Àries de reservat al Teatre Micalet

Fitxa artística

Dramatúrgia i direcció: Marc Rosich

Intèrprets: Elena Martinell (soprano) i Glòria Garcés (piano)

Espai escènic i vestuari: Joana Martí

Il·luminació: Ángel Puertas

Moviment coreogràfic: Roberto G. Alonso

Producció: Elena Martinell i Glòria Garcés

Coproducció: Temporada Alta 2017

Estrena a València: del 17 al 19 de maig al Teatre Micalet de València

Si us agrada, ni que siga un poc l'òpera, teniu una cita al Teatre Micalet de València amb Àries de reservat. Si busqueu entreteniment per al cap de setmana, més encara: riureu d'una història esbojarrada que coincideix en el plantejament inicial del "Mecanoscrit del segon origen" de Manuel de Pedrolo.

En aquest muntatge està molt present la ironia i la bellesa tan pròpies del treball del director Marc Rosich qui, en el camp de la direcció escènica musical, és membre fundador de la companyia d’òpera de butxaca La Trattoria Lirica, (Il Geloso Schernito de Pergolesi) i ha dirigit els espectacles 4 Stagioni i la versió de Don Giovanni del titellaire Pepe Otal.

En l'espectacle, la veu de la soprano Elena Martinelli i la música de la pianista acompanyant, Glòria Garcés, van creant un ambient que genera la trama i l'argument d'aquesta arriscada opereta còmica, que alterna, per fer l'explicació del drama que viuen les protagonistes, la paraula amb el cant de les diferents àries. 

Just quan s'acaba el repertori de l'espectacle que havien preparat, les dues protagonistes es trauen la vena i descobreixen davant seu un paisatge dantesc; és ací on la selecció musical deixa de ser banal i l'ordenació de les diferents àries reforça en paral·lel l'argument de l'obra. Els esdeveniments que es produeixen en la Sala reservada per passar la Nit de Cap d'Any altera l'estat d'ànim que travessen les protagonistes després de les campanades de mitjanit. Serà, aleshores, quan les noves àries explicaran a l'espectador l'estat d'ànim d'unes dones atrapades en un espai quasi diàfan sense massa aliments ni possibilitats d'eixir-se'n fàcilment. Només la música les allibera de les tensions, igual com les ha lliurades de la mort.

La comicitat, dins del drama que es viu, naix de la ironia de la situació i de la sobreactuació de la cantant, tan pròpia del teatre de l'òpera, que rep el contrapunt de la gestualitat de la seua pianista, qui posa en dubte el trellat d'alguns plantejaments de la seua companya i les seues decisions; encara que, musicalment, està sempre al servei absolut de la diva. Tot i tenir una veu preciosa i saber-ne de música, la falta d'ortodòxia en les seues interpretacions com a cantant i pianista, respectivament, és un element més de l'actuació d'aquestes dues excel·lents artistes que desencadena el divertiment.