L'oroneta, un gran text per a una interpretació sublim!

Hui, s'ha estrenat, al Teatre Micalet de València, 'L'oroneta', un text de Guillem Clua, muntat i interpretat magistralment per la Companyia de Teatre Micalet. L'obra de la CTM estarà en cartell entre 𝐞𝐥 𝟐𝟒 𝐝'𝐚𝐛𝐫𝐢𝐥 i e𝐥 𝟏𝟐 𝐝𝐞 𝐦𝐚𝐢𝐠. 

'𝑳’𝑶𝒓𝒐𝒏𝒆𝒕𝒂’, del premiat dramaturg Guillem Clua, és una emotiva història que ens convida a reflexionar i a qüestionar-nos què és el que ens fa humans. El text s'ha convertit en el seu major èxit i això que, amb Smiley, ja es va guanyar plenament el públic. L'obra ha estat traduïda ja a diverses llengües i s'ha estrenat internacionalment en més de 25 produccions.

Però anem a la versió magistral que ens ocupa. Una sala senzilla, que esdevé saló i aula on la protagonista imparteix les classes de cant, és el lloc on esclaten les emocions i els records, on retorna la veu i la paraula! Una il·luminació sobria, com correspon a l'espai i que és capaç de generar moments d'intimitat i recolliment. Una direcció ajustada (i per això més brillant i complicada) per deixar que les emocions afloren a poc a poc, in crescendo, però sense afogar el públic que ha de gaudir de les escenes i empapar-se dels enigmes que amaga la conversa i de l'excel·lent interpretació de Pilar Almeria i Bruno Tamarit. 

Sota la gran direcció de Joan Peris i del seu equip de direcció: Cristina García i Santiago Carreguí, actor i actriu mesuren els canvis necessaris perquè la situació siga verosímil. Ramon i Amàlia, els dos personatges encetaran un viatge, ajornat de temps, que els canviarà per a sempre i potser harmonitzarà un passat incomprès, difícil de pair. Aquest fet que els fa més humans.

La contenció, el nervi, el domini de la paraula i el sentiment sembla que siguen fàcils de transmetre en escena, però és un fet extremadament complicat, difícil. Pilar Almeria i Bruno, no obstant, ho fan de forma planera i comprensible, quan la processó els va per dins, i converteixen el seu paper en una magistral interpretació que no enveja cap de les grans interpretacions que ens publiciten des dels grans teatres.

Per tot això i més, crec, cal fer costat al Teatre Micalet que, cada temporada ens ofereix grans interpretacions i obres que no podríem gaudir en la nostra llengua sinó fora per companyies cohesionades i sòlides com la CTM. Ho podeu comprovar amb aquest treball, una obra que, com podreu comprovar a la fitxa tècnica, el porten endavant un seguit de professionals que han ajudat a que la mesura i l'encert siguen tan clars i aparenten senzillesa dalt l'escenari. Enhorabona!

Per concloure, a les persones que em llegiu, per no desvetllar-vos res més, només us puc afegir: ACUDIU AL TEATRE PER GAUDIR D'UNA OBRA QUE VIU I CREIX EN ESCENA PERQUÈ ESTÀ MIMADA DES DE CADASCUN DELS ELEMENTS QUE LA CONFIGUREN abans, durant i després de cada funció.

Fitxa tècnica 

L'Oroneta 

Autor: Guillem Clua 

Direcció Joan Peris

Intèrprets: Pilar Almeria i Bruno Tamarit

  

Assessor de direcció: Santiago Carreguí

Ajudant de direcció: Cristina García

Becari de direcció: Juan Gómez de Membrillera

Espai escènic: Sievers S&C

Disseny d'il·luminació: Jordi Carcelén

Disseny de vestuari i utilleria: Isabel Requena

Construcció d'escenografia: Eva Fernández

Assessorament vocal: Carla Almeria

Música original de 'L'oroneta': Bruno Tamarit

Arranjaments musicals: Josep Francesc Almeria

Comunicació: Julia Costa

Disseny gràfic i publicitat: Amparo Moreno

Tècnic: Lucia González

Producció executiva: Margarida Mateos

Taquilla: Maria Garrigues

Producció: Companyia Teatre Micalet

Sinopsi:

'𝑳'𝑶𝒓𝒐𝒏𝒆𝒕𝒂' és una obra amb dos personatges entranyables que, a poc a poc, aniran descobrint que hi ha un fet que va marcar un abans i un després per als dos. 

