Hipocondriart, una comèdia àcida

   Amb un text molt suggeridor i interessant (guanyador del IV Torneig de dramaturgia valenciana 2020) i una entregada i encertada actuació, Triangle Teatre ha presentat hui al Teatre Micalet de València l'obra Hipocondriart, dirigida i escrita per Borja López Collado i interpretada per Carles Sanjaime, Glòria Román i Bruno Tamarit.

  En què s'assemblen l'art i la vida? Quina diferència hi ha entre la sordesa i la incomunicació? No heu tingut cap moment dels que voldríeu que tot reventara per tornar a començar? Potser en les coincidències i els desitjos hi ha el motor del veritable canvi. Però quin serà? Amb sentit de l'humor és parla de temes quotidians i d'altres que no ho són tant, però interessen també.

    El decorat reprodueix un dels espais del museu on s'inaugura la nova exposició neofigurativa de Paula, una jove promesa de l'art. En aquest espai, on una escultura és l'únic element que complementa les blanques parets on pengen els quadres, el pare de l'artista intenta explicar el significat d'un dels quadres que conté l'abstracció d'una vagina a un dels visitants que, lluny del que aquest intenta explicar-li està més preocupat per uns tèrbols objectius que pretén perpetrar. Aquesta situació donarà lloc a una reflexió sobre l'art i sobre les relacions humanes, sobre la solitud i la falta d'empatia, enteniment i comunicació que sol produir-se en la nostra societat i sobre el valor de la crítica.  

    En  aquesta comèdia destaca:

 - un interessant text carregat de referències a l'actualitat i a les relacions personals que ens convida a mirar cap endins d'un mateix i a pensar en les segones oportunitats, 

- la defensa de tres personatges per grans professionals del teatre com són Carles Sanjaime, Gloria Roman i Bruno Tamarit que ens desvetllen una realitat individualista a través de les reflexions que suscita l’art. 

    Fins al diumenge 18 al Teatre Micalet. Una ocasió per gaudir d'un bon espectacle en valencià. 

    

Recordeu que la cultura és segura a les sales de teatre perquè posen totes les garanties perquè així siga en cada representació. 

A més a més, en aquest temps que ens ha tocat viure, necessitem de bon entreteniment i el teatre n'és un dels millors llocs on trobar-ne. 

Interessant 'El mercader de Venècia' per Dau al Sec al Teatre Micalet

Aquesta versió de El mercader de Venècia, nua d'ornaments escenogràfics, posa el seu èmfasi en l'ús i la força de la paraula, la interpretació dels actors i actrius i la llum com a únics elements expressius de l'acció dramàtica. Les referències a la usura i a l'abús en certes transaccions econòmiques ens remeten metafòricament als crèdits no abusius (que ho són) i a la lletra menuda d'algunes hipoteques i contractes. Les mencions a la intervenció de la justícia per subsanar els conflictes que generen certs contractes abusius són un altre dels elements que justifica el subtítol amb què la Companyia Dau al Sec  ens presenta el text de Shakespeare: "El mercader de Venècia. Els inicis del capitalisme".   

L'obra, estrenada hui divendres, estarà en cartell fins al diumenge dia 11 d'abril al Teatre Micalet de València.  

 

Amb una taula coberta per una tela, uns quants objectes d'attrezzo i l'ajuda d'una il·luminació molt cuidada per centrar el foco d'atenció i contribuir al dramatisme del text, la Companyia Dau al Sec defensa l'obra de Shakespeare amb la força teatral de la interpretació i la paraula. Els dos actors i les  dues actrius encarnen diversos personatges magistralment i ho fan a partir de la caracterització de vestuari, sense decorats, només amb el bon treball i professionalitat que són capaços de realitzar per atrapar l'espectador en una història on s'han suprimit les trames secundàries però s'ha respectat fidelment la prosa i el vers de l'original.

