Las amistades peligrosas, una estrena brillant!

Ahir s'estrenà Las amistades peligrosas al Teatre Rialto de València, una versió lliure de la novel·la epistolar Les liesons dangereuses (1782) del francés Pierre Choderinos Laclos que no us deixarà indiferents. 

 *

Versionada intel·ligentment i sense trair la idea de la novel·la i estructura originals per Maribel Bayona i Jeronimo Cornelles, la trama de l'obra manté la intriga a través de la relació epistolar, que descriu l'ociositat d'una classe social a través de les accions i relacions entre els quatre personatges que apareixen en escena. 

L'obra, una sàtira sobre el comportamnet social d'alguns personatges excessivament dissoluts en costums i la recerca dels propis plaers, té una gran complexitat tècnica en tant que respecta la situació epistolar de l'original, fet superat gratament en el present muntatge gràcies al disseny minimalista de l'espai escènic fet per Luis Crespo, el vestuari de Pasqual Peris que barreja la modernitat actual amb l'aparença clàssica dels materials i formes i, especialment, l'excel·lent treball de direcció de Jeronimo Cornelles i del seu ajudant Santiago Ribelles. 

El muntatge, a més a més, progresa pel bon camí deixant-nos perles que ens ajuden a comprendre la complexitat dels personatges i el joc perillós que porten endavant alguns d'ells. Es tracta de detalls i elements subtils, propis de la novel·la psicòlògica, que van dibuixant extraordinàriament les tres actrius i l'actor a través dels seus personatges per mostrar al públic el seu caràcter i personalitats oposades. Són detalls que també desvetllen en escena el funcionament hipòcrita de les relacions de poder, a través del control dels sentiments dels més dèbils, víctimes del seu joc; un joc que en la novel·la es dona entre aristòcrates francesos durant el segle XVIII; uns comportaments que tampoc no estan tan llunyans de les situacions de domini i poder que s'estableixen en el nostre temps entre determinades persones i parelles. 

Els personatges creixen en escena en la mesura que augmenten les intrigues i descobrim les armes de seducció, manipulació i domini que, pel que fa als temes amatoris, empren la marquesa i el vescomte per al seu entreteniment i profit. Enfront tenim les estratègies de defensa de madame Toruvel, fidel, virtuosa i amb una alta capacitat d'autorepressió pesonal, o de Cécile de Volanges, jove, ignorant en temes amorosos i innocent per l'edat i pel temps passat en el convent. 

Amb una interpretació brillant de Rebeca Valls, que controla els extraordinaris i difícils matissos i arestes que té el personatge de la marquesa de Marteuil, una dona entre àngel i dimoni que se sap poderosa quan mou els fils, entre d'altres, del vescomte de Valmont, un Rafa Alarcón que resol molt bé la dualitat de les dues cares del seu personatge, un captivador "Don Juan" que es presenta com a mestre amatori amb dues cares evidents: en unes ocasions tendre i aparentment enamorat i, en altres, astut i resolt mestre de l'engany per atrapar les seues víctimes. Ell mateix es veurà potser també atrapat pel seu propi joc en la mateixa tela d'aranya que envolta les ànimes de madame de Tourvel  i de Cécile de Volanges, ingènues, càndides i fidels a les tradicions, interpretades excel·lentament per Maribel Bayona i Cristina Esteve. 

No us despertaré més detalls sobre l'argument, les intrigues i les vinculacions entre els personatges però us assegure que queda molta trama per desvetllar i que la màgia de l'escena us atraparà i sorprendrà amb un final propi del gran nivell de treball de la Companyia, que us he descrit suscintament. Si voleu saber més detalls i passar-ho bé, haureu d'anar al teatre. 

Només desitjar-los molts bolos amb l'obra i que, passat un temps prudencial, tinguem una versió en valencià. Enhorabona per la cura en tots els detalls: il·luminació, efectors sonors i producció!

I a qui em llegiu, recoerdar-vos que només es representarà quatre dies, entre el 22 i el 25 de maig, i ja n'ha passat un. Així que, si no us la voleu perdre, entreu al web i compreu les entrades per a un  dels tres dies que estarà encara es escena al Teatre Rialto.

