'Estimats pares', la comèdia d'aquesta tardor

 Per Nadal torna la divertida comèdia "Estimats pares" al Teatre Micalet​
Des del 20 de desembre fins al 21 de gener

________________________________

 La Companyia de Teatre Micalet estrenà el passat dimecres, 26 d'octubre, l'obra Estimats pares, una adaptació encertada, feta per Ximo Solano, de la divertida comèdia d'Emmanuel Patron i Armelle Patron que ha triomfat a París. Es tracta d'una comèdia agredolça amb un ritme ràpid que té a l'espectador en suspens davant el canvi de posició dels personatges segons van produint-se nous esdeveniments. Els germans Patron, acostumats a treballar en guions per a cinema i televisió, generen un seguit de situacions amb diàlegs àgils on manifesten un gran sentit de la forma i del ritme per posar en joc la importància que tenen els diners en relació als sentiments; i aquesta agilitat i bon ritme també s'ha traslladat al guió en la versió valenciana.

 
 Estimats pares parla de la família, de l'educació dels fills, de la relació entre germans, de les obligacions entre pares i fills, dels sentiments de les persones i de com canvien els principis morals quan hi ha interessos personals de per mig.

 Quan Pere, Juli i Lluïsa, els tres fills d'Anna i de Vicent, arriben al domicili familiar es nota l'estima pels pares i la preocupació que els provoca la precipitació de la convocatòria tan urgent que els havien fet els pares. La seua preocupació els fa pensar en el pitjor. 

 Encara que la cosa no anirà, en principi, per on ells es pensaven, la notícia que rebran trastocarà completament la situació familiar dels Gomis-Gomar, una família d'esquerres i molt unida, i destaparà certes tensions que estaven soterrades sota les formes políticament correctes de persones que s'estimen. La gelosia, les formes de pensar, el plantejament de vida, la situació laboral i, fins i tot, l'avarícia, poden obrir la caixa dels trons. Tan sols la unió familiar i l'estima podrien evitar-ho. Sabran resoldre el conflicte? 

 

 La comèdia té uns girs molt interessants que requereixen d'una gran precisió dramàtica per mantenir l'espectador atent al llarg de tota l'obra. En una situació aparentment senzilla, calia una posada en escena molt arrelada al context valencià com la de la Companyia de Teatre Micalet tan dinàmica com discreta, intel·ligent i divertida. Tota informació, aparentment decorativa, ens aporta també detalls sobre l'actitud i el pensament dels pares i dels fils de la família: el menjador és un espai ampli on podem trobar elements moderns i productes heretats, familiars o d'antiquari, com el bagul, l'aparador art decó o els cortinatges de randa que ens remeten a la comoditat i a l'estima per les tradicions; el quadre de "Salvem l'Horta" o la cançó de Lluís Llach, ens aporten la preocupació social i la lluita per unes determinades causes justes; les botelles de vi car o l'escopeta de caçar, a una determinada forma de vida burguesa o snob que quadra molt bé amb un vestuari que ens dona pistes del model de vida de cada personatge. 

Com podreu comprovar, els elements tècnics i la il·luminació i distribució de la casa també juguen un paper important que permet a l'espectador establir el contrast entre el que passa al menjador i el que passa a la resta de la casa, fora d'escena. Per tant, entre d'altres tasques que fan que el producte acabe de lluir per tots els costats, és destacable el disseny de decorat de La Reina o el vestuari d'Isabel Requena.

 Estem davant d'una obra molt ben tramada que requereix d'una interpretació sublim, com és el cas, per portar al públic del drama cap a la comèdia, un espai difícil que requereix de la bona direcció, a càrrec de Joan Peris, i de la naturalitat dels actors i les actrius, que fan que l'argument siga creïble. Toni Agustí, Manuel Canchal i Laura Romero, els fills dels extraordinaris Anna (Pilar Almeria) i Vicent (Enric Juezas), passen per diferents estats: del temor a l'exaltació, de la preocupació a la ràbia, de la calma a l'enveja o de l'alegria a l'egoisme, actituds que estaven ben lluny del que havien aprés en família al llarg de la seua infantesa i joventut. Res no feia pensar que aquells tres joves educats i preocupats pels pares passarien en tan poc de temps per tants estats d'ànim contradictoris, fet que permet mantenir en suspens els espectadors. Per on m'eixiran ara?

