'L'home de vol vertical' ens parla de canvis i el preu que ha hagut de pagar la societat mallorquina

 Al Teatre Micalet de València torna La Fornal, del 2 al 5 de desembre, amb un nou espectacle 'L'home de vol vertical' de Joan Gomila. 

 'L'home del vol vertical' és una història que va més enllà d'aquest esdeveniment, és una proposta que rasca el segle XX des del cor dels anys 20 i fins a finals de la Segona República, una època vertiginosa d'idees i progrés, marcada també per una carrera aeronàutica en la qual, de la mà de Pere de Son Gall, l'illa de Mallorca també va formar part.

 

 Una peça que, lluny de buscar una creació anecdòtica i decimonònica, serveix a la Fornal d'Espectacles per parlar de Mallorca i dels temes que els han desdibuixat com a societat i atorgat el segell de terra conservadora que va passar de l'activitat primària al turisme, deixant-se pel camí, l'herència cultural, rebutjant la innovació tecnològica i abocant-se a les desigualtats socials.

La novel·la puja a l'escenari: 'Júlia' d' Isabel-Clara Simó

Júlia és una interessant proposta de la companyia de teatre La Dependent, que es mostra fidel a la història de la primera novel·la d'Isabel-Clara Simó. L'obra centra el seu argument en l'ascensió de classe social de Júlia, una de les obreres de la fàbrica tèxtil del senyor Romeu, en plena Revolució del Petroli a l'Alcoi del 1873. Isabel-Clara Simó fa un retrat del món industrial alcoià i de les condicions laborals de la classe obrera cru i verosímil que també es veu en l'obra de teatre. El pas d'obrera a senyora de la casa, per a Júlia, no serà fàcil, haurà de lluitar per no ser una possessió més del patró. Ser la dona de l'amo l'obligarà a sobreviure gràcies a la seua intel·ligència i tenacitat. 

Amb una bona adaptació de la segona part de la novel·la i l'encertada direcció de l'espectacle per part de Gemma Miralles s'aconsegueix mantenir l'essència d'un text, basat en fets reals segons adverteix la pròpia novel·lista, que reviu un temps complicat de l'Alcoi industrial. A través de les diferents escenes representades se'ns mostren els canvis en la vida de Júlia, la protagonista que ha de lluitar molt perquè els fills i la sogra del marit li reconeguen el lloc que li correspon en la família. 

Contribueix a crear l'ambient apropiat per a l'epectacle el disseny d'escenografia aparentment senzill d'Eduardo Moreno, qui reflecteix sobre la forja un detall del modernisme característic de la ciutat d'Alcoi. Júlia Cambra aporta senzillesa al moviment i coreografia que requereixen els canvis d'escena i els actes tumultuosos. També, a través del disseny de vestuari, Alícia Navajas potencia el contrast entre el món obrer i el senyorial. Un altre encert que reforça el context és la creació de la banda sonora de Carles Arnal a partir de cançons populars, revolucionàries o del repertori reivindicatiu d'Ovidi Montllor, elements que contribueixen a la contextualització d'un espectacle que el text narratiu situa en els segles XIX i XX. La il·luminació, de Víctor Anton, genera encara més eixe entorn apropiat perquè lluïsca la representació, amb detalls brillants que generen un seguit de canvis d'escena, com ara el de la imatge de les obreres als telers de la fàbrica o les siluetes, a contrallum sobre la croma, que ens recreen els viatges de la família o l'ambient de les festes a la casa familiar.

Entre uns i altres es va construint l'univers on es mouen uns personatges molt ben defensats per un elenc d'onze actors i actrius que permeten potenciar el treball de la protagonista i mostrar-nos una Júlia (molt solvent Glòria Román en les diferents arestes que ha de mostrar del personatge de Júlia) treballadora, segura, valenta, ambiciosa, polida i neta, honesta, sincera... que reconeix l'esforç de sa mare i les ganes de surar (genial Pepa Miralles) i recorda la mort de son pare -a mans de Pelleta- i les seues mans rasposes, producte de la faena; una dona de classe obrera que haurà de renunciar a moltes satisfaccions per guanyar-se el lloc que li pertoca com a esposa de l'amo i entre l'alta societat alcoiana. Amb la protagonista, destaquen també: en el paper de marit enamorat, un excel·lent Joan Manuel Gurillo; en el d'amiga, a la fàbrica o de criada a la casa, una entusiasta Marta Chiner; en el de Corts o de Ridaura, un encertat Joan Gadea; en el de l'àvia i sogra Dolors, una resolta Pilar Martínez. 