𝑩𝒓𝒖𝒏𝒐 𝑻𝒂𝒎𝒂𝒓𝒊𝒕 interpreta a Ramón, un jove que desitja millorar la seua tècnica vocal. 

Pilar Almeria interpreta Amàlia, una professora de veu que va perdre el fill en un accident.

* Les FOTOGRAFIES estan preses del webs i xarxes socials del TEATRE MICALET. 

Les Troianes, Fucking nowhere

Un espectacle complet: una adaptació del clàssic d'Eurípides espectacular; una interpretació de conjunt molt brillant; una direcció excel·lent, un reforç audiovisual corprenedor, que ens acosta els primers plans de la violència i les males praxis; una mirada en femení per a un text i un espectacle corprenedors on passat i present es fusionen i demostren al públic, que també forma part d'eixa tragèdia, que tot gira i retorna al mateix drama vint-i cinc segles després. Potser, aquesta vegada troben solució als conflictes, recuperen el centre del món?

La humanitat ha perdut el centre, el diàleg, el raonament, la comprensió... Els déus antics i els déus actuals mantenen actituds superbes, egoistes, abusives amb les seues pràctiques comercials i la guerra acaba amb els més desprotegits a qui no els queda cap vàlvula d'escapament mentre segueixen vivint perquè les grans marques, els poders en l'ombra i la mentida dominen un món en el qual uns pocs segueixen enriquint-se i manant d'un poble pla esclau/explotat.

"Les Troianes. Fucking Nowhere incomoda en les preguntes i dona veu a les víctimes: la població civil i, en especial, a les dones i els seus fills", ens apunta el programa de mà. 

Després d'un muntatge tan sorprenent i vivint en un món tan interconnectat i pendent de les pantalles, l'espectador es preguntarà on comencen les connexions amb la realitat que mostren els noticiaris i on acaba la ficció en l'obra. Què interessa al públic o què interessa als poders? El teatre de Santiago Sánchez sempre ens remet, des de la ficció a la reflexió i per això es qüestiona si "Es pot fer poesia després d'Auschwitz? Teatre antibel·licista després de Gaza, d’Ucraïna? Per què hi ha guerres que continuen considerant-se justes? Quina és la responsabilitat dels mitjans occidentals en la disneyficació dels conflictes?" I la producció torna a qüestionar-se, des del programa de mà: "Si Eurípides alçara el cap el tornaria a enterrar en veure Cassandra atacada per Àiax en el lavabo d'un bar, en veure Taltibi, el missatger, convertit en un reporter de guerra corromput pels Déus del mercat". Per què les guerres del segle XXI no s'han instal·lat només al front de batalla, també en la vida quotidiana estan ben presents en països on aparentment no hi ha conflicte però es mantenen actituds com la dels hòmens prepotents que es creuen amos de les dones i les violen; com la de la premsa que fa d'altaveu de les mentides intencionades d'alguns grups de poder a través de l'opinió i de les seues editorials; com la dels països que reben els migrants però allarguen els tràmits burocràtics obligant-los a suportar la invisibilitat i misèria durant mesos sense papers (magnífic ball de lletres on naveguen i naufraguen milers de noms); com la dels països que venen les armes i n'impedeixen la justícia per als més desprotegits (excel·lent escena la dels jocs infantils en què els sorolls de les bombes només paralitza un instant les persones que, després continuen amb els seus jocs...). 

No es d'estranyar per tant que la producció ens diga "Les nostres troianes són belles i herètiques. Es diuen Andròmaca i Hècuba però també Fàtima i Svitlana, i són crit i són música, rialla i campana. Perquè la història no té per què estar condemnada a repetir-se. Perquè aquesta vegada elles escriuen el final".

No us la perdeu, se us posarà pell de gallina en algun que altre moment per la sensibilitat  i cura amb què han estat tractats tots els aspectes de l'obra i algun nuc a la gola per la duresa d'algunes escenes.

LES TROIANES, FUCKING NOWHERE

Del 9 de febrer al 10 de març

Autoria: Josi Alvarado
Direcció: Santiago Sánchez 

Intèrprets: Marina Alegre, Resu Belmonte, Paloma Calderón, Josep Manel Casany, Alberto Ángel Escartí, Juanki Fernández, Gemma Miralles, Candela Mora, Rebeca Valls, Pau Vercher

Producció Institut Valencià de Cultura

Dossier didàctic

Les fotografies han estat estretes des de les xarxes socials de l'IVC Rialto.

