diumenge, 27 de novembre de 2022

CONTRAllums, contes de Víctor Català

Com és important recuperar la màgia dels contes en la veu d'altres persones que posen la intenció i l'emoció en cada paraula i et fan gaudir de les històries del passat, sentir-te com quan eres una persona menuda que, embadalida, escoltaves relats de la boca d'algun familiar i et quedaves en ganes de més. Això em passà ahir al Teatre Micalet on vaig fruir d'escoltar la literatura i les narracions d'una dona que les signava sota el pseudònim de Víctor Català. 

 *



La dicció i el calor de les veus de Tània Banús i d'Anna Güell, una contrapunt de l'altra, et feien sentir la lectura i seguir la pròpia narració des del començament, malgrat certa dificultat que es podria observar per la riquesa lèxica d'un món rural i muntanyenc quasi desaparegut i allunyat de l'Horta valenciana que inunda algunes parts dels textos originals de la Caterina Albert i Paradís. Una sensació que et desapareix en breu quan la màgia del teatre, el treball de les dues actrius, et fan entendre cada personatge i cada gest de les tres històries amb la simplicitat d'uns cossos que prenen forma a través de la paraula. 



Contrallums és un espectacle creat a partir de les narracions breus** de na Caterina Albert "La pua de rampí", "Carnestoltes" i "Dionissos", dels prefacis dels seus llibres, d’algun poema seu i de notes crítiques i comentaris dels seus biògrafs i editors. 


Ahir, 1 de desembre, es va estrenar l'obra al Teatre Micalet de València i estarà en cartell només fins al proper diumenge, 4 de desembre.


Víctor Català és el pseudònim de Caterina Albert i Paradís, una escriptora catalana que, entre d'altres obres, va escriure Solitud, una de les novel·les més característiques del modernisme. És per això que Q-Ars Teatre, al cartell de la seua obra, ho especifica amb l'article LA: Contes de LA Víctor Català. 


Sobre el seu treball i l'obra de Caterina AlbertQ-ars ha dit: "Ens hem centrat bàsicament en els seus contes i n'hem fet una tria que s'ajustés als temes que ens interessaven: Parlem de la part fosca dels éssers humans, de la violència, dels febles que la reben i de qui, com i perquè s'exerceix. Conèixer, rellegir i redescobrir els contes i l'obra completa de la Víctor Català ens empeny en la seva lluita per posar en peu textos literaris de qualitat, escrits per dones i en llengua catalana, a fer-ne un espectacle elaborat amb profunditat i perspectiva que ens permet, encara avui, enfrontar-nos a fets d'una actualitat que posa els pèls de punta".


*


Teniu una ocasió extraordinària d'acostar-vos als textos de la Caterina Albert per gaudir d'un llenguatge ric en les descripcions i en la construcció psicològica dels personatges; una narració molt cuidada que, teatralment, en alguns moments, ens acosta a l'actualitat els fets narrats també a través de la música i dels sons que embolcallen la veu de les actrius que, com ja he dit al començament, et fan sentir tan bé com quan de menuts escoltaven els contes de boca d'algun familiar al caliu de la llar. 
Cada conte permet entrar a través d'un canal del temps on la riquesa lèxica et fa l'efecte de ser una complicació que les dues actrius resolen magníficament en carregar d'intencions i gestos subtils eixes paraules i fer-nos comprensibles uns textos literaris de finals del segle XIX i començaments del s. XX. 


Amb un escenari basat en la caixa negra, dos seients, dos faristols, una tauleta, dos textos per llegir i quatre llibres que inclouen l'obra de la Víctor Català, les dues actrius ens captiven amb la seua lectura que rep només una il·luminació senzilla i una banda sonora que permet generar certs paral·lelismes entre el paisatge feréstec que descriu la Caterina Albert i el trànsit que colapsa les ciutats.

