dijous, 27 de desembre del 2018

Preciosisme, sensibilitat estètica i màgia de la llum: Tic-Tac

Una vegada més una bona representació ens demostra que, quan grans professionals treballen en equip el resultat excel·leix; és el cas de la representació del text de Carles Alberola, Pasqual Alapont i Rodolf Sirera. El musical Tic-tac torna fins al dia 20 de gener al teatre Principal amb alguns canvis que el milloren. Si encara no heu vist l'espectacle, aquesta és una nova ocasió que no us podeu perdre. Aquesta obra coral porta l'empremta magnífica de la direcció de Carles Alberola, qui també representa el paper protagonista. El moviment escènic és impecable, una tasca gens fàcil quan són catorze els actors i actrius que es mouen, ballen i canten tots junts en moltes ocasions; les coreografies funcionen com si foren peces d'un mateix engranatge i aquest engranatge ve reforçat amb l'elegància amb què es produeixen els canvis de decorats en escena.



Cal dir que l'escriptura eixerida dels tres grans autors de l'escena valenciana actual que hem esmentat, aconsegueix construir un relat senzill però impecable sobre la ficció, la felicitat i la fantasia com a motor de les nostres vides, és com el conte que encisa les criatures cada nit. A més, la prosa que flueix en cada cançó, sense precipitar-se ni allargassar-se, el llenguatge acurat que permet a cada personatge un espai propi on lluir-se amb una clara dicció, i la direcció musical i vocal de Noèlia Pérez i Josep Zapater fan d'aquest espectacle un encert que, no de bades, va meréixer el Premi Max al Millor Espectacle Musical i el Premi Túria al Millor Espectacle Teatral.


L'obra traspua art a través de l'evocació de la pintura, la música i el teatre. La pintura, des del cartell de Manuel Boix fins als quadres humans construïts dins enormes marcs daurats que completen el decorat en determinades escenes, els telons, les imatges animades, el vestuari ric i colorista que es potencia amb la magnífica il·luminació dissenyada per Carles Alfaro i Ximo Olcina. La música, que reforça els diferents estats d'ànim dels protagonistes i contribueix a la riquesa de la narració, respon a géneres diferents i ritmes animats. I el recurs del teatre dins del propi teatre ens recorda les tasques de preparació, les coreografies, els èxits o fracassos de les propostes, els guanys o pèrdues de les produccions, els enganys farcits amb l'entusiasme contagiós del productor/director i l'ànima que posen actors i actrius per tirar endavant els seus personatges I tot això es completa amb uns audiovisuals vistosos amb homenatge inclós a la professió a València perquè diferents actors i actrius del nostre teatre hi recreen breument alguns personatges de la ficció literària més reeixida.

Però, a més del divertiment que suposa el propi musical, Tic-tac és l'onomatopeia del rellotge i, per tant, del pas del temps, de la seua estimació quan s'acaba la salut i la cordura; Tic-tac és la valoració del mite de Pigmalió, l'ensenyant (ací Enric) que modula l'aprenent (el seu fill Marc) en l'estima per la vida, pel treball artístic i pel teatre, el creador enamorat de la seua obra fins al punt de donar-li vida dalt l'escenari, el pare que vol recuperar el fill que acabarà la seua obra; Tic-tac és la valoració positiva de l'amistat, la camaraderia i la qualitat que s'amaga dins l'ànima de les persones; Tic-tac és la importància que tenen les relacions humanes i l'afecte, manifestat més concretament entre un pare i un fill, entre dues germanes, en la parella d'actors grans, entre Raquel i Edu o entre Enric i Raquel... quan superen les seues desavinences o descobreixen els seus sentiments més ocults. Tic-tac és un cant a l'harmonia i a la vida.

Dit tot això, que espere us convide a decidir-vos a anar al teatre, cal dir que espectacles com aquest són cars però necessaris per crear espectadors, són espectacles que requereixen de la intervenció dels organismes públics perquè suposen un esforç econòmic considerable que no seria possible sense la coproducció de l'Institut Valencià de Cultura i la Diputació de València. No totes les produccions poden comptar en cada representació amb un equip de creació tan ampli, amb catorze actors dalt de l'escenari i el suport de setze tècnics. Per això crec que la inversió feta, la gran creativitat posada dalt l'escenari i el treball de tècnics tan preparats s'hauria de veure més enllà de la Comunitat Valenciana. En un moment en què l'èxit dels musicals es tan evident, calen col·laboracions amb altres espais escènics on l'obra puga ser un èxit de públic i una mostra important del teatre que s'ha pogut fer els darrers anys des de València.

dijous, 11 d’octubre del 2018

'La llum del món' de CRIT Teatre

Amb èxit de públic, CRIT, Companyia de Teatre ha estrenat al Teatre Micalet de València La llum del món, un retaule aclamat per la crítica que s'hi podrà veure fins al 21 d'octubre. Destaca novament una de les constants del grup: el caràcter didàctic que els porta a seguir promovent el coneixement de la literatura (narrativa i poesia) sobre el propi escenari.

En aquesta ocasió, a més d'Anna Marí i Daniel Tormo (autors també del text), hi participen en el muntatge José Montesinos i Panchi Vivó. El text, basat en alguns passatges de la Bíblia, és un retaule amb cançons i música en directe (The sound of silence de Simon i Garfunkel, Let it be dels Beatles o Nothing else matters de Metallica) amb un adient regust religiós que recorda les cançons de catequesi.

La representació, en clau de tragicomèdia, conté en ocasions quadres i moviment d'actors molt còmic; parlem d'escenes elogiables com l'ofegament dels nàufrags que veuen passar de llarg la nau de Noé.



Cal dir que la proposta de CRIT és agosarada perquè viure actualment del teatre no és fàcil; per això les companyies se les han d'enginyar per poder explotar les seues creacions teatrals i traure, si més no, la inversió de posar-les en peu. Això exigeix molta creativitat i dinamisme. Es, potser, per això que CRIT s'ha especialitzat en un teatre de la paraula on es prescindeix de decorats realistes i/o excessius i els espais són creats amb la màgia de la paraula i amb actors i actrius que representen més d'un personatge en escena; aquesta màgia es completa amb una bona il·luminació (dissenyada per Víctor Anton) i una encertada banda sonora (creada per Panchi Vivó) que ajuden a la creació del clímax apropiat. 

Respecte a l'espai escènic, tampoc no es fa cap excepció respecte al bon treball realitzat en anys; sota la direcció artística d'Anna Marí, La llum del món es representa en un escenari (dissenyat per Luis Crespo) pràcticament buit que permet que l'obra puga ser representada en teatres o en qualsevol altre espai escènic com els salons d'actes dels centres educatius. Un encert que els permet arribar també més enllà de  les pròpies sales teatrals.

A través del vestuari de Tonuca Belloch, senzill però efectista, se'ns presenten els personatges bíblics a diferència dels actors i actriu de l'obra que apareixen en escena i conclouen l'obra uniformats amb una jaqueta que porta un nom brodat; es tracta de la Memòria, l'Enteniment, la Voluntat i l'Oblit. No són banals aquests noms perquè s'intenta assenyalar la importància de la Bíblia com a recuperació d'una memòria (llibre d'històries), fer una aproximació al text literari més clàssic dins del món occidental (que permet l'enteniment dels passatges presentats), assenyalar la voluntat de canvi basat en el cristianisme i traure de l'oblit de les noves generacions un text que ha influït tant en l'art de la nostra civilització i ens permet la seua interpretació en moltes ocasions. 

La tria dels fragments de l'Antic i del Nou Testament no suposen cap conflicte per a l'espectador no iniciat en la Bíblia perquè es remeten a l'ideari col·lectiu i festiu del nostre poble. L'espectador identifica els passatges ràpidament i, si més no, els situa dins del context festiu i religiós del nostre entorn: Eva, la serp i la poma; el Diluvi universal; el portal de Betlem i els 3 reis màgics; Herodes i la matança dels sants innocents... 



Però, millor que contar-vos el que passa i com ho fan, perquè no busqueu un dia per anar al teatre i veure aquesta nova creació de CRIT, Companyia de Teatre. Us entretindreu.

dimarts, 2 d’octubre del 2018

XAVI CASTILLO, NEWS!! des de demà al Teatre Micalet

És pensar en Xavi Castillo i preguntar-se què serà dels seus emblemàtics personatges ara que han desaparegut del primer pla de la política valenciana.

No em direu que no us interessa saber amb quins nous personatges ens sorprendrà i quines notícies ens explicarà des de l'escenari?

Ara és l'ocasió d'esbrinar-ho; demà estrenarà al Teatre Micalet XAVI CASTILLO, NEWS!! i s'hi estarà fins al proper 9 d’octubre. Seran sis dies de funcions on teniu garantides dues hores de diversió. 


Si amb l'Eugeni i la Maria Juan l'espectacle podia patir qualsevol variació d'un dia a l'altre, amb Xavi Castillo i la Companyia Pot de Plom podeu tornar tant com voldreu i segur que els canvis són una constant perquè les seues improvisacions i el seu muntatge s’adapten completament a l’actualitat des de la mirada crítica i satírica d'aquest histriònic còmic que us farà riure amb el seu humor àcid i la manera de presentar-vos les notícies.

No us ho perdeu.

dimarts, 18 de setembre del 2018

El teatre Micalet estrena temporada amb 'No estem bé'

Dijous, 20 de setembre, a les 20,30 h. el Teatre Micalet de València alça el teló de la nova temporada amb dos monologuistes i grans humoristes de la nostra escena: Maria Juan i Eugeni Alemany. 




Aquesta histriònica parella, tenen una gran capacitat d'improvisació que els permet interactuar amb els espectadors sense perdre el fil de l'obra. Tots dos són molt creatius i transmeten tanta força i energia dalt l'escenari com quan ho fan davant d'una càmera de televisió. 

Si voleu divertir-vos, no deixeu passar aquesta ocasió. A saber el que volen dir amb el títol que li han posat a l'obra: No estem bé. Els farà mal la panxa, els picarà la curiositat...? Serà que ens volen dir que no estan bé del cap, que els falta un bull? Si voleu resoldre l'enigma, teniu temps fins al dia 30 de setembre per acudir al Teatre Micalet i veure en directe: No estem bé

I, després de la funció, si tampoc vosaltres "n'esteu bé" serà que l'espectacle us ha sabut a poc, que us heu partit la caixa de riure o... Escampeu la vostra opinió per les xarxes socials i aneu fent gola a qui no haja vist encara la funció; junts i en directe, la parella de còmics que ha envaït també la pantalla de televisió À punt guanyen molt.

Us ho dic ja: tenen tant de perill com qui els va darrere al Teatre Micalet a partir del dia 4 d'octubre!


dissabte, 15 de setembre del 2018

Maria Teresa León

El Centro Dramático Nacional presenta aquests dies un nou espectacle, Una gran emoción política (Teatro Valle-Inclán, del 26 al 30 de setembre), i el capítol 8 de "Nuestro Teatro" dedicat a Maria Teresa León. 

Maria Teresa León és una intel·lectual valenta que als 26 anys trencà amb la seua vida acomodada per tornar, després del divorci, a Madrid. Allí coneixerà al qui serà la seua parella, el poeta i dramaturg Rafael Alberti. Aquesta reconeguda escriptora és una gran dona de teatre que, des de l'exili, deixa clar el seu entusiasme i estima quan, en les seues memòries, escriu:

“Si a algo estoy encadenada es al grupo que se llamó “Guerrillas del Teatro del Ejército del Centro”. Lo hicimos derivar de una gran compañía de teatro capaz de representar La destrucción de Numancia, de Cervantes, bajo un techo bombardeado del Madrid que se mordía los dedos de rabia”

Maria Teresa tenia aleshores més de seixanta anys i vivia en una casa del Trastevere on acudien joves que volien conéixer a la intel·lectual d'esquerres que havia contribuït, entre d'altres tasques, al trasllat dels quadres del Museu del Prado en col·laboració amb Josep Renau.

La guerra no va ser motiu suficient perquè deixara de projectar la seua emoció pel teatre, ni que fora "sota les bombes". L'autora de Memoria de la melancolía, esdevingué una gran intel·lectual de sòlida formació, a més de novel·lista, contista i dramaturga innovadora. Va ser una dona compromesa amb el seu temps i el seu país que adquirí una gran consciència cívica i impulsà el teatre del Madrid republicà.






Si voleu consultar els capítols anteriors de Nuestro Teatro, cliqueu en el nom de l'autor:

dimarts, 11 de setembre del 2018

Tornen els Premis de les Arts Escèniques Valencianes



Els Premis de les Arts Escèniques de la Generalitat, que organitza l'Institut Valencià de Cultura, han seleccionat els finalistes d'enguany per reconéixer els millors espectacles i professionals de les arts escèniques valencianes. Els premis es lliuraran l'1 d'octubre en una gala que se celebrarà al Teatre Principal de València i que À Punt retransmetrà en directe. 

'Mulïer', producció de la companyia Maduixa Teatre, és l'espectacle que més nominacions ha aconseguit: sis candidatures (millor direcció escènica, millor direcció coreogràfica, millor ballarina, millor espectacle d'arts de carrer, millor composició musical i millor vestuari). La segueix 'La Celestina', de Bambalina Teatre Practicable, amb cinc nominacions (millor direcció escènica; millor actriu; millor versió, adaptació o traducció; millor escenografia, i millor espectacle de teatre). L'Institut Valencià de Cultura ha obtingut nou nominacions pels muntatges 'Cuzco', 'Divines paraules', 'Els nostres', 'La guerra dels mons 2.0' i 'De Sukei a Naima'. 

Els Premis de les Arts Escèniques Valencianes 2018 suposen la recuperació d'aquests premis, que el Govern anterior va deixar de celebrar l'any 2010.

Si voleu conéixer els finalistes en cada disciplina, consulteu-ho aquest enllaç.

Enhorabona a tots els finalistes.

dissabte, 7 de juliol del 2018

La visita, de l'EMT de Silla

El públic del Teatre Micalet de València s'ha trobat hui amb un text madur i extremadament crític, amb unes reflexions sobre la moral i el poder dels diners com a corruptor dels poders fàctics i del poble pla, que encara valen com  a reflexió sobre l'actualitat. Es tracta, com ja us anunciàvem en la darrera entrada del blog, de La visita, un clàssic modern que potser encara no ha tingut el reconeixement merescut.


L'autor ha ideat l'obra com un conte cruel sobre les misèries de l’ésser humà. Aquesta farsa ens mostra el joc pervers entre manipulador i manipulats i l’enorme poder dels diners, capaços de comprar la moral, la justícia i la vida o la mort. Perquè, encara que molts ciutadans es neguen en principi a acceptar-ho, tot té un preu. Aquesta comèdia tràgica deshumanitza els personatges fins a l'extrem de transformar-los en massa a través, per exemple, d'actituds tan simples com l'adquisició hipotecada d'objectes personals -les sabates noves- o de propietats que assenyalen la millora d'un determinat estatus social -el cotxe o la campana nova de la catedral. 

Entre els encerts de la representació, podem destacar la il·luminació en alguns quadres de gran bellesa plàstica com el que es produeix en obrir el teló amb les figures quietes, el dels arbres del bosc, el dels ciutadans armats o el de l'ajusticiament del botiguer. Aquests elements artístics tan especials -com quadres- estan sempre presents amb molt d'encert en el teatre de Ramon Moreno i d'Amparo Pedregal.

És també significatiu el reforç musical per al moviment de les masses; així com la gestualitat dels personatges corals que, en ocasions, esdevenen una al·legoria de la manipulació i la falta de personalitat.



Aquesta història de venjança, rancúnia i justícia poètica està escrita amb cinisme i, per això, és representada com una caricatura malvada de la societat moderna. El to exagerat, que resulta difícil de mantenir, n'és una prova. L'altra, l'audàcia per donar per satisfetes les ambicions de tot un poble que vivia en la misèria. La tercera, la progressió de les diferents escenes que en formen el conjunt de l'obra per remoure les entranyes del públic en veure com el botiguer, a qui volien fer alcalde, va adquirint consciència del mal que va fer en el passat i de l'abús dels seus conciutadans, que, en primer lloc, semblaven voler protegir-lo a canvi de la seua renúncia als diners i, després, manifesten el contrari amb la seua acceptació que els inclou dins de la massa que el podria executar. 



Paula Santana (la rica Clara Zachanassian), Claudi Ferrer (l'amant casat amb la botiguera) i Emili Chaqués (alcalde) fan un treball interpretatiu impecable en un registre gens còmode pel seu poc realisme i la seua difícil aproximació al que podríem denominar com a farsa expressionista. Però no són només aquests personatges els que destaquen per la seua presència en escena i pel pes dins del relat; també hi ha els secundaris, actors i actrius, que han construït el seu personatge sobre la farsa (la dona de l'alcalde -Enri Sánchez-, la metgessa -Carme Aguado-, el sargent -Rosa Navarro-, la mestra -Paula Úbeda-, el fill dels botiguers -Pau Cerdán- o els múltiples marits de Clara representats per Josep Vicent "Moro" que tenen una gran dificultat que no sempre es pot mantenir al llarg d'una hora i mitja d'espectacle. La resta dels personatges tenen la gràcia i la virtut de funcionar com a grup comparsa en diverses ocasions i mantenir la gestualitat a la manera dels personatges d'una pintura i el moviment harmònic com en una coreografia en la qual no falta detall. El contrapunt, el sentit de l'humor dins de la farsa, el donen elements cridaners com per exemple els dels presos -Robert Alberola i Enric Muñoz- que fan de criats servils de l'estrambòtica, venjativa, minusvàlida, capriciosa i rica Clara.


En definitiva, un espectacle que cal veure per la crítica que conté, per la interpretació, per la direcció artística, per la funcionalitat del decorat i pel lirisme del text. Això sí, s'ha de veure en clau de farsa, com Friedrich Dürrenmatt, l'autor de La visita de la bella damael text en què s'ha basat La visita, el va concebre.

divendres, 6 de juliol del 2018

L'EMT de Silla estrena 'La visita'


Demà estrena al Teatre Micalet de València la Companyia de l'Escola Municicpal de Teatre de Silla. Enguany ens ofereixen l'espectacle La visita, basat en un text de Friedrich Dürrenmatt: La visita de la bella dama. Es tracta d'una farsa molt interessant que juga amb la foscor i allò grotesc de la condició humana. Només hi estarà en cartell dissabte 7 i diumenge 8 de juliol.



Ramon Moreno i Amparo Pedregal es fan càrrec, una vegada més amb encertada mà, de la dramatúrgia i de la direcció de l'espectacle que posa en escena el treball i l'actuació de Carme Aguado, Amy, Robert Alberola, Isabel Ayala, Inma Contreras, Maite Grancha, Marina Cerdán, Pau Cerdán, Daniel Chanzá, Emili Chaqués, Claudi Ferrer, Sergio Gil, Xavi Giner, Aitana Miralles, Josep Vicent “Moro”, Arianne Muñoz, Enric Muñoz, Rosa Navarro, Sandra Pérez, Gema Peiró, Eva Romaguera, Enri Sánchez, Paula Santana, Jose Sebastiá, Laura Segura, Juan Antonio Tovar i Paula Úbeda. Com ve sent habitual, la Companyia treballa un text amb un transfons social important que tracta sobre la venjança i ens fa reflexionar sobre el poder i sobre la mort. L’espectacle ha aconseguit un inquietant equilibri entre l’humor negre, la sàtira social i la tragèdia que sorprendrà i seduirà l’espectador molt probablement. 



L'argument de l'obra se centra en el conflicte moral que es planteja a Güllen, una ciutat del Centre d’Europa, arruïnada pel tancament progressiu de les seues indústries i que ha vist arrossegats els seus habitants a viure miserablement. 


Els habitants de la ciutat preparen esperançats la visita d’una antiga conciutadana emigrada fa més de quaranta cinc anys, Clara Zachanassian, que ha esdevingut la dona més rica del món. Creuen que ella, amb els seus diners, pot impulsar l’economia i fer prosperar novament la població que l’ha vista nàixer. 


La vella dama està disposada a fer una donació de mil milions amb una condició, que algú de Güllen done mort a l’home que la va abandonar, embarassada, en la seua joventut. Això planteja un conflicte amb els principis morals de la comunitat ja que aquest home és ara un veí molt apreciat del poble i que està a punt de convertir-se en el seu alcalde.


Amb la garantia que ens ofereix el treball d'aquesta companyia i la direcció de Ramon Moreno i d'Amparo Pedregal, només puc recomanar-vos que entreu en el web del teatre i reserveu l'entrada; només seran dos dies i, a ben segur, eixe moviment d'actors que tan bé es resol en escena, haurà mogut també fora del teatre les seues amistats i família perquè, si no els han vist encara, no es perden la representació de demà i del diumenge. 

dimecres, 27 de juny del 2018

Titzina estrena hui al Teatre Micalet 'La Zanja'

En La Zanja estan presents la cobdícia i l'enfrontament entre dos móns antagònics que es retroalimenten l'un de l'altre quan el motor és l'avarícia que mou les persones per aconseguir l'or o una riquesa fàcil i de ràpida adquisició, a la llarga tan empobridora fins i tot a nivell personal.

Un mural frontal ens recorda una mena de laberint a manera d'estrats verticals construïts pel terreny; mentre que, en el plànol horitzontal, unes estores d'aparença senzilla ens recorden el moviment de terres que requereix la recerca de l'or en aquella mina. Cada estora permet mostrar la cara i el revers d'aquella terra al temps que la suma de totes va configurant un paisatge de monticles que hom aprofita per ocultar els objectes quan no han d'estar a la vista del públic. Aquest mateix moviment de terres ens remet a un altre moviment: el de les consciències de les persones del poble que veuen l'oportunitat de medrar mentre l'alcalde i altres ciutadans es mostren defensors del mode de vida que tenia la comunitat abans que aquell nouvingut, que tantes promeses els fa, arribara al poble per reproduir la situació que, des de Pizarro i Atahualpa, tantes vegades s'ha produït en la història d'aquelles comunitats i que ha trencat l'harmonia de les persones, ha empobrit la seua forma de vida i ha esquilat les riqueses que hi havia ocultes a la seua terra.

El transfons de l'explotació històrica dels recursos de Sud-Amèrica per part de països de l'anomenat Primer Món no és nou. En aquesta ocasió es concreta a les mines d'or del Perú i, en alguns moments, ens recorda el discurs d'Eduardo Galeano en aquell memorable llibre seu: Las venas abiertas de América latina.

L'actuació de Diego Lorca i Paco Merino no és gens fàcil perquè representen diferents personatges alhora i l'espectador tan sols els reconeix per algun detall del vestuari, la modulació de la veu i el context que inclouen els propis diàlegs. Un gran esforç que requereix professionalitat i saber fer.

Titzina representarà aquesta tragicomèdia, escrita i dirigida també per Diego Lorca i Paco Merino, entre el 27 de juny a l'1 de juliol, al Teatre Micalet de València. L'obra, que va ser estrenada el darrer 1 de desembre de 2017 a Cerdanyola del Vallés, es representa en castellà.



Dramatúrgia, repartiment i direcció: Diego Lorca i Pako Merino
Disseny de so: Jonatan Bernabeu
Composició musical: Jonatan Bernabeu
Disseny il·luminació: Albert Anglada i Diego Lorca
Disseny escenografia: Titzina
Construcció escenografia: Núria Espinach i Escenograes Castells
Vestuari: Núria Espinach
Producció: Titzina
Companyia: Titzina
Argument: Miquel, tècnic d'una multinacional minera, arriba a una explotació de la companyia a Sud-amèrica. Alfredo (l'alcalde) i la seua comunitat esperen al nou “descobridor”. Es produeix de nou la trobada de dos móns i les diferents formes d'entendre la vida. Les ambicions, oportunitats i conseqüències de la implantació de la mina marquen el futur del poble i les relacions entre veïns. La història de l'encontre de Pizarro i Atahualpa durant l'època de l'arribada dels espanyols a Amèrica determinarà el destí dels protagonistes.



Dossier en pdf sobre l'obra.

divendres, 8 de juny del 2018

"Maleïda tardor"

De nou, el Teatre Micalet ens sorpén amb teatre fet per valencians i amb un criteri de qualitat. Aquesta vegada amb un tema dur que trasbalsa i corprèn l'espectador. L'obra, Maleïda tardor, va ser estrenada en castellà, Maldito otoño, amb èxit de crítica i públic. Ara el grup està a punt de viatjar cap a Sevilla on es lliuraran enguany el Premios Max, confiem que el Millor espectacle revelació i la Millor autoria revelació siga per a La SubTerránea.



Preparar-se per a la mort o per a la vida? Maleïda tardor

Ningú no ens ensenya a viure ni a morir; aprenem a colps del destí. I la mort, més que no la vida, esdevé un tema tabú del que ningú no pot escapar. Tot comença amb aparent il·lusió i un dia acaba amb relativa tristor. I què ha passat entre eixe primer alè de vida i el darrer sospir? Pel mig hi ha hagut un relat, un ball, la paraula que et transporta d'un estat a un altre i trenca amb el tabú.

Lucía Abellán, Ester Martínez i Lucía Sáez defensen un text complicat, carregat de reiteracions, de situacions semblants que mai no acaben de ser iguals que les anteriors. Tot canvia i el temps, el pas del temps, s'encarrega de projectar una figura diferent en cada punt d'aquell relat: mai no som els mateixos, només ens assemblem. La mort, el pas del temps i el ball transformen el projecte de la vida.



És per això que ens trobem, potser, amb un escenari (La SubTerránea) quasi buit on els ceps i aquells fragments de sarment secs han perdut el seu arrelament a la terra i les fulles han esdevingut pàmpols inerts que decoren el terra. I aquestes tres dones que dialoguen o juguen a contar una història, adoben tot això amb imatges carregades de força que emergeixen d'entre la foscor, amb una il·luminació (Diego Sánchez) de ciris que dibuixen els personatges i els centren, generalment, amb l'ús de la paraula. La música amb aquella alegria de la postguerra permet dibuixar el ball, insinuar la vida i la recerca de l'alegria, del sexe, de la diversió, del vi; però no deixa de ser un ball que viu el present amb una certa temor del demà incert.

Paco Zarzoso dirigeix l'obra com acostuma, amb rigor i precisió. No obstant això, no vull deixar de banda un aspecte millorable, el llenguatge. Sé que és el primer dia que l'obra es representa en valencià i que millorarà en la dicció i en les expressions que encara tenen el pes de la representació en castellà; d'aquesta manera l'espectador se sentirà més prop dels personatges i del subtext.

Molta sort als Max!



divendres, 1 de juny del 2018

"Ligeros de equipaje" del Centro de Producción Teatral Viridiana al Micalet



Ligeros de equipaje. Crónica de la retirada es presenta al Teatre Micalet de València fins al diumenge 3 de juny. L'obra, avalada sobrerament amb les nominacions i premis obtinguts des de 2014, se centra en el relat entre un avi i un nét sobre l'experiència viscuda, camí de la frontera pirenenca, durant la retirada del front i el posterior exili en els camps de concentració francesos que patiren milers d'espanyols que havien lluitat a favor de la segona República.



Amb un vestuari senzill i humil al que els actors en trauen molt de partit i un decorat aparentment casolà (una estora i uns baguls que fan les vegades de llit, taula...), la Companyia Producciones Teatrales Viridiana aconsegueix una posada en escena impecable on el reforç de l'audiovisual, que es projecta sobre diferents objectes (llençols, maletes, baguls, teló de fons), aconsegueix recrear espais i persones en eixe continu joc entre el passat i el present, entre la memòria i el present dels qui patiren la Guerra Civil.



L'actuació brillant de Javier García i Pedro Rebollo dóna vida al magnífic text de Jesús Arbués, creat a partir de retalls de la memòria de tantes persones com visqueren en circumstàncies similars la despossessió absoluta de béns i llibertats tant ací a Espanya com posteriorment a França en camps de concentració com el d'Argelès. El mateix Arbués dirigeix l'obra i genera, en ocasions, el clima de tensió angoixant de les presons, el control policial o la fugida lluny de casa i de la família.


L'encert de començar l'obra en l'espai on viu l'avi, l'actualitat, i el desig del nét de conéixer les batalles del iaio, el passat, permet un joc que s'alterna i ens fa conscients de la necessitat de recuperar la paraula de tanta gent callada durant anys, la necessitat de seguir reivindicant la memòria històrica per aclarir el context en què es produí la guerra i les actuacions posteriors durant la postguerra: la necessitat de fer justícia sobre els qui van ser silenciats.

A poc a poc la conversa esdevé l'element de la recuperació dels espais de la memòria del personatge, tan comuns a d'altra gent que ho perdé tot, i l'espectador contempla la realitat d'escenes ben distintes, però molt comunes, que han anat sent contades pels propis testimonis amb qui degué parlar l'autor i a partir dels quals degué crear l'obra: l'enfrontament entre germans, la fam i la misèria, la pèrdua de la identitat...  Cada vegada van quedant menys persones vives que puguen explicar aquells horrors que patiren en primera persona i és per això que també l'obra esdevé el seu testimoni, el record necessari per no repetir els errors.

Un element extern a l'obra adquireix un gran sentit en aquesta ocasió: el web de la Companyia on, a més de fotografies i informació sobre el grup teatral, us trobareu un quadern pedagògic que permet treballar amb els més joves el context a què referència aquesta magnífica producció.

No us la perdeu; només estan quatre dies.



PREMIS:
- Premi Millor Espectacle de Sala. Fira de Teatre de Castella i Lleó. 2014
- Candidat a la Millor Direcció. Premis MAX 2015
- Espectacle recomanat per Red Española de Teatros Públicos 2014

dimecres, 23 de maig del 2018

'Tourmalet' per COMPANYIA Groc Teatre

Tourmalet es representa sobre un escenari senzill i efectista, que ens recorda algunes de les carreteres de muntanya per on transcorre la part més difícil d'una cursa ciclista, amb pintades sobre l'asfalt dels  noms dels ciclistes més emblemàtics als qui els aficionats volen animar. Héctor Fuster, Guille Zavala i Robert Roig defensen l'obra a manera d'esprint que pretén repassar, amb el joc, alguns esdeveniments i la vida de tres corredors mítics per a la història del Tour de França.

La finalitat d'aquest repàs per la memòria? Demostrar com  i per què esdevé mítica una cursa quan es planteja passar per la mítica muntanya del Tourmalet, una de les metes en alt que dóna nom a l'obra i que simbolitza la dificultat, l'esforç i el sacrifici que els corredors han de fer durant els dies que dura la famosa prova francesa.

Aquest repàs, a manera de retrospectiva de la memòria del Tour, no és més que la metàfora de la vida que la Companyia Groc Teatre representa a partir del desig de tres germans que se'n pugen a la bicicleta per entrenar i posar les seues esperances, ja frustrades en el cas dels dos germans grans, en el triomf que els podria portar algun dia a la glòria!

L'obra representa també un homenatge al sacrifici de tres dels hòmens que practicaren aquest esport, dur i poc reconegut, amb moments d'ombres i de glòria. Els tres germans ens recorden algunes de les penalitats que hagueren de passar aquests tres corredors (Luis Ocaña, Raymond Poulidor i Gino Bartali) mentre competien.

La podeu contemplar del 23 al 27 de maig al Teatre Micalet de València. Per tant, només fins al proper diumenge.


No us perdeu aquest relat dels tres germans que afronten amb valor la vida però, com els ciclistes durant la cursa, amb caigudes i recuperacions.

Fitxa tècnica

Text i direcció: Miguel Ferrando Rocher 
Actors: Héctor Fuster, Guille Zavala i Robert Roig
Companyia: Groc Teatre

divendres, 18 de maig del 2018

"Els nostres", un espectacle compromés

El text en què es basa la darrera coproducció de l'Institut Valencià de Cultura i la Diputació de València, ‘Els nostres’, és el producte del treball compartit entre Xavier Puchades, Patrícia Pardo, Begoña Tena i Juli Disla, quatre dels autors valencians, que escriuen en valencià, amb gran prestigi dins l'escena valenciana actual. Es tracta d'un text que, de manera decidida i crítica, tracta el tema de l'èxode forçat, de l'abandonament de milers de persones de les seues llars, espantades per l'horror d'una guerra o per la persecució injusta exercida per qui té el poder. Són persones que s'han vist espoliades i, posteriorment, deixades de la mà de Déu i abocades al conflicte que se'ls presenta mentre esdevenen o no "refugiats polítics" en altre països.


La tragèdia de migrar, de canviar d'espai, de casa i de cultura després de sobreviure a la travessia a peu al llarg de diferents països o en pastera a través del Mediterrani, no acaba en tocar terra europea; l'èxode, moltes vegades, continua per diferents països del continent europeu. I tot aquest drama s'esdevé mentre la hipocresia dels rics sotmet al poder de les màfies als més pobres, a aquells que ho han perdut tot mentre uns i altres continuen fent el seu negoci transportant tot tipus de mercaderies en un món globalitzat.

Els nostres es presenta amb un text apropiat, però la visió de l'espectacle es fa en algun moment previsible; és ací on crec que des de la dramatúrgia i la direcció s'hagués pogut treballar més la síntesi d'algunes escenes perquè l'espectacle no fora tan llarg.

El muntatge, amb unes pantalles i una escenografia espectaculars, formada per concertines o pels contenidors que trasllada un vaixell des del port d'Hamburg fins més enllà del canal de Suez, sorprèn per la pressió que traspua en aquella mena d'espai que va tancant-se i oprimint el capità i els mariners que han passat per alt els cossos que suraven sobre l'aigua i a la resta d'emigrants que ocupaven una pastera a la deriva.

L'acompanyament musical mesurat contribueix a generar una atmosfera apropiada; així com el vestuari, sobri o excessiu quan cal, que permet a l'espectador visualitzar amb facilitat els tipus que representen actors i actrius des del començament de l'obra.

Vist un a un cada element que configura l'obra, el resultat és sorprenent i no obstant això, es percep massa el pas del temps en la butaca; com us he dit abans l'obra es fa una mica llarga.

I per què? Ens hem acostumat a espectacles de curta durada i no som capaços de gaudir de les poc més de dues hores i mitja que dura l'espectacle? Potser sí, però també és cert que, de vegades, hom peca d'exhaustiu quan es vol repassar cadascuna de les arestes d'un mateix problema, tots aquells esdeveniments importants que ens permeten l'anàlisi d'un mateix conflicte: el d'una Europa que defuig la solidaritat quan per davant cal posar els negocis. No podem oblidar que, en el drama de la migració, molts d'aquells moments que es representen ja estan en el subconscient de l'espectador actual. 

Foto: À punt

Dit això, que no deixa de ser molt subjectiu, Els nostres és un espectacle del que no podem prescindir com a espectadors i que convé anar a veure perquè és una producció de qualitat, feta i defensada per valencians, amb uns diàlegs molt punyents, on els actors i les actrius, de forma coral i individualment, estan encertats en la defensa dels seus papers i, sobretot, perquè obliga l'espectador a reflexionar sobre aspectes d'actualitat que requereixen d'una actitud crítica per part de tots.

Cal felicitar L'IVC i la Diputació per apostar per altres tipus de teatre que no són tan comercials però sí imprescindibles. El teatre és un instrument carregat de força i que va també més enllà de la pura diversió, per això aquest text i aquesta obra vénen a remoure algunes consciències i es fa d'imprescindible visió des de molts punts de vista. Us en diré només tres:

1. Es tracta d'un espectacle fet des de València però exportable a qualsevol altre lloc per la seua qualitat.

2. És un muntatge que va directe a les emocions.

3. Tracta un tema necessari i colpidor que preocupa part de la societat i deixa al descobert la mentida de la solidaritat europea i aquella fraternitat que tant canta l'Oda a l'alegria que ha esdevingut la targeta de presentació dels països que volen promoure els ideals de pau, llibertat i solidaritat. És clar que, tal com va, els "invisibles" hauran de buscar l'alegria, com diu Miguel Ríos en la seu Himno de la alegría,  "més enllà de les estrelles" perquè, en aquesta terra, encara ho tenen difícil.

dijous, 17 de maig del 2018

Àries de reservat al Teatre Micalet

Fitxa artística

Dramatúrgia i direcció: Marc Rosich
Intèrprets: Elena Martinell (soprano) i Glòria Garcés (piano)
Espai escènic i vestuari: Joana Martí
Il·luminació: Ángel Puertas
Moviment coreogràfic: Roberto G. Alonso
Producció: Elena Martinell i Glòria Garcés
Coproducció: Temporada Alta 2017
Estrena a València: del 17 al 19 de maig al Teatre Micalet de València

Si us agrada, ni que siga un poc l'òpera, teniu una cita al Teatre Micalet de València amb Àries de reservat. Si busqueu entreteniment per al cap de setmana, més encara: riureu d'una història esbojarrada que coincideix en el plantejament inicial del "Mecanoscrit del segon origen" de Manuel de Pedrolo.


En aquest muntatge està molt present la ironia i la bellesa tan pròpies del treball del director Marc Rosich qui, en el camp de la direcció escènica musical, és membre fundador de la companyia d’òpera de butxaca La Trattoria Lirica, (Il Geloso Schernito de Pergolesi) i ha dirigit els espectacles 4 Stagioni i la versió de Don Giovanni del titellaire Pepe Otal.

En l'espectacle, la veu de la soprano Elena Martinelli i la música de la pianista acompanyant, Glòria Garcés, van creant un ambient que genera la trama i l'argument d'aquesta arriscada opereta còmica, que alterna, per fer l'explicació del drama que viuen les protagonistes, la paraula amb el cant de les diferents àries. 


Just quan s'acaba el repertori de l'espectacle que havien preparat, les dues protagonistes es trauen la vena i descobreixen davant seu un paisatge dantesc; és ací on la selecció musical deixa de ser banal i l'ordenació de les diferents àries reforça en paral·lel l'argument de l'obra. Els esdeveniments que es produeixen en la Sala reservada per passar la Nit de Cap d'Any altera l'estat d'ànim que travessen les protagonistes després de les campanades de mitjanit. Serà, aleshores, quan les noves àries explicaran a l'espectador l'estat d'ànim d'unes dones atrapades en un espai quasi diàfan sense massa aliments ni possibilitats d'eixir-se'n fàcilment. Només la música les allibera de les tensions, igual com les ha lliurades de la mort.

La comicitat, dins del drama que es viu, naix de la ironia de la situació i de la sobreactuació de la cantant, tan pròpia del teatre de l'òpera, que rep el contrapunt de la gestualitat de la seua pianista, qui posa en dubte el trellat d'alguns plantejaments de la seua companya i les seues decisions; encara que, musicalment, està sempre al servei absolut de la diva. Tot i tenir una veu preciosa i saber-ne de música, la falta d'ortodòxia en les seues interpretacions com a cantant i pianista, respectivament, és un element més de l'actuació d'aquestes dues excel·lents artistes que desencadena el divertiment. 





dijous, 10 de maig del 2018

Alpenstock fins al 13 de maig al Teatre Micalet


Des de hui es representa al Teatre Micalet de la ciutat de València Alpenstockuna farsa carregada d'humor negre, una caricatura sobre els costums de la "dreta d'ordre", el racisme i el masclisme, massa presents encara a Europa. 



L'obra, del dramaturg francès Rémi de Vos (Dunkerque, 1963),  es representa en clau d'humor; els personatges actuen com a ninots dins d'una casa de nines on el rosa és el color dominant per mostrar l'imperi de la nina, la dona esclava que se sotmet amb goig als desitjos del mascle autòmata. El text, defensat per la companyia Obskené i dirigit per Ricard Soler Mallol, situa l'espectador davant un espill en mostrar-li la cara bruta de la família feliç; és ací on rau l'interés del text, quan cauen les caretes i es qüestionen aquells espais d'ombres i misèria que conformen la realitat social i cultural d'una dreta aparentment amable que imita l'estil de vida americà de l'American way of Life.

L'encert de la metàfora de la neteja domina tota l'obra: la higiene de la casa, la higiene personal i, especialment, la neteja de  l'estranger, persones no desitjades.


Una actuació molt encertada, en una estètica entre el còmic i el dibuix animat, amb un ritme trepidant i amb tocs de musical que us entretindrà. Una excel·lent actuació del trio d'actors, format per Enric Cambray, Lara Salvador Peydro i Armand Villén, amb unes interpretacions no gens fàcils entre el clown i la comèdia de l'art que es dispara a la manera d'un espectacle de titelles en les persecucions del final de l'obra.



Si no voleu que us ho conten, doneu-vos pressa; només estan fins al diumenge 13 de maig.

dissabte, 5 de maig del 2018

Davant l'estrena de "Els nostres"

Ens arriba la informació de la propera estrena de l'IVC Arts Escèniques que volem compartir i comentar 
perquè ens genera molt bones expectatives.

Entre el 16 i el 27 de maig s'estrenarà al Teatre Principal de València l'obra Els nostres, escrita per Xavier Puchades, Patrícia Pardo, Begoña Tena i Juli Disla, quatre noms significatius en el teatre actual valencià. La direcció corre a càrrec d'Eva Zapico, un altra veu de prestigi de l'escena valenciana.

El títol ja ens crea una certa expectativa. Els nostres què? Els amics o els enemics? Els opressors o els alliberadors? Els germans o estranys? Els estrangers o els refugiats? Qui són els nostres? Els que tenen recursos per arribar còmodament i instal·lar-se en un país lluny de la guerra? Els qui no creen conflictes aparentment perquè tenen diners per viatjar allunyats del control de les màfies? Els qui necessiten de la solidaritat dels germans de la Mediterrània nord?... 

Em venen al cap milers de preguntes en un tema tan d'actualitat i que genera tanta ràbia veient l'acció hipòcrita de determinats governs europeus que parlen dels refugiats, però entrebanquen quan no impedeixen l'acció d'activistes i ONGs que lluiten per salvar vides en una mar que s'està convertint en el cementiri de milers de germans que pateixen l'exili ocasionat pel terror de les guerres. L'obra i el tema prometen perquè "Els nostres dibuixa un recorregut pels diferents llocs, al voltant de la mar Mediterrània, allà on està produint-se un èxode massiu de persones que fugen de la guerra, de la fam i de la por.
Els nostres mostra aquelles persones que pateixen el conflicte i a les que el construeixen i el sostenen. 
Els nostres parla de la pèrdua dels béns i de la mateixa identitat en una Europa acomodada i egoista, experta a mirar cap a l’altre costat".



«Quantes vegades necessita la gent d’Europa escoltar el que està passant? Quants periodistes viuen del nostre patiment? Quants diners paga una televisió per emetre un documental sobre nosaltres, els refugiats no refugiats? Quant cobra un escriptor per descriure la nostra desgràcia? Quant cobra l’obrer que posa la tanca que ens manté presos en estos camps?».

Davant de totes aquestes preguntes, de tant de dubte, només queda desitjar que alguna persona d'ells arribe al seu destí, un destí més just que els camps de refugiats i per això el desig, l'esperança: «Arriba a França, filla meua, i furta’ls un poc d’eixa riquesa.»

N'estarem atents a l'estrena.

dilluns, 23 d’abril del 2018

Feliç Sant Jordi amb llibres, flors, estima i llibertat!



Feliç dia a totes les princeses que volen muntar a cavall, que no esperen avorridament a ser salvades i que es mengen a queixalades la rosa de massapà! Feliç dia a tots els cavallers que saben més i volen més que tacar-se de sang, que són creatius i nobles amb sí mateixos i que es deixen salvar quan els fa falta! Feliç dia a tots els dracs que lluiten per trobar el seu lloc al món, que repten els prejudicis del seu entorn per a redescobrir-se i oferir tot el que duen dins! Feliç dia a totes les persones que gaudint de qui són i d’on vénen segueixen obertes a pensar –en gran i en veu alta- el lloc cap a on volen anar!


divendres, 23 de març del 2018

El comediant de la companyia Cascai Teatre al Micalet

Ahir divendres s'estrenà al Teatre Micalet de València l'obra El comediant, l'últim espectacle de Marcel Tomàs, un clown polifacètic que, en una successió de gags, una barreja fantàstica i surrealista d'accions, que van des de la cançó al mim, posa al davant del públic les contradiccions entre la realitat i la ficció de la societat actual; sovint l'una supera a l'altra. 


Al més pur estil del cabaret, en col·laboració amb Toni Escribano, Marcel Tomàs interpel·la el públic i el fa participar en un espectacle que pretén que l'espectador s'ho passe bé. La complicitat amb el públic, a qui Marcel s'adreça, llença somriures i proposa ginys enginyosos, permet que l'espectacle vaja de la relaxació a la pròpia teràpia contra les tensions del dia a dia.

 


L'argument, el seu fil conductor, se centra en les dificultats habituals en la vida d'un comediant i es planteja des de la pròpia “autobiografia”: aquell xiquet que volia ser còmic de gran. Les estratègies del comediant permetran concretar com s'ha esdevingut aquesta afirmació al llarg del temps i mostrar la construcció del seu personatge sobre el desig de la modernitat: "ser comediant dels que no porten el nas roig ni la roba estrafolària". És clar que els desitjos no sempre es fan realitat però si voleu saber si Marcel ho aconsegueix, haureu de passar pel teatre on l'audiovisual, la farsa i el discurs del clown estan elaborades amb justa mesura, mestria i professionalitat.

  

Una ocasió per passar una estona ben agradable al teatre i veure el bon treball de Marcel Tomàs, un enginyós i divertit còmic que gaudeix d'un prestigi merescut.



Fitxa artística

Creació: Marcel Tomàs i Susana Lloret
Direcció: Marcel Tomàs
Intèrprets: Marcel Tomàs i Toni Escribano
Companyia: Cascai Teatre
So i iI·luminació: Gerard Canadell i Albert Mosoll
Producció: Cascai Teatre


dijous, 8 de març del 2018

Un 8 de març que fa camí

Cançó de fer camí



Mireia Vives, Borja Penalba, Berta Iñíguez i Ovidi3


Vols venir a la meva barca?
—Hi ha violetes, a desdir!
Anirem lluny sense recança
d'allò que haurem deixat aquí.

 Anirem lluny sense recança 
—i serem dues, serem tres. 
Veniu, veniu, a la nostra barca, 
les veles altes, el cel obert. 

 Hi haurà rems per a tots els braços 
—i serem quatre, serem cinc!— 
i els nostres ulls, estels esparsos, 
oblidaran tots els confins. 

 Partim pel març amb la ventada, 
i amb núvols de cor trasbalsat. 
Sí, serem vint, serem quaranta, 
amb la lluna per estendard. 

 Bruixes d'ahir, bruixes del dia, 
ens trobarem a plena mar. 
Arreu s'escamparà la vida 
com una dansa vegetal. 

 Dins la pell de l'ona salada 
serem cinc-centes, serem mil. 
Perdrem el compte a la tombada. 
Juntes farem la nostra nit.

divendres, 2 de març del 2018

'Crit' celebra les 200 funcions de l'Espill al Teatre Micalet

Crit Companyia de Teatre representa fins al proper diumenge 4 de març la seua obra Espill al Teatre Micalet de València. Aquesta és una bona ocasió per conéixer i gaudir d'un clàssic de la literatura medieval valenciana que no us podeu perdre.




Amb una clara intenció didàctica, l'obra comença amb una actriu i un actor, dos personatges del segle XXI, que ens confessen les seues intencions històriques i culturals: mostrar un resum de L'espill, l'obra de Jaume Roig, a través de l'argument de la novel·la. 

Per acomplir el que pretenen, tot seguit, es produeix la transformació de Daniel, l'actor, en un vell que es disposa a contar-nos la seua mala experiència amb les dones. Anna, l'actriu, que no ha canviat encara de registre, es disposa a explicar-nos la maldat amb què aquest home les retrata. Aquest és un aspecte important de les intencions iròniques que descobrirem amb la pròpia representació i perquè Crit s'ha decantat per una determinada tria de versos que els permeten donar una idea global de l'obra. 



Aquell home gran, amb una transformació senzilla feta amb el canvi d'una bufanda, esdevé el jove que fou foragitat de casa per sa mare a la mort de son pare i, anys després, contrau matrimoni en distintes ocasions sense massa èxit. Anna, mentrestant, representa altres personatges, especialment i una darrere d'altra, les diferents dones amb qui es casà el protagonista, i Salomó, el personatge amb qui somià ell per justificar la maldat de totes les dones.

Per demostrar tot el que diu sobre la dona, el personatge inclou també aspectes que presencià o visqué al llarg de la seua vida, alguns tan macabres com el relat de les pastisseres de París que servien carn humana o la del llaurador que li clava la rella ardent pel sexe (lo camp seu) a la dona com a càstig i venjança pel seu adulteri. Aquests actes, per increïbles i per tan esgarrifosos com són, esdevenen de vegades còmics davant l'espectador que percebrà com cap dona mai no és ben vista ni pel seu aspecte ni per la seua condició. 

L'amor i el dolor esdeven les dues cares d'una mateixa moneda, la imatge que es reflecteix en un espill. I per aconseguir que l'espectador entre en la història plenament, a manera de joglars, els dos actors compten amb recursos ben comptats i senzills que els obliguen a explotar les seues veus i la seua art dramàtica. Amb un decorat senzill, un vestuari ajustat i una il·luminació molt ben dissenyada, actor i actriu van construint el seu discurs i fent-nos creure els personatges que representen, algunes vegades també a ritme de rap, altres amb cançons que ens recorden el metre i el ritme de les que es feien a l'època. 

Aquest últim aspecte, el musical i l'histrionisme amb què es diuen alguns fragments del text o el didactisme que s'empra en altres ens fa pensar en els origens de l'obra, allà pel 2009, en què el públic a qui anava destinada l'obra era el juvenil, els estudiants i lectors de l'obra de Jaume Roig. Ara, anys després, l'enriquiment que ha experimentat la representació i el guany que dóna l'escenari es mereix la vostra visita abans que diumenge acabe aquest tast de quatre representacions que es faran per celebrar la que ahir dijous va fer el nombre de dos-cents.



Per entendre bé l'obra de Jaume Roig cal situar-la dins del context històric, l'Edat Mitjana, en què va ser escrita; la misogínia era un recurs literari habitual i la visió de la dona acabava sovint sota el tamís de la culpabilitat atorgada a Eva, aquella que, en el context cristià, portà el pecat al món. 

Com aquesta misogínia és producte de la incultura i la barbaritat de l'època, Daniel i Anna, defensant el text escrit per Anna Marí amb gran mestria, inclouen aquell aspecte irònic tan necessari perquè s'entenga bé el text de Jaume Roig en els nostres dies i les nombroses barbaritats que inclou la novel·la. A més, a través del breu debat que ofereixen acabada la representació, fan veure com, en l'actualitat, encara hi ha actituds que perjudiquen les dones com és cobrar diferents sous per un mateix treball.

En resum, una obra important de la literatura valenciana, representada magistralment per CRIT Companyia de Teatre al Teatre Micalet fins al diumenge 4 de març. Últimes representacions que es valen la pena. Si el cinema fa grans algunes novel·les, el teatre no es queda enrere en aquesta ocasió i us farà un tast per entendre Jaume Roig i la seua novel·la 'Espill o llibre de les dones'.

I els qui voleu recordar algun dels fragments que heu vist podeu visitar aquest enllaç que acaba amb un breu debat amb alumnes a la Biblioteca Valenciana de Sant Miquel dels Reis.