Mariana Pineda de Federico García Lorca

Estrenada a Toledo el 2019, ha arribat al Teatre Principal de València, aquest cap de setmana, una interessant versió basada en el text Mariana Pineda de Federico García Lorca. L'encertada direcció de Javier Hernández-Simón, la il·luminació apropiada i un decorat aparentment senzill, però molt efectista, generen quadres escènics de gran bellesa plàstica i permeten als intèrprets defensar un text versificat, o cantat en ocasions, al més pur estil del teatre clàssic.

Un treball magnífic centrat en la figura de Mariana Pineda, que acabà sent un símbol de la defensa de la llibertat, defensada extraordinàriament per Laia Marull, que passa per multitud de registres en un escenari simbòlic on unes teles, aparentment trenades, van generant espais i decorant-los al temps que unes portes van adquirint  moviment per insinuar els diferents espais de la casa i presentar-nos els personatges amb els quals conviu Mariana i, també, amb aquells que visiten la casa perquè l'estimen o la utilitzen per aconseguir els seus fins.

 

Amb un vers fluït es van desvetllant les preocupacions d'aquesta dona singular que, per amor i per la defensa d'uns ideals que propugnaven la llibertat, es posa del costat dels qui pretenien 'modernitzar' un país que estava en mans de l'absolutisme de Ferran VII i del qui fora la seua mà de ferro a Granada. 

Mariana és la representació de l'honestedat, l'entrega i la fidelitat als seus ideals; és pur sentiment i, per això, al programa de mà defineixen el seu poèticament: "En ocasions l'amor és una mar profunda on morim ofegats, un lloc que al mateix temps és presó i horitzó, un temps parat on ni l'aire succeeix. En ocasions l'amor és un estiu nevat… una quimera, un conte que ens contem, a nosaltres mateixa per a poder seguir vivint. L'amor de Mariana Pineda es així". 

Un  espectacle ben fet del que cal gaudir estèticament i professionalment.

Fitxa artística i tècnica 

Duració:  90 minuts 

Tots els públics

Dates i lloc: 15, 16 i 17 de gener al Teatre Principal de València

Horaris: divendres i dissabte a les 19 h i diumenge a les 18 h

Autor: Federico García Lorca

Direcció i versió: Javier Hernández-Simón 

Producció: GG Producción Escénica, Teatro del Nómada y Saga Producciones 

Intèrprets: Aurora Herrero - Marta Gómez - Silvana Navas - Sara Cifuentes - LAIA MARULL - Óscar Zafra - Álex Gadea - Fernando Huesca - José Fernández 

Disseny d'il·luminació: Juan Gómez-Cornejo /Ion Aníbal

Escenografia: Bengoa Vázquez

Realització d'escenografia: Mambo Decorados

Disseny de vestuari: Beatriz Robledo

Realització de vestuari: Peris Costumes

Direcció musical, composició i espai sonor: Álvaro Renedo

Federico García Lorca, en el record

Omega (1996) és un gran disc del cantant de flamenco Enrique Morente en col·laboració amb el grup de rock Lagartija Nick. El disc és un homenatge a Federico García Lorca i al cantautor canadenc Leonard Cohen. En el disc van col·laborar altres artistes com Vicente Amigo, Tomatito, Estrella Morente, Isidro Muñoz o Cañizares. El disc conté la cançó "Pequeño vals vienés", del poemari Poeta en Nueva York (1929-1930), del qual hi ha una versió del propi Leonard Cohen i que també inclou Morente en el disc enllaçat. La banda sonora de la pel·lícula La novia (2015), dirigida per Paula Ortiz, conté una versió interessant interpretada per Pachi García.

Siga aquest el record dedicat al poeta de Granada, hui que es compleixen vuitanta anys del seu assassinat, la versió cantada per Sílvia Pérez Cruz.

En Viena hay diez muchachas,
un hombro donde solloza la muerte
y un bosque de palomas disecadas.
Hay un fragmento de la mañana
en el museo de la escarcha.
Hay un salón con mil ventanas.
¡Ay, ay, ay, ay!
Toma este vals con la boca cerrada.

Este vals, este vals, este vals,
de sí, de muerte y de coñac
que moja su cola en el mar.

Te quiero, te quiero, te quiero,
con la butaca y el libro muerto,
por el melancólico pasillo,
en el oscuro desván del lirio,
en nuestra cama de la luna
y en la danza que sueña la tortuga.
¡Ay, ay, ay, ay!
Toma este vals de quebrada cintura.

En Viena hay cuatro espejos
donde juegan tu boca y los ecos.
Hay una muerte para piano
que pinta de azul a los muchachos.
Hay mendigos por los tejados.
Hay frescas guirnaldas de llanto.
¡Ay, ay, ay, ay!
Toma este vals que se muere en mis brazos.

Porque te quiero, te quiero, amor mío,
en el desván donde juegan los niños,
soñando viejas luces de Hungría
por los rumores de la tarde tibia,
viendo ovejas y lirios de nieve
por el silencio oscuro de tu frente.
¡Ay, ay, ay, ay!
Toma este vals del "Te quiero siempre".

En Viena bailaré contigo
con un disfraz que tenga
cabeza de río.
¡Mira qué orilla tengo de jacintos!
Dejaré mi boca entre tus piernas,
mi alma en fotografías y azucenas,
y en las ondas oscuras de tu andar
quiero, amor mío, amor mío, dejar,
violín y sepulcro, las cintas del vals.

  Federico García Lorca: Poeta en Nueva York