FITXA TÈCNICA 

Autoria: Víctor Català (Caterina Albert i Paradís) 
Dramatúrgia: Associació Q-ars Teatre 
Direcció conjunta: Anna Güell i Daniela Feixas 
Actrius: Tània Banús, Tilda Espluga i Anna Güell 
Assistent a la direcció: Marta Amat 
Assessorament lingüístic: Roser Güell 
Espai escènic i Vestuari: Associació Q-ars teatre 
Espai sonor: Bárbara Granados 
Realització Vídeo: Albert Miret 
Il·luminació: Xavi Valls 
Cap Tècnic: Xavi Valls

___________________________________________________

Més informació a la revista Mirall
 

* Fotografies d'Anna Gascon 

** Si teniu interés en la seua obra, el Club Editor ha publicat en tres volums Tots els contes i Edicions Vitel·la el Llibre blanc. Poesies.

dimecres, 23 de novembre de 2022

Cent de Fuster, una gala excel·lent!

 Cent de Fuster és l'homenatge que ahir, dimecres 23 de novembre, se li reté a Joan Fuster al teatre Principal de València. El motiu, la commemoració del centenari del seu naixement durant la celebració de l'Any Joan Fuster. El contingut, entrevistes de persones que conegueren Joan Fuster, la interpretació de versions musicades de textos de Fuster (aforismes, poemes, declaracions...) i la teatralització d'una breu biografia de l'autor de Sueca.



 La direcció escènica i el guió de l’homenatge van ser d'Emili Chaqués, qui ha mesurat molt bé temps i emocions per oferir un espectacle equilibrat i sentit. Se li suma l'excel·lent direcció musical de Borja Penalba que ha mantingut l'equilibri en la tria i qualitat de les veus i de nou extraordinaris músics de diferents generacions. La direcció audiovisual de Rafa Piqueras inclou el grafisme, la cançó de Lluís Llach i les entrevistes que, a través d'anècdotes personals, perfilen la biografia d'un generós Joan Fuster. 


 L'espectacle començà amb una fabulosa obertura a càrrec de Sandra Monfort Oliver a la qual seguiren l'actuació reeixida d'Andreu Valor, l'aparició excepcional i emotiva de Toti Soler, acompanyat de les actrius Victòria Salvador i Núria Herrero, i la de l'extraordinària Maria del Mar Bonet, sovint acompanyats per un poderós Borja Penalba a la veu i la guitarra. 



El paper de Joan Fuster corre a càrrec de l’actor Alfred Picó, qui s'ha convertit enguany en la imatge viva de Fuster als escenaris; en aquesta ocasió està acompanyat pels magnífics actriu i actor (també cantants) Noèlia Pérez i Josep Zapater en el paper de presentadors i ànimes dels records aforístics i biogràfics fusterians.




En resum, un espectacle que, supose, podrem contemplar a la televisió valenciana per tornar-lo a gaudir.

dilluns, 7 de novembre de 2022

CORDÈLIA, una proposta interessant

 


Cordèlia és una proposta, un muntatge molt interessant, on es repassen les limitacions i entrebancs que s'esdevenen en el món de la producció teatral, la programació dels teatres públics, el paper rellevant i entrebancador dels tripijocs dels polítics, les dificultats de la creació literària i els problemes de gestionar bé el límit entre les relacions laborals, les personals i les sentimentals. 

L'espectacle s'ha representat, entre el 4 i el 6 de novembre, al Teatre de Patraix de València, on potser ha mancat una difusió més rellevant perquè una obra tan interessant arribara a més públic.




L'escenografia, aparentment senzilla, ens mostra el despatx d'un gestor teatral on, a través dels cartells exposats en una de les parets es fa un homenatge al teatre d'autor (William Shakespeare, Carlo Goldoni, August Strindberg, Harold Pinter, Bertold Brecht, Friedrich Dürrenmatt, Henrik Ibsen, Josep Maria de Sagarra, Maria Aurèlia Capmany, Jaume Vidal i Alcover, Pere Capellà, Alexandre Ballester...) i un repàs a representacions significatives en la història teatral d'una ciutat mallorquina que podria ser Manacor pel cartell de El regne enmig del mar del grup Capcigranys que ocupa la part inferior dreta (Joan Gomila, autor i actor de Cordèlia i gestor de La Fornal, formà part d'aquest grup en els seus inicis).



