'La plaça del Diamant'

El 2 i 3 de desembre s'ha representat al Teatre Principal de València la versió teatral de la novel·la La plaça del Diamant de Mercè Rodoreda. L'obra, dirigida per Carlota Subirós, és la posada en escena del text de Rodoreda per part del Teatre Nacional de Catalunya. Una proposta fidel al text i a la simbologia de la novel·lista catalana que manté el to intimista del monòleg interior. L'obra, interpretada per onze dones, aporta una mirada contemporània al text amb la música en directe de la compositora Clara Aguilar. L'espectacle és tot un repte escènic per a la Companyia.

La veu interior, que recorre tot el discurs del personatge en la novel·la, en la versió teatral representa la pluralitat de veus que podrien identificar-se amb el relat de Natàlia-Colometa-Sra. Natàlia encara hui en dia i presenta la vivència universal d'una dona que passa pel desassossec i gairebé la bogeria fins arribar al reconeixement de la pròpia identitat i l'acceptació del present.

L'arrel i la saba d'una vida de lluita i superació brillantment representada.

FITXA TÈCNICA 

Autoria: Mercè Rodoreda 

Direcció: Carlota Subirós 

Intèrprets: Clara Aguilar (música en directe), Lurdes Barba, Màrcia Cisteró, Montse Esteve, Paula Jornet, Vicenta Ndongo, Neus Pàmies, Anna Pérez Moya, Tai Fati, Alba Florejachs i Maria Ribera Teatre Nacional de Catalunya i Grec 2023 Festival

SINOPSI

La plaça del Diamant relata la vida de Natàlia, una dona humil del barri de Gràcia que pateix els trasbals de la Segona República, la guerra i la misèria del franquisme. El personatge de Colometa és interpretat per onze actrius d'edats i perfils diversos, en una mena de calidoscopi escènic i femení que ens descobreix matisos de la novel·la i ens mostra contrasts de la vida de la protagonista.

Comentaris sobre l'obra:

- Ara 

- Recomana

- Núvol i Núvol

- Espectacles BCN

- Catorze

'El Avaro', amb bon ritme!

 El Avaro de Molière s'ha representat al Teatre Principal de València entre el 24 i el 26 de novembre amb èxit de públic.

 

 

L'espectacle de la companyia Atalaya, dirigit per Ricardo Iniesta, és una producció que compta amb la participació de huit actors i actrius, coreografiats magistralment per Juana Casado i Lucía You seguint la composició i direcció musical de Luis Navarro.

El avaro de Molière és presenta en format de farsa musical on les veus no necessiten brillar tant com en altres gèneres musicals i ens recorden sovint a les murgues o les xirigotes. 

Amb una escenografia senzilla i dinàmica, que implica un treball coreogràfic intens per part de tota la companyia, els actors i les actrius trauen tot el suc possible al puzle de portes en constant moviment. Les portes es transformen, segons les necessitats de cada escena, en llit, taula, finestra, balconada... Al fons, la caixa negra queda reforçada, a més de pel dinamisme i el moviment coreogràfic ja esmentats, per un magnífic disseny d'il·luminació. 

L'avar de Molière és un dels seus últims textos cabdals on es mostra el costat més mesquí i egoista de l'ésser humà. El protagonista és un vell usurer que viu terroritzat per la por a que li roben el bagul on té ocult un gran tresor. Desconfia de tots, fins i tot dels seus fills i dels maltractats criats, generant problemes pels diners i pel poder. 

Tots els aspectes de l'original han quedat ben retratats en la versió d'Atalaya, al temps que es percep un sexisme exacerbat. 

Interessant muntatge!

'L'alegria que passa', enèrgic Dagoll Dagom

Ahir diumenge poguérem gaudir a València, per tercer dia consecutiu, d'un Teatre Principal ple i ben entregat al grup Dagoll Dagom, que s'acomiadava amb L'alegria que passa dels espectadors valencians. 

Gràcies a la Companyia per tantes hores de teatre musical de qualitat i per la professionalitat i l'estima per la llengua que sempre han demostrat. Un espectacle brillant, carregat d'energia i de referències literàries i cinematogràfiques. L'inici de l'obra, amb el moviment escènic de l'entrada a la fàbrica, ens retorna a la memòria la imatge potent de la pel·lícula Metropolis de Fritz Lang. L'abús de poder, el discurs de l'alcalde i la grisor amb què es descriu el poble i el treball constant en una fàbrica (que és tot el poble i no pot parar ni de nit ni de dia) arreplega la idea de l'ús del temps i, per tant, dels hòmens de gris que, a la novel·la Momo de Michael Ende, consumien el temps de les persones corrents.

