divendres, 22 de setembre de 2023

"La mare coratge", el treball, l'empenta i l'energia d'unes actrius i del muntatge de Malatesta Teatre

Anit, Malatesta Teatre estrenava La mare coratge, una obra que ha obtingut diversos premis en els certamens: Concurs de Teatre Vila de Mislata i en la XVIII Mostra de Teatre Cullera a Escena (Podeu trobar informació també a les xarxes socials del grup).


 

L'obra, basada en el text La mare coratge i els seus fills de Bertolt Brecht, és un text complicat perquè, a més del drama d'una família i de les misèries que escampa tota guerra (l'obra fa referència a la dels trenta anys), s'hi inclouen cançons i música que exigeixen d'una direcció acurada i d'una interpretació brechtiana, a l'estil dels números musicals del cabaret alemany. 

El grup se n'ix amb solvència i transmet a l'espectador l'angoixa de la guerra i tots els tripijocs que s'hi generen al seu voltant. La guerra afecta als més dèbils i, en especial, a les dones, que han de sobreviure amb astúcia i coratge sobreposant-se a les dificultats més grosses, que les porten, en ocasions, a acceptar la prostitució o la realització d'estafes i enganys.

La mare coratge, en aquesta ocasió, està interpretada íntegrament per dones, una dificultat afegida que no suposa cap entrebanc per a la companyia, malgrat que no és gens fàcil haver de representar el paper de l'altre sexe i fer diversos personatges (en aquests cas són pinxos, soldats i un sacerdot, fonamentalment). A més a més, el treball exigeix diferents registres i un treball corporal i físic per part de les actrius, que es nota. Així també, podem destacar moments ben resolts amb la música, un àgil moviment coreogràfic, la interpretació de les cançons i la realització d'efectes visuals que marquen les diferents estacions de l'any i el pas del temps que portarà més misèria (magnífic efecte plàstic en reproduir una nevada).  



Perquè no s'hi fa referència explícita, no hauria de fer-ne cap a l'actualitat, però em venen al cap compres d'armament, encariment dels preus dels aliments, destrucció de bens i ciutats o la pèrdua de milers de vides que generen guerres com la que es viu a hores d'ara a Ucraïna. Lamentablement, no és l'únic escenari bèl·lic actual al món on la pau és absent (abusos, morts, falta de justícia), per això he volgut afegir possibles paral·lelismes amb alguna de les escenes que connecten més amb l'actualitat. Potser l'espectador podrà extrapolar allò que passa a l'escenari i el que cada dia s'emet als telenotícies sobre algun lloc del món que entra en conflicte per l'interès i per a benefici d'uns pocs.

L'obra s'hi representarà fins al diumenge 24 de setembre al Teatre Micalet de València. Val la pena que busqueu un moment durant aquest cap de setmana per anar-hi. Podreu valorar l'esforç que suposa alçar una obra com aquesta, feta en valencià i amb actrius que viuen el dia a dia en diferents professions, però que, quan pugen a l'escenari, actuen com a veritables professionals.


SINOPSI

La Mare Coratge, Anna Fierling, és una venedora ambulant que, per a sobreviure, esquiva hàbilment les diferències entre catòlics i protestants mentre segueix l'exèrcit suec amb una carreta arrossegada pels tres fills. Les estratègies per aconseguir l'èxit dels negocis, a costa de les misèries que va sembrant la llarga guerra, inclouran també els xantatges i les mentides. 

En l'obra, la mare coratge esdevé un símbol del cost que comporten les guerres i de la projecció de la societat actual on les aliances entre guerra i comerç són ben evidents i interessades. 

Malgrat l'esforç de la mare, a poc a poc els guanys esdevindran més minsos i les conseqüències de la guerra afectaran també els sentiments i el coratge d'aquesta dona. 



REPARTIMENT: Carmen Aguado, Geni Cerveró Mas, Sara Nerea García, Teresa Llácer i Viel, Alicia Llorca, Rosa Navarro, Enri Sánchez i Paula Úbeda.

