dissabte, 9 de març del 2019

'El fill que vull tindre', sensibilitat, atreviment i enginy


El fill que vull tindre és un muntatge de la Companyia El Pont Flotant, estrenat dijous al Teatre Micalet de València, després de dues temporades de gira nacional, i que demà, 10 de març, farà la seua darrera representació a València. L'obra va ser candidata a Millor espectacle teatral i a Millor direcció en els Premis MAX 2017.

 

Es tracta d'un espectacle creat, representat i dirigit per Àlex Cantó, Joan Collado, Jesús Muñoz i Pau Pons. La proposta comporta un gran atreviment per part de la Companyia perquè, durant setanta minuts aproximadament, en escena apareixen també 19 persones de diferents generacions, que han estat seleccionades, només, mitjançant un taller realitzat uns dies abans de la pròpia estrena.



Aquesta experiència conjunta dels membres de El Pont Flotant amb persones que no són professionals del teatre s'ha vehiculat a partir de propostes senzilles i lúdiques que barregen el joc, la improvisació, l'expressió corporal o el cant amb l'objectiu de viure una pràctica creativa conjunta per generar un espectacle sobre la importància del valor d'educar i la dificultat i l'esforç que requereix aquest acte si es vol fer en llibertat i ser-ne coherent.

El tractament del moviment i la distribució de l'espai no és gens fàcil de realitzar mai i ací esdevé un fet prou àgil i elegant. Amb tanta gent en escena com és el cas, s'ha resolt encertadament per generar quadres visuals molt interessants (l'escola, el parc, el pes de la motxilla que comporta educar...) la qual cosa demostra una gran concentració i implicació de menuts, adults i persones grans que viuen intensament el teatre des de dins del teatre. Els efectes de llum, molt cuidats, i la música ajuden a generar eixa plasticitat que, en molts moments, té l'espectacle.




El fill que vull tindre és un retrat, una proposta divertida que es converteix en un tribut de pares a fills i de fills a pares. Els creadors han recorregut a l'anàlisi dels tòpics sobre l'educació dels fills, defugint les preocupacions més banals i centrant-se en aspectes que es plantegen més d'una vegada en la vida, especialment a partir del moment que s'acosta la maternitat/paternitat o la vellesa de pares i mares. 

De manera enginyosa, els arguments que es mostren en escena van sumant-se els uns als altres deixant un pòsit, de vegades un tant agredolç segons l'edat de l'espectador, que comporta la reflexió sobre com educar (o com has educat) els fills (o els néts) però que, al teatre, genera la rialla del públic.

 


Entre els encerts d'aquesta interessant proposta de El Pont Flotant vull destacar la diversitat de la mostra, dels models i visions per retratar les obligacions que es generen entre els humans amb les generacions que vindran i amb les que ens han precedit, diferències que es podrien justificar per la distància intergeneracional o, fins i tot, ideològica. Un altre aspecte, els vincles emocionals dels fills amb els pares, els conflictes, les alegries i les penes que remouen eixes relacions. I un tercer, com apareixen les projeccions de les pròpies pors, de les expectatives generades i de les mancances que es tenen per criar i entendre bé els fills i els pares, si més no quan, passat el temps, ens mirem a l'espill.



L'autocrítica, l'humor àcid, la tendresa, el distanciament i la ironia fan d'aquest treball una visió interessant perquè s'hi mostren històries que parlen de la vida, de com ens comuniquem les persones a l'hora d'estimar-nos o conviure en llibertat.

Una obra emotiva per compartir en família que no us podeu perdre!


dijous, 7 de març del 2019

'Maremar' de Dagoll Dagom: el compromís, la sensibilitat i l'energia al Principal de València

Hui, 7 de març, s'ha estrenat, al Teatre Principal de València, el musical 'Maremar' amb gran èxit de públic. L'obra és un espectacle inspirat en la música de Lluís Llach que inclou cançons com 'Corrandes d'exili', 'I si canto trist, 'Un núvol blanc', 'Onades', 'Abril 74' o 'Maremar', que donà nom a un dels discos del cantautor català i, ara també, títol a aquest magnífic treball teatral. 




El text està basat en l'adaptació de 'Pèricles, príncep de Tir' de William Shakespeare a partir de la traducció de Salvador Oliva i la seua representació porta el segell i la garantia de Dagoll Dagom en la producció. Es tracta d'un espectacle coral interpretat brillantment per Roger Casamajor (un gran Pèricles), Anna Castells, Cisco Cruz, Mercè Martínez (genial narradora en el paper de Diana), Marc Pujol, Aina Sánchez, Marc Soler, Elena Tarrats (amb una veu càlida i carregada de sensibilitat en el paper de Marina, la filla de Pèricles) i Marc Vilajuana. 




 


L'obra poa de la més important tradició teatral europea, la del teatre isabelí i la de la tragèdia grega, actualitzada des de diversos punts de vista: el canvi de gènere (el drama mitjançant el musical), la temàtica (la simbiosi entre la tragèdia de Pèricles i la dels milers d'immigrants que busquen refugi a Europa posant en perill llurs vides mentre creuen la Mediterrània amb pasteres gens segures), la barreja d'elements (teatre de la paraula, dansa, música en directe i cant) amb una artística i suggeridora  projecció que s'hi mostra constantment sobre el teló de fons donant profunditat a les escenes, major presència a la mar i veracitat a la tragèdia que s'hi explica. A més a més, hi ha el conte oral amb què Diana intenta tranquil·litzar la xiqueta refugiada que ha perdut els pares, el relat d'aventures, el discurs reivindicatiu de les imatges reals projectades sobre la gran tela que fa de fons i la veu despullada dels cants 'a cappella'... que fan de Maremar un gran espectacle on tot encaixa. 

Sempre es fa dur pair determinades imatges que es mostren als informatius, no obstant això la seua cruesa s'esborra quan els mitjans de comunicació deixen d'emetre-les i d'informar-nos sobre els fets tràgics que les han generades. En Maremar, les fotografies que es projecten de les pasteres adquireixen un valor poètic i simbòlic perquè ens mostren el paral·lelisme entre qualsevol tragèdia que s'esdevé a la mar com a conseqüència d'una migració generada per la lluita per la supervivència dels pobles que fugen de la violència de la guerra. I és ací on les fotografies s'assemblen a la representació dels actors i potencien el seu efecte dramàtic, interpel·lant l'espectador sobre la urgència de l'ajuda humanitària en la Mediterrània. 




El format de musical, amb les brillants coreografies d'Ariadna Penya, transmet emoció i potencia la denúncia present en un muntatge molt estètic, amb una simplicitat aparent de l'escenografia, una il·luminació molt cuidada i la música en directe que sumen força i sensibilitat a la representació. 

I per acabar, destacar la direcció encertada de Joan Lluís Bozzo i l'acumulació d'experiència i saber fer bon teatre musical de Dagoll Dagom que estan ben presents en l'obra a través de la dramatúrgia i la plasticitat d'alguns dels moments que recorden veritables obres d'art com el quadre de Le radeau de la Méduse (El rai de la Medusa). A bon segur que si s'ha seguit la trajectòria del grup, a través de les distintes escenes de Maremar, es poden recordar detalls com la ingenuïtat d'Antaviana, el preciosisme, el sentit de l'humor i les bones cançons de la Nit de Sant Joan, la crítica social àcida de El Mikado, l'espectacularitat de l'escenari de Mar i cel per citar alguns dels seus treballs anteriors. Només per aquest fet ja paga la pena no deixar passar una oportunitat com aquesta que ens ofereix L'Institut Valencià de Cultura. 

Un espectacle imprescindible i un magnífic musical que no us deixarà indiferents.




dimecres, 6 de març del 2019

'Maremar' al Teatre Principal de València



Demà s'estrena al Teatre Principal de València l'obra Maremar de Dagoll Dagom.

L'argument es basa en el text Pèricles, príncep de Tir de William Shakespeare i en la música i cançons de Lluís Llach.

L'obra comença quan una xiqueta, que viu en un camp de refugiats, plora desconsoladament perquè ha perdut els seus pares. Diana, un personatge fantàstic amb qui es troba, la consola explicant-li la història de Pèricles. 



Pèricles, príncep de Tir, es veu obligat a fugir del seu poble i de diferents indrets de la costa de la Mediterrània perseguit per les ordres del maligne governador d’Antíoc. Durant les seues aventures, Pèricles s’enamora de Thaïsa, la filla del rei de Pentàpolis, amb qui es casa abans de tornar cap a Tir. Enmig d’una gran tempesta, el vaixell on viatgen naufraga i, creient que era morta, la seua dona és llençada a la mar després de donar a llum a Marina. Pèricles, desesperat, deixa la seua filla a Tarsus perquè la cuiden Cleó i Dionisa. 



El cos de Thaïsa apareix a la costa d’Efes on un metge la fa reviure. Al cap d’uns anys, Marina es convertix en una jove molt atractiva que provoca la gelosia de Dionisa, la qual conspira per assassinar-la. L’intent fracassa i, raptada pels pirates, Marina acaba en un bordell de Mitilene. Cleó i Dionisa expliquen al rei Pèricles que la seua filla ha mort, fet que el porta a una vida de dol i silenci navegant pel mar. 



El vaixell de Pèricles arriba per casualitat a Mitilene i el seu governador li fa una visita. Marina li canta una cançó per animar-lo. Quan aquesta li explica la seua història, Pèricles, ple de joia, se n’adona que és sa filla. A continuació, la deessa Diana fa que Marina, Pèricles i Thaïsa es reunisquen definitivament i el drama acaba amb final feliç.

Una gran ocasió per a veure el darrer treball de la factoria Dagoll Dagom.