* Fotografia de Federico Caraduje per al disseny del Cartell de Miguel Hache

 

Les Troianes, Fucking nowhere

Un espectacle complet: una adaptació del clàssic d'Eurípides espectacular; una interpretació de conjunt molt brillant; una direcció excel·lent, un reforç audiovisual corprenedor, que ens acosta els primers plans de la violència i les males praxis; una mirada en femení per a un text i un espectacle corprenedors on passat i present es fusionen i demostren al públic, que també forma part d'eixa tragèdia, que tot gira i retorna al mateix drama vint-i cinc segles després. Potser, aquesta vegada troben solució als conflictes, recuperen el centre del món?

La humanitat ha perdut el centre, el diàleg, el raonament, la comprensió... Els déus antics i els déus actuals mantenen actituds superbes, egoistes, abusives amb les seues pràctiques comercials i la guerra acaba amb els més desprotegits a qui no els queda cap vàlvula d'escapament mentre segueixen vivint perquè les grans marques, els poders en l'ombra i la mentida dominen un món en el qual uns pocs segueixen enriquint-se i manant d'un poble pla esclau/explotat.

"Les Troianes. Fucking Nowhere incomoda en les preguntes i dona veu a les víctimes: la població civil i, en especial, a les dones i els seus fills", ens apunta el programa de mà. 

Després d'un muntatge tan sorprenent i vivint en un món tan interconnectat i pendent de les pantalles, l'espectador es preguntarà on comencen les connexions amb la realitat que mostren els noticiaris i on acaba la ficció en l'obra. Què interessa al públic o què interessa als poders? El teatre de Santiago Sánchez sempre ens remet, des de la ficció a la reflexió i per això es qüestiona si "Es pot fer poesia després d'Auschwitz? Teatre antibel·licista després de Gaza, d’Ucraïna? Per què hi ha guerres que continuen considerant-se justes? Quina és la responsabilitat dels mitjans occidentals en la disneyficació dels conflictes?" I la producció torna a qüestionar-se, des del programa de mà: "Si Eurípides alçara el cap el tornaria a enterrar en veure Cassandra atacada per Àiax en el lavabo d'un bar, en veure Taltibi, el missatger, convertit en un reporter de guerra corromput pels Déus del mercat". Per què les guerres del segle XXI no s'han instal·lat només al front de batalla, també en la vida quotidiana estan ben presents en països on aparentment no hi ha conflicte però es mantenen actituds com la dels hòmens prepotents que es creuen amos de les dones i les violen; com la de la premsa que fa d'altaveu de les mentides intencionades d'alguns grups de poder a través de l'opinió i de les seues editorials; com la dels països que reben els migrants però allarguen els tràmits burocràtics obligant-los a suportar la invisibilitat i misèria durant mesos sense papers (magnífic ball de lletres on naveguen i naufraguen milers de noms); com la dels països que venen les armes i n'impedeixen la justícia per als més desprotegits (excel·lent escena la dels jocs infantils en què els sorolls de les bombes només paralitza un instant les persones que, després continuen amb els seus jocs...). 

No es d'estranyar per tant que la producció ens diga "Les nostres troianes són belles i herètiques. Es diuen Andròmaca i Hècuba però també Fàtima i Svitlana, i són crit i són música, rialla i campana. Perquè la història no té per què estar condemnada a repetir-se. Perquè aquesta vegada elles escriuen el final".

No us la perdeu, se us posarà pell de gallina en algun que altre moment per la sensibilitat  i cura amb què han estat tractats tots els aspectes de l'obra i algun nuc a la gola per la duresa d'algunes escenes.

LES TROIANES, FUCKING NOWHERE

Del 9 de febrer al 10 de març

Autoria: Josi Alvarado
Direcció: Santiago Sánchez 

Intèrprets: Marina Alegre, Resu Belmonte, Paloma Calderón, Josep Manel Casany, Alberto Ángel Escartí, Juanki Fernández, Gemma Miralles, Candela Mora, Rebeca Valls, Pau Vercher

Producció Institut Valencià de Cultura

Dossier didàctic

Les fotografies han estat estretes des de les xarxes socials de l'IVC Rialto.