L'obra està en cartell al Teatre Principal de València des del divendres 19 fins al diumenge 28 de novembre. Si gaudíreu amb la lectura de la novel·la, ara teniu una extraordinària ocasió per rememorar el text i passar-ho bé. Els qui no heu llegit la novel·la encara també gaudireu de l'espectacle; segur que us contagia eixa necessitat de saber alguna cosa més sobre els orígens de les revoltes a Alcoi i sobre els antecedents de la família Romeu.

L'Enhorabona, La Dependent.

Estrena de 'Les tres germanes' al Teatre Micalet, un veritable goig

 Ahir dijous, 28 d'octubre, la Companyia de Teatre Micalet (CTM) estrenà 'Les tres germanes' d'Anton Txèkhov, una proposta que, sota l'encertada direcció de Joan Peris "reflexiona al voltant de la condició humana, dels seus somnis i del sentit de viure i transcendir". Com ja passà amb El jardí dels cirerers, Les tres germanes esdevé una al·legoria de la vida on està ben present el discurs sobre la confiança en un millor futur per a la Humanitat. 

 L'adaptació del text al valencià feta per Juli Disla li dona un cert aspecte de contemporaneïtat que acosta l'obra de Txèkhov a l'espectador. I, a més, com podeu veure al programa de mà, la representa un repartiment de luxe format per Pilar Almeria, Laura Romero, Pepa Juan, Bruno Tamarit, Laura Sanchis, Toni Agustí, Héctor Fuster, Enric Juezas, Miguel Seguí, Guille Zavala i Isabel Requena. 

 Les tres germanes ens parla de temes com l'esperança, l'amor, l'odi, l'avorriment o el desig d'aconseguir la felicitat. El text conta la història d'Olga, Maixa i Irina, tres germanes amb moltes ganes de viure però atrapades en una ciutat russa de províncies on l'únic estímul és la vida social que es pot fer gràcies a la presència d'una guarnició de brigada d'artilleria. El somni de les tres és poder tornar a Moscou, lloc on van nàixer i on va residir un temps la família Pròzorov. Però què passarà  si el temps passa i el viatge no es possible? S'esvairan les il·lusions? Acabaran conformant-se amb el que tenen? Lluitaran per fer realitat els somnis? 

 En entrar al teatre, ja l'escenografia ens trasllada a la gran casa d'una família de classe social alta on les primeres accions ens situen en un ambient burgés, el de la celebració d'un sant. En aquell saló, el públic contemplarà el pas del temps, la celebració de l'amor i de la vida amb les alegries, els plors i les inquietuds dels quatre germans. La comparació de la festa inicial amb les d'anys anteriors ja ens dona a entendre que l'esplendor de les grans celebracions havia passat un poc. El recuperaran?

 Tot el repartiment reïx en algun moment en l'obra de manera especial. Però vull destacar la naturalitat i l'energia que desprenen dalt l'escenari alguns personatges en plasmar emocions contrariades i canvis de registre que han de transmetre en breus instants perquè l'espectador se'n faça una idea de la vida decadent que imperava en el món rural entre les classes privilegiades i de desig de retornar a un idealitzat Moscou. I és, moltes vegades, el gest més que la paraula i la contenció més que la força, la que ens fa creure en uns personatges atrapats en un temps de canvis i de crisi. 