La hipocresia de la societat, les pors al que diran, la temor que retornen els fantasmes que turmentaren la vida dels protagonistes en el passat, la memòria interessada i adormida... estan presents a través de les accions i diàlegs: referències a l'homosexualitat i a l'abús de poder... L'autor/actor de Cor dè lia es veié obligat a migrar després d'una projecció de porno homosexual en què hi havia presents algunes persones que, en el moment i vint-i-cinc anys més tard, ocupaven càrrecs i podien seguir bloquejant aquell projecte teatral; l'ascens de l'ultra dreta al govern local podria comportar canvis significatius i conseqüències en el món de la cultura, fins i tot, l'acomiadament del gestor principal dels teatres; l'estima manifestada per l'actriu uns anys abans, quan encara era menor, no justifica de cap manera els abusos comesos aprofitant-se del poder seductor del càrrec de director. És per tot això que projectes interessants com el de Cordèlia o el que, anteriorment, havia presentat l'actriu sobre els abusos pengen sempre del fil de temor o de venjança.



L'obra es també un extraordinari tribut a Shakespeare i un homenatge al teatre que comparteix modernitat i tradició a través de la interrelació textual entre el teatre de Shakespeare i el de Gomila, qui estableix una ficció que parteix del final de l'obra de El rei Lear i que centra la seua atenció en el personatge de Cordèlia (Cor de Lia), la filla del rei que esdevindrà un dia reina davant la ingratitud dels germans amb el pare, una relació paterno-filial epistolar plantejada en termes de distància i de retrobament/perdó entre un pare i una filla (una actriu que necessita el treball i l'autor que li regala el personatge). 




Tres actors dalt l'escenari van desfent els nucs que té la madeixa i descobrint-nos les tensions del cor de cada personatge al mes pur estil del dramaturg americà David Mamet. Tres personatges que retornen als orígens després del relatiu fracàs laboral de la seua aventura i de la seua vida. Tres forces oposades (la del gestor/buròcrata que ha deixat enrere els seus somnis, molt més freda i distant, i la dels creadors/artistes que s'impliquen en la finalització del text i en la construcció dels personatges) que deixen el cor en la interpretació per atrapar l'espectador, especialment quan Joan Gomila i Núria Fiol s'aproximen al públic durant els assajos de l'obra que es va gestant a poc a poc.

En Cordèlia trobareu sensibilitat, estima pel teatre i saber fer. L'obra es representarà el proper cap de setmana a Granollers. Els desitgem molts èxits en el que queda de gira fora de Mallorca!

I, si voleu més informació, després de veure l'obra, podeu descarregar-vos el fitxer amb un dossier sobre l'obra on hi podreu llegir els interessants comentaris de Carles Cabrera al Temps de les Arts i Caterina Veny a IB3 Cultura.

dijous, 27 d’octubre de 2022

'Estimats pares', la comèdia d'aquesta tardor

 

 La Companyia de Teatre Micalet estrenà el passat dimecres, 26 d'octubre, l'obra Estimats pares, una adaptació encertada, feta per Ximo Solano, de la divertida comèdia d'Emmanuel Patron i Armelle Patron que ha triomfat a París. Es tracta d'una comèdia agredolça amb un ritme ràpid que té a l'espectador en suspens davant el canvi de posició dels personatges segons van produint-se nous esdeveniments. Els germans Patron, acostumats a treballar en guions per a cinema i televisió, generen un seguit de situacions amb diàlegs àgils on manifesten un gran sentit de la forma i del ritme per posar en joc la importància que tenen els diners en relació als sentiments; i aquesta agilitat i bon ritme també s'ha traslladat al guió en la versió valenciana.

