dimecres, 25 de desembre del 2019

Extraordinari text, destacada interpretació i estètica excel·lent: Tirant

Reposició de l'espectacle al Teatre Rialto: 

del 27 de desembre de 2019 al 26 de gener 2020


 
   
TEA3, núm. 26 (febrer, març 2019)


Amb una magnífica adaptació teatral de la novel·la Tirant lo Blanc, feta per Paula Llorens, s'ha presentat en escena, entre el 13 de febrer i el 10 de març al Teatre Rialto de València, l'obra Tirant. L'adaptació, feta amb molt d'encert, respecta la cronologia d'alguns passatges guerrers i amorosos que corresponen a la tercera i la cinquena parts de la novel·la, especialment la història de Tirant i Carmesina. Paula selecciona passatges que demostren la modernitat de la novel·la i que estan més en la línia del tractament modern que exigeix una representació en el segle XXI. Per això, en la tria, està clar el paper d'alliberament sexual de les dones en la cort de la princesa (es burlen de les exigències de la moral cristiana i del seu propi llinatge), el sentit de l'humor amb que es narra el trencament de la cama de Tirant, la rivalitat i la gelosia de la Vídua Reposada, el desig carnal de Plaerdemavida o la fragilitat de l'heroi que mor d'un mal al costat quan retornava de la guerra on havia triomfat en totes les batalles.

El muntatge, sota la direcció encertada d'Eva Zapico, aposta per la paraula i el teatre físic, al temps que dialoga plenament amb la modernitat quan presenta un treball amb tantes cares com gèneres se li han atribuït a la novel·la de Martorell: la bellesa de la dansa (el moviment escènic tramat per Charo Gil-Mascarell), la música de beatbox en directe, la narració dirigida a l'auditori a través d'un micròfon (a diferència dels fragments més teatrals) per recordar com seria l'acte de la lectura en públic allà pel segle XV, la corporeïtat com a element de comunicació... Tots aspectes que enriqueixen aquesta història d'amor i de dolor (el de la guerra i el de la dificultat d'estimar-se). I tot això en un escenari (Los Reyes del Mambo) pràcticament nu on destaquen els cortinatges daurats del fons per donar sensació d'esplendor a la cort, els quatre bancs amb què juguen constantment actors i actrius per construir diferents espais i mobiliari, i les teles o plàstics amb què simulen, fins i tot, els cavalls.

 

Amb el disseny d'il·luminació de Ximo Olcina i el vestuari de Maria Poquet, es destaca de manera especial la càrrega de la bellesa d'uns quadres que conformen imatges plàstiques de gran valor: la força i brutalitat que comporta la guerra amb el Gran Turc, la sensualitat que exigeixen les escenes amoroses, la sensibilitat i preciosisme estètics amb què es mostra el comiat de Tirant o el sentit de l'humor i la festa amb què la música de Kike Gasu completa la banda sonora de la història

 


I tot això no seria possible sense el treball de Maribel Bayona, Raúl Ferrando, Sergio Ibáñez, Antonio Lafuente, Mar Mandli, Raquel Piera, Lucia Poveda i Kike Gasu que han estat els responsables de defensar dignament aquest espectacle coral produït per l'Institut Valencià de Cultura i la Compañía Nacional de Teatro Clásico.


Seria bo que un espectacle tan ben concebut, un muntatge tan valent i modern, es poguera tornar a veure en la propera temporada. Encara més, si la gira passa per Madrid amb la versió en castellà, també estaria bé que la versió en valencià es vera més enllà de València on molts espectadors i estudiants poden gaudir i entendre millor algunes parts de la novel·la de Joanot Martorell, la més coneguda d'entre les dels clàssics de la literatura catalana.

Si encara no l'heu l'obra i teniu ocasió, no us la perdeu!



Publicat anteriorment en aquest mateix blog el 10 de març de 2019

dimarts, 3 de desembre del 2019

Emoció, energia i sensualitat al Rialto amb 'Tórtola'

Reposició de l'espectacle   DEL 05 FINS AL 22 DE DESEMBRE DE 2019

Durant segles, el paper de la dona ha estat relegat a un segon pla i, passada l'aclamació generada per l'èxit, a la invisibilitat. Amb Tórtola assistim a una obra de teatre molt interessant perquè es retorna el protagonisme a una dona independent, lluitadora i, en certa mesura, pionera de l'alliberació de la dona; una persona que, potser per la seua educació i coneixements culturals, deixava molt enrere els valors de l'Espanya de començaments del segle XX. Retirada dels escenaris, el desenvolupament de la guerra civil i el seu ideari republicà van fer que, durant la postguerra, els seus principis i protagonisme quedaren un tant difosos entre tanta grisor com imperava en la societat. El seu exili interior n'és una marca del menyspreu que pogué patir una dona lluitadora que, fins aleshores, aconseguia allò que es proposava si es tractava de vèncer els seus contrincants, especialment els sentimentals i els artístics.

Amb aquest teló de fons, a partir d'unes interessants pinzellades de la biografia de la balladora Carmen Tórtola Valencia, el darrer divendres 17 de maig s'estrenà al teatre Rialto de València el musical Tórtola, l'imponent obra de Begoña Tena creada dins del I Laboratori de Dramatúrgia Insula Dramataria Josep Lluís Sirera.

Rafael Calatayud, amb una direcció molt encertada, li trau al text tot el partit presentant-nos una dona enèrgica i vital, una diva culta, ben relacionada, i capriciosa en ocasions, que també es mostra generosa amb els més desvalguts. I, en recrear la història de Tórtola Valencia després de la seua mort, tria un espai teatral i màgic, els soterranis on s'ha dipositat el llegat de Carmen Tórtola, un espai que convidarà l'espectador a descobrir aspectes de la vida de la protagonista mitjançant els objectes que li van pertànyer en vida.

Sis actrius representen l'obra i, amb el ball, la cançó i la paraula, ens desvetllen altres informacions sobre aquesta dona captivadora, interpretada magistralment per Mª José Peris. Carmen Tórtola, admirada per intel·lectuals i polítics de l'època i musa dels productes cosmètics de la marca Myrurgia, revolucionà la dansa de principis del segle XX per les seues innovacions i per les transgressions que es permetia en barrejar elements atrevits i exòtics amb altres de tradicionals. I per mostrar aquest aspecte durant la representació es fa necessari el treball estètic i sensual de les actrius Anna Casas, Anaïs Duperrein i Alejandra García que representen l'alter ego de la pròpia Tórtola quan, a manera de Les tres Gràcies, mostren diferents estils d'entre els molts que traslladà la protagonista a l'escenari.



I l'obra segueix recordant-nos, donant visibilitat a les múltiples facetes de la vida de Tórtola que col·leccionà art precolombí, vestits, quadres... i els poemes i escrits que li dedicaren escriptors com Valle Inclán (conservats al Centre de Documentació i Museu de les Arts Escèniques de Barcelona). I és ací on juga un paper rellevant en l'obra escrita per Begoña Tena el personatge de la que fora secretaria i filla adoptiva, interpretada brillantment per Resu Belmonte. La visita al Centre de Documentació per acomiadar-se de tots aquells objectes que li evoquen alguns moments viscuts amb sa 'mare' deixa al descobert la relació tan especial que tingueren aquestes dues dones, una relació que sobrepassà la idea de col·laboració laboral. El mateix director deixa entreveure l'estima que es tingueren i una certa sensualitat a frec de pell en evocar els moments més transcendents.


El contrapunt al món de l'art i la cultura es dóna quan la protagonista deixa clares les seues idees republicanes i, més concretament, en una escena solemne en què la balladora i la secretaria conversen amb Pilar Millán Astray, germana del fundador de la legió. És l'actriu Marta Chiner, en una barreja de contenció memorable i de força, qui mostra el camí a seguir pels qui no estaven en el bàndol guanyador i dibuixa el futur de l'artista i de la seua secretaria. La pròpia Tórtola, abans de morir, pronuncia unes paraules plenes d'amargor i resignació que contrasten amb la vitalitat que demostra al llarg de tota la primera part de l'obra: "Hace tiempo que la valentía se la comieron los perros. Llevamos 20 años escondidas, cambiando las caras para que no nos apedreen, fingiendo ser lo que no somos para sobrevivir. ¡Qué gran tragedia la nuestra! ¿Esta es la vida que te prometí?


Seria injust no esmentar el treball col·lectiu de tot un excel·lent equip que inclou, entre d'altres: Carles Alfaro (il·luminació),  Víctor Lucas (direcció musical),  Luis Crespo (disseny d’escenografia), Carmen Arce (disseny de vestuari) o  Inma Fuentes (caracterització), amb el ple suport de l'IVC.

Aprofiteu els pocs dies que queden de la funció perquè mereix la pena veure-la. Seria interessant que l'IVC la reposara durant la propera temporada. Felicitats per tant de treball i ben fet!

Publicat anteriorment en aquest blog el 29 de maig de 2019