 Les tres germanes em captivaren des del principi de l'obra i, també, el germà i el doctor. Pilar Almeria per la contenció i la mesura en descobrir-nos el món interior d'Olga, la germana major que cuida de la resta i n'està pendent de les visites; és la que ansia, des de la protecció i el silenci, un reconeixement laboral que li retorne el prestigi i l'esperança d'una vida millor. Pepa Juan, Maixa, va teixint un canvi d'estat, un viatge que fa des de l'apatia a la passió, un procés que camina des de la quasi invisibilitat de la butaca on llig inicialment un llibre fins a la recuperació d'un espai central en una història passional que ara no té. Laura Romero, Irina, ens mostra la innocència, l'alegria i la ràbia que conté la joventut, l'energia d'una dona que somia, que busca la felicitat, fins i tot a través del treball, però, com la resta, no està exempta tampoc d'un cert conformisme. Bruno Tamarit, el germà Andrei, ens descobreix la timidesa del seu personatge, la capacitat d'acceptar el que s'espera d'ell, la possibilitat d'estimar una dona que, inicialment, no encaixa en el seu món i la necessitat de rebel·lar-se o fracassar definitivament. Enric Juezas, el doctor inquilí de la casa, ens mostra subtilment l'afabilitat amb Irina i la mella que li ha fet el pas del temps en la vida ociosa que porta i en la professió. 

 L'obra estarà en cartell fins al diumenge 28 de novembre, per tant teniu la possibilitat de programar-vos amb temps l'assistència al Teatre Micalet i gaudir d'aquest clàssic del teatre rus, una obra de gran format i amb una factura excel·lent i una interpretació impecable.

Fragment de text

Un muntatge interessant: 'Fes-me un lloc' sobre les inquietuds i preocupacions dels joves de la generació Z

“Tant si vostè ho permet o com si no 

aquest és el meu lloc, 

aquest és el meu lloc i el lloc dels meus”
Del poema 'Amb la dignitat amarga dels pobres', de V. A. Estellés

Programa de mà

Estem davant un espectacle coral en el qual intervenen deu joves intèrprets que formen part de la generació Z. Marina Alegre, Anaïs Doménech, Júlia Fortaña, Carme Giner, Paula López Collado, Tamara Martínez, Anna Nácher, Ana Olcina, Miguel Torrecilla i Tomàs Verdú són les actrius i actors que han defensat de forma valenta els personatges que formen part d'un grup idealista que s’uneix en la defensa d'un projecte que té com a objectiu recuperar la terra, evitar el despoblament d'una zona de l'interior i donar alternatives a la fugida de talents. La tasca no els resultarà fàcil perquè les dificultats de finançament i les tensions entre algunes persones encetaran un camí ple de pedres per poder demostrar que allò perquè lluiten val la pena. Aquest cant a la vida i a la possibilitat de la utopia té un transfons estellesià que es manifesta en directe a través d'algun dels seus poemes inclosos al text, molt ben construït i dirigit per  Isabel Martí. 

Foto: IVC

Tot i que per a alguns protagonistes ha estat la seua primera participació en un espectacle professional, el valor i la professionalitat han estat la tònica de les seues actuacions. El muntatge de l'IVC i d'Isabel Martí, ens planteja diversos temes que giren al voltant d'un de sol: com sobreviure amb honestedat, conservant l'amistat al temps que s'aborden dificultats de la nostra societat com la moralitat, l'habitatge, el treball i els salaris, la qualitat de vida, el despoblament i l'abandó de la terra de forma sostenible... 

Cal destacar també el treball dels tècnics, com ara el d'Abel Martí per les coreografies i el moviment escènic i l'escenografia dissenyada per Aaron Jara Calabuig, amb referències a d'altres espectacles d'èxit com Cadiram de la Dependent i la Cassola o SIT de la Companyia Teatral el Tricicle. La modernitat del disseny d'Assad Kassab i la sonoritat individual i coral de les cançons de Carme Giner i Rafel Arnal són un altre element a destacar.

Foto: IVC

Un muntatge que caldria recuperar en la propera temporada.

Quadern escènic

El Club de Debats en Arts Escèniques, dins del programa Habitem el Rialto.