 
 Estimats pares
 parla de la família, de l'educació dels fills, de la relació entre germans, de les obligacions entre pares i fills, dels sentiments de les persones i de com canvien els principis morals quan hi ha interessos personals de per mig.

 Quan Pere, Juli i Lluïsa, els tres fills d'Anna i de Vicent, arriben al domicili familiar es nota l'estima pels pares i la preocupació que els provoca la precipitació de la convocatòria tan urgent que els havien fet els pares. La seua preocupació els fa pensar en el pitjor. 

 Encara que la cosa no anirà, en principi, per on ells es pensaven, la notícia que rebran trastocarà completament la situació familiar dels Gomis-Gomar, una família d'esquerres i molt unida, i destaparà certes tensions que estaven soterrades sota les formes políticament correctes de persones que s'estimen. La gelosia, les formes de pensar, el plantejament de vida, la situació laboral i, fins i tot, l'avarícia, poden obrir la caixa dels trons. Tan sols la unió familiar i l'estima podrien evitar-ho. Sabran resoldre el conflicte? 


 

 La comèdia té uns girs molt interessants que requereixen d'una gran precisió dramàtica per mantenir l'espectador atent al llarg de tota l'obra. En una situació aparentment senzilla, calia una posada en escena molt arrelada al context valencià com la de la Companyia de Teatre Micalet tan dinàmica com discreta, intel·ligent i divertida. Tota informació, aparentment decorativa, ens aporta també detalls sobre l'actitud i el pensament dels pares i dels fils de la família: el menjador és un espai ampli on podem trobar elements moderns i productes heretats, familiars o d'antiquari, com el bagul, l'aparador art decó o els cortinatges de randa que ens remeten a la comoditat i a l'estima per les tradicions; el quadre de "Salvem l'Horta" o la cançó de Lluís Llach, ens aporten la preocupació social i la lluita per unes determinades causes justes; les botelles de vi car o l'escopeta de caçar, a una determinada forma de vida burguesa o snob que quadra molt bé amb un vestuari que ens dona pistes del model de vida de cada personatge. 

Com podreu comprovar, els elements tècnics i la il·luminació i distribució de la casa també juguen un paper important que permet a l'espectador establir el contrast entre el que passa al menjador i el que passa a la resta de la casa, fora d'escena. Per tant, entre d'altres tasques que fan que el producte acabe de lluir per tots els costats, és destacable el disseny de decorat de La Reina o el vestuari d'Isabel Requena.

 Estem davant d'una obra molt ben tramada que requereix d'una interpretació sublim, com és el cas, per portar al públic del drama cap a la comèdia, un espai difícil que requereix de la bona direcció, a càrrec de Joan Peris, i de la naturalitat dels actors i les actrius, que fan que l'argument siga creïble. Toni Agustí, Manuel Canchal i Laura Romero, els fills dels extraordinaris Anna (Pilar Almeria) i Vicent (Enric Juezas), passen per diferents estats: del temor a l'exaltació, de la preocupació a la ràbia, de la calma a l'enveja o de l'alegria a l'egoisme, actituds que estaven ben lluny del que havien aprés en família al llarg de la seua infantesa i joventut. Res no feia pensar que aquells tres joves educats i preocupats pels pares passarien en tan poc de temps per tants estats d'ànim contradictoris, fet que permet mantenir en suspens els espectadors. Per on m'eixiran ara?




 Gaudiu de l'entreteniment, la diversió i el saber fer que ens garanteix la Companyia de Teatre Micalet, tot un regal que, a més a més, comporta una reflexió sobre la hipocresia, sobre l'amor i l'estima familiars, sobre els diners i, entre rialles i tensions, ens mostra la fragilitat de l'ésser humà i les contradiccions en que pot navegar eixe "discret encant de la burgesia" del que parlava Buñuel.