Suggeridora 'Per què t'estime, que si no...'

Qui no s'ha vist mai reflectit en algun passatge d'una novel·la, d'una cançó o d'una escena teatral alguna vegada? Qui no ha presenciat alguna de les escenes o "converses" en el seu voltant? A bon segur que tres generacions diferents trobaran punts en comú amb alguna de les parelles de l'espectacle o recordaran alguna de les anècdotes i acabaran feliços en eixir de la sala. L'espectacle atrapa!

  

L'obra de teatre Perquè t'estime, que si no... va rebre el Premi de Teatre Palanca i Roca-Ciutat d'Alzira publicat per l'editorial Bromera. És una comèdia excel·lent sobre l'efecte del pas del temps en les relacions de parella escrita per Carles Alberola Ortiz.

Enguany l'Institut Valencià de Cultura (IVC) ha produït la seua representació que s'estrenà al Teatre Rialto de València el darrer 15 de desembre sota la magnífica direcció del propi Carles Alberola.

Tres parelles, de diferents generacions, viuen una nit al mateix pis i comparteixen delers i retrets. La confluència espacial i temporal donarà pas a una reflexió interessant que gira al voltant dels encerts i equivocacions que es pateixen en la relació de parella. L'experiència d'uns i el deler de projectar-se en un futur millor d'altres seran el motor que permetrà la comunicació o els silencis i desencadenarà la comèdia.

El propi Carles Alberola ens fa una breu sinopsi al programa de mà: "Perquè t'estime, que si no… és una comèdia sobre l'erosió que el pas del temps provoca en les relacions de parella. I de com, malgrat això, som capaços de reescriure la nostra manera d'estimar i de ser estimats. Perquè t’'estime… és una declaració d'amor a totes eixes parelles que han perdurat en el temps amb un pacte d'estima, generositat i renúncia, abans que la convivència, l'avorriment, les malalties i l'oblit ho enfosqueixen tot. Quasi una utopia".

Tres parelles, sis personatges i una llarga convivència són defensats a l'escenari de forma brillant per Arantxa Cortés, Ramón Rodenas, Cristina García, Jaime Linares, Pilar Martínez MG i Joan Verdú. Els dos primers, Arantxa i Ramon, representen la joventut, els somnis i aspiracions professionals, les primeres renúncies, l'eufòria i passió dels primers anys fins a l'aparició dels fills. La segona parella, Cristina i Jaime, representen la maduresa, quan els fills ja no viuen a casa i cal mantenir la passió, recuperar la màgia que suposa l'equilibri entre llibertats i obligacions, la necessitat de comprensió i transigència, la quotidianitat i l'estima que pot perdurar. La tercera, Pilar i Joan, ens mostren la tendresa que es manté quan la companyia necessària i el coneixement de l'altra persona és tan gran que ja no caben enganys però sí molt d'afecte.

L'obra té un caràcter oníric molt marcat també a través d'un decorat que a penes toca terra, amb uns objectes que pugen o baixen com els pensaments que venen de sobte o desapareixen per falta de memòria. Tot està en l'aire, fins i tot l'acció que subratlla el títol. La casa dels seus somnis sempre ha estat menuda però l'han feta a la seua mida; és la de les seues alegries i el niu on tornar a estimar malgrat les diferències i les manies pròpies i de la parella.

Amb un llenguatge planer, mai no exempt d'ironia, des de la vellesa es veuen com a escandoloses les accions dels joves i, així, a manera de comèdia amb frases que "tiren al lleu o a la comprensió" és com creix el sentit de l'humor que l'autor del text va deixant caure a través de les xerrades o comentaris en veu alta d'uns i d'altres que empra per caracteritzar una determinada generació, una situació, un moment de la vida.

Aquesta, molt recomanable i divertida comèdia, àcida o tendra per moments, estarà en cartell fins al 28 de gener de 2024.

No us la perdeu!