Les Troianes, Fucking nowhere

Un espectacle complet: una adaptació del clàssic d'Eurípides espectacular; una interpretació de conjunt molt brillant; una direcció excel·lent, un reforç audiovisual corprenedor, que ens acosta els primers plans de la violència i les males praxis; una mirada en femení per a un text i un espectacle corprenedors on passat i present es fusionen i demostren al públic, que també forma part d'eixa tragèdia, que tot gira i retorna al mateix drama vint-i cinc segles després. Potser, aquesta vegada troben solució als conflictes, recuperen el centre del món?

La humanitat ha perdut el centre, el diàleg, el raonament, la comprensió... Els déus antics i els déus actuals mantenen actituds superbes, egoistes, abusives amb les seues pràctiques comercials i la guerra acaba amb els més desprotegits a qui no els queda cap vàlvula d'escapament mentre segueixen vivint perquè les grans marques, els poders en l'ombra i la mentida dominen un món en el qual uns pocs segueixen enriquint-se i manant d'un poble pla esclau/explotat.

"Les Troianes. Fucking Nowhere incomoda en les preguntes i dona veu a les víctimes: la població civil i, en especial, a les dones i els seus fills", ens apunta el programa de mà. 

Després d'un muntatge tan sorprenent i vivint en un món tan interconnectat i pendent de les pantalles, l'espectador es preguntarà on comencen les connexions amb la realitat que mostren els noticiaris i on acaba la ficció en l'obra. Què interessa al públic o què interessa als poders? El teatre de Santiago Sánchez sempre ens remet, des de la ficció a la reflexió i per això es qüestiona si "Es pot fer poesia després d'Auschwitz? Teatre antibel·licista després de Gaza, d’Ucraïna? Per què hi ha guerres que continuen considerant-se justes? Quina és la responsabilitat dels mitjans occidentals en la disneyficació dels conflictes?" I la producció torna a qüestionar-se, des del programa de mà: "Si Eurípides alçara el cap el tornaria a enterrar en veure Cassandra atacada per Àiax en el lavabo d'un bar, en veure Taltibi, el missatger, convertit en un reporter de guerra corromput pels Déus del mercat". Per què les guerres del segle XXI no s'han instal·lat només al front de batalla, també en la vida quotidiana estan ben presents en països on aparentment no hi ha conflicte però es mantenen actituds com la dels hòmens prepotents que es creuen amos de les dones i les violen; com la de la premsa que fa d'altaveu de les mentides intencionades d'alguns grups de poder a través de l'opinió i de les seues editorials; com la dels països que reben els migrants però allarguen els tràmits burocràtics obligant-los a suportar la invisibilitat i misèria durant mesos sense papers (magnífic ball de lletres on naveguen i naufraguen milers de noms); com la dels països que venen les armes i n'impedeixen la justícia per als més desprotegits (excel·lent escena la dels jocs infantils en què els sorolls de les bombes només paralitza un instant les persones que, després continuen amb els seus jocs...). 

No es d'estranyar per tant que la producció ens diga "Les nostres troianes són belles i herètiques. Es diuen Andròmaca i Hècuba però també Fàtima i Svitlana, i són crit i són música, rialla i campana. Perquè la història no té per què estar condemnada a repetir-se. Perquè aquesta vegada elles escriuen el final".

No us la perdeu, se us posarà pell de gallina en algun que altre moment per la sensibilitat  i cura amb què han estat tractats tots els aspectes de l'obra i algun nuc a la gola per la duresa d'algunes escenes.

LES TROIANES, FUCKING NOWHERE

Del 9 de febrer al 10 de març

Autoria: Josi Alvarado
Direcció: Santiago Sánchez 

Intèrprets: Marina Alegre, Resu Belmonte, Paloma Calderón, Josep Manel Casany, Alberto Ángel Escartí, Juanki Fernández, Gemma Miralles, Candela Mora, Rebeca Valls, Pau Vercher

Producció Institut Valencià de Cultura

Dossier didàctic

Les fotografies han estat estretes des de les xarxes socials de l'IVC Rialto.