En el format matinal, l'IVC inclou la possibilitat d'assistir a un debat (posterior la representació de l'obra) que permet al públic (fonamentalment estudiants d'institut o d'universitat) aprofundir en la comprensió de l'espectacle. Cal dir que, dimecres passat, hi assistí l'alumnat de l'institut del Carme i que un grup dels seus alumnes havia preparat aquest debat amb Isabel Martí i les 8 actrius i els 2 actors de l'espectacle. He de felicitar el professorat, l'alumnat del Centre i l'organització de l'IVC de la GV perquè amb les preguntes del públic i les respostes dels equips artístics de les produccions es van arribar al fons d'alguns detalls de l'obra interessants. Enhorabona!

Torna el cabaret. Cashalada Cia presenta 'Divina aberració'

"El Cabaret és un tipus d'espectacle de varietats, generalment nocturn, que combina cançons i textos diversos. Pot incloure també l'actuació d'humoristes, il·lusionistes i altres números populars." 

Amb Divina Aberració, Cashalada Cia recupera la tradició d'èxit, que tingué a començament del segle XX i que ens ha arribat també a través de l'espectacle de varietats de les festes populars de molts pobles. Seguint el gènere, el darrer muntatge de Noèlia Pérez i Josep Zapater, dirigits per Joan Font fundador dels Comediants, és una obra en la qual se succeeixen els números musicals, la dramatització de textos literaris (poema de sor Juana Inés de la Cruz o  el soliloqui de Segismundo en La vida és sueño de Calderón de la Barca) i te, de transfons, el relat de la creació del món que ens han contat dins de la civilització judeocristiana: la de la poma que la serp lliurà a Eva -i ella a Adam- quan estaven al Paradís Terrenal i les conseqüències que ha tingut un acte, aparentment intranscendent (la desobediència als déus), que ha condicionat la humanitat i que encara cueja. 

L'obra no defuig els aspectes irreverents que tant agradaven al públic afecte al gènere: pinzellades sexuals, crítica social vetlada i no sempre subtil, notes sobre l'actualitat social... Els dos protagonistes juguen amb l'humor i la ironia durant la seua actuació i enriqueixen la funció amb les seues veus i habilitats musicals -que són moltes i molt bones-, de manera que tot esdevé un concert interessant que inclou diversos gèneres (líric, pop, rock).

Seguint amb les estridències que el gènere teatral exigeix, cal destacar l'encert del vestuari, ric i cridaner, que Esther García Ruiz ha dissenyat i que aconsegueix donar-li 'glamour' amb les lluentors que donen les teles coloristes, sedoses i d'imitació a les pells d'animals exòtics. Aquest element es completa amb un maquillatge efectista, com podeu apreciar en la següent imatge, i no gens discret. 

 

Amb aquesta parella de músics i actors transgressors tenim garantida una estona d'entreteniment i bon cabaret amb teatre, música i poesia on les estridències també juguen un paper rellevant per a la dramatització de la cruesa, el vici i el qüestionament dels fonaments de la nostra societat. A través de la música i d'una actuació i unes veus molt interessants, Noèlia i Zapater van teixint, amb la suma dels números individuals, un cant a la debilidad humana; un concert en què dos artistes un tant bojos qüestionen la teoria sobre "el bé i el mal" i trenquen amb l'herència "que ens llegaren Adam i Eva". 

Amb una clara influència de les propostes de Bertolt Brecht, Divina aberració  recull el dinamisme, el caràcter popular i l'absència d'elitisme del cabaret. Per això, Divina aberració és un bon exemple de l'actualització del gènere  musical que podem trobar en els escenaris valencians ara mateix. 

Si sou fans de Noèlia i de Zapater, ara teniu una ocasió per veure'ls i escoltar-los en directe i de prop al Teatre Micalet de València on anit s'estrenà l'obra que estarà en cartell fins al 17 d'octubre. 

