'Waterloo', la direcció i la ironia d'un bon tàndem d'escriptors i les taules d'un gran actor

Albena Teatre celebra enguany el seu 30 aniversari al Teatre Micalet de València amb els tres monòlegs estrenats al llarg de la seua trajectòria: Waterloo, Currículum i Ficció. Una mostra més de la seua estima pel teatre valencià i en valencià i, la proposta que ens presenten, tot un  regal per al públic.

El primer, estrenat aquest dijous, s'hi representarà entre hui i el diumenge 29 de setembre. En ell, Carles Alberola es converteix en el guardià de la memòria familiar que està representada en una fotografia de quan tenia uns 10 anys. Aquest punt de partida del monòleg li permet el joc amb l'espectador sobre la comprensió o no de l'espectacle, una broma que es converteix en un punt de reflexió perquè l'espectador, especialment el d'unes determinades generacions, s'hi trobe identificat amb alguns dels relats que s'hi conten i, especialment, amb la idea que cal guardar la memòria de les famílies i els secrets que un dia guardaren.

Waterloo, representat i dirigit pel propi Carles Alberola,  és una obra divertida amb un cert transfons felinià que la fa més interessant. El text, escrit a quatre mans entre Pasqual Alapont i el propi Carles Alberola, va ser publicat per l'editorial Bromera.  Es tracta d'una obra sobre la memòria i el pas d'un temps que ens posa trampes sobre les vivències i els propis records. La parella Alberola-Alapont ja ens han regalat, en altres ocasions, el seu enginy i bon sentit de l'humor i com de bé funcionen els seus relats i gags en escena; en ells no s'estalvien, entre d'altres, les inconveniències ni, tangencialment, aspectes sobre l'educació sentimental d'una època o les conseqüències polítiques del franquisme i la transició. El llenguatge desimbolt i l'humor socarró allibera el discurs de caure en una nostalgia cursi, en la xafarderia,  en el moralisme o en l'autocomplaença. I Waterloo és un dels seus millors exemples.

Durant l'obra, l'espectador esbrinarà algunes anècdotes i aspectes de la biografia i del caràcter dels personatges de la fotografia (extreta com d'un àlbum familiar, que podria ser -o no- el de qualsevol espectador o d'algun dels autors) En ella es veu una família després d'un dinar de diumenge de Pasqua. Els records del xiquet que fou obren el meló de la memòria familiar sobre el que passà aquell dia. La importància dels records rau en la construcció d'un text verosímil i molt ben contat on transita l'estima o el rebuig cap a aquelles persones que compartiren l'àpat de l'any 1974 (just un dia després que el grup ABBA guanyara el Festival d'Eurovisió amb la cançó 'Waterloo') i dels fets que els marcaren la vida.

Com és habitual en les obres d'Alberola i d'Alapont, la comèdia va unida a la reflexió; i les situacions dramàtiques, o menys agradables, a l'anecdotari més divertit. Al llarg de l'hora i mitja d'espectacle es va dibuixant el retrat d'una època a partir de la "intrahistòria" d'aquella familia que hi apareix fotografiada. Quan els records, que romanen en la memòria dels éssers vius, es comparteixen, gran part de les vegades la presència dels qui ja no viuen deixa de ser anècdota per esdevenir història i afecte.

Si encara no heu vist l'obra, no us podeu perdre l'actuació de Carles Alberola que reviu cadascun dels 16 personatges de la fotografia amb la convivència extraordinària del drama, l'humor, el sarcasme i la tendresa. 

Una bona manera de celebrar amb els integrants d'Albena Teatre el seu 30è aniversari i, especialment, amb Carles Alberola, Pasqual Alapont o Toni Benavent que hi seran presents. Un detall merescut i un agraïment per un treball teatral d'anys tan ben fet i en valencià. 

Enhorabona i que en siguen molts més!

Programa de mà

 

 

Comentaris i informació en altres webs:

- Nel Diago

- Verlanga

- Valencia City

- Saó

- Facebook

El teatre d'autor i el petit format, una proposta fantàstica: 'Germans'

Molt bon començament per al "cicle de companyies valencianes" que portarà al Rialto deu propostes, des de març fins a juny, de teatre, dansa i circ. El programa de l'IVC comença en alt: un regal amb Esclafit Teatre en la producció; Paqual Alapont responsable d'un text on ens demostra novament la seua professionalitat i gran coneixement del teatre; Alberto Baño i Morgan Blasco donant formidablement cos i veu a uns personatges que tenen alhora moltes coses agres i tendres dins seu i que no s'havien dit mai abans; i l'encertada direcció d'Iván Jiménez en clau de comèdia. Un muntatge aparentment senzill però molt efectiu on, a través de la música, la il·luminació i d'algun flashback, un personatge absent, el del pare, va prenent forma en l'ideari de l'espectador pel pes que representa en la vida dels dos germans.

Fotos del programa de l'IVC

És interessant veure que les obres de petit format de moltes companyies valencianes donen eixida a textos intel·ligents i a obres amb què atrauen nous espectadors. Per a moltes companyies teatrals ha estat una solució per a la pervivència del grup des de començaments de les crisis patides al llarg del s. XXI i, en especial, la del Covid. Calia ja una iniciativa com la de l'IVC per donar visibilitat a alguns dels seus nous treballs. Només amb iniciatives com aquesta (¡I en calen moltes més!) per part de les institucions, companyies com Esclafit Teatre poden salvar un poc els mobles fent un gran esforç de producció i mobilitat que els permet mantenir en cartell, al mateix temps, diversos espectacles. Aquest fet: pocs actors o actrius, decorats senzills i algun tècnic amb qui puguen rodar l'obra, requereix de textos amb interés i d'actors i actrius molt solvents professionalment, com és el cas d'aquest espectacle. És probablement per això que en Germans Esclafit Teatre ha optat novament per un text molt intel·ligent i redó (segona col·laboració de la companyia d'Elx amb Pasqual Alapont) i dos actors molt encertats que fan una magnífica representació: Morgan Blasco i Alberto Baño.

Paco i Gaspar són dos germans que feia més de vint anys que no es veien. El repartiment de l'herència familiar els torna a ajuntar i decideixen passar una jornada de pesca per recordar el lloc on son pare els portava de menuts. Al llarg del dia, no veurem cap peix, però hi afloraran tots els sentiments que tenien amagats i apareixeran històries, que creien soterrades, on els ressentiments i la tendresa entre els dos germans trauran a la llum també les formes d'un pare autoritari i castrador amb qui mantenien una relació d'amor-odi. Els personatges van traient de forma anecdòtica molts dels temes, que aparentment s'abandonen, per anar aprofundint sobre ells i passar de l'anècdota a la catarsi. En això té molt a veure el text de Pasqual Alapont que va deixant algunes "perles", retrets que generen la comèdia, com si foren masclets de retard que més tard esclafiran. I, com l'autor no pega puntada sense fil, al final de l'obra tot quadra i no queda res per aclarir perquè els dos personatges han despullat la seua ànima davant l'espectador que ha rigut i ha patit quan tocava, amb un tema tant universal com són les relacions humanes, gràcies a l'encert d'actors, direcció i producció.

Enhorabona, ahir va ser una manera molt apropiada de celebrar el Dia Mundial del Teatre i la funció fluïa amb màgia. Us mereixeu que l'obra rode pel nostre territori i que els programadors no li traguen la mirada per poder incloure-la en els seus projectes.

Tràiler de Germans 

Altres informacions sobre l'autor i l'obra: MAKMA

Preciosisme, sensibilitat estètica i màgia de la llum: Tic-Tac

Una vegada més una bona representació ens demostra que, quan grans professionals treballen en equip el resultat excel·leix; és el cas de la representació del text de Carles Alberola, Pasqual Alapont i Rodolf Sirera. El musical Tic-tac torna fins al dia 20 de gener al teatre Principal amb alguns canvis que el milloren. Si encara no heu vist l'espectacle, aquesta és una nova ocasió que no us podeu perdre. Aquesta obra coral porta l'empremta magnífica de la direcció de Carles Alberola, qui també representa el paper protagonista. El moviment escènic és impecable, una tasca gens fàcil quan són catorze els actors i actrius que es mouen, ballen i canten tots junts en moltes ocasions; les coreografies funcionen com si foren peces d'un mateix engranatge i aquest engranatge ve reforçat amb l'elegància amb què es produeixen els canvis de decorats en escena.

Cal dir que l'escriptura eixerida dels tres grans autors de l'escena valenciana actual que hem esmentat, aconsegueix construir un relat senzill però impecable sobre la ficció, la felicitat i la fantasia com a motor de les nostres vides, és com el conte que encisa les criatures cada nit. A més, la prosa que flueix en cada cançó, sense precipitar-se ni allargassar-se, el llenguatge acurat que permet a cada personatge un espai propi on lluir-se amb una clara dicció, i la direcció musical i vocal de Noèlia Pérez i Josep Zapater fan d'aquest espectacle un encert que, no de bades, va meréixer el Premi Max al Millor Espectacle Musical i el Premi Túria al Millor Espectacle Teatral.

L'obra traspua art a través de l'evocació de la pintura, la música i el teatre. La pintura, des del cartell de Manuel Boix fins als quadres humans construïts dins enormes marcs daurats que completen el decorat en determinades escenes, els telons, les imatges animades, el vestuari ric i colorista que es potencia amb la magnífica il·luminació dissenyada per Carles Alfaro i Ximo Olcina. La música, que reforça els diferents estats d'ànim dels protagonistes i contribueix a la riquesa de la narració, respon a géneres diferents i ritmes animats. I el recurs del teatre dins del propi teatre ens recorda les tasques de preparació, les coreografies, els èxits o fracassos de les propostes, els guanys o pèrdues de les produccions, els enganys farcits amb l'entusiasme contagiós del productor/director i l'ànima que posen actors i actrius per tirar endavant els seus personatges I tot això es completa amb uns audiovisuals vistosos amb homenatge inclós a la professió a València perquè diferents actors i actrius del nostre teatre hi recreen breument alguns personatges de la ficció literària més reeixida.

Però, a més del divertiment que suposa el propi musical, Tic-tac és l'onomatopeia del rellotge i, per tant, del pas del temps, de la seua estimació quan s'acaba la salut i la cordura; Tic-tac és la valoració del mite de Pigmalió, l'ensenyant (ací Enric) que modula l'aprenent (el seu fill Marc) en l'estima per la vida, pel treball artístic i pel teatre, el creador enamorat de la seua obra fins al punt de donar-li vida dalt l'escenari, el pare que vol recuperar el fill que acabarà la seua obra; Tic-tac és la valoració positiva de l'amistat, la camaraderia i la qualitat que s'amaga dins l'ànima de les persones; Tic-tac és la importància que tenen les relacions humanes i l'afecte, manifestat més concretament entre un pare i un fill, entre dues germanes, en la parella d'actors grans, entre Raquel i Edu o entre Enric i Raquel... quan superen les seues desavinences o descobreixen els seus sentiments més ocults. Tic-tac és un cant a l'harmonia i a la vida.

Dit tot això, que espere us convide a decidir-vos a anar al teatre, cal dir que espectacles com aquest són cars però necessaris per crear espectadors, són espectacles que requereixen de la intervenció dels organismes públics perquè suposen un esforç econòmic considerable que no seria possible sense la coproducció de l'Institut Valencià de Cultura i la Diputació de València. No totes les produccions poden comptar en cada representació amb un equip de creació tan ampli, amb catorze actors dalt de l'escenari i el suport de setze tècnics. Per això crec que la inversió feta, la gran creativitat posada dalt l'escenari i el treball de tècnics tan preparats s'hauria de veure més enllà de la Comunitat Valenciana. En un moment en què l'èxit dels musicals es tan evident, calen col·laboracions amb altres espais escènics on l'obra puga ser un èxit de públic i una mostra important del teatre que s'ha pogut fer els darrers anys des de València.