Dinamarca, un gran colofó per a una trilogia sobre Europa

Des de hui i fins al dia 31 de gener

____________________________________

La direcció magnífica de Carles Alfaro i els treballs extraordinaris de Rebeca Valls, Cristina García, Sergio Caballero, Enric Juezas, Paula Braguinsky i Raül Navarro ens deixen entreveure la riquesa del text de Josep Lluís i Rodolf Sirera i el selecte equip que hi participa en la producció de l'espectacle Dinamarca de l'IVC. 

 

L'obra, situada en el context bèl·lic de la Segona Guerra Mundial, comença amb una música estrident que ens recorda l'esclat llunyà d'una bomba; aquest so es barreja amb el d'una caixa de música que ens suggereix l'ambient familiar, però aviat es trenca quan una certa estridència rítmica s'empasta amb la projecció d'una data, 1945, que contextualitza el possible final de la guerra i l'inici de la reconstrucció de Dinamarca. 

La presentació de la trama va unida a la projecció d'imatges poètiques i a l'estructuració del temps que es projecta en pantalla i permet a l'espectador l'organització del trencaclosques que construeix la narració a través de diferents flashback mantenint la intriga sobre el passat. Eixa informació, presentada a través de la paraula o de les pantalles, aclareix també la relació existent entre els distints personatges i la degradació moral, els secrets, les mentides i els conflictes existents entre ells.

Les febleses i contradiccions dels personatges queden estereotipades en alguns d'ells. Així:
- Solvej arrossega una neurosi destructiva originada per la mala relació amb el pastor, el seu pare, i amb la seua madrastra; estableix una complicada relació sentimental amb la jove escriptora i admiradora; i es mostra capriciosa i exigent davant la gelosia i els interessos de l'empresari teatral. Rebeca Valls defensa aquest paper de forma potent i admirable davant un mesurat Sergio Caballero, l'empresari que es venjarà de l'actriu amb la traïció.
- La necessitat d'expiar la culpa està present en el relat de manera interessant a través del personatge del rígid pastor protestant, que interpreta amb reeiximent Enric Juezas, un home turmentat que ha perdut la primera muller i és víctima de Brita, la segona esposa que representa l'arribisme. Es tracta d'una dona ordinària i de caràcter fort, segura i dominadora, que és defensada magistralment per Cristina García atorgant-li una càrrega de matisos al personatge que generen el contrapunt apropiat amb el pastor amb qui representa escenes sublims com el moment de la confessió.

- El personatge d'una brillant Paula Braguinsky representa la seducció i la ingenuïtat de la jove escriptora que perdé els pares de ben menuda. L'admiració que sent per la famosa actriu acabarà sent, després de col·laborar amb la Resistència, el parany que la farà caure en mans de la barbàrie nazi, representada pel personatge de Raül Navarro.

Ací i allà tots els personatges tenen alguna cosa a amagar que els mou a canviar d'estat com a conseqüència de les tensions interiors i de les externes que genera també la guerra.

La degradació moral que observem en els personatges també hi és present en una part de la societat danesa, començant per la rigidesa de la norma religiosa i l'actuació de l'església protestant, continuant per la deixadesa dels polítics i, en especial, la de la burgesia i de la corona. Tots evitaren l'enfrontament i veren l'ocupació nazi com un gest pacífic perquè no alterà, fins al 1943, la governació del país. Eixa degradació no deixarà de ser la cimentació sobre la qual es construirà la nova Dinamarca després de la Segona Guerra Mundial on trobarem molts 'joguets trencats' i alguns arribistes que aprofiten qualsevol vent de cua per eixir-se'n bé; com en qualsevol guerra, els guanyadors i els vençuts!

No deixeu de veure la interessant Dinamarca que es representa fins al 3 de novembre al Teatre Rialto. Aprofiteu també els altres actes que l'IVC organitza al voltant de l'obra, especial interés tindrà la lectura dramatitzada dels altres dos texts que formen la trilogia "Europa en guerra": Silenci de negra (dimarts, 22 d'octubre) i Benedicat (dimarts, 29 d'octubre).

Publicat anteriorment el 16/10/19

'Plagi' de Rodolf Sirera: un text redó, una interpretació brillant

Què ocorre quan un escriptor ha perdut la imaginació, el poder de crear noves obres? Què passa quan una lectora reconeix en un text les seues pròpies idees? Plagi és una excel·lent obra de Rodolf Sirera amb un sentit de l'humor molt particular que ens obliga a reflexionar sobre el pocés de creació teatral. Plagi és un thriller, dirigit encertadament per Rebeca Valls i Edison Valls, que conté un joc teatral enginyós, a l'estil de El verí del teatre, amb veritats i enganys que obliguen els espectadors a reflexionar sobre els diferents detalls que conté la trama.

L'obra s'èstrenà ahir al Teatre Micalet de València amb èxit de públic i una interpretació brillant de Diego Braguinsky i de Sílvia Valero; amb un decorat (Edison Valls) i una il·luminació (Mundi Gómez) senzilles però efectistes perquè l'espectador es quede atrapat en la trama com a conseqüència de la paraula i dels efectes sonors i la música  (Víctor Lucas) que potencien el relat.

Plagi està en la línia del bon teatre a què ens acostuma el Micalet i la seua visió no us decebrà.

Preciosisme, sensibilitat estètica i màgia de la llum: Tic-Tac

Una vegada més una bona representació ens demostra que, quan grans professionals treballen en equip el resultat excel·leix; és el cas de la representació del text de Carles Alberola, Pasqual Alapont i Rodolf Sirera. El musical Tic-tac torna fins al dia 20 de gener al teatre Principal amb alguns canvis que el milloren. Si encara no heu vist l'espectacle, aquesta és una nova ocasió que no us podeu perdre. Aquesta obra coral porta l'empremta magnífica de la direcció de Carles Alberola, qui també representa el paper protagonista. El moviment escènic és impecable, una tasca gens fàcil quan són catorze els actors i actrius que es mouen, ballen i canten tots junts en moltes ocasions; les coreografies funcionen com si foren peces d'un mateix engranatge i aquest engranatge ve reforçat amb l'elegància amb què es produeixen els canvis de decorats en escena.

Cal dir que l'escriptura eixerida dels tres grans autors de l'escena valenciana actual que hem esmentat, aconsegueix construir un relat senzill però impecable sobre la ficció, la felicitat i la fantasia com a motor de les nostres vides, és com el conte que encisa les criatures cada nit. A més, la prosa que flueix en cada cançó, sense precipitar-se ni allargassar-se, el llenguatge acurat que permet a cada personatge un espai propi on lluir-se amb una clara dicció, i la direcció musical i vocal de Noèlia Pérez i Josep Zapater fan d'aquest espectacle un encert que, no de bades, va meréixer el Premi Max al Millor Espectacle Musical i el Premi Túria al Millor Espectacle Teatral.

L'obra traspua art a través de l'evocació de la pintura, la música i el teatre. La pintura, des del cartell de Manuel Boix fins als quadres humans construïts dins enormes marcs daurats que completen el decorat en determinades escenes, els telons, les imatges animades, el vestuari ric i colorista que es potencia amb la magnífica il·luminació dissenyada per Carles Alfaro i Ximo Olcina. La música, que reforça els diferents estats d'ànim dels protagonistes i contribueix a la riquesa de la narració, respon a géneres diferents i ritmes animats. I el recurs del teatre dins del propi teatre ens recorda les tasques de preparació, les coreografies, els èxits o fracassos de les propostes, els guanys o pèrdues de les produccions, els enganys farcits amb l'entusiasme contagiós del productor/director i l'ànima que posen actors i actrius per tirar endavant els seus personatges I tot això es completa amb uns audiovisuals vistosos amb homenatge inclós a la professió a València perquè diferents actors i actrius del nostre teatre hi recreen breument alguns personatges de la ficció literària més reeixida.

Però, a més del divertiment que suposa el propi musical, Tic-tac és l'onomatopeia del rellotge i, per tant, del pas del temps, de la seua estimació quan s'acaba la salut i la cordura; Tic-tac és la valoració del mite de Pigmalió, l'ensenyant (ací Enric) que modula l'aprenent (el seu fill Marc) en l'estima per la vida, pel treball artístic i pel teatre, el creador enamorat de la seua obra fins al punt de donar-li vida dalt l'escenari, el pare que vol recuperar el fill que acabarà la seua obra; Tic-tac és la valoració positiva de l'amistat, la camaraderia i la qualitat que s'amaga dins l'ànima de les persones; Tic-tac és la importància que tenen les relacions humanes i l'afecte, manifestat més concretament entre un pare i un fill, entre dues germanes, en la parella d'actors grans, entre Raquel i Edu o entre Enric i Raquel... quan superen les seues desavinences o descobreixen els seus sentiments més ocults. Tic-tac és un cant a l'harmonia i a la vida.

Dit tot això, que espere us convide a decidir-vos a anar al teatre, cal dir que espectacles com aquest són cars però necessaris per crear espectadors, són espectacles que requereixen de la intervenció dels organismes públics perquè suposen un esforç econòmic considerable que no seria possible sense la coproducció de l'Institut Valencià de Cultura i la Diputació de València. No totes les produccions poden comptar en cada representació amb un equip de creació tan ampli, amb catorze actors dalt de l'escenari i el suport de setze tècnics. Per això crec que la inversió feta, la gran creativitat posada dalt l'escenari i el treball de tècnics tan preparats s'hauria de veure més enllà de la Comunitat Valenciana. En un moment en què l'èxit dels musicals es tan evident, calen col·laboracions amb altres espais escènics on l'obra puga ser un èxit de públic i una mostra important del teatre que s'ha pogut fer els darrers anys des de València.

El verí del teatre de Rodolf Sirera

La Companyia Teatre Micalet tornà anit amb El verí del teatre al Teatre Micalet de València on estarà en cartell fins al diumenge 3 de desembre. Aquesta obra, que va ser escrita al començament de l'any 1978, ja  va ser representada per a la televisió per Ovidi Montllor i Carles Velat a l’octubre d'aquell mateix any (Arxiu RTVE de Catalunya, «Lletres Catalanes»). Des d'aleshores, l'obra ha estat representada en 24 països i traduïda a més de 16 idiomes; és per això que està considerada l'obra més reconeguda de Rodolf Sirera. En aquesta ocasió són dues actrius les que la defensen.

La versió actual, escrita inicialment per a dos papers masculins, és pràcticament la mateixa; els canvis fets per Sirera, l'autor teatral valencià més internacionalment conegut des de la democràcia, han estat mínims perquè dos magnífiques actrius, Pilar Almeria i Cristina García, facen seu aquest text on l’autor reflexiona 'sobre l’art i la vida, sobre la ficció i la veritat, sobre la llibertat de l’artista o la seua submissió al poder'. 

La direcció intel·ligent de Joan Peris aconsegueix que l'interés de l'espectador progresse al temps que ho fa un text sense actes ni escenes però que ens presenta cinc episodis ben diferenciats que marquen la progressió dramàtica necessària per dur endavant el joc de suspense que es crea des que la marquesa empra la disfressa de criada i l'artifici de la paraula per manipular l'actriu Gabrielle de Beaumont i també el públic.

L'espai escènic, insuperable, és un altre dels encerts que contribueix a generar eixe doble engany: en primer pla, una plataforma circular permet la representació dins i fora del cercle: l'afectació i la realitat; en segon pla i sobre la paret del fons, un espill reflecteix la imatge desdibuixada i invertida del que es representa a escena on també està present el públic, que passa a formar part com a testimoni de la tortura que pateix la famosa actriu a qui la marquesa ha oferit representar la realitat que conté la seua obra sobre l'agonia del filòsof Sòcrates. El públic es veu, per tant, doblement implicat durant la representació: n'és testimoni i espectador, al mateix temps, d'un gran engany que va tramant, a manera de thriller, una delicada tela d'aranya que l'enganxa en cada nova passa que fa la marquesa.

I si voleu saber de quin engany parlem i com acaba l'obra, no us perdeu aquest èxit de crítica i públic de la temporada passada perquè l'actuació de Pilar Almeria, la marquesa d’aficions extravagants, i de Cristina García, l'actriu sotmesa al cruel experiment de la marquesa, aconseguirà atrapar-vos per la màgia que traspuen a l'escenari aquestes dues dones i perquè es tracta d'un muntatge molt cuidat que, després d'aquesta segona represa, potser no us repetirà més.

No us ho penseu i tragueu la vostra entrada!

         

Article breument retocat respecte al que es va publicar anteriorment, en aquest mateix blog, el 16/02/2017 amb motiu de l'estrena de l'espectacle al Teatre Micalet de València.