 Gaudiu de l'entreteniment, la diversió i el saber fer que ens garanteix la Companyia de Teatre Micalet, tot un regal que, a més a més, comporta una reflexió sobre la hipocresia, sobre l'amor i l'estima familiars, sobre els diners i, entre rialles i tensions, ens mostra la fragilitat de l'ésser humà i les contradiccions en que pot navegar eixe "discret encant de la burgesia" del que parlava Buñuel.

Recordeu: estarà en cartell entre el 26 d'octubre i el 27 de novembre al Teatre Micalet de València. 

No us la perdeu!

Entrevista a Enric Juezas i Manu Canchal del programa Hoy por Hoy Locos por Valencia de la Cadena SER.

Sergio Baos, el control del gest i la paraula en 'Paradís'

Sergio Baos puja a escena amb cinc personatges diferents al sarró. Ho fa, carregat d'energia, al Teatre Micalet de València on representa Paradís. L'obra, que podria formar part de la trama d'una novel·la de sèrie negra, estarà en cartell fins al diumenge 16 d'octubre. 

L'argument ens mostra el camí de confluència, casual o no, entre quatre dels personatges (un sacerdot i tres membres de la mateixa família) a través d'un monòleg aparent que es va entreteixint des de 4 punts de vista diferents. El relat, la història, acaba sent una marató d'interpretació extraordinària, que transita del drama a la comèdia amb molta facilitat, proporcionant-nos moments de tensió, accions per a riure, disbarats propis d'un tebeo i un relat brillant representat en clau d'humor negre. 

L'acció s'esdevé en forma d'un thriller que transcorre per les carreteres secundàries de l'interior de Mallorca, allunyades de la mar i del món idíl·lic que gaudeixen rics i turistes. Per aconseguir uns pocs diners una parella intentarà aprofitar-se d'un capellà, estafar-lo, en la recerca comuna d'un 'paradís' temporal. Però res no els resultarà tan fàcil com ho havien pensat a priori a cap d'ells.

 

Paradís no fa referència al paisatge mallorquí, ni a les seues platges privilegiades que tan bones vacances proporcionen als visitants; tot al contrari se centra en un desig, en l'obsessió d'uns personatges marginals (com veiem pels decorats) que voldrien medrar, trobar el mitjà per aconseguir arribar a algun 'paradís perdut', lluny del seu món. Però per arribar-hi només troben entrebancs; són persones que sempre han estat al marge dels privilegis i han vist com els rics mantenen vides més còmodes perquè el seu camí no té ni pedres amb què topar-se.

Aneu al teatre, a més del que us he avançat, tindreu la sort d'escoltar la parla d'aquests personatges que formen part d'un món que no ens toca tan de prop i que té els seus propis codis: la mare mallorquina, l'adolescent sense massa formació, l'emigrant que no s'ha adaptat plenament a la terra que l'acull, el rector que ha assolit una formació al seminari o el pagès que treballa la terra. I totes les veus i les mirades d'eixos personatges són cosa d'un sol actor, Sergio Baos, que tant domina l'escena com la paraula de forma impressionant.

No ho deixeu passar.

Música empresonada

Us he de confessar que, quan escric aquestes línies, encara note l'emoció en la pell i em ressona l'ovació del públic en acabar l'obra; ara fa just una hora. Intentaré objectivar els fets i deixaré les emocions per al final. No sóc gens objectiu en aquest tema.

 

Una vegada més, enguany s'ha representat l'obra Música empresonada a sant Miquel dels Reis, un espectacle que poua en la memòria històrica dels valencians i recupera la dignitat d'unes persones que patiren la repressió més cruenta que s'aplicava als 'presoners de guerra' qualsevol dia: la famosa saca era l'amenaça nocturna, l'espasa de Damocles que lluïa sobre els seus caps constantment.

Ai, si les pedres paralaren!

L'espectacle, que narra amb molta sensibilitat la vida d'un grup de músics empresonats, es va crear sota la direcció escènica de Toni Tordera, la direcció musical de Pasqual Pastor i el text de Juanjo Prats i Manuela Ortega. Compta amb la participació d'una banda formada per músics de diferent procedència (especialment de Llíria), dirigits per Pablo marqués, un grup de músics de cambra i la intervenció d'actors (José Montesinos, Daniel Tormo i Josep Valero) i actrius (Amparo Ferrer Báguena, Pilar Martínez i Ainhoa Cebrià) que representen a diferents personatges i posen veu al text.

 

L'obra va més enllà i ret homenatge a compositors oblidats a través d'un exercici de recuperació de les seues composicions musicals; entre d'altres, durant el tercer acte, s'escolten peces de José R. Moreno Gans, Rafael Rodríguez Albert, Felipe Belda Calatayud o Ángel Bernat Beneyto. 

 

L'escenari recorre part de la planta baixa del monestir a través de les distintes escenes. Per començar, el públic té ocasió d'assistir a una verbena que celebra el sisè aniversari de la II República just davant la façana principal de l'església. Al costat de la portalada, junt al pany de paret de l'esquerra, s'hi assisteix a l'arribada de la guerra civil on el terror es fa patent a través de la paraula, de la poesia i dels sons de sirenes i aviació. L'escena següent s'esdevé al pati nord, el mateix que va ser ocupat com a presó durant molts anys, fins i tot acabada la guerra; allà el públic descobreix la vida d'alguns personatges, la separació d'homes i dones en edificis i presons diferenciades, la falta de comunicació i el contacte limitat amb els familiars de l'exterior, la solidaritat entre els presos o l'actuació represora dels carcellers. A través d'una transició musical on ressona la veu del violoncel i el so metàl·lic de la campana que recorda el toc de mort, l'escena final ens porta a l'interior de l'església on descobrirem el que passà amb els músics que varen sobreviure: exili, persecució, inhabilitació i exclusió de la vida pública per la seua ideologia. És el moment de recordar sobre la pedra els noms, amb una projecció extraordinària. El so dels instruments i les interpretacions destacades dels músics de cambra, completaran el record i la importància d'aquells creadors i del seu llegat, malgrat les penalitats que hagueren de patir. 

De vegades la música ens retorna l'alegria al cor!

Amb un gran treball tècnic de so i il·luminació, amb uns actors i actrius entregats i creïbles, amb unes interpretacions musicals extraordinàries es va teixint la madeixa de la llibertat i desenterrant el que durant la dictadura es va amagar a la societat i que ara, algunes persones, faltades de sentit democràtic, pretenen soterrar de nou.  

 

No us desvetllaré més detalls, però sí us diré que, al llarg de tot el recorregut, les emocions estaven a flor de pell. Ja en la cua, abans d'entrar al monestir, s'escoltaven converses de persones que recordaven algun familiar o persona del veïnat que va estar reclosa en les presons franquistes només per defensar l'ordre legal, democràticament elegit, per formar part d'algun sindicat obrer o, simplement, per la seua manera de pensar. Els qui a casa havíem escoltat part del relat de la llibertat, barrejat amb aquell altre de la por, coneixíem com s'anul·lava a "l'enemic" i com se'l privava de la llibertat malgrat la pau aparent. El relat en temps de dictadura sempre sonava a advertència, a no et compliques més la vida. Per això s'agraeix tant aquest moment, dues hores d'espectacle, de recuperació de la memòria històrica a través de l'art, la música i el teatre. 

Quan es torne a representar, si encara no heu assistit a aquest magnífic espectacle on també parlen les pedres, no us el perdeu. Els aplaudiments finals del públic corroboraren que no era l'emoció que portava de casa, que era la dignitat d'un treball ben interpretat i molt ben fet. 

FITXA TÈCNICA (estrena 2019) En cada edició s'han produït canvis entre els participants. 

Territori sonor els va dedicar un programa que podeu escoltar. 

'El Publico', a l'ombra de Lorca

Avui s'ha estrenat, al Teatre Principal de València, la nova producció de dansa de  l'Institut Valencià de Cultura creada a Alacant. L'obra, El Público, és un espectacle basat en el text de Federico García Lorca que ha estat adaptat per Gustavo Ramírez Sansano. Adaptar un text ja complicat, on la paraula és l'element essencial i pertorbador, al llenguatge gestual i la dansa no és gens fàcil. La companyia ha hagut de treballar el text dramàtic i múltiples interpretacions per crear els diferents personatges i els temes que preocupaven Lorca en un moment de la seua vida i de la seua obra on buscava l'essència del teatre, les arrels soterrades (allò que anomenava teatre arena); és a dir, allò que conformen els budells i l'essència de la veu de la persona dins del gènere. I és ahí on aflora l'onirisme en relació a l'homosexualitat del poeta, present a través de la dansa en escenes on el morbo, la sexualitat furtiva, l'odi al diferent, el rebuig, l'angoixa i, en ocasions, la passió i l'amor estan presents. I és en eixe punt d'honestedat on es troben els dos creadors (F. G. Lorca i Gustavo R.S.) plantejant els seus treballs per a un públic que pot ser l'element més castrador o l'incentiu més apropiat per al treball en directe d'actors i actrius que estan en procés creatiu. 

Amb uns decorats que potencien la idea de treballar sota l'arena, per baix de les arrels del teatre, imatge present en escena a través de les files de butaques que omplen l'escenari durant la primera part (especialment quan les butaques es mantenen elevades i mostren les arrels), amb uns cortinatges que deixen veure el que passa en l'interior d'alguns espais personals i tancats, amb unes imatges que ens remeten al pensament del protagonista... l'espectador pot anar fent-se una idea de les tensions que afloren des del propi pensament a través de la tensió que es viu en algunes escenes i reconéixer detalls des les entranyes surrealites de Lorca, allò que crearà el revulsiu necessari en el públic perquè la representació esdevinga reflexió, rebuig o complaença. Aquestes emocions, que afloren també des dels elements plàstics dels decorats, es reforcen amb una partitura musical que recrea o provoca eixos sentiments i emocions que ballen i mimen els actors per mostrar-nos allò que oculta la foscor, sota la mirada en ocasions morbosa, i la complicitat, en ocasions desfogada, d'altres personatges com el seu. 

En paraules del propi Lorca, citades en la seua obra: "cal destruir el teatre des de dins o viure en ell". La representació és una oportunitat per descobrir la passió d'un Lorca surrealista vista des d'un punt de vista diferent, el de la dansa.

 I el públic, com s'ho mira?

Al programa de mà pot llegir la fitxa tècnica i el text, que clarifica intencions i finalitats. Diu el següent: 

"En aquesta obra considerada una de les més important del segle XX, el poeta granadí es va desprendre de les màscares i va parlar de si mateix com a minoria per la seua condició homosexual. El seu és un viatge literari sense èxit, on s'exposa l'existència d'un teatre a l'aire lliure o comercial, i un altre sota l'arena, en el qual tracta temes personals, dels quals no se sol parlar, perquè incomoden. 

El coreògraf alacantí exposa aqueixes inquietuds en el seu ball, que és un cant a la llibertat des de la coerció que exerceixen els espectadors, tant del teatre, com del carrer". 

FITXA TÈCNICA

Direcció: Gustavo Ramírez Sansano 

Coreografia: Gustavo Ramírez Sansano en col·laboració amb els ballarins i Melodía García 

Intèrprets: Javier De La Asunción, Seth Buckley, Giulia Cenni, Diana Huertas Cegarra, Javier Pérez Pérez, Eduard Turull Montells, Itxa Sai Mediavilla, Eduardo Zuñiga, József Forró (cover), Cristina Reolid (cover). 

Producció: INSTITUT VALENCIÀ DE CULTURA 

Durada: 1 h i 25 min aprox. (més un descans de 10 minuts).

Edat +16 anys 

Fotos del col·loqui: