gener de 2024.

No us la perdeu!

 

diumenge, 3 de desembre del 2023

'La plaça del Diamant'

El 2 i 3 de desembre s'ha representat al Teatre Principal de València la versió teatral de la novel·la La plaça del Diamant de Mercè Rodoreda. L'obra, dirigida per Carlota Subirós, és la posada en escena del text de Rodoreda per part del Teatre Nacional de Catalunya. Una proposta fidel al text i a la simbologia de la novel·lista catalana que manté el to intimista del monòleg interior. L'obra, interpretada per onze dones, aporta una mirada contemporània al text amb la música en directe de la compositora Clara Aguilar. L'espectacle és tot un repte escènic per a la Companyia.

La veu interior, que recorre tot el discurs del personatge en la novel·la, en la versió teatral representa la pluralitat de veus que podrien identificar-se amb el relat de Natàlia-Colometa-Sra. Natàlia encara hui en dia i presenta la vivència universal d'una dona que passa pel desassossec i gairebé la bogeria fins arribar al reconeixement de la pròpia identitat i l'acceptació del present.

L'arrel i la saba d'una vida de lluita i superació brillantment representada.

FITXA TÈCNICA 
Autoria: Mercè Rodoreda 
Direcció: Carlota Subirós 
Intèrprets: Clara Aguilar (música en directe), Lurdes Barba, Màrcia Cisteró, Montse Esteve, Paula Jornet, Vicenta Ndongo, Neus Pàmies, Anna Pérez Moya, Tai Fati, Alba Florejachs i Maria Ribera Teatre Nacional de Catalunya i Grec 2023 Festival

SINOPSI
La plaça del Diamant relata la vida de Natàlia, una dona humil del barri de Gràcia que pateix els trasbals de la Segona República, la guerra i la misèria del franquisme. El personatge de Colometa és interpretat per onze actrius d'edats i perfils diversos, en una mena de calidoscopi escènic i femení que ens descobreix matisos de la novel·la i ens mostra contrasts de la vida de la protagonista.


Comentaris sobre l'obra:
- Ara 

dilluns, 27 de novembre del 2023

'El Avaro', amb bon ritme!

 El Avaro de Molière s'ha representat al Teatre Principal de València entre el 24 i el 26 de novembre amb èxit de públic.

 
 


L'espectacle de la companyia Atalaya, dirigit per Ricardo Iniesta, és una producció que compta amb la participació de huit actors i actrius, coreografiats magistralment per Juana Casado i Lucía You seguint la composició i direcció musical de Luis Navarro.

El avaro de Molière és presenta en format de farsa musical on les veus no necessiten brillar tant com en altres gèneres musicals i ens recorden sovint a les murgues o les xirigotes. 

Amb una escenografia senzilla i dinàmica, que implica un treball coreogràfic intens per part de tota la companyia, els actors i les actrius trauen tot el suc possible al puzle de portes en constant moviment. Les portes es transformen, segons les necessitats de cada escena, en llit, taula, finestra, balconada... Al fons, la caixa negra queda reforçada, a més de pel dinamisme i el moviment coreogràfic ja esmentats, per un magnífic disseny d'il·luminació. 

L'avar de Molière és un dels seus últims textos cabdals on es mostra el costat més mesquí i egoista de l'ésser humà. El protagonista és un vell usurer que viu terroritzat per la por a que li roben el bagul on té ocult un gran tresor. Desconfia de tots, fins i tot dels seus fills i dels maltractats criats, generant problemes pels diners i pel poder. 
Tots els aspectes de l'original han quedat ben retratats en la versió d'Atalaya, al temps que es percep un sexisme exacerbat. 

Interessant muntatge!

dilluns, 20 de novembre del 2023

'L'alegria que passa', enèrgic Dagoll Dagom

Ahir diumenge poguérem gaudir a València, per tercer dia consecutiu, d'un Teatre Principal ple i ben entregat al grup Dagoll Dagom, que s'acomiadava amb L'alegria que passa dels espectadors valencians. 



Gràcies a la Companyia per tantes hores de teatre musical de qualitat i per la professionalitat i l'estima per la llengua que sempre han demostrat. Un espectacle brillant, carregat d'energia i de referències literàries i cinematogràfiques. L'inici de l'obra, amb el moviment escènic de l'entrada a la fàbrica, ens retorna a la memòria la imatge potent de la pel·lícula Metropolis de Fritz Lang. L'abús de poder, el discurs de l'alcalde i la grisor amb què es descriu el poble i el treball constant en una fàbrica (que és tot el poble i no pot parar ni de nit ni de dia) arreplega la idea de l'ús del temps i, per tant, dels hòmens de gris que, a la novel·la Momo de Michael Ende, consumien el temps de les persones corrents.
 
Però l'Alegria és més que reflexió de l'abús de poder i de l'explotació dels individus perquè també explora en els sentiments humans, en l'estima, en les relacions pare/fill... El control de l'alegria que proporciona la música, el ball i el teatre es concentra amb la visita al poble de L'Arca del Talent que l'alcalde emprarà per fer la nova campanya electoral. La visita dels còmics és tota una reflexió sobre el propi teatre i el paper dels còmics en la societat. 

L'alegria que passa és un espectacle complet que, en els temps polítics que corren, convida a l'espectador perquè faça un pensament sobre el seu paper en la tria dels qui governen.

El musical compta amb la dramatúrgia i producció artística d'Anna Rosa Cisquella, de qui va partir la idea de posar en peu l'obra teatral L'alegria que passa de Santiago Rusiñol, tot i que de l'obra de Rusinyol només en queda el títol i la idea del poeta, de l'artista, que vol eixir del poble gris i deixar lliure la seua creativitat.

La companyia, dirigida encertadament per Marc Rosich, torna a portar un clàssic de la literatura catalana a la contemporaneïtat a través de la dansa, la música i el teatre amb l'adaptació del text del propi Rosich, les lletres de M. Rosich i Andreu Gallén i la magistral direcció coreogràfica d'Ariadna Peya.

Dagoll Dagom desperta consciències i torna a atrapar l'espectador perquè la selecció de professionals que formen l'equip, el seu talent i el treball intens, després de quasi 50 anys, no defrauda.


 


FITXA TÈCNICA

Intèrprets: Mariona Castillo, Cisco Cruz, Guillem Fole, Júlia Genís, Eloi Gómez, Pol Guimerà, Maria Molins, Pau Oliver, Guillem Ripoll 
Idea: Anna Rosa Cisquella 
A partir de l'obra de: Santiago Rusiñol 
PRODUCCIÓ: Dagoll Dagom



Podeu ampliar la informació amb la visita als enllaços que teniu a Youtube:



- L'alegria que passa Destacats

- L'alegria que passa Com s'ha fet

- L'alegria que passa: les cançons