'Pàrquing Manhattan', una divertida comèdia de teatre breu a l'estil del cabaret musical

La Fornal és un d'eixos teatres propers on et sents en família, ben a prop d'actors i actrius i en harmonia amb l'espai i l'obra que s'hi representa. Està a Manacor (Mallorca). Allí no s'hi poden amagar les emocions perquè l'espectador, com a públic, té la sensació gairebé de formar part de l'espectacle. Es tracta d'un espai familiar, tant pel que fa a la gestió de l'espai com al tracte que rep el públic. El gestor, Joan Gomila, és una persona que creu en la força del teatre i això és un segell dels interessants espectacles que la Companyia la Fornal ha  presentat en diverses ocasions a València (Fuita i martiri de sant Andreu Milà, L'home de vol vertical o Cordèlia). Joan Gomila viu el teatre intensament i la seua gestió perquè a Manacor s'hi puguen representar obres de la Companyia La Fornal i altres propostes de l'illa o d'arreu dels territoris de parla catalana. Enhorabona per tant d'entusiasme!

Diumenge passat, uns amics i jo tinguérem ocasió de visitar l'espai i gaudir de la funció que s'hi representava. Un divertiment, un goig que, de tant en tant, ens regala el teatre malament dit 'amateur'. A hores d'ara quants 'professionals' poden dir que viuen només del teatre?

Al teatre s'hi representava Parking Manhattan, una obra amb 4 escenes de teatre breu i una partitura musical executada en directe. Tot un homenatge de la Companyia La Fornal als textos de Woody Allen a través d'una divertida comèdia on s'encaixen quatre peces de teatre breu amb l'estil del cabaret musical brechtià.

Woody Allen, al llarg de la seua rica filmografia, ens ha regalat moments crítics, àcids, divertits, reflexius, intel·ligents... que formen part ja de la història del cinema. La Fornal d'Espectacles n'ha fet una recreació d'alguns d'eixos moments i ens els ofereix en un muntatge teatral magistral que s'acosta al musical i al cabaret: 'L'ant', 'El seductor', 'Breu història d'un descans' i 'La mort visita les germanes Ackerman' permeten el gaudi del públic durant poc més de l'hora que dura la funció.

L'espectacle, que inclou el luxe del directe dels extraordinaris músics Miquel Rigo i Joan Palerm, ens remet novament, a través de les cançons, al món de l'Allen clarinetista que, en hores lliures, esdevé intèrpret de jazz.

A la música s'hi suma la interpretació excel·lent d'un grup actors i actrius (en gran part "amateurs" perquè han de viure d'altres treballs) que demostren una gran estima, respecte i dedicació pel teatre. Ilde Muñoz, Joan Gomila, Joan Riera, Joana Salas, Julià Duran i Xesca Forteza ens atrapen amb l'encant dels seus personatges i la seua interpretació eixerida.

Com ja hem dit, el text, creat per Joan Gomila, versiona algunes de les escenes més delirants de la primera filmografia de l'Allen. El mateix Gomila, que assumeix la dramatúrgia i la direcció de l'espectacle, reflecteix amb la seua brillant actuació eixe esperit àcid i socarró del director de Nova York que arreplega tota la ingenuïtat, dubitació constant i enginy tan habituals en les seues obres.

L'argument de les escenes que composen l'obra és aparentment senzill i un tant surrealista:

L’ant

Allan ha caçat un ant, bé només li ha disparat i l’animal ha perdut el coneixement. Allan no sap com desfer-se’n, així que se l’endú a una festa de disfresses on curiosament no estarà sol.

El seductor

Bogart, torna a l’apartament on fa anys cada nit aconsellava l'Allan sobre com comportar-se seductorament amb les dones. Avui, però, a l’apartament no el rebrà l'Allan.

Breu històra d’un decans

És una petita peça de transició. Un descans en un teatre on es pot fer tot allò que no s’hauria de fer a l'interior d’un teatre.

La mort visita les germanes Ackerman

Nova York, en plenes festes de Nadal. A l’apartament de Holly Ackerman viu també la seua germana Hannah que s'ha separat del marit després de vint-i-cinc anys. Rebentades de la sessió de compres a Manhattan, una apagada de llum i una visita estranya, la mort, els capgirarà el dia. Evidentment elles no volen morir i enceten un pols contra la mort. Qui en guanyarà?

