dimarts, 28 de gener del 2020

'Faust', una proposta enigmàtica i interessant

TORNA Faust des del de 31 gener fins al 9 de febrer

Faust és un personatge creat per Johan Wolfgang von Goethe durant la confrontació entre la Il·lustració i el Romanticisme, en el marc de la lluita entre el fracàs de la raó i l'atracció constant de l'irracional. És un dels texts més representats de l'escriptor alemany que tracta sobre el mite de l'ambició desmesurada que porta al protagonista a vendre la seua ànima al dimoni a canvi de la joventut eterna, els plaers i el coneixement il·limitat.


Aquests dies, entre el 5 i el 23 de desembre, es representarà l'obra al Teatre Rialto de València. El Faust dirigit per Jaume Policarpo està basat en un text d'Arturo Sánchez Velasco i del propi J. Policarpo. L'obra produïda per l'Institut Valencià de Cultura (IVC) ens situa en la lluita personal entre el que és, o no, immoral per aconseguir els plaers mundans, entre el que ens dicta el cor o construeix la ment; aquesta és una idea que està latent al llarg de tot el text en els diàlegs del propi Faust i que es manifesta en escena també per un gran titella al qual veurem com, en algun moment, se li il·lumina la ment i, en algun altre, el cor. Malgrat que no deixa de ser un titella mogut pels fils del poder, és el símbol de la persistent lluita entre el bé i el mal, entre Déu i el Dimoni, entre la raó (la ment) i els sentiments (el cor), entre la ciència i la religiositat. I en mig d'eixa lluita hi ha l'home, el científic amb les seues vanitats i desitjos.

 


En aquest cas el personatge, resolt amb mestria per Enric Benavent, manifesta la necessitat de l'home d'allunyar-se de Déu i agafar-se a la ciència. Enfront té una Empar Canet que representa magistralment Mefistòfil, el dimoni que persistentment i implacable acompanya Faust, el provoca i deslloriga el motor dels seus desigs més ocults, li fa reconèixer els seus instints més baixos i el camí més ràpid per aconseguir tots els plaers encara que haja d'arrossegar moltes víctimes indefenses per aconseguir-ho. Aquest és el cas de Margalida, la jove de qui s'enamora Faust i que pateix les circumstàncies més amargues de l'argúcia tramada pel dimoni i executada per Faust. Cal destacar l'actuació d'una jove Maria Caballero que és capaç de traslladar a l'espectador les emocions i les tensions per les quals ha de passar el seu personatge. Margarida és l'amor pur, la víctima de Faust i el paradigma de la violència que es comet contra els dèbils. La resta d'actors i actrius demostren un domini tècnic en la manipulació dels titelles i una correcció en la defensa dels personatges secundaris.

Una excel·lent il·luminació, un vestuari encertat i uns telons i escenografia suggerents juguen un paper destacat per completar eixe univers fantàstic i, sovint oníric, que es construeix amb els titelles, l'alter ego de molts dels personatges que mostren així els seus pensaments, la seua ànima nua. 


 

 Els espais reals, però imprecisos, i els imaginaris o fantàstics que remeten a la ment humana es recreen en la mesura que avança l'obra de forma intemporal. L'abstracció i la modernitat d'un núvol de cables va prenent forma en moviment per recrear, per exemple, el laboratori del científic o el sostre del palau de l'emperador. Un espai on les cordes i els fils estan també presents perquè l'espectador perceba la idea de manipulació no sols quan són els titelles els qui s'han de moure, sinó també quan són actors i actrius els qui defensen els personatges. La idea que se'ns queda com a espectadors és que el ser humà és com un titella gegant que es deixa manipular per sentir-se viu i poder-se alliberar, amb tota la complexitat del pensament que això comporta, de tots els prejudicis. 

 Estem davant d'un Faust on està ben present la tradició teatral de Jaume Policarpo i la seua experiència en muntatges on es barregen titelles i actors amb gran sentit de l'estètica i del moviment escènic.

Felicitem la companyia i l'IVC per realitzar un muntatge atrevit d'una de les obres complicades del teatre universal i defensar-lo de manera tan encertada.

Text publicat anteriorment el 8/12/2018

Un goig poder veure 'El jardí dels cirerers' de mans de la Companyia de Teatre Micalet

TORNA  al Teatre MICALET de València entre el 29 de gener i el 23 de febrer. La reestrena ens torna a demostrar que l'energia d'aquests actors i actrius és tan extraordinària com el text que representen. 


Gran ovació del públic en l'estrena de 'El jardí dels cirerers'. En l'apunt anterior ja ho intuïa; hui, després de comprovar l'energia que circula per l'escena i la força i estima amb què defensen els personatges tots els actors i actrius de la Companyia de Teatre Micalet, us recomane que organitzeu la vostra agenda i reserveu les entrades perquè no se us passe la visió d'aquesta obra.

El jardí dels cirerers és l'última de les grans obres escrites per Txèkhov i té tota la vigència actual pels seus valors literaris i de crítica social. Està ambientada en el descens econòmic de l'aristocràcia russa a finals del segle XIX. Durant aquest període, els fills dels que havien sigut els seus esclaus s'enriquien i tenia lloc una inversió de papers que posà en tela de judici la forma de vida portada pels rics aristòcrates.

Tots els actors i actrius, tant els que representen els papers principals com els secundaris, tenen moments de lluïment durant la representació que ens permeten entendre tan bé els motius d'aquest intercanvi de papers socials entre esclaus obedients, aristòcrates malbaratadors i fills d'esclaus amb expectatives de medrar. Sense anar més lluny, per entendre la situació que s'esdevé al final de l'obra, només heu de fixar-vos, per exemple, en la presència i fidelitat del vell criat Firs, o en la pròpia protagonista que es desprén amb tanta facilitat dels seus diners per mantenir una forma de vida que els ha portats a la ruïna, o en Ermolai que, malgrat que intenta aconsellar a la família a qui serviren els seus familiars, acabarà adquirint i transformant la seua propietat en benefici propi. Aquests valors i formes d'actuar de finals del segle XIX les tornem a veure hui en dia com a conseqüència de l'especulació i de la interpretació i profit personal que alguns poderosos n'han fet de la crisi econòmica; ara, però, els més perjudicats ha estat els proletariat.



Però, centrant-nos en la representació de la Companyia de Teatre Micalet, he de destacar la interpretació magistral de Pilar Almeria en el paper de Liubov Andrèievna, la noble dama que està a punt de perdre tota la seua fortuna per la seua pròpia deixadesa i la del seu germà; la mesura i eficiència de la Vària, la filla adoptiva, que en fa Cristina García; i l'encert de Josep Manel Casany que interpreta un Ermolai Lopakhin ferm i segur a l'hora de defensar els seus negocis i ajustat a mesura quan es tracta de jutjar els amos a qui van servir els seus familiars. La importància dels seus personatges en el desenvolupament de la trama i la major presència en escena els permet lluir les seues dots interpretatives de forma sublim i amb goig. Es nota que tots tres viuen amb intensitat el seu personatge i això es transmet al públic.

La resta de personatges són defensats encertadament per Ximo Solano (Leònid Gàiev), Laura Romero (Ània), Berna Llobell (Firs) i Guille Zavala Lloret (Pètia Trofimov); encara que no tinguen tanta presència escènica, la seua importància és gran perquè l'espectador es faça el retrat complet d'una època i unes actituds que ja estan en extinció quan Txèkhov escriu l'obra.

Cal dir que la supressió de personatges respecte al text de Txèkhov no es nota perquè la prosa encertada de Manolo Molins contribueix a que no es perda l'essència dramàtica de l'obra original.

Per acabar, vull destacar un parell d'aspectes encertats en la representació: el primer, la direcció ajustada de Joan Peris i l'atreviment que observareu només entrar al teatre i haver de passar a un gran saló senyorial com si d'una de les persones convidades a la casa es tractara. Aquest fet, rebre convidats, era molt habitual per als senyors durant el segle XIX; les visites eren ateses als salons de les seues cases senyorials com una forma d'entreteniment per a uns i per als altres. Aquesta elecció genera una distribució de les butaques i de l'espai diferent al que sol ser habitual al Teatre Micalet que no us deixarà indiferents com a espectadors i que comporta una gran dificultat a l'hora de concretar el moviment escènic.

Contribueix també al lluïment de l'obra, el segon aspecte:  la il·luminació d'un espai tan ampli, dissenyada per Jorge F. López, i el vestuari dissenyat per Isabel Requena.

I, si voleu saber-ne més, acudiu al Teatre Micalet, no hi ha res com gaudir del bon teatre. Però no us confieu, només teniu fins al 2 de desembre. Si hi aneu, segur que no us penedireu.

Publicat anteriorment el 08/11/2018

dimecres, 22 de gener del 2020

Una estrena esperada: El jardí dels cirerers

TORNA al Teatre MICALET de València entre el 29 de gener i el 23 de febrer.

Potser no exagere si us dic que estem davant d'una de les estrenes més importants de la temporada. La solidesa del text, les aportacions de Manuel Molins (que està en un procés extraordinari de creació) i la direcció valenta de Joan Peris se sumen als valors que transmet l'obra d'Anton P. Txékhov. A més, comptem amb la garantia del conjunt d'actors i actrius que la representaran, profesionals que ens han demostrat moltes vegades que saben generar el clima apropiat perquè l'espectador en gaudisca de les tensions, subtileses i poesia que creà l'autor.


En la fotografia: Josep Manel Casany, Cristina Garcia, Pilar Almeria, Laura Romero, Berna Llobell i Guille Zavala

La reestrena serà el proper dimecres 29 de gener a les 20,00 h. L'obra, El jardí dels cirerers. I la Companyia de teatre Micalet serà qui represente aquesta gran obra del teatre universal al Teatre Micalet de València. L'obra es mantindrà en escena fins al 23 de febrer.

El jardí dels cirerers és un text carregat de sentiments (la deixadesa, l'estima, l'enyor, el poder dels diners...) que representa ben bé el declivi d'una família de l'aristocràcia russa que veu perdre les seues possessions perquè està fortament endeutada. Amb aquest rerefons, l'obra ens mostra els sentiments dels personatges i reflexiona sobre un món en crisi. Les pròpies paraules finals de la protagonista ens deixen veure l'enyor per tot allò que un dia formà part de l'esplendor familiar i ara s'esvaeix: "Oh, el meu jardí estimat, tan bonic, tan tendre, la meua vida, la meua joventut, la meua felicitat, adéu!... Adéu!... Donar l'últim cop d'ull a aquestes parets..."

No us perdeu l'obra.

PUBLICAT ANTERIORMENT EL 5/11/2018