El Teatre Micalet comença nova temporada amb Atirohecho i l'obra "A galopar"

Amb 'A GALOPAR', l'obra que s'estrenà el darrer dimecres al Teatre Micalet de València, el teatre es presenta "com un mitjà capaç de despertar anhels, inquietuds, reflexió, passions o converses entre semblants": la revolució s'esdevindrà tard o prompte. La recuperació de la memòria històrica passa per revisitar moments de la nostra història que ens han deixat un llegat cultural i social molt important a través de poemes i de cançons que estan en l'ideari col·lectiu de moltes generacions; és el cas de cançons com "Si las cosas no fueran" de Chicho Sánchez Ferlosio o "Los caminos" de Pablo Milanés. 

La companyia Atirohecho, en el seu desè aniversari, aposta de nou per recuperar un teatre físic, fet per actrius i actors joves, dirigits encertadament per Carla Chillida, un segell de garantia de la pròpia companyia. Amb A galopar recuperen el seu segon muntatge: Ladran, luego cabalgamos; ara, revisat i representat en valencià per un grup de joves que es manifesten dalt l'escenari com "idealistes, enamorats, utòpics, divertits, compromesos i lluitadors".

Es tracta d'una obra centrada en el moviment escènic, la dansa i la força de la paraula, elements que esdevenen el motor dels canvis que comporta qualsevol revolució: joventut, energia, poesia, cançó i renovació/revisió d'idees. 

En la línia del teatre polític de Bertolt Brecht, l'obra ens planteja imatges estètiques que ens recorden en ocasions algun quadre de Genovés o els moviments de la dansa de Pina Bausch. Elements estètics que se sumen a la interpretació en directe de 'Cançons de la Resistència', una banda sonora ben particular que ens retrotrau al clima reivindicatiu i revolucionari de la Segona República i als moments d'indignació i desig de canvi que suposà el 15M, en temps més recents. 

Un clar exemple d'aquest model de teatre polític, que combina revolució i cultura, és la utilització i dramatització del discurs de la Passionària on estan presents les qüestions polítiques, la força de la paraula i de la joventut i l'estètica del teatre.

La recuperació de la veu dels poetes que canten a la llibertat (ASSUMIRÀS de Vicent Andrés Estellés, A GALOPAR de Rafael Alberti, VIENTOS DEL PUEBLO de Miguel Hernández, LA POESÍA ES UN ARMA CARGADA DE FUTURO de Gabriel Celaya i CANTARES d'Antonio Machado) ens aporta l'element cultural i literari, que ja es manifestava a través de les cançons i de la presència dels llibres que obren camins, i tanca l'obra en el sentit que la cultura ens farà lliures perquè és l'element clau que permetrà que els canvis siguen persistents i a favor dels ciutadans.

L'encertat grafisme, la imatge i l'animació, enriqueixen més encara el muntatge; són un nou reforç de la paraula i el moviment dels actors que s'esdevé en una gran pantalla que presideix l'escena. Especialment destaca l'animació centrada en la lletra de la cançó de Chicho Sánchez Ferlosio, "Gallo rojo, gallo negro" o la dramatització de "Grandola, vila morena".

Crec que el treball del grup d'actrius i actors i el resultat final obtingut, amb un espectacle amb moltes arestes interessants, es mereix que aquest mes ens desplacem al Teatre Micalet, que ha fet una aposta pel teatre fet per joves valencians molt interessant.

Amb A GALOPAR teniu assegurada hora i mitja d'entreteniment en un espai on la cultura és segura.

L'obra estarà en cartell al Teatre Micalet de València entre el 8 i el 26 de setembre. 

         * Les fotografies d'aquesta entrada del blog són d'Anna Gascon fetes el dia de l'estrena.

FITXA ARTÍSTICA

- Repartiment: Marc Estrellat, Carmen Asecas, Arantxa Cortés, María Covadonga, Francesc Romeu Ferrer, Rubén Cerdà-Bacete, Hu Zhao 

- Direcció: Carla Chillida 

- Dramatúrgia: Rafa Segura i Carla Chillida 

- Traducció: Margarida Mateos

- Ajudant de direcció: Manuel Climent i Canchal

- Grafismes: Elías Taño

- Il·luminació: Carla Chillida

- Vestuari i merchandising: La miliciana serigrafia

- Producció: Atirohecho

Imprescindible 'Quan les vinyes ploren' de Fum Teatre al Teatre Micalet

Quan les vinyes ploren s'estrenà ahir al Teatre Micalet de València per la companyia Fum Teatre. Es tracta d'una obra creada i dirigida per Laura Sanchis, qui interpreta també a un familiar més dels Vidal. En l'obra se'ns presenta una situació límit amb un pare prostrat al llit, una mare que lluita contra el càncer, unes vinyes malaltes i uns fills amb una personalitat molt marcada. 