'Pàrquing Manhattan', una divertida comèdia de teatre breu a l'estil del cabaret musical

La Fornal és un d'eixos teatres propers on et sents en família, ben a prop d'actors i actrius i en harmonia amb l'espai i l'obra que s'hi representa. Està a Manacor (Mallorca). Allí no s'hi poden amagar les emocions perquè l'espectador, com a públic, té la sensació gairebé de formar part de l'espectacle. Es tracta d'un espai familiar, tant pel que fa a la gestió de l'espai com al tracte que rep el públic. El gestor, Joan Gomila, és una persona que creu en la força del teatre i això és un segell dels interessants espectacles que la Companyia la Fornal ha  presentat en diverses ocasions a València (Fuita i martiri de sant Andreu Milà, L'home de vol vertical o Cordèlia). Joan Gomila viu el teatre intensament i la seua gestió perquè a Manacor s'hi puguen representar obres de la Companyia La Fornal i altres propostes de l'illa o d'arreu dels territoris de parla catalana. Enhorabona per tant d'entusiasme!

Diumenge passat, uns amics i jo tinguérem ocasió de visitar l'espai i gaudir de la funció que s'hi representava. Un divertiment, un goig que, de tant en tant, ens regala el teatre malament dit 'amateur'. A hores d'ara quants 'professionals' poden dir que viuen només del teatre?

Al teatre s'hi representava Parking Manhattan, una obra amb 4 escenes de teatre breu i una partitura musical executada en directe. Tot un homenatge de la Companyia La Fornal als textos de Woody Allen a través d'una divertida comèdia on s'encaixen quatre peces de teatre breu amb l'estil del cabaret musical brechtià.

Woody Allen, al llarg de la seua rica filmografia, ens ha regalat moments crítics, àcids, divertits, reflexius, intel·ligents... que formen part ja de la història del cinema. La Fornal d'Espectacles n'ha fet una recreació d'alguns d'eixos moments i ens els ofereix en un muntatge teatral magistral que s'acosta al musical i al cabaret: 'L'ant', 'El seductor', 'Breu història d'un descans' i 'La mort visita les germanes Ackerman' permeten el gaudi del públic durant poc més de l'hora que dura la funció.

L'espectacle, que inclou el luxe del directe dels extraordinaris músics Miquel Rigo i Joan Palerm, ens remet novament, a través de les cançons, al món de l'Allen clarinetista que, en hores lliures, esdevé intèrpret de jazz.

A la música s'hi suma la interpretació excel·lent d'un grup actors i actrius (en gran part "amateurs" perquè han de viure d'altres treballs) que demostren una gran estima, respecte i dedicació pel teatre. Ilde Muñoz, Joan Gomila, Joan Riera, Joana Salas, Julià Duran i Xesca Forteza ens atrapen amb l'encant dels seus personatges i la seua interpretació eixerida.

Com ja hem dit, el text, creat per Joan Gomila, versiona algunes de les escenes més delirants de la primera filmografia de l'Allen. El mateix Gomila, que assumeix la dramatúrgia i la direcció de l'espectacle, reflecteix amb la seua brillant actuació eixe esperit àcid i socarró del director de Nova York que arreplega tota la ingenuïtat, dubitació constant i enginy tan habituals en les seues obres.

L'argument de les escenes que composen l'obra és aparentment senzill i un tant surrealista:

L’ant

Allan ha caçat un ant, bé només li ha disparat i l’animal ha perdut el coneixement. Allan no sap com desfer-se’n, així que se l’endú a una festa de disfresses on curiosament no estarà sol.

El seductor

Bogart, torna a l’apartament on fa anys cada nit aconsellava l'Allan sobre com comportar-se seductorament amb les dones. Avui, però, a l’apartament no el rebrà l'Allan.

Breu històra d’un decans

És una petita peça de transició. Un descans en un teatre on es pot fer tot allò que no s’hauria de fer a l'interior d’un teatre.

La mort visita les germanes Ackerman

Nova York, en plenes festes de Nadal. A l’apartament de Holly Ackerman viu també la seua germana Hannah que s'ha separat del marit després de vint-i-cinc anys. Rebentades de la sessió de compres a Manhattan, una apagada de llum i una visita estranya, la mort, els capgirarà el dia. Evidentment elles no volen morir i enceten un pols contra la mort. Qui en guanyarà?

