La Ventafocs, un muntatge ben curiós!

Les Arts Volant és un projecte nascut el 2016, fruit de la col·laboració entre el Palau de les Arts i diferents administracions valencianes (la Conselleria d'Educació, Cultura i Esport; la Diputació i l'Ajuntament de València) a través del qual es promou l'estima per la música i es promociona la interpretació i el treball de joves que comencen a fer-se una carrera en la lírica. 

Enguany és la vuitena edició del projecte, que es podrà veure a Petrés, L'Eliana, Tuéjar, La Font d'en Carròs, Riola, Ademuz, Fontanar dels Alforins, Benifaió, Emperador i l'Alcúdia de Crespins. 

Al més pur estil de les companyies ambulants o de varietats que lluïen en les festes dels pobles, amb un camió/escenari, s'acosta l'òpera a les valencianes. En aquesta obra,  la interpretació corre a càrrec d'un repartiment de veus i músics prodigiosos. A saber: El baró de Picornut, Marcelo Solís; Ventafocs, Rosa Dávila / Elena Zamudio; Armelina, Mariana Sofía / Laura Orueta; Magalona, Iria Goti/ Federica di Trapani; La Fada, Saray García; El Príncep, Álvaro Diana / Gonzalo Manglano; El comte Barigol, Maximiliano Spósito / Marc Sala. I al piano: Ignacio Aparisi / José Alberto Sancho. 

L'obra seleccionada es basa en el conte Cendrillon de Charles Perrault, adaptada al valencià per Enedina Lloris. Sota el títol de La Ventafocs es posa en peu l'adaptació del llibret de Pauline Viardot (1821-1910), dirigida excel·lentment per Joan Font. 

A qui no li agrada que li conten un bon conte? A qui no li agrada que li canten una història i amb bones veus?  A qui no li agrada que, dins de la tensió del drama, s'hi incloguen moments còmics per relaxar un poc la tensió del moment? Doncs, amb La Ventafocs ho tenim tot i ho podem contemplar a la fresca, cosa que s'agraeix en els dies d'estiu. Doble goig!

La Ventafocs és una història que no us sorprendrà per l'argument; n'estic segur que ja coneixeu de sobres la història de l'enveja (que no l'admiració) entre persones i de l'abús i marginació a què es pot sotmetre a hòmens i dones que, per respecte, exerceixen i actuen amb bondat o debilitat. L'abús del poder és més vell que l'anar a peu; per això l'obra deixa constància d'aquest fet mentre un grup de persones, que formen part d'una companyia de mudances, decideixen jugar a representar un conte; tot és un joc d'amics i amigues. I ací és on rau la modernitat del muntatge:

- En les estratègies brillants per a canviar-se ràpidament de roba dins o fora d'escena amb un vestuari atrevit de José María Adame. Molt divertits els dels ratolins/cavall/patge, el muntatge dels vestits de festa de les germanastres o els que intercanvien el príncep i el seu majordom de cambra.

- En les transformacions enginyoses del decorat en cadascun dels quadros, intel·ligent escenografia de Manuel Zuriaga que transforma la casa que cal desmuntar per mudança, plena de caixes i fardells, en una llar humil on viuen Ventafocs i la família. Les muntanyes de caixes/armari, dibuixades apilades com en una il·lustració de conte, permeten obrir i desplegar l'interior per mostrar-nos espais nous com el que requereix la celebració de la festa reial on, amb algun quadre i els aparells d'il·luminació, com de cristall de Murano, trobem la referència a la riquesa del palau. I no acaba ací el bon ofici de Manuel Zuriaga, la transformació d'uns objectes en altres amb pocs materials és sublim quan, com en la màgia del conte, l'espectador contempla la transformació de l'escala en un carruatge digne d'un quadre de Goya quan Ventafocs s'hi puja.

- En la il·luminació ajustada de Nadia García que ajuda a la transformació dels espais i potencia els moviments coreogràfics generats per  la interessant coreografia de Fátima Sanlés.

- En uns diàlegs àgils i divertits (no us perdeu detall en l'escena dels saragüells o en la de la prova de la sabata on la paraula esdevé només onomatopeia i gest) en la dramaturgia d'Antonio Alonso-Soriano. 