Com podeu suposar, les situacions són prou sorprenents com per esperar-se qualsevol cosa imprevisible. Si ho voleu comprovar, haureu d'aprofitar qualsevol nova representació de l'obra on gaudireu del text i de les interpretacions delirants de la Companyia. 

Una obra que encaixaria perfectament en l'antic projecte Alcover, que facilitava l'intercanvi d'obres i grups entre els territoris de parla catalana. Però això requereix de la voluntat i ajuda de les institucions i, a hores d'ara, tant a les Illes com al País Valencià les institucions no ho posen gens fàcil.

Set maneres de ser Hamlet

Josep Pere Peyró ens relata una visió de Hamlet (i dels mallorquins) ben particular i divertida que converteix en un espectacle on riureu i gaudireu del domini de l'escena d'aquest actor, director i dramaturg que no us decebrà. 

Qui és Josep Pere Peyró?

Josep Pere Peyró es va formar "al Laboratori Actoral del Teatro Fronterizo i al Taller de Dramatúrgia Textual de la Sala Beckett de Barcelona, dirigit per José Sanchis Sinisterra. Ha estat professor d'interpretació i dramatúrgia a l'Aula de Teatre de la Universitat Autònoma, a l'Institut del Teatre de Terrassa o, entre d'altres, a la Sala Beckett de Barcelona. El darrer encàrrec ha estat l'escriptura del guió i la direcció dels XXV Premios Max celebrada al Teatre Principal de Maó".

Què ens presenta a València?

Del 8 a l'11 de febrer representarà Set maneres de ser Hamlet  al Teatre Micalet de València (dijous i divendres a les 20.00h i/ dissabte i diumenge a les 19.00h.) 

*DIVENDRES I DISSABTE COL·LOQUI POSTERIOR 

AMB L'AUTOR, DIRECTOR I ACTOR, 

JOSEP PERE PEYRÓ i AMB NEL DIAGO, CRÍTIC.

 

En l'entrada al Teatre Micalet se'ns diu: "Una manera divertida d’actuar Shakespeare és Set maneres de de ser Hamlet, un personatge que no sap si ser o no ser, si morir o dormir, si actuar o restar immòbil davant d’un joc de variacions que trastoca, irreverent, la tragèdia en comèdia".

El ben cert és que us trobareu molt més. L'espectacle s'inicia amb una anècdota que ens mostra el paral·lelisme entre la vida quotidiana i el personatge de Hamlet; un personatge literari, marcat per la tragèdia i el mal auguri, en el qual aprofundirà l'actor des de la perspectiva de la seua solidesa dins de l'obra de Shakespeare (de qui també presentarà els seus dubtes sobre la sort en aconseguir l'èxit, l'originalitat i qualitat, o no, de l'obra).

Amb un pròleg, set escenes i un epíleg, ens narrarà l'argument de l'obra, algunes teories sobre els seus personatges i com, en diferents llocs i moments, s'ha interpretat Hamlet de forma distinta. 

La delirant, per divertida, visió de les diverses escoles dramàtiques que s'han acostat a l'obra ens mostra la pluralitat i la idiosincràcia a què s'han pogut acostar diferents col·lectius des de mirades particulars. "En to de comèdia i prenent el Hamlet de William Shakespeare com a model, l’espectacle proposa actuar el personatge a partir de set tècniques interpretatives, des del Grammelot, coneguda ja des del segle V, passant per l’escola Francesa i “la veritat” del mètode Stanislavski i de l’Actors Studio del segle XX, fins a la modernitat performativa dels nostres dies. A més de reflexionar sobre com es reactualitza constantment un text clàssic, la peça vol ser un cant d’amor a la professió teatral i un homenatge a tota la gent que ha dedicat forces i energia- en temps bons, dolents i pitjors- a practicar aquest art exigent i apassionant". 

Com us deia i per no desvetllar-vos res més sobre l'espectacle, Josep Pere Peyró demostra el seu gran domini de l'escena i del control del públic. La seua ironia i intel·ligència en riure's (d'ell mateix si cal) per mantenir el públic viu i expectant a la comèdia i al seu art durant quasi dues hores molt entretingudes.

No us la podeu perdre!

 Teatre Barcelona diu

Ron Lalá en essència; al 100 % amb "4x4"

Ron Lalá, amb 4x4, ens planteja un viatge a un ritme trepidant; una obra carregada d'ironia, sàtira i bon humor al Teatre Principal de València. Es tracta d'un muntatge amb una posada en escena senzilla que respecta el que és essencial; amb una interpretació brillant de Juan Cañas, Miguel Magdalena, Diego Morales, Luis Retana i Daniel Rovalher; l'encertada direcció de Yayo Cáceres i una selecció de textos divertida per poder recrear de forma coherent les escenes que formaren part dels quatre primers espectacles. De vegades "poc és més": amb pocs elements s'amplia el dinamisme i el moviment d'actors, músics i cantants i s'alleugereix el volum d'elements que faran la gira començada a València sense que afecte gens a la qualitat de l'espectacle.

 

Amb l'espectacle 4x4, Ron Lalá ens ofereixen una mirada al seu primer repertori per recordar-nos dotze de les escenes més brillants de les quatre primeres obres (2005-2012); com diuen a l'espectacle les "que un día nos dieron fama y dinero..., cuando el dinero existía"). Mi misterio del interior, on les cançons i els jocs de llenguatge flueixen al temps que es va retratant el caràcter i personalitat del "JO"; Mundo y final, on es juga amb la idea de la fi del món i es parodia el que són els programes radiofònics nocturns i les llibres d'auto-ajuda; Time al tiempo, on es relativitza la importància que té el temps en la vida dels humans i com enganys amb què s'han enfrontar; i Siglo de oro, siglo de ahora (folía) s'hi centra en els tòpics de la fama i l'èxit i l'amor en la literatura clàssica.

Com sempre que visiten València, Ron Lalá ha deixat un bon sabor de boca i moltes riallades entre el públic assistent. El secret és una bona representació on tot l'equip desplega les seues bones arts en un treball col·lectius que respon a les característiques d'uns espectacles ben cuidats: bona música i cançons en directe, referents identificables, jocs dramàtics ben harmonitzats, decorats senzills aplicats a múltiples escenes i una il·luminació excel·lent de Miguel A. Camacho, que alterna la concentració en els espais transcendents i íntims i la difusió en uns altres on el ball i la música requereixen de llocs més espaiosos. 

Els textos i l'acció dels actors juguen a provocar el públic perquè hi participe en els jocs de llenguatge (onomatopeies, palíndroms o "frases  capicua", efecte eco) o que riga de la sàtira sobre personatges i situacions literàries o dels acudits enginyosos que poden versar sobre l'actualitat social i política o sobre les veus del diccionari (significats del segle XV front als actuals). Amb sàtira i humor cítric recuperen els aspectes folklòrics del passat (moments "falamencos" en diuen) amb gèneres musicals com el tango o les alegrías, tanguillos i bulerías amb una dramatúrgia i lletres enginyoses i divertides d'Álvaro Tato.

 

Sàtira de l'abella i la flor de l'espectacle Time al tiempo

 

Sàtira sobre l'autoria de les obres i el ball d'idees en la literatura del Segle d'Or

Un espectacle ple d'escenes per al record on passareu hora i mitja d'entreteniment i diversió.

Altres entrades del blog relacionades:

- Andanzas y entremeses de Juan Rana

Suggeridora 'Per què t'estime, que si no...'

Qui no s'ha vist mai reflectit en algun passatge d'una novel·la, d'una cançó o d'una escena teatral alguna vegada? Qui no ha presenciat alguna de les escenes o "converses" en el seu voltant? A bon segur que tres generacions diferents trobaran punts en comú amb alguna de les parelles de l'espectacle o recordaran alguna de les anècdotes i acabaran feliços en eixir de la sala. L'espectacle atrapa!

  

L'obra de teatre Perquè t'estime, que si no... va rebre el Premi de Teatre Palanca i Roca-Ciutat d'Alzira publicat per l'editorial Bromera. És una comèdia excel·lent sobre l'efecte del pas del temps en les relacions de parella escrita per Carles Alberola Ortiz.

Enguany l'Institut Valencià de Cultura (IVC) ha produït la seua representació que s'estrenà al Teatre Rialto de València el darrer 15 de desembre sota la magnífica direcció del propi Carles Alberola.

Tres parelles, de diferents generacions, viuen una nit al mateix pis i comparteixen delers i retrets. La confluència espacial i temporal donarà pas a una reflexió interessant que gira al voltant dels encerts i equivocacions que es pateixen en la relació de parella. L'experiència d'uns i el deler de projectar-se en un futur millor d'altres seran el motor que permetrà la comunicació o els silencis i desencadenarà la comèdia.

El propi Carles Alberola ens fa una breu sinopsi al programa de mà: "Perquè t'estime, que si no… és una comèdia sobre l'erosió que el pas del temps provoca en les relacions de parella. I de com, malgrat això, som capaços de reescriure la nostra manera d'estimar i de ser estimats. Perquè t’'estime… és una declaració d'amor a totes eixes parelles que han perdurat en el temps amb un pacte d'estima, generositat i renúncia, abans que la convivència, l'avorriment, les malalties i l'oblit ho enfosqueixen tot. Quasi una utopia".

Tres parelles, sis personatges i una llarga convivència són defensats a l'escenari de forma brillant per Arantxa Cortés, Ramón Rodenas, Cristina García, Jaime Linares, Pilar Martínez MG i Joan Verdú. Els dos primers, Arantxa i Ramon, representen la joventut, els somnis i aspiracions professionals, les primeres renúncies, l'eufòria i passió dels primers anys fins a l'aparició dels fills. La segona parella, Cristina i Jaime, representen la maduresa, quan els fills ja no viuen a casa i cal mantenir la passió, recuperar la màgia que suposa l'equilibri entre llibertats i obligacions, la necessitat de comprensió i transigència, la quotidianitat i l'estima que pot perdurar. La tercera, Pilar i Joan, ens mostren la tendresa que es manté quan la companyia necessària i el coneixement de l'altra persona és tan gran que ja no caben enganys però sí molt d'afecte.

L'obra té un caràcter oníric molt marcat també a través d'un decorat que a penes toca terra, amb uns objectes que pugen o baixen com els pensaments que venen de sobte o desapareixen per falta de memòria. Tot està en l'aire, fins i tot l'acció que subratlla el títol. La casa dels seus somnis sempre ha estat menuda però l'han feta a la seua mida; és la de les seues alegries i el niu on tornar a estimar malgrat les diferències i les manies pròpies i de la parella.

Amb un llenguatge planer, mai no exempt d'ironia, des de la vellesa es veuen com a escandoloses les accions dels joves i, així, a manera de comèdia amb frases que "tiren al lleu o a la comprensió" és com creix el sentit de l'humor que l'autor del text va deixant caure a través de les xerrades o comentaris en veu alta d'uns i d'altres que empra per caracteritzar una determinada generació, una situació, un moment de la vida.

Aquesta, molt recomanable i divertida comèdia, àcida o tendra per moments, estarà en cartell fins al 28 de gener de 2024.

No us la perdeu!

 

'La plaça del Diamant'

El 2 i 3 de desembre s'ha representat al Teatre Principal de València la versió teatral de la novel·la La plaça del Diamant de Mercè Rodoreda. L'obra, dirigida per Carlota Subirós, és la posada en escena del text de Rodoreda per part del Teatre Nacional de Catalunya. Una proposta fidel al text i a la simbologia de la novel·lista catalana que manté el to intimista del monòleg interior. L'obra, interpretada per onze dones, aporta una mirada contemporània al text amb la música en directe de la compositora Clara Aguilar. L'espectacle és tot un repte escènic per a la Companyia.

La veu interior, que recorre tot el discurs del personatge en la novel·la, en la versió teatral representa la pluralitat de veus que podrien identificar-se amb el relat de Natàlia-Colometa-Sra. Natàlia encara hui en dia i presenta la vivència universal d'una dona que passa pel desassossec i gairebé la bogeria fins arribar al reconeixement de la pròpia identitat i l'acceptació del present.

L'arrel i la saba d'una vida de lluita i superació brillantment representada.

FITXA TÈCNICA 

Autoria: Mercè Rodoreda 

Direcció: Carlota Subirós 

Intèrprets: Clara Aguilar (música en directe), Lurdes Barba, Màrcia Cisteró, Montse Esteve, Paula Jornet, Vicenta Ndongo, Neus Pàmies, Anna Pérez Moya, Tai Fati, Alba Florejachs i Maria Ribera Teatre Nacional de Catalunya i Grec 2023 Festival

SINOPSI

La plaça del Diamant relata la vida de Natàlia, una dona humil del barri de Gràcia que pateix els trasbals de la Segona República, la guerra i la misèria del franquisme. El personatge de Colometa és interpretat per onze actrius d'edats i perfils diversos, en una mena de calidoscopi escènic i femení que ens descobreix matisos de la novel·la i ens mostra contrasts de la vida de la protagonista.

Comentaris sobre l'obra:

- Ara 

- Recomana

- Núvol i Núvol

- Espectacles BCN

- Catorze