Recordeu: estarà en cartell entre el 26 d'octubre i el 27 de novembre al Teatre Micalet de València. 

No us la perdeu!

Entrevista a Enric Juezas i Manu Canchal del programa Hoy por Hoy Locos por Valencia de la Cadena SER.


divendres, 14 d’octubre de 2022

Sergio Baos, el control del gest i la paraula en 'Paradís'




Sergio Baos puja a escena amb cinc personatges diferents al sarró. Ho fa, carregat d'energia, al Teatre Micalet de València on representa Paradís. L'obra, que podria formar part de la trama d'una novel·la de sèrie negra, estarà en cartell fins al diumenge 16 d'octubre. 

L'argument ens mostra el camí de confluència, casual o no, entre quatre dels personatges (un sacerdot i tres membres de la mateixa família) a través d'un monòleg aparent que es va entreteixint des de 4 punts de vista diferents. El relat, la història, acaba sent una marató d'interpretació extraordinària, que transita del drama a la comèdia amb molta facilitat, proporcionant-nos moments de tensió, accions per a riure, disbarats propis d'un tebeo i un relat brillant representat en clau d'humor negre. 

L'acció s'esdevé en forma d'un thriller que transcorre per les carreteres secundàries de l'interior de Mallorca, allunyades de la mar i del món idíl·lic que gaudeixen rics i turistes. Per aconseguir uns pocs diners una parella intentarà aprofitar-se d'un capellà, estafar-lo, en la recerca comuna d'un 'paradís' temporal. Però res no els resultarà tan fàcil com ho havien pensat a priori a cap d'ells.




 
Paradís no fa referència al paisatge mallorquí, ni a les seues platges privilegiades que tan bones vacances proporcionen als visitants; tot al contrari se centra en un desig, en l'obsessió d'uns personatges marginals (com veiem pels decorats) que voldrien medrar, trobar el mitjà per aconseguir arribar a algun 'paradís perdut', lluny del seu món. Però per arribar-hi només troben entrebancs; són persones que sempre han estat al marge dels privilegis i han vist com els rics mantenen vides més còmodes perquè el seu camí no té ni pedres amb què topar-se.

Aneu al teatre, a més del que us he avançat, tindreu la sort d'escoltar la parla d'aquests personatges que formen part d'un món que no ens toca tan de prop i que té els seus propis codis: la mare mallorquina, l'adolescent sense massa formació, l'emigrant que no s'ha adaptat plenament a la terra que l'acull, el rector que ha assolit una formació al seminari o el pagès que treballa la terra. I totes les veus i les mirades d'eixos personatges són cosa d'un sol actor, Sergio Baos, que tant domina l'escena com la paraula de forma impressionant.

No ho deixeu passar.


diumenge, 9 d’octubre de 2022

Música empresonada

Us he de confessar que, quan escric aquestes línies, encara note l'emoció en la pell i em ressona l'ovació del públic en acabar l'obra; ara fa just una hora. Intentaré objectivar els fets i deixaré les emocions per al final. No sóc gens objectiu en aquest tema.


 

Una vegada més, enguany s'ha representat l'obra Música empresonada a sant Miquel dels Reis, un espectacle que poua en la memòria històrica dels valencians i recupera la dignitat d'unes persones que patiren la repressió més cruenta que s'aplicava als 'presoners de guerra' qualsevol dia: la famosa saca era l'amenaça nocturna, l'espasa de Damocles que lluïa sobre els seus caps constantment.


Ai, si les pedres paralaren!


L'espectacle, que narra amb molta sensibilitat la vida d'un grup de músics empresonats, es va crear sota la direcció escènica de Toni Tordera, la direcció musical de Pasqual Pastor i el text de Juanjo Prats i Manuela Ortega. Compta amb la participació d'una banda formada per músics de diferent procedència (especialment de Llíria), dirigits per Pablo marqués, un grup de músics de cambra i la intervenció d'actors (José Montesinos, Daniel Tormo i Josep Valero) i actrius (Amparo Ferrer Báguena, Pilar Martínez i Ainhoa Cebrià) que representen a diferents personatges i posen veu al text.