El subtítol de l'obra (L'inici del capitalisme) i el vestuari dels personatges ens recorda la roba pròpia de finals del segle  XIX, detall que actualitza el conflicte del s. XVI i el trasllada i el manté a través dels segles, segons ho mireu, a un passat menys remot, el de la industrialització, que haguera pogut ser també el de la depredació existent al llarg de les moltes crisis econòmiques esdevingudes durant els segles XX i XXI.

La usura i la venjança són el punt de partida i d'arribada d'una obra escrita a finals del segle XVI però que, a més del que ja hem dit, té la vigència que representa sempre un text de W. Shakespeare. Cal entendre l'obra, per tant, escrita dins d'una cultura fortament cristiana i que practica un cert antisemitisme centrat exclusivament en el personatge de Shylok (magistralment defensat per Mercè Managuerra), el prestamista usurer que ha de veure com, primer, el criat se'n va de sa casa per treballar amb un noble cristià i pobre; i, després, com sa filla fuig per casar-se amb Lorenzo, un jove cristià. Aquest personatge serà, a més, l'objectiu d'una utilització perversa de la llei i el centre del conflicte entre dos cultures enfrontades en moltes ocasions i que conviuen en l'espai i en el temps al llarg dels segles.

Crec que és molt bona ocasió per refrescar o conéixer el text de William Shakespeare i la versió excel·lent de Dau al Sec.

FITXA TÈCNICA

Argument: "La rica ciutat estat de Venècia, centre d'una prosperitat sense precedents a partir del segle XIV, brinda a Shakespeare un marc excel·lent on situar l'engranatge dels temes que vol aplegar. Amb 'El mercader de Venècia' Shakespeare salta de la comèdia a la tragèdia de manera vertiginosa, amb una ironia gens evident i altament eficaç per retratar la totalitat del sistema social i la irrupció d'una societat individualista dominada pel poder econòmic. 

 La usura, la riquesa, l'odi recíproc de cultures que conviuen, la vulnerabilitat de l'estranger i la utilització perversa de la llei conformen una mirada sobre la gènesi del sistema capitalista i el naixement de la banca."

Equip artístic 

Autor: William Shakespeare 

Versió: Konrad Zschiedrich 

Traducció: Miquel Desclot 

Direcció: Konrad Zschiedrich i Mingo Ràfols 

Repartiment 

       Sílvia Forns: Salarino, Jèssica, Pòrcia 

      Àlvar Triay: Antonio, Lancelot, Salanio 

      Mercè Managuerra: Salanio, Shylock 

      Damià Plensa: Bassanio, Salarino 

Espai escènic: Damià Plensa 

Disseny il·luminació: Alberto Rodríguez 

Vestuari: Georgina Viñolo 

Espai Sonor: Joanjo Rubio i Mingo Ràfols 

Fotografia programa de mà: Guillem Medina 

Fotografia espectacle: Maria Alzamora 

Video: Arian Botey Videostudi 

Equip Dau al Sec 

     Cap de Producció: Sylvie Lorente

     Comunicació: Laia Roigé

     Producció: Eix 49

     Companyia: Dau al Sec Arts Escèniques

Xavi Castillo contraataca de nou amb "Jordiet!! al Teatre Micalet

A "Jordiet" li queda corda!

Veure Xavi Castillo, per als seus incondicionals, sempre és una festa. Hui, i durant els propers tres dies, la festa és farà al Teatre Micalet de València.

Per als qui no coneixen Xavi Castillo encara, són tres funcions més i una ocasió per gaudir de la riquesa del seu atreviment, de la improvisació, si cal, al voltant d'una història que recorda els tebeos (còmics) carregats de fantasia que es reviuen com quan els conta un xiquet o xiqueta entusiastes a les seues amistats.

Que la companyia Pot de Plom Teatre retorne als seus orígens amb un dels primers monòlegs, a priori, semblava un atreviment. Però, no. "Jordiet" té molta vitalitat encara i Xavi Castillo molta energia per defensar el seu personatge. Hi ha hagut gent que s'ha encanat rient-se durant l'estrena de l'obra hui al Teatre Micalet.