FITXA ARTÍSTICA

- Adaptació, dramaturgia i direcció: PAULA ÚBEDA

- Disseny i tècnic d'il·luminació:  VÍCTOR ANTÓN

- Traducció: TERESA LLÁCER VIEL

- Tècnic de so: JOSE SEBASTIÁ

- Disseny gràfic: JSNET INFORMÁTICA

- Fotografia: JOSE SEBASTIÁ

- Vídeo: SENINA MORENO

- Producció: MALATESTA TEATRE

 «A la guerra -com diu Brecht- no és la gent del poble la qui fa els grans negocis.»


dimarts, 1 d’agost de 2023

Per la qualitat i la fidelitat a la nostra llengua i cultura

 Avançament de la temporada 2023 -2024

TEATRE MICALET



Us avancem un tast de la programació de la propera temporada al Teatre Micalet de València. Es tracta  dels primers muntatges i actuacions que hi estaran en escena.

No obstant això i, donats els aires que s'han girat darrerament, em faig una pregunta: No seria un bon gest pel teatre en valencià i pel reconeixement a la defensa que sempre ha fet la Companyia de Teatre Micalet de la nostra llengua i cultura, comprar abonaments de temporada? 

El gest ens beneficia en el preu com a espectadors fidels i garanteix part de la retribució del treball de la Companyia de Teatre Micalet que en fa la gestió teatral a la Societat Coral Micalet. 

Aneu meditant-ho i no desaprofiteu l'ocasió: https://teatremicalet.org/


UN CONSELL MÉS: mireu-vos la programació de SAGUNT A ESCENA. La Cultura i el Teatre també refresquen! ;)


MOLT BON ESTIU! 


dilluns, 26 de juny de 2023

La Ventafocs, un muntatge ben curiós!

Les Arts Volant és un projecte nascut el 2016, fruit de la col·laboració entre el Palau de les Arts i diferents administracions valencianes (la Conselleria d'Educació, Cultura i Esport; la Diputació i l'Ajuntament de València) a través del qual es promou l'estima per la música i es promociona la interpretació i el treball de joves que comencen a fer-se una carrera en la lírica

Enguany és la vuitena edició del projecte, que es podrà veure a Petrés, L'Eliana, Tuéjar, La Font d'en Carròs, Riola, Ademuz, Fontanar dels Alforins, Benifaió, Emperador i l'Alcúdia de Crespins. 



Al més pur estil de les companyies ambulants o de varietats que lluïen en les festes dels pobles, amb un camió/escenari, s'acosta l'òpera a les valencianes. En aquesta obra,  la interpretació corre a càrrec d'un repartiment de veus i músics prodigiosos. A saber: El baró de Picornut, Marcelo Solís; Ventafocs, Rosa Dávila / Elena Zamudio; Armelina, Mariana Sofía / Laura Orueta; Magalona, Iria Goti/ Federica di Trapani; La Fada, Saray García; El Príncep, Álvaro Diana / Gonzalo Manglano; El comte Barigol, Maximiliano Spósito / Marc Sala. I al piano: Ignacio Aparisi / José Alberto Sancho. 

L'obra seleccionada es basa en el conte Cendrillon de Charles Perrault, adaptada al valencià per Enedina Lloris. Sota el títol de La Ventafocs es posa en peu l'adaptació del llibret de Pauline Viardot (1821-1910), dirigida excel·lentment per Joan Font



A qui no li agrada que li conten un bon conte? A qui no li agrada que li canten una història i amb bones veus?  A qui no li agrada que, dins de la tensió del drama, s'hi incloguen moments còmics per relaxar un poc la tensió del moment? Doncs, amb La Ventafocs ho tenim tot i ho podem contemplar a la fresca, cosa que s'agraeix en els dies d'estiu. Doble goig!

La Ventafocs és una història que no us sorprendrà per l'argument; n'estic segur que ja coneixeu de sobres la història de l'enveja (que no l'admiració) entre persones i de l'abús i marginació a què es pot sotmetre a hòmens i dones que, per respecte, exerceixen i actuen amb bondat o debilitat. L'abús del poder és més vell que l'anar a peu; per això l'obra deixa constància d'aquest fet mentre un grup de persones, que formen part d'una companyia de mudances, decideixen jugar a representar un conte; tot és un joc d'amics i amigues. I ací és on rau la modernitat del muntatge:

- En les estratègies brillants per a canviar-se ràpidament de roba dins o fora d'escena amb un vestuari atrevit de José María Adame. Molt divertits els dels ratolins/cavall/patge, el muntatge dels vestits de festa de les germanastres o els que intercanvien el príncep i el seu majordom de cambra.

- En les transformacions enginyoses del decorat en cadascun dels quadros, intel·ligent escenografia de Manuel Zuriaga que transforma la casa que cal desmuntar per mudança, plena de caixes i fardells, en una llar humil on viuen Ventafocs i la família. Les muntanyes de caixes/armari, dibuixades apilades com en una il·lustració de conte, permeten obrir i desplegar l'interior per mostrar-nos espais nous com el que requereix la celebració de la festa reial on, amb algun quadre i els aparells d'il·luminació, com de cristall de Murano, trobem la referència a la riquesa del palau. I no acaba ací el bon ofici de Manuel Zuriaga, la transformació d'uns objectes en altres amb pocs materials és sublim quan, com en la màgia del conte, l'espectador contempla la transformació de l'escala en un carruatge digne d'un quadre de Goya quan Ventafocs s'hi puja.




- En la il·luminació ajustada de Nadia García que ajuda a la transformació dels espais i potencia els moviments coreogràfics generats per  la interessant coreografia de Fátima Sanlés.

- En uns diàlegs àgils i divertits (no us perdeu detall en l'escena dels saragüells o en la de la prova de la sabata on la paraula esdevé només onomatopeia i gest) en la dramaturgia d'Antonio Alonso-Soriano. 



- En les veus i en la tria i varietat de gèneres de la cançó (alguna masurca, cuplé o vodevil) amb un format de teatre líric on no falta el divertiment, ni la gràcia, ni l'enginy.  

És així com la història s'ha actualitzat a través d'una posada en escena interessant. I, per això, crec, us fareu un bon regal si teniu ocasió de veure alguna de les funcions amb què les ARTS Volant ens acosta la lírica i rememora la importància de l'òpera a la fresca.

Bon estiu!

dissabte, 24 de juny de 2023

Diversió i qualitat assegurades. L'EMT de Silla representa: 'Yvonne, PRINCESA de Borgonya' de Witold Gombrowicz

 




Durant els dos darrers caps de setmana de juny, l'Escola Municipal de Teatre de Silla ha representat "Yvonne, princesa de Borgonya", un text del novel·lista i dramaturg polonés Witold Gombrowicz


 *


De nou han tornat a sorprendre el públic en demostrar la seua professionalitat, i més, tractant-se d'amateurs que, any rere any (amb alguns canvis d'alumnat pertinent), mantenen molt alt el nivell d'interpretació. Ningú no diria ja que es tracta d'una mostra de fi de curs donat l'èxit de públic i la quantitat de premis aconseguits al llarg de més de trenta anys que l'Escola Municipal de Teatre de Silla porta arreplegant-ne pels seus muntatges. 


*

A més a més, en el procés de formació d'actors i actrius, l'EMT, cada any, incorpora un nou element, matèria d'un curs monogràfic abans de la preparació de l'obra. Enguany, la importància de la comèdia i el vodevil, amb cançons i música interpretada en directe, obliga actors i actrius també a preparar la veu per al cant. Per cert, veu excepcional la de Marina Cerdán que -estic convençut- ens proporcionarà moltes més sorpreses en la seua carrera professional.

Pel que fa a la música, cal també destacar la magnífica selecció que realitza Amparo Pedregal. Per a Yvonne, princesa de Borgonya, fragments musicals clàssics, que aporten a la representació un caràcter preciosista i fantasiós, que afegeix el sentit de refinament cortesà, màgic i renaixentista que adquireix la representació. 


*


L'encertat moviment d'actors és un altre dels aspectes cabdals de l'obra. Es produeix sovint en grups, organitzats per famílies: la família reial (rei, Dani Chanzá; reina, Carmen Aguado; príncep, Juan Antonio Navarro), el majordom (Robert Alberola), les assessores del rei (Geni Cerveró i Rosa Navarro), les assessores de la reina (Eva Romaguera i Bàrbara Pérez), les joves dames de la cort (Carmen Fernández, Ana Martínez, Estela Moreno, Carme Reig i Laura Segura) i els assessors/amics del príncep (Pau Cerdán, Josep Vicent Morales "Moro" i Javi Giner). 

Per tractar-se d'una representació coral, se'm fa difícil destacar la interpretació de cap personatge per damunt dels altres. Tots ells tenen certa dificultat per mantenir el gest, el to de la veu i l'energia corporal que exigeixen els seus diferents papers. I tots i totes ho aconsegueixen i fan molt creïbles els seus personatges cursis! 

Yvonne (Marina Cerdán) provoca el drama en actuar i sentir de manera distinta a la resta de la cort reial. Ella, pel seu aspecte, serà motiu de mofes i burla per part de la resta de persones que la veuen diferent i ho expressen amb qualificatius despectius: lletja, poc sociable, amb falta d'habilitats cortesanes... És el vers solt que molesta a tothom i en destapa la superficialitat i intrigues cortesanes i la mala fe que genera l'enveja i el menyspreu.

*


L'interessant treball d'il·luminació de Víctor Anton, completa la plasticitat d'un muntatge preciosista. A més, subtilment dona profunditat a l'escena i en destaca la gestualitat, divertida, histriònica i còmica, dels personatges. 

La riquesa en el disseny de vestuari per representar els cortesans i les cortesanes i un maquillatge de base blanca, amb uns llavis particulars i molt destacats, accentua eixe caràcter pedant, esnob, bufó i amanerat dels personatges que porten el drama personal d'Ivonne cap a la comèdia.


*


De l'extraordinària dramatúrgia i la direcció se n'han fet càrrec Amparo Pedregal i Ramón Moreno. Cal subratllar la professionalitat i art que imprimeixen als seus espectacles i, en especial, al moviment escènic, cosa gens fàcil si tenim en compte que, en un espai reduït -els dos camerinos i l'escenari del Teatre de la Plaça no són gens grans- intervenen 17 persones. En algun moment, com s'observa en les brillants fotografies de Vicent A. Jiménez, veureu que estan totes en escena forman t com un quadre.

*


Si encara no heu vist l'obra, aprofiteu la representació de hui, que serà la darrera. Segur que us diverteixen i passeu poc més d'una horeta en gran. 



P. S. En la representació del dia 24 de juny, aprofitant l'efemèride i que l'obra apel·la a la necessitat de diversitat i respecte entre les persones, el grup d'actors i actrius va lluir la bandera de l'orgull. 



* Fotografies de Vicente A. Jiménez

dijous, 8 de juny de 2023

'Spoiler' de Xavi Castillo


Pot de Plom Teatre ha estrenat aquesta nit al Teatre Micalet de València l'obra  'Spoiler', un repàs de la importància del cinema en la vida de les persones, en la infància i joventut de Xavi Castillo i en les produccions anteriors de la pròpia companyia. Estarà en cartell fins al diumenge 11 de juny i, si ja coneixeu al personatge i el seu humor, riureu i ho passareu bé dins del teatre i, en eixir, se vos hauran passat les penes si és que en teníeu alguna. Ahir, l'obra durà aproximadament dues hores i quart i el Sr. Castillo ens donà una lliçó de nou del que significa improvisar quan dialoga amb el seu públic.

La seua capacitat d'improvisació és tan gran que només necessita un fil per aconseguir que, un públic tan entregat com té, note que li toquen la fibra sensible quan fa, per exemple, que jugue com ell i recorde algunes bandes sonores o alguna de les escenes que parodia dalt l'escenari amb l'ajuda de voluntàris.

Anar a una estrena de Xavi Castillo, com ahir va ser la d'Spoiler, és com anar a una cinema de sessió contínua en un diumenge de vesprada d'aquells anys seixanta o setanta. Hi entraves amb la pel·lícula començada i, quan tornaven a passar-la de nou -després de les altres dos pel·lícules que incloïa el paquet-, et quedaves amb l'excusa de veure el principi només, però t'hi esperaves fins que acabava. Hi estaves a gust tiraren el que et tiraren. 

Les obres de Castillo, un dia d'estrena, poden durar tant com el públic aguante i s'ho passe bé; ell no té aturador perquè també s'ho passa "en gran" -crec- provant com funcionen els gags, prenent notes mentals per ajustar algun detallet dels que tenia per polir. I uns i l'altre veuen passar el temps com si res, mentre no arriba l'hora de l'últim transport públic o la de tancar el pàrquing on havies deixat el cotxe. Aleshores exclames: "fill de puta i damunt plou!" En realitat, el gest de Xavi és d'una generositat que només s'entén si el propi actor "s'ho passa pipa"; és com aquells gestos d'algunes criatures amb la pilota nova o aquelles altres entremaliades, amigues de la broma, que estan pensant quina en faran mentre ja endevinen el resultat final. 

Tot i que he esmentat les dos dècades més pròximes a la meua, cal dir que la generació dels millennials també van veure molt de cinema, especialment infantil i d'acció, perquè era una manera d'evasió i un lloc d'encontre on la pantalla t'atrapava; als primers per la força que tenien les pròpies imatges en moviment i a aquests altres, per la fantasía i efectes especials que et feien somiar també. 

Gràcies Xavi per aquesta paròdia on repasses tant de cinema, per fer-nos jugar com quan érem xiquets i xiquetes que imitaven les pel·lícules, per no abandonar el teu segell completament i deixar caure, de tant en tant, algun aspecte de la realitat que ens envolta i que ha format part de tants dels teus personatges ("reals o reials" portats a la ficció de la comèdia?), per mostrar-nos el que, en altres muntatges anterors, havies agafat d'aquell menut que es passava molts dies a Alcoi en algun dels seus múltiples cines.

Iéeee, ja ho teniu bé; si en voleu més, torneu quialsevol dia que segur que serà diferent o escolteu l'entrevista de la SER on Xavi Castillo promociona l'obra. 

Això sí, si voleu riure, ¿on millor que al Teatre Micalet i amb 'Spoiler' de Pot de Plom? 

Ara, compte! També hi ha pel·lícules de por on et cagues... 

divendres, 21 d’abril de 2023

Largo y Társilo

 


Largo y Társilo s'inspira en un record familiar de l'autor, Gabriel Ochoa, i permet a l'espectador recuperar aspectes de la història de la família , i la dels valencians, acallada durant massa temps.
 
Ochoa indaga en la figura del president de la II República,  i analitza una part de la història recent. El net de Társilo només coneix retalls de la història del seu avi lligat al rellotge i l'anell que sa mare li dóna perquè tinguera un record d'ell. Però, realment coneix ben poc de l'anècdota que visquè durant els primers mesos de la Guerra Civil quan, per seguretat, el govern de la República i el seu president, Francisco Largo Caballero, es traslladen a València. 

L'actuació interessant dels dos actors permeten a l'espectador viatjar en la memòria des de l'actualitat fins a novembre de 1936; en concret, als tres dies en què Társilo Peris i la seua família hostatgen al qui era president de la II República en sa casa. La convivència de l'avi de l'autor amb el polític sindicalista ens anirà desvetllant detalls de la família valenciana i de l'actuació del Govern per generar un retrat amable del qui fora aleshores president del país, un home preocupat pel futur de la nació i pels esdeveniments de la guerra.

L'espai on s'ha representat l'obra ha servit d'excusa per  mostrar el monestir als espectadors i associar un espai físic tan potent i lligat a la memòria històrica dels valencians amb el relat familiar. Els escenaris per on passen els personatges (des de la casa dels Peris Caruana fins als locals de l'Ajuntament i dels ministeris) es representen en diferents dependències del monestir de Sant Miquel dels Reis i permeten viure les distintes escenes dins l'església dessacralitzada, els passadissos que donen al claustre o l'escala interior que dóna a l'horta d'Alboraia. 

L'argument gira al voltant de com es produí la coneixença de l'avi d'Ochoa amb qui fora el president de la II República i com, un jove servicial, conversa amb ell de tu a tu i n'extrau les idees fonamentals que es desprenen de les actuacions i decisions del Govern d'aleshores i, a través de les cartes del germà major de la família, detalls de l'actuació dels sublevats al llarg del primer període de la confrontació bèl·lica. 

De l'obra se n'extrau una reflexió: la idea del paral·lelisme existent entre el context i la realitat d'aquells mesos de 1936 i determinades situacions que s'observen en la societat actual i que pretenen que el retorn a temps més grisos ja superats en democràcia. 


Fitxa tècnica i artística


Direcció: Carlos Martín 
Actors: Mariano Anós (Largo Caballero) i Borja López Collado (Társilo Peris Caruana)
Veus en off: Paula Llorens, Nacho López Murria i Rosa María Villanueva
Text: Gabriel Ochoa amb la col·laboració d'Alfonso Plou 
Coproducció: La República del lápiz i Teatro del Temple
Ajudant de direcció i coordinació tècnica: Alfonso Plou 
Música: Laura Miñarro i Eva Gómez 
Escenografia: Oscar Sanmartín 
Il·luminació: Mingo Albir 
Vestuari: Ana Sanagustín 
Fotografia: Marcos Cebrián 
Vídeo: Víctor Izquierdo
Projecte de mediació: Teatro del Temple i Lartefacta
Disseny gràfic: Patricia Bolinches
Equip de producció: Pilar Mayor i Pilara Pinilla 
Tècnics en gira: Antonio Fernández Garza i Pablo Catalá 

Crítica a Madrid en pdf

dimarts, 4 d’abril de 2023

Gran treball i anàlisi etnològica: 'El malfet d'Inishmaan'.

Del 19 d'abril al 14 de maig torna al Teatre Micalet de València

El malalt d'Inishmaan





Us heu preguntat mai com es vivia a principis del segle XX? Les dificultats laborals, la lluita diària, la convivència, l'alimentació, l'enginy d'alguns, la maldat o la bonhomia d'altres, el sentit de l'humor, la parla? Heu pensat com encara ens pica la curiositat la possibilitat de veure en directe com es filma una pel·lícula ni que siga per veure de prop als famosos que la puguen fer? 

 La Companyia de Teatre Micalet, amb El malfet d'Inishmaan ens regala el privilegi de descobrir-ho i contemplar en directe el retrat d'alguns hòmens i dones de les Illes d'Aran (Irlanda). L'humor àcid que desprén el text de Martin McDonagh i la representació valenta dels personatges permet a l'espectador gaudir tant del teatre com ho pogueren fer, a principis dels anys trenta, els encuriosits habitants d'Inishmaan per la filmació de la pel·lícula Man of Aran (Robert J. Flaherty, 1934) prop de les seues cases.


 I tot això, escenificat i representat amb la garantia de la Companyia Teatre Micalet, sota l'encertada direcció de Joan Peris. A bon segur que no us decebrà el gran treball de conjunt de l'equip actoral i dels tècnics per contar, des del naturalisme, una història on els personatges mostren les seues entranyes i justifiquen la seua parla aspra. 

 Malgrat que es tracta d'una comèdia coral, no puc estar-me de nomenar el treball de Pilar Almeria i Pilar Matas que interpreten magistralment el paper de dues germanes, Kate i Eileen Osbourne, carregades de senzillesa i que, amb la seua actuació, ens transporten al cor de les seues emocions mostrant-nos els canvis emocionals que han de suportar des de la seua botiga per superar el dia a dia amb el patiment de veure feliç el nebot 'malfet' de qui es feren càrrec en morir els pares. 



 En la mateixa línia, Josep Manel Casany torna a meravellar-nos amb l'energia que traspua en escena i que traspassa al seu personatge, Johnnypateenmike. Es nota com gaudeix dalt l'escenari i reviu cada xafardeig, cada història que conta, així com la relació que manté en aquesta ocasió amb sa mare, una Isabel Requena (encarregada també del vestuari) que defensa el paper de Mammy O'Dougal, una vella borratxa (però ben lúcida davant del que l'envolta) dona que enyora el marit mort i és mereix un bon reconeixement. 

 Bruno Tamarit fa de Billy Claven, un jove malfet que viu amb les seues ties; és l’espill que reflecteix el millor i el pitjor de la comunitat on viu. Com diu el seu personatge: "és l'actor que representa millor el paper que un vertader malfet". Mantenir el seu personatge no és gens fàcil perquè requereix esforç físic i emocional, fins i tot quan juga a sentir-se per damunt de la resta, al mateix temps que aguanta l'embat de l'assetjament que pateix des que era menut.
 
 



 La resta del repartiment dóna vida a personatges interessants que completen el ventall d'una societat apartada del món i que aporten força dramàtica a la història: Héctor Fuster, Babbybobby Bannett, el mariner que ha perdut la dona; Dani Machancoses, Doctor McSharry, el metge entregat als seus pacients; Guille Zavala, Bartley, l'adolescent que rep tots els colps de la germana major, Helen McKormick, una xica dura, malparlada, enèrgica i divertida al mateix temps defensada per Laura Sanchis.

 Si no teniu ocasió de veure l'obra aquest cap de setmana, al febrer (entre el 3 i el 28 de febrer) tornaran de nou al Teatre Micalet de València. No us la perdeu! 




Fotos: Santiago Carreguí

Enllaç al programa de mà


Article publicat anteriorment el 19 de novembre de 2020

dijous, 2 de març de 2023

Cristina, un muntatge eixerit amb un plantejament interessant



Hui dijous s'ha estrenat al Teatre Micalet de València Cristina de la Companyia Fantàstica Meravellosa. En l'obra, tres dones joves, angoixades per la música, per qui es quedarà amb el ram de la núvia i els esdeveniments, de vegades esperpèntics, d'una celebració de casament, es plantegen el futur, la vellesa. 

Fins al diumenge, 5 de març, es presenten amb  un decorat senzill i un text atrevit on la música, els sons gravats i la il·luminació juguen un paper important per recrear el ball posterior al banquet de casament. Una actuació brillant d'Ivet Zamora, Tatiana Dunyó i Marina Alegre, una obra interessant que et remourà els budells a partir d'interrogants  com "què passarà quan no tinguem a ningú". 

Aquesta reflexió, que es barreja amb instants del present, trau a la llum les relacions de dependència amb la parella i la pròpia família i enllaça amb qüestions, tractades amb molta sensibilitat i des de l'estima a les àvies, sobre la salut mental de les persones grans (alzheimer, demència), la necessitat de comunicar-se (por a la soledat) o el temor a no aclarir-se bé amb la tecnologia (dependència); és a dir, la por a les lamentacions, a no saber com portar bé la vellesa. 

Temes que es posaran damunt la taula durant el banquet de casament de Cristina amb un punt de comèdia que ens fa distanciar-nos sovint de l'angoixa.


   


El pànic d'estar desaprofitant la festa (de la joventut?) ja es manifesta des del començament de l'obra en entrar a la sala a través de l'exercici físic i amb frases com: "Fa exactament 9 cançons que voldria estar ballant". "Fa exactament 9 cançons, 4 plats, dos tiramisús i tres copes de cava que l'espero". "Fa… 26 anys que no sé què vull". "Però jo soc una persona que balla". (Però no balla). "No, no és ara, és que no hi ets mai!" (Crida per telèfon). "No sé ni per què he vingut. A mi aquestes celebracions em posen molt nerviosa. I trista". (Somriu)."Tota l'estona, tota la vida és aquesta festa on vas arrossegant els peus". "I no m'heu explicat a qui es truca quan no hi sou"... es va creant un clímax que deixa al descobert com de fràgils som els humans respecte al futur que ens llaurem o ens espera.


FITXA TÈCNICA




SINOPSI

El banquet s'ha acabat i la nit avança. Tres dones, que no es coneixien abans,es troben al fons del saló de bodes. Inmòbils, tacades per les llums de discoteca. No són capaces de ballar, de gaudir el que deuria ser una gran nit. Per sobre de la música de revetlla, dels riures i l’enrenou, suren les seues pors. La por d’envellir soles, però també d’envellir amb algú. Que els vells que cuiden siguen els seus pares. 


Direcció: Marina Alegre, Tatiana Dunyó, Ivet Zamora i Júlia Valdivielso.
Interpretació i text: Marina Alegre, Tatiana Dunyó i Ivet Zamora
Espai Escènic i il·luminació: Xènia Cubí
Disseny de so: Andrea Bel
Assessoria de moviment: Blanca Tolsá
Producció: Pol Berch
Disseny gràfic i direcció d’art: Maria Roca i Mercè Ripoll
Agraïments: Victoria Szpunberg, Marc Chornet, Maria Estela, Georgina Viñolo, Nina Tuset, Arnau Guillén, Elisabet Mateu, Cristina
DURADA: 60 minuts


Informacions rellevants: El Temps de les Arts

dissabte, 28 de gener de 2023

"Ai, Carmela ", d'imprescindible visió!



Torna al Teatre Micalet 

des de l'1 al 26 de febrer




Amb èxit de públic, hui dimecres s'ha estrenat, al Teatre Micalet de València, l'obra de José Sanchis Sinisterra Ai, Carmela, dirigida molt encertadament per Joan Peris i interpretada per Pilar Almeria i Josep Manel Casany. 

Amb una aparent i senzilla escenografia (d'Eduardo Díaz) que ens recorda un teatre buit amb la boca habitual dels teatres modernistes d'alguns pobles valencians, el pati de butaques del teatre Micalet es transforma per donar pas a una brillant representació on el drama, la comèdia i l'esperit de la revista van de la mà. Contribueix a crear el clima que busca Joan Peris, el disseny d'il·luminació de Jordi Carcelen per permet la distinció entre l'oníric i el present.

L'obra forma part ja de l'ideari teatral de molts valencians que l'han pogut veure representada en teatre des del 1987 o en la versió cinematogràfica dirigida per Carlos Saura. La mateixa Companyia de Teatre Micalet ja la va estrenar amb èxit al setembre del 1997. Des d'aleshores han passat vint-i-quatre anys, però els personatges i la representació han guanyat en excel·lència gràcies a l'experiència, la complicitat i el saber fer de tres dels grans professionals que tenim a l'escena valenciana. Un  gran goig notar la direcció de Joan Peris i veure a l'escenari Pilar Almeria i Josep Manel Casany que broden els personatges.



Es tracta d'una obra construïda sobre metàfores i personatges poètics que traslladen a l'espectador les emocions, les reflexions i les anècdotes durant la tragèdia de la guerra civil. En línies generals, no s'abandona la gràcia que se suposa a dos còmics de revista, Paulino i Carmela. "Variedades a lo fino" simbolitza als humils perdedors de la guerra: l'idealista Paulino, sensat, temorenc a voltes, sempre enamorat i orgullós de l'atrevida, graciosa, solidària i valenta Carmela. Ell intenta posar seny, marcat pel temor i el desig de poder tornar a la zona republicana, llevant-li importància i frenant l'ímpetu de Carmela; ella, tot cor, deixa veure la seua profunda humanitat solidaritzant-se amb els condemnats presents a qui no vol infringir-los cap mal.

Aquesta parella d'artistes que actuaven en la frontera de la guerra, dins de territori republicà, són sorpresos per l'exèrcit vencedor i obligats a representar la seua funció davant de la tropa "nacional" i d'uns brigadistes republicans que havien de ser afusellats al dia següent. Aquest fet, que marca les seues vides, transporta l'espectador a un món fantàstic i a la reflexió sobre el que ens podem trobar després de la mort on el caos de la guerra també pot estar-hi present.

L'obra esdevé una reivindicació del culte a la llibertat i un recordatori imprescindible en aquests moments on encara és necessària la lluita per dignificar la memòria històrica.

_____________________

Al web del Teatre Micalet podeu trobar més informació, com les línies següents en què la companyia i, en especial, Joan Peris amb la direcció de l'espectacle destaca alguns aspectes de l'obra.

1. 'Ai, Carmela!' és un cant a la memòria, un exercici contra l'oblit, però també és un homenatge al teatre i als artistes de varietés que havien de recórrer els pobles per guanyar-se la vida. 

2. Per expandir aquest homenatge, Joan Peris ha remodelat la distribució del Teatre Micalet per recrear l'ambientació d'un teatre clàssic, incloent-hi una embocadura inspirada en la de l'històric Teatro Ruzafa, espai ja desaparegut, que va ser un punt de referència per als artistes de varietés.

3. L'obra, construïda amb la tècnica del flashback a partir dels records de Paulino, després de la mort de Carmela, reflexiona sobre un dels episodis de la nostra història, com va ser la Guerra Civil. Un espectacle en el qual es troben tots els ingredients per connectar amb l'espectador.

4.  El vestuari de 𝑨𝑰, 𝑪𝑨𝑹𝑴𝑬𝑳𝑨! va ser dissenyat l’any 1997 per Enric García. Ell és el responsable d’unes peces tan característiques.

València, 28 d'abril de 2021