- En les veus i en la tria i varietat de gèneres de la cançó (alguna masurca, cuplé o vodevil) amb un format de teatre líric on no falta el divertiment, ni la gràcia, ni l'enginy.  

És així com la història s'ha actualitzat a través d'una posada en escena interessant. I, per això, crec, us fareu un bon regal si teniu ocasió de veure alguna de les funcions amb què les ARTS Volant ens acosta la lírica i rememora la importància de l'òpera a la fresca.

Bon estiu!

Diversió i qualitat assegurades. L'EMT de Silla representa: 'Yvonne, PRINCESA de Borgonya' de Witold Gombrowicz

 

Durant els dos darrers caps de setmana de juny, l'Escola Municipal de Teatre de Silla ha representat "Yvonne, princesa de Borgonya", un text del novel·lista i dramaturg polonés Witold Gombrowicz. 

 *

De nou han tornat a sorprendre el públic en demostrar la seua professionalitat, i més, tractant-se d'amateurs que, any rere any (amb alguns canvis d'alumnat pertinent), mantenen molt alt el nivell d'interpretació. Ningú no diria ja que es tracta d'una mostra de fi de curs donat l'èxit de públic i la quantitat de premis aconseguits al llarg de més de trenta anys que l'Escola Municipal de Teatre de Silla porta arreplegant-ne pels seus muntatges. 

*

A més a més, en el procés de formació d'actors i actrius, l'EMT, cada any, incorpora un nou element, matèria d'un curs monogràfic abans de la preparació de l'obra. Enguany, la importància de la comèdia i el vodevil, amb cançons i música interpretada en directe, obliga actors i actrius també a preparar la veu per al cant. Per cert, veu excepcional la de Marina Cerdán que -estic convençut- ens proporcionarà moltes més sorpreses en la seua carrera professional.

Pel que fa a la música, cal també destacar la magnífica selecció que realitza Amparo Pedregal. Per a Yvonne, princesa de Borgonya, fragments musicals clàssics, que aporten a la representació un caràcter preciosista i fantasiós, que afegeix el sentit de refinament cortesà, màgic i renaixentista que adquireix la representació. 

*

L'encertat moviment d'actors és un altre dels aspectes cabdals de l'obra. Es produeix sovint en grups, organitzats per famílies: la família reial (rei, Dani Chanzá; reina, Carmen Aguado; príncep, Juan Antonio Navarro), el majordom (Robert Alberola), les assessores del rei (Geni Cerveró i Rosa Navarro), les assessores de la reina (Eva Romaguera i Bàrbara Pérez), les joves dames de la cort (Carmen Fernández, Ana Martínez, Estela Moreno, Carme Reig i Laura Segura) i els assessors/amics del príncep (Pau Cerdán, Josep Vicent Morales "Moro" i Javi Giner). 

Per tractar-se d'una representació coral, se'm fa difícil destacar la interpretació de cap personatge per damunt dels altres. Tots ells tenen certa dificultat per mantenir el gest, el to de la veu i l'energia corporal que exigeixen els seus diferents papers. I tots i totes ho aconsegueixen i fan molt creïbles els seus personatges cursis! 

Yvonne (Marina Cerdán) provoca el drama en actuar i sentir de manera distinta a la resta de la cort reial. Ella, pel seu aspecte, serà motiu de mofes i burla per part de la resta de persones que la veuen diferent i ho expressen amb qualificatius despectius: lletja, poc sociable, amb falta d'habilitats cortesanes... És el vers solt que molesta a tothom i en destapa la superficialitat i intrigues cortesanes i la mala fe que genera l'enveja i el menyspreu.

*

L'interessant treball d'il·luminació de Víctor Anton, completa la plasticitat d'un muntatge preciosista. A més, subtilment dona profunditat a l'escena i en destaca la gestualitat, divertida, histriònica i còmica, dels personatges. 

La riquesa en el disseny de vestuari per representar els cortesans i les cortesanes i un maquillatge de base blanca, amb uns llavis particulars i molt destacats, accentua eixe caràcter pedant, esnob, bufó i amanerat dels personatges que porten el drama personal d'Ivonne cap a la comèdia.