Amb una simfonia d'onomatopeies i sons, una gran habilitat per a caracteritzar física i literàriament cada personatge que forma part de la seua història esbojarrada sobre el Nadal a Alcoi, Xavi Castillo ens manté pendents del seu relat al temps que reacciona davant els comentaris o gestos del públic. No se li escapa res!

Hui hem vist de nou un Xavi Castillo que gaudeix en escena i és capaç de portar al públic cap al terreny que, a d'ell, li interesse. Es riu, abans que tot, d'ell mateix quan recorda el físic que tenia fa vint anys i el que té ara mateix; per tant, no us sorprenga res de les coses que és capaç de riure's i de fer riure els demés. Com a mostra, teniu l'enllaç a l'escena de la pescatera ací. 

 

Jordiet contraataca!! torna a estar ben viu amb un actiu Xavi Castillo que us entretindrà i amb qui passareu una estona que mai no se sap quan pot durar, perquè tot dependrà de les reaccions del públic i de les notícies que porten els periòdics del dia.

Xe, no us dic res més. Aneu a veure'l al Teatre Micalet de València i jutgeu vosaltres. L'espectacle es representarà fins al proper diumenge 28 de març.

'Instruccions per a no tenir por si ve la Pastora'

Deixeu-vos atrapar per un conte; aneu al Teatre Micalet de València per a gaudir d'una història carregada de la sensibilitat amb que, als xiquets i les xiquetes, se'ls contaven les històries de por. Descobriu la llegenda i el personatge del maqui anomenat "La Pastora"...

 La por es transmet a les persones des de menuts amb contes o llegendes que, per posar algun exemple, parlen d'éssers malèfics que s'emporten els xiquets dins d'un sac, els trauen la sang o se'ls mengen per no obeir els pares. Aquestes històries, quan no hi havia televisió, solien reunir les famílies al voltant de la llar, lloc on se'n contaven per passar l'estona i alliçonar els infants de casa perquè no se n'anaren amb desconeguts, ni agafaren res de ningú amb qui no tingueren prou confiança. Calia tindre molta gràcia per crear el clímax apropiat i que l'auditori es quedara embadalit. També, a les persones adultes, se'ls feia por perquè foren més dòcils amb el règim o amb els senyors per a qui treballaven, però això és una altra història. 

Amb aquestes premisses la Cia. La Ravalera representa un text interessant sobre el valor de la veritat i la importància de la memòria històrica com a mitjà per a restituir a les persones allò que s'havia dit i convertit en una ficció, en un conte de por.

Hui, Laia Porcar i Núria Vizcarro han fet molt bé eixe paper de contadores de llegendes; concretament,  d'una que circula encara per la comarca dels Ports, la de la Pastora, una dona o un home a qui, des que va nàixer, se li va carregar una llegenda negra que poc tenia a veure amb la realitat. I aquest relat, aparentment senzill, permet a les actrius anar traient pinzellades de veritat que hi havia a la llegenda i que havien quedat desdibuixades de la biografia: les pressions que un infant hagué de patir, l'aïllament a que va ser sotmès perquè se'l veia diferent i la seua marginació, per exemple. 

Instruccions per a no tenir por si ve la Pastora, dirigida encertadament per Joan M. Albinyana i estrenada hui al Teatre Micalet, estarà en cartell fins al diumenge. Es tracta d'un espectacle modern que barreja la dramatúrgia amb la projecció d'imatges documentals que reforcen la idea de com es va generar la llegenda negra que pesava sobre la persona de Teresa/Florencio. El text, carregat de poesia, afecte i sensibilitat en molts moments, es reforça amb imatges de testimonis que donen verosimilitud al que les dues actrius ens conten sobre la persona i sobre la por 'al diferent'. 