 


L'obra va més enllà i ret homenatge a compositors oblidats a través d'un exercici de recuperació de les seues composicions musicals; entre d'altres, durant el tercer acte, s'escolten peces de José R. Moreno Gans, Rafael Rodríguez Albert, Felipe Belda Calatayud o Ángel Bernat Beneyto


 


L'escenari recorre part de la planta baixa del monestir a través de les distintes escenes. Per començar, el públic té ocasió d'assistir a una verbena que celebra el sisè aniversari de la II República just davant la façana principal de l'església. Al costat de la portalada, junt al pany de paret de l'esquerra, s'hi assisteix a l'arribada de la guerra civil on el terror es fa patent a través de la paraula, de la poesia i dels sons de sirenes i aviació. L'escena següent s'esdevé al pati nord, el mateix que va ser ocupat com a presó durant molts anys, fins i tot acabada la guerra; allà el públic descobreix la vida d'alguns personatges, la separació d'homes i dones en edificis i presons diferenciades, la falta de comunicació i el contacte limitat amb els familiars de l'exterior, la solidaritat entre els presos o l'actuació represora dels carcellers. A través d'una transició musical on ressona la veu del violoncel i el so metàl·lic de la campana que recorda el toc de mort, l'escena final ens porta a l'interior de l'església on descobrirem el que passà amb els músics que varen sobreviure: exili, persecució, inhabilitació i exclusió de la vida pública per la seua ideologia. És el moment de recordar sobre la pedra els noms, amb una projecció extraordinària. El so dels instruments i les interpretacions destacades dels músics de cambra, completaran el record i la importància d'aquells creadors i del seu llegat, malgrat les penalitats que hagueren de patir. 


De vegades la música ens retorna l'alegria al cor!

Amb un gran treball tècnic de so i il·luminació, amb uns actors i actrius entregats i creïbles, amb unes interpretacions musicals extraordinàries es va teixint la madeixa de la llibertat i desenterrant el que durant la dictadura es va amagar a la societat i que ara, algunes persones, faltades de sentit democràtic, pretenen soterrar de nou.  
 
No us desvetllaré més detalls, però sí us diré que, al llarg de tot el recorregut, les emocions estaven a flor de pell. Ja en la cua, abans d'entrar al monestir, s'escoltaven converses de persones que recordaven algun familiar o persona del veïnat que va estar reclosa en les presons franquistes només per defensar l'ordre legal, democràticament elegit, per formar part d'algun sindicat obrer o, simplement, per la seua manera de pensar. Els qui a casa havíem escoltat part del relat de la llibertat, barrejat amb aquell altre de la por, coneixíem com s'anul·lava a "l'enemic" i com se'l privava de la llibertat malgrat la pau aparent. El relat en temps de dictadura sempre sonava a advertència, a no et compliques més la vida. Per això s'agraeix tant aquest moment, dues hores d'espectacle, de recuperació de la memòria històrica a través de l'art, la música i el teatre. 

Quan es torne a representar, si encara no heu assistit a aquest magnífic espectacle on també parlen les pedres, no us el perdeu. Els aplaudiments finals del públic corroboraren que no era l'emoció que portava de casa, que era la dignitat d'un treball ben interpretat i molt ben fet. 

FITXA TÈCNICA (estrena 2019) En cada edició s'han produït canvis entre els participants. 