Un secret i l'estat terminal del pare obliga la mare a convocar els fills a la casa familiar des d'on es divisen les vinyes de la propietat que mantenen a Agres. A partir d'aquest moment, l'espectador descobrirà un seguit de problemes mai no resolts per la pròpia família. La tensió creixerà al llarg de l'obra i la intriga per descobrir eixos secrets mantindrà el públic en alerta gràcies a un text molt ben construït, a una interpretació poderosa i molt creïble de Pilar Almeria Serrano (Berta, una mare coratge, adicta als calmants i defensora a ultrança del negoci familiar), i el treball tan encertat de la resta del repartiment: Guille Zavala Lloret (fill major de la família, burgés, urbanita i anestesista de professió que tracta de comprendre i de calmar el dolor dels altres però mai no repara en el seu), Pedro Mallol (Xavier, informàtic, jove de caràcter hermètic, és fill menor dels Vidal; un personatge de gènere no binari que no ha estat mai ben acceptat pel seu pare) i Laura Sanchis (una cosina dels Vidal). 

Fum Teatre naix al si de la Companyia de Teatre Micalet i en la seua primera producció han encertat amb aquest drama que tracta temes de molta actualitat al temps que reprèn temes universals com ara la defensa de la terra i els conreus biològics, les aparences, la cura dels pacients, les solucions front al dolor físic i psicològic, l'acceptació de les persones i dels seus sentiments tal com se senten... I, en un temps de pandèmia, que ho complica tot encara més. 

Com us deia, una genial interpretació per a un bon muntatge; un text molt interessant de Laura Sanchis que, com 'El jardí dels cirerers', ens mostra l'interior d'una família en crisi, la cruesa de la vida al si d'una família que treballa la vinya i fa vi, que viu de la terra i cara als camps, en aquest cas unes vinyes que ploren perquè estan tan malaltes com la pròpia família. Una història que no us deixarà indiferents.

FITXA TÈCNICA:

Autora: Laura Sanchis 

 Direcció: Laura Sanchis 

 Repartiment: Pilar Almeria, Laura Sanchis, Guille Zavala i Pedro Mallol 

 Ajudant de direcció: Jose E. Linares Maqueda 

 Regidor: Jose E. Linares Maqueda 

 Disseny d'escenografia: Laura Sanchis 

 Disseny audiovisual: Jose E. Linares Maqueda 

 Disseny d'il·luminació: Jordi Carcelén 

 Construcció d'escenografia: Espacio ODEON S.L. 

 Atrezzo, utilleria i mobiliari: Jose E. Linares Maqueda 

 Producció executiva: Pedro Mallol 

 Assessorament de direcció: Joan Peris 

 Veus en off: Ramón Rodenas Martín

_____________________________________________________________

ATENCIÓ 

RECTIFICACIÓ: El Teatre Micalet informa que aquest cap de setmana serà l'últim que podrem veure l'obra en aquesta temporada.

 

ÚLTIMES REPRESENTACIONS DE LA TEMPORADA

‘Quan les vinyes ploren’, de Fum Teatre

17 i 18 de juliol / 20:30

_____________________________________________________________

Confiem que tornem a veure programada Quan les vinyes ploren en la propera temporada. L'obra i el treball dels tècnics i dels actors s'ho mereix molt. Jo no m'esperaria i trauria l'entrada per al dia 17 o el 18. No us  perdeu l'ocasió de veure bon teatre al cor de la ciutat i amb una frescoreta tan poderosa que, així a l'estiu, fa goig poder gaudir de la #CulturaSegura i del bon teatre en valencià.