En el transfons del relat sobre la llegenda de la Pastora que es cuidava de les ovelles des dels cinc anys hi ha temes interessants sobre els que s'haguera pogut incidir molt més, com ara, la importància de la memòria oral (tan present en l'espectacle a través dels àudios i dels vídeos), el discurs sobre el gènere i el sexe de la persona o sobre la lluita i l'actitud política durant la dictadura, però això, potser, li haguera restat la càrrega emocional amb què es va construint la biografia del personatge i desmuntant la llegenda negra sobre una història aparentment senzilla, però amb tantes arestes que podrien convidar-nos a la reflexió.

Gran treball de documentació i audiovisuals sobre un text que juga amb les emocions; encertada interpretació i direcció; magnífica la cançó que tanca l'espectacle. 

Us anime a que acudiu al Teatre Micalet aquest cap de setmana o, si no podeu, en qualsevol altre teatre on s'hi represente l'obra i us pille més a prop.

FITXA TÈCNICA

Autoria: Núria Vizcarro 
Creació i interpretació: Laia Porcar i Núria Vizcarro 
Direcció: Joan M. Albinyana 
Disseny d'escenografia i d'espai sonor: Joan M. Albinyana 
Audiovisuals, vídeo promocional: Marta Negre i Andreu Signes 
Disseny gràfic: Marta Negre 
Disseny de llums i tècnic: Manu Silva 
Cançó “Petenera de la memòria”: Laia Porcar, Carles Porcar i Toni Porcar 
Producció executiva: Laia Porcar/ La Ravalera Teatre 
Distribució: Empar Capilla

Un extraordinari 'Joanot' per Esclafit Teatre

Ahir dijous es va estrenar al Teatre Micalet de València l'obra Joanot per la companyia Esclafit Teatre. Es tracta d'una obra molt interessant que, a més, us farà riure; conéixer o reconéixer aventures de personatges del Tirant lo Blanc, el clàssic de la literatura medieval; i saber alguns aspectes de la vida el seu autor, Joanot Martorell. 

L'obra està basada en el text, publicat per l'Editorial Bromera, del que n'és autor el mateix Joan Nave. L'argument se situa en una nit de pluja i fred durant l'hivern de l'any 1464. El cavaller valencià Joanot Martorell, vell i pobre, ja ha finalitzat el llibre en què havia treballat els darrers quatre anys de la seua vida. En ell es barregen alguns esdeveniments viscuts amb desitjos que no ha pogut complir com a cavaller. Satisfet del seu treball, la necessitat el porta a empenyorar el manuscrit a ca Martí Joan de Galba per 100 reals. La batalla que haurà de lluitar aquella nit no serà en el camp de batalla sinó amb ell mateix i els seus propis dimonis.

La representació de l'obra compta amb un vestuari i una ambientació minimalista, però molt efectiva, de Joanmi Reig. Amb ella queda palés la pobresa que travessa un personatge que ha de cremar a poc a poc els seus mobles per calfar-se o menjar pa dur i vi roín per omplir la panxa; la presència del cavaller Tirant o l'espai per on transiten la princesa Carmesina i les seues dames. 

L'encertada banda sonora de Javier Pinto acompanya l'acció en alguns moments significatius i es complementa amb una il·luminació senzilla d'Òscar Cerdeiriña que contribueix a centrar els diferents ambients dels relats del personatge.

El pes fonamental de la representació recau en el treball actoral. Joan Nave s'encarrega de fer-nos entrar en la màgia que té el text i és en la seua execució, extraordinària per cert, que el  personatge Joanot es carrega de matisos i, per tant, de sentit al llarg dels 70 minuts que dura l'obra. Els canvis de registre que requereixen els personatges de ficció dels quals ens parla Joanot i l'estat emocional del propi personatge van des de la verificació de la ruïna familiar de l'escriptor, que es veu obligat a vendre el treball de quatre anys per a poder sobreviure, fins a jugar el paper d'una Carmesina i un Tirant enamorats, del cosí que taca l'honor d'una germana o del cunyat interessat en la dot de l'altra germana, entre d'altres.

El monòleg de Joanot, dirigit per Juanmi Reig, ens permet conéixer alguns esdeveniments històrics, com anticipava abans, presents també en la biografia dels Martorell i en la pròpia novel·la escrita per Joanot. Esdeveniments que són presentats en clau de comèdia quan autor i personatge dialoguen sobre alguns aspectes del contingut de la novel·la Tirant lo Blanch. 

Entre els encerts de l'obra, el resum d'alguns esdeveniments cabdals en la novel·la de cavalleries més important de les lletres catalanes i en el contrast amb les pròpies vivències de l'autor, que ací esdevé personatge singular, de vegades, a l'ombra del protagonista de la seua obra.

No us perdeu aquest espectacle que us entretindrà i despertarà les ganes de conéixer millor la biografia d'aquest personatge, un dels grans escriptors valencians del Segle d'Or. 

I, si no heu tingut ocasió d'assistir a alguna de les representacions del Teatre Micalet, estigueu alerta a la cartellera teatral del vostre entorn per si es representa l'obra. No hauríeu de perdre-vos-la.

Gran treball i anàlisi etnològica: 'El malfet d'Inishmaan'.

 Us heu preguntat mai com es vivia a principis del segle XX? Les dificultats laborals, la lluita diària, la convivència, l'alimentació, l'enginy d'alguns, la maldat o la bonhomia d'altres, el sentit de l'humor, la parla? Heu pensat com encara ens pica la curiositat la possibilitat de veure en directe com es filma una pel·lícula ni que siga per veure de prop als famosos que la puguen fer? 

 La Companyia de Teatre Micalet, amb El malfet d'Inishmaan ens regala el privilegi de descobrir-ho i contemplar en directe el retrat d'alguns hòmens i dones de les Illes d'Aran (Irlanda). L'humor àcid que desprén el text de Martin McDonagh i la representació valenta dels personatges permet a l'espectador gaudir tant del teatre com ho pogueren fer, a principis dels anys trenta, els encuriosits habitants d'Inishmaan per la filmació de la pel·lícula Man of Aran (Robert J. Flaherty, 1934) prop de les seues cases.

 I tot això, escenificat i representat amb la garantia de la Companyia Teatre Micalet, sota l'encertada direcció de Joan Peris. A bon segur que no us decebrà el gran treball de conjunt de l'equip actoral i dels tècnics per contar, des del naturalisme, una història on els personatges mostren les seues entranyes i justifiquen la seua parla aspra. 

 Malgrat que es tracta d'una comèdia coral, no puc estar-me de nomenar el treball de Pilar Almeria i Pilar Matas que interpreten magistralment el paper de dues germanes, Kate i Eileen Osbourne, carregades de senzillesa i que, amb la seua actuació, ens transporten al cor de les seues emocions mostrant-nos els canvis emocionals que han de suportar des de la seua botiga per superar el dia a dia amb el patiment de veure feliç el nebot 'malfet' de qui es feren càrrec en morir els pares. 

 En la mateixa línia, Josep Manel Casany torna a meravellar-nos amb l'energia que traspua en escena i que traspassa al seu personatge, Johnnypateenmike. Es nota com gaudeix dalt l'escenari i reviu cada xafardeig, cada història que conta, així com la relació que manté en aquesta ocasió amb sa mare, una Isabel Requena (encarregada també del vestuari) que defensa el paper de Mammy O'Dougal, una vella borratxa (però ben lúcida davant del que l'envolta) dona que enyora el marit mort i és mereix un bon reconeixement. 

 Bruno Tamarit fa de Billy Claven, un jove malfet que viu amb les seues ties; és l’espill que reflecteix el millor i el pitjor de la comunitat on viu. Com diu el seu personatge: "és l'actor que representa millor el paper que un vertader malfet". Mantenir el seu personatge no és gens fàcil perquè requereix esforç físic i emocional, fins i tot quan juga a sentir-se per damunt de la resta, al mateix temps que aguanta l'embat de l'assetjament que pateix des que era menut.

 

 

 La resta del repartiment dóna vida a personatges interessants que completen el ventall d'una societat apartada del món i que aporten força dramàtica a la història: Héctor Fuster, Babbybobby Bannett, el mariner que ha perdut la dona; Dani Machancoses, Doctor McSharry, el metge entregat als seus pacients; Guille Zavala, Bartley, l'adolescent que rep tots els colps de la germana major, Helen McKormick, una xica dura, malparlada, enèrgica i divertida al mateix temps defensada per Laura Sanchis.

 Si no teniu ocasió de veure l'obra aquest cap de setmana, al febrer (entre el 3 i el 28 de febrer) tornaran de nou al Teatre Micalet de València. No us la perdeu! 

Fotos: Santiago Carreguí

Enllaç al programa de mà

Article publicat anteriorment el 19 de novembre de 2020

Família Normal de l'Horta Teatre

   Entre el 15 i 31 de gener, L'Horta Teatre representarà al Teatre Micalet de València l'obra de Núria Vizcarro 'Família normal', dirigida encertadament per Pau Pons.

  Dues generacions d’una mateixa família romanen atrapades entre els trastos vells de la casa de poble que han heretat i podrien vendre. El ben cert és que el parer de mare, filla i germana no és massa coincident i els seus caràcters són un tant particulars. Quina família tan poc normal la García Normal! 

 Com diríeu que són les tres protagonistes de l'obra i per què val la pena conèixer-les? Mireu-les a la foto i us en faig cinc cèntims.

  

 Cal anar a conèixer-les i vore com s'estimen les coses que formaven part del seu passat (que potser també s'assembla un poc al vostre pel que fa a la música, la roba, els esdeveniments viscuts...); cal vore com els records els poden jugar males passades quan afloren amb motiu de la visita a la casa pairal on ja no quedava ningú (o sí?) després de la mort de la mare; cal anar per descobrir el contrast de caràcters i, també, les desavinences i l'estima que es tenen aquestes dues germanes defensades extraordinàriament per Verònica Andrés i Rosanna Espinós. Cal anar per riure amb les anècdotes divertides que ens relaten i per descobrir el que veritablement amaguen cadascuna amb les seues silenciades intencions respecte a la venda de la casa. 

 Però aneu en compte perquè potser en alguns moments us interpel·laran i no podreu quedar-vos indiferents davant els seus plantejaments de futur, de la visió que tenen de la depredació immobiliària, de la família i la relació entre mares i filles, de la propietat, del pas del temps, de la soledat i de la desesperació de no estimar-se... 

 Deixeu-vos atrapar, però aneu alerta també amb la filla, defensada amb energia per Laura Pellicer, que també té molt a dir o a callar, segons es mire, sobre el pas del temps i l'evolució de la dona i els plantejaments del feminisme actuals. 

 "En Família Normal vorem com tres dones s’enfronten al seu passat però també al seu futur a través dels objectes i dels records que habiten la casa familiar, la casa on s’han criat, una casa de poble, gran i difícil de mantindre. Vendre o no vendre l’únic patrimoni que els queda de l’herència és el fil conductor d’aquesta comèdia amb regust agredolç on uns personatges excessius i, sovint, insegurs, protagonitzen situacions imprevisibles, hilarants i alhora tendres". 

  Fitxa tècnica i artística 

  Sinopsi: "Un pare que perviu en les tassetes del café, una mare que no acaba d’anar-se’n, unes germanes que no s’entenen i una filla perduda. Si poguérem rescindir el contracte familiar o incloure l’opció de renovar-lo… Si poguérem triar la família, tot seria tan diferent, tan normal".

  Autora: Núria Vizcarro 

  Direcció: Pau Pons 

  Intèrprets: Verònica Andrés, Rosanna Espinós i Laura Pellicer

 Ajudant de direcció: Núria Vizcarro

 Escenografia: Los Reyes del Mombo

 Disseny de vestuari: María Poquet

 Disseny de llums: Marc Gonzalo

 Ambient sonor: Josep Ferrer 

 Producció executiva: Alfred Picó