Com podeu suposar, les situacions són prou sorprenents com per esperar-se qualsevol cosa imprevisible. Si ho voleu comprovar, haureu d'aprofitar qualsevol nova representació de l'obra on gaudireu del text i de les interpretacions delirants de la Companyia. 

Una obra que encaixaria perfectament en l'antic projecte Alcover, que facilitava l'intercanvi d'obres i grups entre els territoris de parla catalana. Però això requereix de la voluntat i ajuda de les institucions i, a hores d'ara, tant a les Illes com al País Valencià les institucions no ho posen gens fàcil.

Set maneres de ser Hamlet

Josep Pere Peyró ens relata una visió de Hamlet (i dels mallorquins) ben particular i divertida que converteix en un espectacle on riureu i gaudireu del domini de l'escena d'aquest actor, director i dramaturg que no us decebrà. 

Qui és Josep Pere Peyró?

Josep Pere Peyró es va formar "al Laboratori Actoral del Teatro Fronterizo i al Taller de Dramatúrgia Textual de la Sala Beckett de Barcelona, dirigit per José Sanchis Sinisterra. Ha estat professor d'interpretació i dramatúrgia a l'Aula de Teatre de la Universitat Autònoma, a l'Institut del Teatre de Terrassa o, entre d'altres, a la Sala Beckett de Barcelona. El darrer encàrrec ha estat l'escriptura del guió i la direcció dels XXV Premios Max celebrada al Teatre Principal de Maó".

Què ens presenta a València?

Del 8 a l'11 de febrer representarà Set maneres de ser Hamlet  al Teatre Micalet de València (dijous i divendres a les 20.00h i/ dissabte i diumenge a les 19.00h.) 

*DIVENDRES I DISSABTE COL·LOQUI POSTERIOR 

AMB L'AUTOR, DIRECTOR I ACTOR, 

JOSEP PERE PEYRÓ i AMB NEL DIAGO, CRÍTIC.

 

En l'entrada al Teatre Micalet se'ns diu: "Una manera divertida d’actuar Shakespeare és Set maneres de de ser Hamlet, un personatge que no sap si ser o no ser, si morir o dormir, si actuar o restar immòbil davant d’un joc de variacions que trastoca, irreverent, la tragèdia en comèdia".

El ben cert és que us trobareu molt més. L'espectacle s'inicia amb una anècdota que ens mostra el paral·lelisme entre la vida quotidiana i el personatge de Hamlet; un personatge literari, marcat per la tragèdia i el mal auguri, en el qual aprofundirà l'actor des de la perspectiva de la seua solidesa dins de l'obra de Shakespeare (de qui també presentarà els seus dubtes sobre la sort en aconseguir l'èxit, l'originalitat i qualitat, o no, de l'obra).

Amb un pròleg, set escenes i un epíleg, ens narrarà l'argument de l'obra, algunes teories sobre els seus personatges i com, en diferents llocs i moments, s'ha interpretat Hamlet de forma distinta. 

La delirant, per divertida, visió de les diverses escoles dramàtiques que s'han acostat a l'obra ens mostra la pluralitat i la idiosincràcia a què s'han pogut acostar diferents col·lectius des de mirades particulars. "En to de comèdia i prenent el Hamlet de William Shakespeare com a model, l’espectacle proposa actuar el personatge a partir de set tècniques interpretatives, des del Grammelot, coneguda ja des del segle V, passant per l’escola Francesa i “la veritat” del mètode Stanislavski i de l’Actors Studio del segle XX, fins a la modernitat performativa dels nostres dies. A més de reflexionar sobre com es reactualitza constantment un text clàssic, la peça vol ser un cant d’amor a la professió teatral i un homenatge a tota la gent que ha dedicat forces i energia- en temps bons, dolents i pitjors- a practicar aquest art exigent i apassionant". 

Com us deia i per no desvetllar-vos res més sobre l'espectacle, Josep Pere Peyró demostra el seu gran domini de l'escena i del control del públic. La seua ironia i intel·ligència en riure's (d'ell mateix si cal) per mantenir el públic viu i expectant a la comèdia i al seu art durant quasi dues hores molt entretingudes.

No us la podeu perdre!

 Teatre Barcelona diu