*

De l'extraordinària dramatúrgia i la direcció se n'han fet càrrec Amparo Pedregal i Ramón Moreno. Cal subratllar la professionalitat i art que imprimeixen als seus espectacles i, en especial, al moviment escènic, cosa gens fàcil si tenim en compte que, en un espai reduït -els dos camerinos i l'escenari del Teatre de la Plaça no són gens grans- intervenen 17 persones. En algun moment, com s'observa en les brillants fotografies de Vicent A. Jiménez, veureu que estan totes en escena forman t com un quadre.

*

Si encara no heu vist l'obra, aprofiteu la representació de hui, que serà la darrera. Segur que us diverteixen i passeu poc més d'una horeta en gran. 

P. S. En la representació del dia 24 de juny, aprofitant l'efemèride i que l'obra apel·la a la necessitat de diversitat i respecte entre les persones, el grup d'actors i actrius va lluir la bandera de l'orgull. 

* Fotografies de Vicente A. Jiménez

'Spoiler' de Xavi Castillo

Pot de Plom Teatre ha estrenat aquesta nit al Teatre Micalet de València l'obra  'Spoiler', un repàs de la importància del cinema en la vida de les persones, en la infància i joventut de Xavi Castillo i en les produccions anteriors de la pròpia companyia. Estarà en cartell fins al diumenge 11 de juny i, si ja coneixeu al personatge i el seu humor, riureu i ho passareu bé dins del teatre i, en eixir, se vos hauran passat les penes si és que en teníeu alguna. Ahir, l'obra durà aproximadament dues hores i quart i el Sr. Castillo ens donà una lliçó de nou del que significa improvisar quan dialoga amb el seu públic.

La seua capacitat d'improvisació és tan gran que només necessita un fil per aconseguir que, un públic tan entregat com té, note que li toquen la fibra sensible quan fa, per exemple, que jugue com ell i recorde algunes bandes sonores o alguna de les escenes que parodia dalt l'escenari amb l'ajuda de voluntàris.

Anar a una estrena de Xavi Castillo, com ahir va ser la d'Spoiler, és com anar a una cinema de sessió contínua en un diumenge de vesprada d'aquells anys seixanta o setanta. Hi entraves amb la pel·lícula començada i, quan tornaven a passar-la de nou -després de les altres dos pel·lícules que incloïa el paquet-, et quedaves amb l'excusa de veure el principi només, però t'hi esperaves fins que acabava. Hi estaves a gust tiraren el que et tiraren. 

Les obres de Castillo, un dia d'estrena, poden durar tant com el públic aguante i s'ho passe bé; ell no té aturador perquè també s'ho passa "en gran" -crec- provant com funcionen els gags, prenent notes mentals per ajustar algun detallet dels que tenia per polir. I uns i l'altre veuen passar el temps com si res, mentre no arriba l'hora de l'últim transport públic o la de tancar el pàrquing on havies deixat el cotxe. Aleshores exclames: "fill de puta i damunt plou!" En realitat, el gest de Xavi és d'una generositat que només s'entén si el propi actor "s'ho passa pipa"; és com aquells gestos d'algunes criatures amb la pilota nova o aquelles altres entremaliades, amigues de la broma, que estan pensant quina en faran mentre ja endevinen el resultat final. 

Tot i que he esmentat les dos dècades més pròximes a la meua, cal dir que la generació dels millennials també van veure molt de cinema, especialment infantil i d'acció, perquè era una manera d'evasió i un lloc d'encontre on la pantalla t'atrapava; als primers per la força que tenien les pròpies imatges en moviment i a aquests altres, per la fantasía i efectes especials que et feien somiar també. 

Gràcies Xavi per aquesta paròdia on repasses tant de cinema, per fer-nos jugar com quan érem xiquets i xiquetes que imitaven les pel·lícules, per no abandonar el teu segell completament i deixar caure, de tant en tant, algun aspecte de la realitat que ens envolta i que ha format part de tants dels teus personatges ("reals o reials" portats a la ficció de la comèdia?), per mostrar-nos el que, en altres muntatges anterors, havies agafat d'aquell menut que es passava molts dies a Alcoi en algun dels seus múltiples cines.

Iéeee, ja ho teniu bé; si en voleu més, torneu quialsevol dia que segur que serà diferent o escolteu l'entrevista de la SER on Xavi Castillo promociona l'obra. 

Això sí, si voleu riure, ¿on millor que al Teatre Micalet i amb 'Spoiler' de Pot de Plom? 

Ara, compte! També hi ha pel·lícules de por on et cagues...