dijous, 27 de desembre del 2018

Preciosisme, sensibilitat estètica i màgia de la llum: Tic-Tac

Una vegada més una bona representació ens demostra que, quan grans professionals treballen en equip el resultat excel·leix; és el cas de la representació del text de Carles Alberola, Pasqual Alapont i Rodolf Sirera. El musical Tic-tac torna fins al dia 20 de gener al teatre Principal amb alguns canvis que el milloren. Si encara no heu vist l'espectacle, aquesta és una nova ocasió que no us podeu perdre. Aquesta obra coral porta l'empremta magnífica de la direcció de Carles Alberola, qui també representa el paper protagonista. El moviment escènic és impecable, una tasca gens fàcil quan són catorze els actors i actrius que es mouen, ballen i canten tots junts en moltes ocasions; les coreografies funcionen com si foren peces d'un mateix engranatge i aquest engranatge ve reforçat amb l'elegància amb què es produeixen els canvis de decorats en escena.



Cal dir que l'escriptura eixerida dels tres grans autors de l'escena valenciana actual que hem esmentat, aconsegueix construir un relat senzill però impecable sobre la ficció, la felicitat i la fantasia com a motor de les nostres vides, és com el conte que encisa les criatures cada nit. A més, la prosa que flueix en cada cançó, sense precipitar-se ni allargassar-se, el llenguatge acurat que permet a cada personatge un espai propi on lluir-se amb una clara dicció, i la direcció musical i vocal de Noèlia Pérez i Josep Zapater fan d'aquest espectacle un encert que, no de bades, va meréixer el Premi Max al Millor Espectacle Musical i el Premi Túria al Millor Espectacle Teatral.


L'obra traspua art a través de l'evocació de la pintura, la música i el teatre. La pintura, des del cartell de Manuel Boix fins als quadres humans construïts dins enormes marcs daurats que completen el decorat en determinades escenes, els telons, les imatges animades, el vestuari ric i colorista que es potencia amb la magnífica il·luminació dissenyada per Carles Alfaro i Ximo Olcina. La música, que reforça els diferents estats d'ànim dels protagonistes i contribueix a la riquesa de la narració, respon a géneres diferents i ritmes animats. I el recurs del teatre dins del propi teatre ens recorda les tasques de preparació, les coreografies, els èxits o fracassos de les propostes, els guanys o pèrdues de les produccions, els enganys farcits amb l'entusiasme contagiós del productor/director i l'ànima que posen actors i actrius per tirar endavant els seus personatges I tot això es completa amb uns audiovisuals vistosos amb homenatge inclós a la professió a València perquè diferents actors i actrius del nostre teatre hi recreen breument alguns personatges de la ficció literària més reeixida.

Però, a més del divertiment que suposa el propi musical, Tic-tac és l'onomatopeia del rellotge i, per tant, del pas del temps, de la seua estimació quan s'acaba la salut i la cordura; Tic-tac és la valoració del mite de Pigmalió, l'ensenyant (ací Enric) que modula l'aprenent (el seu fill Marc) en l'estima per la vida, pel treball artístic i pel teatre, el creador enamorat de la seua obra fins al punt de donar-li vida dalt l'escenari, el pare que vol recuperar el fill que acabarà la seua obra; Tic-tac és la valoració positiva de l'amistat, la camaraderia i la qualitat que s'amaga dins l'ànima de les persones; Tic-tac és la importància que tenen les relacions humanes i l'afecte, manifestat més concretament entre un pare i un fill, entre dues germanes, en la parella d'actors grans, entre Raquel i Edu o entre Enric i Raquel... quan superen les seues desavinences o descobreixen els seus sentiments més ocults. Tic-tac és un cant a l'harmonia i a la vida.

Dit tot això, que espere us convide a decidir-vos a anar al teatre, cal dir que espectacles com aquest són cars però necessaris per crear espectadors, són espectacles que requereixen de la intervenció dels organismes públics perquè suposen un esforç econòmic considerable que no seria possible sense la coproducció de l'Institut Valencià de Cultura i la Diputació de València. No totes les produccions poden comptar en cada representació amb un equip de creació tan ampli, amb catorze actors dalt de l'escenari i el suport de setze tècnics. Per això crec que la inversió feta, la gran creativitat posada dalt l'escenari i el treball de tècnics tan preparats s'hauria de veure més enllà de la Comunitat Valenciana. En un moment en què l'èxit dels musicals es tan evident, calen col·laboracions amb altres espais escènics on l'obra puga ser un èxit de públic i una mostra important del teatre que s'ha pogut fer els darrers anys des de València.