 

Però l'Alegria és més que reflexió de l'abús de poder i de l'explotació dels individus perquè també explora en els sentiments humans, en l'estima, en les relacions pare/fill... El control de l'alegria que proporciona la música, el ball i el teatre es concentra amb la visita al poble de L'Arca del Talent que l'alcalde emprarà per fer la nova campanya electoral. La visita dels còmics és tota una reflexió sobre el propi teatre i el paper dels còmics en la societat. 

L'alegria que passa és un espectacle complet que, en els temps polítics que corren, convida a l'espectador perquè faça un pensament sobre el seu paper en la tria dels qui governen.

El musical compta amb la dramatúrgia i producció artística d'Anna Rosa Cisquella, de qui va partir la idea de posar en peu l'obra teatral L'alegria que passa de Santiago Rusiñol, tot i que de l'obra de Rusinyol només en queda el títol i la idea del poeta, de l'artista, que vol eixir del poble gris i deixar lliure la seua creativitat.

La companyia, dirigida encertadament per Marc Rosich, torna a portar un clàssic de la literatura catalana a la contemporaneïtat a través de la dansa, la música i el teatre amb l'adaptació del text del propi Rosich, les lletres de M. Rosich i Andreu Gallén i la magistral direcció coreogràfica d'Ariadna Peya.

Dagoll Dagom desperta consciències i torna a atrapar l'espectador perquè la selecció de professionals que formen l'equip, el seu talent i el treball intens, després de quasi 50 anys, no defrauda.

 

FITXA TÈCNICA

Intèrprets: Mariona Castillo, Cisco Cruz, Guillem Fole, Júlia Genís, Eloi Gómez, Pol Guimerà, Maria Molins, Pau Oliver, Guillem Ripoll 

Idea: Anna Rosa Cisquella 

A partir de l'obra de: Santiago Rusiñol 

PRODUCCIÓ: Dagoll Dagom

Podeu ampliar la informació amb la visita als enllaços que teniu a Youtube:

- L'alegria que passa L'inici

- L'alegria que passa Tràiler

- L'alegria que passa Destacats

- L'alegria que passa Com s'ha fet

- L'alegria que passa: les cançons

Gran aposta de la CTM: 'Senyareta Júlia, la funció està a punt de començar'

Ahir s'estrenà a València Senyoreta Júlia, la funció està a punt de començar. Un públic jove connectà amb una obra complicada gràcies al treball de conjunt d'una producció cuidada, un fet que la Companyia de Teatre Micalet de València (CTM) té molt present en tots els seus muntatges. 

Un teatre d'on els espectadors ja han marxat; un text amb temes crucials com la lluita de classes, l'afirmació de la personalitat, les relacions i l'abús de poder, el servilisme laboral, el "saber estar" sense perdre els papers; una il·luminació aparentment senzilla que es dona quan, acabada la funció, els tècnics comencen part del seu treball per organitzar i deixar a punt la funció següent; una direcció encertada i una actuació entregada conviden el públic de hui en dia a reflexionar sobre temàtiques socials i relacions humanes. 

La darrera producció de la CTM està basada en l'obra La Senyoreta Júlia d'August Strindberg, un text clàssic del teatre naturalista suec escrit el 1888 i representat, des d'aleshores, en diferents llocs del món cada any. Versionat en més d'una ocasió, potser el muntatge del dramaturg i guionista britànic Patrick Marber és un dels més coneguts perquè traslladà l'acció al 1945 i el drama a la nit de la victòria electoral del Partit Laborista anglès.

La versió valenta d'Eva Mir, que es presenta al Teatre Micalet de València, conté un joc metateatral que comença quan el públic entra a sala. La regidora de l'obra roda per l'escenari i trasllada objectes de la funció que ha acabat, posant ordre. Passat un temps, ella mateixa comença la funció amb l'explicació sobre la relació amb Strindberg i la importància de la seua obra; és el moment d'alçar els focus (l'equivalent a obrir el teló) perquè comence la funció. El text d'Eva Mir dialoga amb l'original i actualitza l'argument amb dues transposicions: una temporal, el canvi del segle XIX al XXI; l'altra més social, el lloc i el context laboral que ens marca la relació de classe existent entre els personatges. Aquest canvi no sols ens recorda que la proposta d'Strindberg encara està vigent sinó que, a més, l'adaptació deixa constància que el conflicte de classes i l'abús de poder també està present actualment en altres esferes de la vida. 