Territori sonor els va dedicar un programa que podeu escoltar. 

dimecres, 5 d’octubre de 2022

'El Publico', a l'ombra de Lorca


Avui s'ha estrenat, al Teatre Principal de València, la nova producció de dansa de  l'Institut Valencià de Cultura creada a Alacant. L'obra, El Público, és un espectacle basat en el text de Federico García Lorca que ha estat adaptat per Gustavo Ramírez Sansano. Adaptar un text ja complicat, on la paraula és l'element essencial i pertorbador, al llenguatge gestual i la dansa no és gens fàcil. La companyia ha hagut de treballar el text dramàtic i múltiples interpretacions per crear els diferents personatges i els temes que preocupaven Lorca en un moment de la seua vida i de la seua obra on buscava l'essència del teatre, les arrels soterrades (allò que anomenava teatre arena); és a dir, allò que conformen els budells i l'essència de la veu de la persona dins del gènere. I és ahí on aflora l'onirisme en relació a l'homosexualitat del poeta, present a través de la dansa en escenes on el morbo, la sexualitat furtiva, l'odi al diferent, el rebuig, l'angoixa i, en ocasions, la passió i l'amor estan presents. I és en eixe punt d'honestedat on es troben els dos creadors (F. G. Lorca i Gustavo R.S.) plantejant els seus treballs per a un públic que pot ser l'element més castrador o l'incentiu més apropiat per al treball en directe d'actors i actrius que estan en procés creatiu. 



Amb uns decorats que potencien la idea de treballar sota l'arena, per baix de les arrels del teatre, imatge present en escena a través de les files de butaques que omplen l'escenari durant la primera part (especialment quan les butaques es mantenen elevades i mostren les arrels), amb uns cortinatges que deixen veure el que passa en l'interior d'alguns espais personals i tancats, amb unes imatges que ens remeten al pensament del protagonista... l'espectador pot anar fent-se una idea de les tensions que afloren des del propi pensament a través de la tensió que es viu en algunes escenes i reconéixer detalls des les entranyes surrealites de Lorca, allò que crearà el revulsiu necessari en el públic perquè la representació esdevinga reflexió, rebuig o complaença. Aquestes emocions, que afloren també des dels elements plàstics dels decorats, es reforcen amb una partitura musical que recrea o provoca eixos sentiments i emocions que ballen i mimen els actors per mostrar-nos allò que oculta la foscor, sota la mirada en ocasions morbosa, i la complicitat, en ocasions desfogada, d'altres personatges com el seu. 

En paraules del propi Lorca, citades en la seua obra: "cal destruir el teatre des de dins o viure en ell". La representació és una oportunitat per descobrir la passió d'un Lorca surrealista vista des d'un punt de vista diferent, el de la dansa.

 I el públic, com s'ho mira?

Al programa de mà pot llegir la fitxa tècnica i el text, que clarifica intencions i finalitats. Diu el següent: 

"En aquesta obra considerada una de les més important del segle XX, el poeta granadí es va desprendre de les màscares i va parlar de si mateix com a minoria per la seua condició homosexual. El seu és un viatge literari sense èxit, on s'exposa l'existència d'un teatre a l'aire lliure o comercial, i un altre sota l'arena, en el qual tracta temes personals, dels quals no se sol parlar, perquè incomoden. 

El coreògraf alacantí exposa aqueixes inquietuds en el seu ball, que és un cant a la llibertat des de la coerció que exerceixen els espectadors, tant del teatre, com del carrer". 

FITXA TÈCNICA

Direcció: Gustavo Ramírez Sansano 

Coreografia: Gustavo Ramírez Sansano en col·laboració amb els ballarins i Melodía García 

Intèrprets: Javier De La Asunción, Seth Buckley, Giulia Cenni, Diana Huertas Cegarra, Javier Pérez Pérez, Eduard Turull Montells, Itxa Sai Mediavilla, Eduardo Zuñiga, József Forró (cover), Cristina Reolid (cover). 

Producció: INSTITUT VALENCIÀ DE CULTURA 

Durada: 1 h i 25 min aprox. (més un descans de 10 minuts).

Edat +16 anys 


Fotos del col·loqui: