Largo y Társilo

 

Largo y Társilo s'inspira en un record familiar de l'autor, Gabriel Ochoa, i permet a l'espectador recuperar aspectes de la història de la família , i la dels valencians, acallada durant massa temps.

 

Ochoa indaga en la figura del president de la II República,  i analitza una part de la història recent. El net de Társilo només coneix retalls de la història del seu avi lligat al rellotge i l'anell que sa mare li dóna perquè tinguera un record d'ell. Però, realment coneix ben poc de l'anècdota que visquè durant els primers mesos de la Guerra Civil quan, per seguretat, el govern de la República i el seu president, Francisco Largo Caballero, es traslladen a València. 

L'actuació interessant dels dos actors permeten a l'espectador viatjar en la memòria des de l'actualitat fins a novembre de 1936; en concret, als tres dies en què Társilo Peris i la seua família hostatgen al qui era president de la II República en sa casa. La convivència de l'avi de l'autor amb el polític sindicalista ens anirà desvetllant detalls de la família valenciana i de l'actuació del Govern per generar un retrat amable del qui fora aleshores president del país, un home preocupat pel futur de la nació i pels esdeveniments de la guerra.

L'espai on s'ha representat l'obra ha servit d'excusa per  mostrar el monestir als espectadors i associar un espai físic tan potent i lligat a la memòria històrica dels valencians amb el relat familiar. Els escenaris per on passen els personatges (des de la casa dels Peris Caruana fins als locals de l'Ajuntament i dels ministeris) es representen en diferents dependències del monestir de Sant Miquel dels Reis i permeten viure les distintes escenes dins l'església dessacralitzada, els passadissos que donen al claustre o l'escala interior que dóna a l'horta d'Alboraia. 

L'argument gira al voltant de com es produí la coneixença de l'avi d'Ochoa amb qui fora el president de la II República i com, un jove servicial, conversa amb ell de tu a tu i n'extrau les idees fonamentals que es desprenen de les actuacions i decisions del Govern d'aleshores i, a través de les cartes del germà major de la família, detalls de l'actuació dels sublevats al llarg del primer període de la confrontació bèl·lica. 

De l'obra se n'extrau una reflexió: la idea del paral·lelisme existent entre el context i la realitat d'aquells mesos de 1936 i determinades situacions que s'observen en la societat actual i que pretenen que el retorn a temps més grisos ja superats en democràcia. 

Fitxa tècnica i artística

Direcció: Carlos Martín 
Actors: Mariano Anós (Largo Caballero) i Borja López Collado (Társilo Peris Caruana)
Veus en off: Paula Llorens, Nacho López Murria i Rosa María Villanueva
Text: Gabriel Ochoa amb la col·laboració d'Alfonso Plou 
Coproducció: La República del lápiz i Teatro del Temple
Ajudant de direcció i coordinació tècnica: Alfonso Plou 
Música: Laura Miñarro i Eva Gómez 
Escenografia: Oscar Sanmartín 
Il·luminació: Mingo Albir 
Vestuari: Ana Sanagustín 
Fotografia: Marcos Cebrián 
Vídeo: Víctor Izquierdo
Projecte de mediació: Teatro del Temple i Lartefacta
Disseny gràfic: Patricia Bolinches
Equip de producció: Pilar Mayor i Pilara Pinilla 
Tècnics en gira: Antonio Fernández Garza i Pablo Catalá 

Crítica a Madrid en pdf

Gran treball i anàlisi etnològica: 'El malfet d'Inishmaan'.

Del 19 d'abril al 14 de maig torna al Teatre Micalet de València

El malalt d'Inishmaan

Us heu preguntat mai com es vivia a principis del segle XX? Les dificultats laborals, la lluita diària, la convivència, l'alimentació, l'enginy d'alguns, la maldat o la bonhomia d'altres, el sentit de l'humor, la parla? Heu pensat com encara ens pica la curiositat la possibilitat de veure en directe com es filma una pel·lícula ni que siga per veure de prop als famosos que la puguen fer? 

 La Companyia de Teatre Micalet, amb El malfet d'Inishmaan ens regala el privilegi de descobrir-ho i contemplar en directe el retrat d'alguns hòmens i dones de les Illes d'Aran (Irlanda). L'humor àcid que desprén el text de Martin McDonagh i la representació valenta dels personatges permet a l'espectador gaudir tant del teatre com ho pogueren fer, a principis dels anys trenta, els encuriosits habitants d'Inishmaan per la filmació de la pel·lícula Man of Aran (Robert J. Flaherty, 1934) prop de les seues cases.

 I tot això, escenificat i representat amb la garantia de la Companyia Teatre Micalet, sota l'encertada direcció de Joan Peris. A bon segur que no us decebrà el gran treball de conjunt de l'equip actoral i dels tècnics per contar, des del naturalisme, una història on els personatges mostren les seues entranyes i justifiquen la seua parla aspra. 

 Malgrat que es tracta d'una comèdia coral, no puc estar-me de nomenar el treball de Pilar Almeria i Pilar Matas que interpreten magistralment el paper de dues germanes, Kate i Eileen Osbourne, carregades de senzillesa i que, amb la seua actuació, ens transporten al cor de les seues emocions mostrant-nos els canvis emocionals que han de suportar des de la seua botiga per superar el dia a dia amb el patiment de veure feliç el nebot 'malfet' de qui es feren càrrec en morir els pares. 

 En la mateixa línia, Josep Manel Casany torna a meravellar-nos amb l'energia que traspua en escena i que traspassa al seu personatge, Johnnypateenmike. Es nota com gaudeix dalt l'escenari i reviu cada xafardeig, cada història que conta, així com la relació que manté en aquesta ocasió amb sa mare, una Isabel Requena (encarregada també del vestuari) que defensa el paper de Mammy O'Dougal, una vella borratxa (però ben lúcida davant del que l'envolta) dona que enyora el marit mort i és mereix un bon reconeixement. 

 Bruno Tamarit fa de Billy Claven, un jove malfet que viu amb les seues ties; és l’espill que reflecteix el millor i el pitjor de la comunitat on viu. Com diu el seu personatge: "és l'actor que representa millor el paper que un vertader malfet". Mantenir el seu personatge no és gens fàcil perquè requereix esforç físic i emocional, fins i tot quan juga a sentir-se per damunt de la resta, al mateix temps que aguanta l'embat de l'assetjament que pateix des que era menut.

 

 

 La resta del repartiment dóna vida a personatges interessants que completen el ventall d'una societat apartada del món i que aporten força dramàtica a la història: Héctor Fuster, Babbybobby Bannett, el mariner que ha perdut la dona; Dani Machancoses, Doctor McSharry, el metge entregat als seus pacients; Guille Zavala, Bartley, l'adolescent que rep tots els colps de la germana major, Helen McKormick, una xica dura, malparlada, enèrgica i divertida al mateix temps defensada per Laura Sanchis.

 Si no teniu ocasió de veure l'obra aquest cap de setmana, al febrer (entre el 3 i el 28 de febrer) tornaran de nou al Teatre Micalet de València. No us la perdeu! 

Fotos: Santiago Carreguí

Enllaç al programa de mà

Article publicat anteriorment el 19 de novembre de 2020

Cristina, un muntatge eixerit amb un plantejament interessant

Hui dijous s'ha estrenat al Teatre Micalet de València Cristina de la Companyia Fantàstica Meravellosa. En l'obra, tres dones joves, angoixades per la música, per qui es quedarà amb el ram de la núvia i els esdeveniments, de vegades esperpèntics, d'una celebració de casament, es plantegen el futur, la vellesa. 

Fins al diumenge, 5 de març, es presenten amb  un decorat senzill i un text atrevit on la música, els sons gravats i la il·luminació juguen un paper important per recrear el ball posterior al banquet de casament. Una actuació brillant d'Ivet Zamora, Tatiana Dunyó i Marina Alegre, una obra interessant que et remourà els budells a partir d'interrogants  com "què passarà quan no tinguem a ningú". 

Aquesta reflexió, que es barreja amb instants del present, trau a la llum les relacions de dependència amb la parella i la pròpia família i enllaça amb qüestions, tractades amb molta sensibilitat i des de l'estima a les àvies, sobre la salut mental de les persones grans (alzheimer, demència), la necessitat de comunicar-se (por a la soledat) o el temor a no aclarir-se bé amb la tecnologia (dependència); és a dir, la por a les lamentacions, a no saber com portar bé la vellesa. 

Temes que es posaran damunt la taula durant el banquet de casament de Cristina amb un punt de comèdia que ens fa distanciar-nos sovint de l'angoixa.

   

El pànic d'estar desaprofitant la festa (de la joventut?) ja es manifesta des del començament de l'obra en entrar a la sala a través de l'exercici físic i amb frases com: "Fa exactament 9 cançons que voldria estar ballant". "Fa exactament 9 cançons, 4 plats, dos tiramisús i tres copes de cava que l'espero". "Fa… 26 anys que no sé què vull". "Però jo soc una persona que balla". (Però no balla). "No, no és ara, és que no hi ets mai!" (Crida per telèfon). "No sé ni per què he vingut. A mi aquestes celebracions em posen molt nerviosa. I trista". (Somriu)."Tota l'estona, tota la vida és aquesta festa on vas arrossegant els peus". "I no m'heu explicat a qui es truca quan no hi sou"... es va creant un clímax que deixa al descobert com de fràgils som els humans respecte al futur que ens llaurem o ens espera.

FITXA TÈCNICA

SINOPSI

El banquet s'ha acabat i la nit avança. Tres dones, que no es coneixien abans,es troben al fons del saló de bodes. Inmòbils, tacades per les llums de discoteca. No són capaces de ballar, de gaudir el que deuria ser una gran nit. Per sobre de la música de revetlla, dels riures i l’enrenou, suren les seues pors. La por d’envellir soles, però també d’envellir amb algú. Que els vells que cuiden siguen els seus pares. 

Direcció: Marina Alegre, Tatiana Dunyó, Ivet Zamora i Júlia Valdivielso.
Interpretació i text: Marina Alegre, Tatiana Dunyó i Ivet Zamora
Espai Escènic i il·luminació: Xènia Cubí
Disseny de so: Andrea Bel

Assessoria de moviment: Blanca Tolsá
Producció: Pol Berch
Disseny gràfic i direcció d’art: Maria Roca i Mercè Ripoll
Agraïments: Victoria Szpunberg, Marc Chornet, Maria Estela, Georgina Viñolo, Nina Tuset, Arnau Guillén, Elisabet Mateu, Cristina

DURADA: 60 minuts

Informacions rellevants: El Temps de les Arts

"Ai, Carmela ", d'imprescindible visió!

Torna al Teatre Micalet 

des de l'1 al 26 de febrer

Amb èxit de públic, hui dimecres s'ha estrenat, al Teatre Micalet de València, l'obra de José Sanchis Sinisterra Ai, Carmela, dirigida molt encertadament per Joan Peris i interpretada per Pilar Almeria i Josep Manel Casany. 

Amb una aparent i senzilla escenografia (d'Eduardo Díaz) que ens recorda un teatre buit amb la boca habitual dels teatres modernistes d'alguns pobles valencians, el pati de butaques del teatre Micalet es transforma per donar pas a una brillant representació on el drama, la comèdia i l'esperit de la revista van de la mà. Contribueix a crear el clima que busca Joan Peris, el disseny d'il·luminació de Jordi Carcelen per permet la distinció entre l'oníric i el present.

L'obra forma part ja de l'ideari teatral de molts valencians que l'han pogut veure representada en teatre des del 1987 o en la versió cinematogràfica dirigida per Carlos Saura. La mateixa Companyia de Teatre Micalet ja la va estrenar amb èxit al setembre del 1997. Des d'aleshores han passat vint-i-quatre anys, però els personatges i la representació han guanyat en excel·lència gràcies a l'experiència, la complicitat i el saber fer de tres dels grans professionals que tenim a l'escena valenciana. Un  gran goig notar la direcció de Joan Peris i veure a l'escenari Pilar Almeria i Josep Manel Casany que broden els personatges.

Es tracta d'una obra construïda sobre metàfores i personatges poètics que traslladen a l'espectador les emocions, les reflexions i les anècdotes durant la tragèdia de la guerra civil. En línies generals, no s'abandona la gràcia que se suposa a dos còmics de revista, Paulino i Carmela. "Variedades a lo fino" simbolitza als humils perdedors de la guerra: l'idealista Paulino, sensat, temorenc a voltes, sempre enamorat i orgullós de l'atrevida, graciosa, solidària i valenta Carmela. Ell intenta posar seny, marcat pel temor i el desig de poder tornar a la zona republicana, llevant-li importància i frenant l'ímpetu de Carmela; ella, tot cor, deixa veure la seua profunda humanitat solidaritzant-se amb els condemnats presents a qui no vol infringir-los cap mal.

Aquesta parella d'artistes que actuaven en la frontera de la guerra, dins de territori republicà, són sorpresos per l'exèrcit vencedor i obligats a representar la seua funció davant de la tropa "nacional" i d'uns brigadistes republicans que havien de ser afusellats al dia següent. Aquest fet, que marca les seues vides, transporta l'espectador a un món fantàstic i a la reflexió sobre el que ens podem trobar després de la mort on el caos de la guerra també pot estar-hi present.

L'obra esdevé una reivindicació del culte a la llibertat i un recordatori imprescindible en aquests moments on encara és necessària la lluita per dignificar la memòria històrica.

_____________________

Al web del Teatre Micalet podeu trobar més informació, com les línies següents en què la companyia i, en especial, Joan Peris amb la direcció de l'espectacle destaca alguns aspectes de l'obra.

1. 'Ai, Carmela!' és un cant a la memòria, un exercici contra l'oblit, però també és un homenatge al teatre i als artistes de varietés que havien de recórrer els pobles per guanyar-se la vida. 

2. Per expandir aquest homenatge, Joan Peris ha remodelat la distribució del Teatre Micalet per recrear l'ambientació d'un teatre clàssic, incloent-hi una embocadura inspirada en la de l'històric Teatro Ruzafa, espai ja desaparegut, que va ser un punt de referència per als artistes de varietés.

3. L'obra, construïda amb la tècnica del flashback a partir dels records de Paulino, després de la mort de Carmela, reflexiona sobre un dels episodis de la nostra història, com va ser la Guerra Civil. Un espectacle en el qual es troben tots els ingredients per connectar amb l'espectador.

4.  El vestuari de 𝑨𝑰, 𝑪𝑨𝑹𝑴𝑬𝑳𝑨! va ser dissenyat l’any 1997 per Enric García. Ell és el responsable d’unes peces tan característiques.

València, 28 d'abril de 2021