La Senyoreta Júlia (Fröken Julie) versa sobre l'aventura fugaç entre una dona de classe alta de finals del segle XIX i un dels seus criats. En canvi, en Senyoreta Júlia, la funció està a punt de començar, els personatges són una actriu d'èxit i dos tècnics. No obstant això, com en l'obra original, la versió manté les distàncies socials entre els personatges, la relació sentimental i la utilització que fan els uns dels altres per aconseguir les pròpies aspiracions o necessitats personals. Dos segles més tarrd, de què volen fugir els personatges?

El text és un retrat de l'estrat social i de la sexualitat humana. En aquest sentit, el conflicte entre la passió sexual i la posició social respon als temps que corren: gravació d'imatges, difusió per xarxes, violència masclista, degradació de la dona... La direcció i aportació de la versió estrenada capta molt bé la personalitat de la senyoreta Júlia i el seu estat anímic a conseqüència de l'eufòria nocturna posterior a l'estrena. El joc, en aquesta ocasió, és doble i deixa al descobert la complexitat humana: la posició de poder d'ella, la falta d'escrúpols d'ell...

L'acció se situa a l''escenari quan al teatre ha tancat el teló. Mentre, fora de la sala, hi ha la festa de celebració de l'estrena. Júlia, una dona de família bé, filla del propietari del teatre i primera actriu no sap comportar-se quan no actua, li falta la protecció de la màscara amb què representa els seus personatges. Potser és per això que, en la vida real, manté una actitud prepotent, de domini, que plana sobre els altres dos personatges a qui considera els seus criats. Joan i Cristina, tècnics del teatre, mantenen certa submissió generada per la necessitat de conservar el seu treball. Cristina és el personatge sensat que toca terra i protegeix Joan de les seues mancances en el treball; Joan, per contra, veu en l'acostament a Júlia una possibilitat de medrar en l'escala social i no té en compte el que Cristina ha fet per ell. 

Sota  l'encertada direcció de Toni Agustí i de Joan Peris, una excel·lent Lara Salvador, un enèrgic Roberto Hoyo i una molt creïble Maria Covadonga transmeten la intensitat que requereixen les escenes dramàtiques que s'alternen amb d'altres de més quotidianes sobre el treball d'organització de la següent funció. Cap al final de la nit, el temor actuarà contra Júlia, que pot veure destrossada la bona imatge pública a través de les xarxes socials. Per què? El desig de domini i el joc sexual, en canvi, donarà ales a Joan que jugarà fort i aprofitarà la debilitat de la seua cap en moments d'excitació. Cristina, per la seua banda, se sentirà traïda per ambdós. Un joc de tensions que respon a les debilitats humanes i al desig d'aspirar a ser diferents.

Com haureu llegit, l'argument es conta fàcilment; altra cosa ben distinta és transmetre emocions i generar sensacions, mantenir la tensió del públic. Per experimentar això, no deixeu de veure l'obra al teatre; el directe és imprescindible per contemplar el treball ben fet de tota la Companyia.

L'obra estarà en escena fins al diumenge 17 de desembre.

'Eclipsi total', l'excel·lència de la senzillesa

Eclipsi total és teatre fet amb molta versemblança, sensibilitat i estima; representat per dos grans actors, Jesús Muñoz i Àlex Cantó, que entreguen l'ànima a cadascun dels personatges (familiars i amistats literaturitzats), tan presents en les seues vides com absents arriben a estar en algun moment a la taula del banquet.

Pont Flotant, representarà l'obra fins al diumenge 22 d'octubre al Teatre Micalet de València. Hui l'estrena ha aconseguit un ple de públic que s'ha emocionat i ha reconegut el gran treball fet sobre un tema tabú, el de la mort, tractat de manera respectuosa, natural i plana; amb humor i sense caure en sentimentalismes.

No és d'estranyar que des del 2021, data de l'estrena, s'haja reconegut la professionalitat de Pont Flotant i la genialitat de l'obra, amb el reconeixement de nombrosos guardons. Eclipsi total són ganes de viure; són les emocions que es desprenen de l'afecte (reunions familiars), el desig de gaudir la quotidianitat i la pròpia vida amb alegria, el relleu generacional.  Eclipsi total és poesia feta imatge i paraula; és estima i tendresa, és el reconeixement de l'amistat i la família; és saber valorar els records de les persones que els generen. I també és la confirmació que som una mota de pols en un univers grandiós i un planeta del qual es fa un repàs superficial de la seua edat i circumstàncies. I mentre roda la Terra, els humans ocupen l'espai i el temps que els toca viure.

Eclipsi total és saber tractar amb delicadesa el tema de la pèrdua de les persones estimades; és fer fàcil i amable tot allò que resulta tan difícil de pair; és tractar temes universals des de la quotidianitat d'uns personatges amb què els espectadors es poden reconèixer, és parlar del pas del temps i de la mort amb un tacte excepcional.

A més del treball extraordinari dels actors, que es desdoblen en múltiples personatges, l'obra avança amb una aparent senzillesa gràcies també al treball ben fet pels tècnics i especialistes de vestuari, decorat, il·luminació, projecció i so. El seu treball està ben present, per exemple, a través d'elements com el funcionament de la maquinària que trasllada a l'espectador la sensació del moviment de rotació de la Terra mitjançant una plataforma que gira; o en el taüt de roba que simula el soterrar dels personatges; o en els arbres/globus/planetes que creen la idea d'un dinar a l'aire lliure; o a través de la paraula que passa de la boca dels actors a les parets o deixa el ressò que queda a l'ambient, com fa l'eco, just un breu espai de temps després de pronunciar-les. I, també, en la bellesa amb què es reprodueix l'eclipsi a través de la il·luminació, metàfora de la vida que 's'eclipsa' un bon dia i deixa petjada (com l'ombra) en les persones que ens perduren. Tot contribueix al gran espectacle que és Eclipsi total.

Intenteu aconseguir entrada per alguna de les tres funcions restants d'Eclipsi total, eixireu del teatre amb la satisfacció d'haver passat més d'una hora amb un somriure quasi permanent.

SINOPSI

Partint de l'anàlisi del temps planetari i d'algunes circumstàncies i esdeveniments especials sobre la creació de l'Univers i del planeta Terra en concret, Pont Flotant se centra en alguns aspectes interessants sobre com afrontem els humans la vida, tot sabent que té un final, una data de caducitat; fet tan segur i molt més breu que el de la fi del planeta on vivim.

FITXA TÈCNICA

Creació: Pont Flotant (Àlex Cantó, Joan Collado, Jesús Muñoz i Pau Pons) 

Interpretació: Àlex Cantó i Jesús Muñoz 

Disseny d’il·luminació: Marc Gonzalo (AII) 

Disseny sonor: Adolfo García 

Espai escènic i vestuari: Pont Flotant 

Assessor artístic: Fermín Jiménez 

Realització d’escenografia: Los Reyes del Mambo 

Disseny gràfic: Joan Collado 

Maquinària i regidoria: Yolanda García i Santi Montón 

Tècnics en gira: Juan Serra, Javi Vega i Josep Ferrer 

Coordinació tècnica: Juan Serra 

Fotografia: Nerea Coll 

Vídeo promocional: Nacho Carrascosa 

Distribució: Fiona Maxence, Inma Expósito i Rafa Jordán. Pro21 Cultural. 

Una producció de Pont Flotant i Rambleta

Les preposicions, un muntatge valent

Dins de la caixa negra del Teatre Micalet de València, amb una actuació brillant, amb un text excel·lent i un decorat i efectes senzills, però efectistes, s'ha presentat l'obra Les preposicions, que s'ha estrenat hui i repetirà funció demà diumenge.

El Somni Produccions no és la primera vegada que ens sorprén gratament. Al Teatre Micalet ja va distribuir les obres Smiley i Paradís. 

L'obra parla de l'amistat entre cinc dones, de la forma d'afrontar la pròpia vida i el treball després del pas per la universitat de "Periodisme i Comunicació Audiovisual", de com els ha afectat el pas del temps després de vint anys i complits els quaranta. 

Cinc dones, cinc amigues, una visió feminista, cinc punts de vista diferents sobre un mateix fet, cinc sensibilitats distintes al voltant d'un conflicte i un pensament compartit socialment: la roba bruta es renta a casa. 

Un espai diàfan, uns fils d'estendre la roba, 5 rentadores, la celebració d'un aniversari, un regal. 

Un conflicte silenciat, somort i soterrat, que torna a aflorar; un secret que ix a la llum vint anys més tard de la primera celebració d'un aniversari. La tensió que creix, el dolor que es passeja i voreja el trencament d'una amistat de grup. 

Una actitud de domini, un assetjament persistent per part d'un professor, una actuació punible, un relat repetit per "acceptat socialment?" en un temps diferent: la roba es renta a casa.

Com us he dit, amb una posada en escena senzilla i un text que va de la poesia a la quotidianitat de la conversa per acabar poèticament de nou, cinc actrius, amb la bona direcció de Marta Aran, defensen genialment els seus personatges amb molta credibilitat. 

El tema de l'assetjament i l'abús de poder arriba molt bé al pati de butaques perquè l'actuació resulta molt creïble. La senzillesa i les metàfores es fan evidents i s'entenen tant com entenem les frases fetes i dites en castellà que es van deixant caure al llarg de l'obra. Per això, l'estructura de l'obra manté els espectadors atents perquè sempre queda un espai d'ombra en la interpretació del sentit de l'escena. Al mateix temps que s'avança en l'argument, en la història de la dona al camp de roselles, de la dona del vestit de gira-sols, es competa i quadra el relat.

De nou, una bona ocasió per a contemplar teatre fet des de Mallorca. Una obra que ens desmunta el masclisme existent en les institucions i la presa de consciència sobre les actuacions del passat. I, en un "valencià" molt entenedor.

FITXA TÈCNICA

Autoria: Aina de Cos 
Direcció : Marta Aran 

Intèrprets: Aina de Cos (ISA), Alexandra Palomo (JÚLIA), Alicia Garau (CONXI), Marga López (LAURA) i Sofía Muñiz (OLGA).
il·luminació: Albert V.O.
Espai escènic: Alberto Cubillo.
Espai Sonor: Sara Mingolla
Fotografia: Luca Rocchi.
Ajudantia de producció: Laura Porcel
Assesoria de moviment: Marga Salas
Assessorament vestuari: Joan Porcel.
Ajudant de direcció i producció executiva: Luis Baró
Distribució: El Somni Produccions
Coproducció: Teatre Principal de Palma i El Somni Produccions.
Col·laboració: Departament de Cultura de l’Ajuntament d’Andratx
Agraïments: Lluki Portas, Ben Net Lavanderia (Andratx).

Vincent, la força dels sentiments. Excel·lent interpretació

L'obra Vincent de L'Últim Toc Teatre s'ha estrenat hui dijous al Teatre Micalet de València i estarà en cartell fins al proper diumenge.

Emili Chaqués ha escrit un text que se centra en la informació extreta de les múltiples cartes, repletes d'il·lustracions, que intercanviaren Vincent i Theo; en l'espectacle, al terra, tanquen la línia entre l'escenari i el públic. El propi Chaqués, en col·laboració amb Joan Miquel Reig, s'encarrega també de codirigir de forma brillant un muntatge atractiu que trau a la llum un viatge cap a la bogeria, amb les dèries i temors que es barregen amb l'entusiasme i obsessió amb què el geni Van Gogh es lliurà al treball creatiu. 

Vincent  és una peça teatral que ens permet abordar la biografia del pintor des d'una perspectiva distinta a com l'hem coneguda a través del cinema. L'obra se centra en la psicologia dels personatges i s'aborda a través de les emocions i els sentiments, de la relació entre dos germans interpretats magistralment per Claudi Ferrer i Emili Chaqués.

   

Vincent i Theo Van Gogh, des de l'estima, mostren la preocupació del qui se sent més fort i ha de cuidar del que se sap més inadaptat i dèbil. La lluita entre ells per ser compresos fa visible la complexitat que han de superar les persones que no compleixen els cànons ni els estàndards establerts en la societat; així com el rol de les que conviuen amb elles. 

En un exercici d'empatia i reflexió importants, durant la representació es fan patents les pressions i la discriminació a què es veu sotmesa la persona que pateix una malaltia mental. Un tema que, malauradament, encara no ha resolt adequadament la nostra societat.

  

L'art de l'equilibri i el màxim rendiment

De vegades menys és més. Amb pocs recursos escènics, però molt ben emprats, se'ns mostra la simbologia i estil, que Vicent emprà, en una obra on es veu l'evolució personal del pintor, la temàtica, les influències, els colors i la força del seu traç sobre el llenç (en aquest sentit, molt interessant l'aportació de la tecnologia en la projecció d'una de les imatges amb un efecte especial). 

Adquireixen també importància en algunes escenes la il·luminació (per exemple per mostrar la presència del pare); el vestuari senzill amb què es caracteritzen els diferents personatges que interpreta Emili Chaqués; el so i la música que reforcen el drama personal d'un dels pintors del segle XIX més importants i reconeguts de la Història de l'Art. 

Una vegada més L'Últim Toc Teatre sorprén gratament amb una actuació carregada de sensibilitat i emocions on la paraula i el bon treball actoral prenen sentit per guanyar-se al públic escena rere escena.

Obra d'imprescindible visió. No us la perdeu!