dimecres, 16 de desembre del 2020

Patricia Pardo ens transporta al circ amb 'Perenne', un espectacle valent

 

 
  


Torna Perenne al Teatre Rialto de València. Una producció de l'Institut Valencià de Cultura, amb dramatúrgia, direcció i la mirada crítica de Patrícia Pardo.  Es tracta d'un espectacle de circ eclèctic on s'exhibeixen acrobàcies terrestres i aèries, equilibris, malabars, dansa, clowns i música en directe per part de Luna i Panorama dels Insectes. Al mateix temps que els números de circ es van succeint, a través d'uns quants monòlegs, l'espectacle se centra en l'existència, el pas del temps, l'amor, el sexe, les relacions personals o la mort, temes que afegeixen a l'espectacle de circ un element purament teatral com és la paraula i la reflexió. 

En l'obra, que representen María Josefa Borrego, Raquel Carpio, Carmen Díaz, Miguel Ángel Fernández, Lorena Marciana, Anaïs Mas-Masiá, Hèctor Rodríguez i Mónika Vázquez, actors i actrius de diferents edats, s'hi barregen la joventut i la vellesa. Uns i altres ens demostren que, en equip i amb bona harmonia,  l'edat que, a priori, pot pressuposar una limitació per a l'espectador, deixen de ser-ho quan s'actua amb energia i professionalitat, des de la humilitat i el control que s'hi nota en escena.

Un espectacle valent, amb molta energia que llueix en escena; un espectacle que trenca esquemes,  barreja gèneres amb encert (monòlegs, circ i un acompanyament musical "brutal"). Esperem que l'IVC done la possibilitat a la companyia d'entrar en algun dels circuïts establerts perquè el coneguen també en altres ciutats del País Valencià i no esdevinga flor d'un dia.

divendres, 4 de desembre del 2020

Poderós repartiment a 'La gaviota' d'Àlex Rigola i un gran plaer d'obra

 Espectacle molt lliure centrat en l'obra La gaviota d'Anton Txékhov. Representat en castellà, amb algunes referències puntuals en valencià (com un gest amable a la platea), està muntat com si es tractara d'una improvisació on el contacte directe amb el públic busca la complicitat amb la intenció de fer-lo reflexionar a través de la provocació o la sorpresa. La dramatúrgia i l'encertada direcció corre a càrrec d'Àlex Rigola. Per al dramaturg, La gaviota és una “proposta escènica que trenca les fronteres de l'art i la vida en aquest espai àgora que per a mi ha de ser el teatre”. L'escenari representa un espai obert on assajar, una nau on treballar la performance sobre l'obra del clàssic rus, on el paisatge del llac està reflectit en una pantalla i la casa amb una ceràmica que descansa sobre la taula. 



 Avui s'ha presentat al Teatre Principal de València, des d'una aparent semblança amb la realitat, aquesta peça teatral on actors i actrius entren amb roba de carrer però des del fòrum d'un escenari; conversen amb el públic a partir de la quotidianitat de la salutació cortés però segueixen les directrius d'un director; parlen o reflexionen sobre les seues pròpies vides com a companys, amics, amants, creadors, artistes, actors i transiten pels fragments d'un text clàssic: el teatre dins del teatre amb un repartiment poderós que navega entre la realitat i la ficció creada per Anton Txékhov/Àlex Rigola, entre el que proposa Txèkhov i la contemporaneïtat dels mateixos temes vists a través de la moderna mirada d'Àlex Rigola. Així, si en el text original Treplev i Trigorin s'enfronten, ací són Nao Albet i Pau Miró, que els representen, els que es caregen parlant d'ells mateixos en un enfrontament generacional no exempt de gelosia per aconseguir el reconeixement i l'estima de l'actriu Irene Escolar. 




 Per a Rigola, el teatre, ha de ser un “lloc en què el públic és interpel·lat per les persones que hi ha sobre l'escenari per remoure allò que reconeixen en ells mateixa. Un espai en què els que estan dalt de l'escenari barregen la seua vida amb la dels personatges d'una peça clàssica com és La gaviota”. Rigola, un dels dramaturgs més innovadors del segle XXI, com ha demostrat al front del Teatre Lliure, Teatros del Canal o de la Bienal de Venècia, s'acosta de nou a Txékhov després d'haver-ho fet ja amb les sorprenents Vania (Escenas de la vida) o amb Ivànov i convenç el públic a través de l'emoció que provoquen actors i actrius.




 Aquest nou acostament al text d'un dels autors més destacats de la literatura russa i exponent del naturalisme modern ens parla sobre amor, sobre creació i sobre l'ofici d'actor i d'autor teatral. Per això, tres actrius (Mónica López, Irene Escolar i Roser Vilajosana), un actor (Xavi Sáez), un actor-dramaturg-director (Nao Albet) i un autor-director (Pau Miró), parlen a l'escenari sobre els seus desitjos i sobre el seu amor pel teatre, sobre les lloances i els judicis dolents sobre les obres, sobre l'èxit i l'admiració. Els sis protagonistes apareixen en escena sense cap voluntat de simular que són russos del segle XIX, però mantenen les trames i els conflictes principals que proposa el text original de Txèkhov. I així, ens parlaran de l'amor no correspost i de la frustració de la recerca utòpica del fet artístic últim.

Una proposta atrevida sobre un clàssic i molt interessant; teatre europeu de qualitat que mira la societat actual des de formes contemporànies sense oblidar la brillant herència dels clàssics. Un espectacle que no us deuríeu perdre.

dijous, 3 de desembre del 2020

Entreteniment amb 'El gat de Schrödinger' al Teatre Micalet

 El gat d'Schrödinger de Miguel Seguí i Paco Trenzano, entreteniment amb una obra que s'acosta pel plantejament surrealista i pel sentit de l'humor al teatre de l'absurd


 Amb un disseny modular de l'escenografia i la reproducció en pantalla gran de les conferències dels 'tronats' familiars que els hi arriben des de la Terra, s'escenifica la nau espacial on un pilot (Miguel Seguí) realitza una investigació científica al temps que s'enfronta amb el robot que controla i se'n cuida de la nau i d'ell donant peu a situacions divertides



 Fins diumenge es representarà al Teatre Micalet de València. Es tracta d'un espectacle basat en la paradoxa del gat que és un experiment mental publicat pel físic Erwin Schrödinger (1935). La dificultat de comprendre la mecànica quàntica es manifesta a través d'aquesta experiència en la qual l'astronauta, en bloquejar el sistema operatiu de l'irònic cíborg que controla la nau, queda aïllat dins d'una aeronau que acaba anant a la deriva per l'espai. La missió espacial, que consistia en un estudi, observació i investigació rutinaris, per tant, fracassa.

  La Companyia Marsupial, en clau d'humor, planteja "l'eterna lluita èpica entre l'home, la tecnologia i la soledat més absoluta que acabarà amb la visita d'un curiós company (Paco Trenzano)". La reflexió que queda en l'aire, acabat l'entreteniment, és on pot portar el cansament mental que ocasiona la solitud després de passat un temps tancat i les cabòries que això comporta a l'home front a la racionalitat de la màquina. 




FITXA ARTÍSTICA
- Text: Miguel Seguí 
- Direcció i repartiment: Miguel Seguí i Paco Trenzano 
Escenografia: Los Reyes del Mambo 
- Il·luminació: Florin Badilici 
- Vestuari: Los Cubanos 
- Departament gràfic: Baúldefotos Media 
- Producció: Companyia Marsupial

dimecres, 2 de desembre del 2020

Excel·lent representació: "La fiesta del chivo"

 Aquests dies es representa al Teatro Olympia de València amb èxit de públic La fiesta del chivo.

 
Fotos: 1. Cartell amb Juan Echanove en el paper del dictador Trujillo. 
2. Lucía Quintana i Gabriel Garbisu en els papers d'Urania i Agustín "Cerebrito" Cabral 

 Es tracta de la interessant adaptació teatral de Natalio Grueso de la novel·la del mateix títol publicada l'any 2000 pel premi Nobel de literatura Mario Vargas Llosa. Dirigida amb destresa per Carlos Saura, està protagonitzada extraordinàriament per Juan Echanove, Lucía Quintana, Eugenio Villota, Eduardo Velasco, Gabriel Garbisu i David Pinilla. 

 L'espai escènic es resol encertadament amb un decorat aparentment minimalista (sense massa mobiliari) que contrasta amb la tristor dels fets que es van recordant sobre l'opulència del règim. Un espill i unes cortines tanquen una de les parets laterals de l'escenari de la caixa; el fòrum l'ocupen unes cortines i una pantalla audiovisual on es projecten imatges i decorats que ens recorden les aquarel·les d'un món idíl·lic (el palau o la casa familiar) o terrible (la presó) perquè es fan presents des d'una mirada que evoca records; uns records on l'espectador pot anar fent-se una idea del contrast entre les vivències del dictador Trujillo i la tropa aporegada que li ballava les gràcies i la repressió i els crims que patien els opositors i tot un poble. Aquesta pantalla juga també un paper important que permet a l'espectador diferenciar també el joc temporal que proposa l'autor amb salts enrere (flashback) per on transita la trama i la "conversa" entre filla i pare.  El decorat es completa amb una butaca o trona, una cadira, una tauleta amb begudes i un telèfon.

 L'obra és una lliçó de vida, que ens recorda que la valentia i la dignitat són els únics antídots contra la maldat i la barbàrie. Una història, basada en fets reals, on està molt present la mà de Carlos Saura que empra el seu coneixement cinematogràfic, la senzillesa i l'encertada direcció d'actors, per atorgar profunditat al text, al temps que, en ocasions, eixampla el decorat des de la pròpia pantalla (per exemple, amb l'escena de la sala de ball).

 En La fiesta del Chivo es narren els últims dies del dictador Trujillo a la República Dominicana. L'autor posa en boca d'Urania Cabral el relat de la culpa. Aquesta advocada d'èxit que abandonà el país quan era una xiqueta de 14 anys, hi retorna per visitar son pare moribund, Agustín "Cerebrito" Cabral, un senador i alt càrrec caigut en desgràcia. El rencontre permetrà desvetllar a l'espectador l'enigma familiar que ocasionà la fugida d'Urania de l'illa, un fet que marcarà tota la seua trajectòria vital.

 La fiesta del Chivo és un dels títols fonamentals de la història de la literatura hispanoamericana contemporània que ens parla de les accions d'un dictador, un personatge peculiar que governà el país durant més de 30 anys amb una crueltat infinita i una megalomania desproporcionada. Les formes que emprà per desfer-se de tots els seus enemics ho evidencien i li permeteren mantenir-se en el poder durant tants anys. És des d'aquest punt de vista que, teatralment, veiem certa proximitat amb l'obra de Shakespeare Ricardo III, o un cert paral·lelisme amb la fotografia que fa del Tirano Banderas el propi Valle-Inclán. "Trujillo aconseguí imposar un règim de terror en tot el país, per això la por és l'element fonamental de l'adaptació teatral, una por que porta a tots els personatges a degradar-se com a éssers humans fins a nivells insuportables".

En el temps que corren on l'extrema dreta europea ha anat guanyant espais de poder, l'obra esdevé un convit a la reflexió sobre la falta de drets que comporten les dictadures, sobre els abusos i l'espoli que s'exerceix sobre els ciutadans i sobre el país. Una lliçó sobre la culpa dels col·laboracionistes i sobre la por que s'exerceix des del poder que manté als dictadors.

Alguns documents i crítiques: 

- Entrevista a Carlos Saura

Butaca en anfiteatro

- El teatrero

- SER

- ABC

- EL PAÍS

dimarts, 24 de novembre del 2020

Lirisme i reflexió amb 'Què llig el lleó a la gàbia, o perquè passes de llarg quan t'estic mirant'

'Què llig el lleó a la gàbia, o perquè passes de llarg quan t'estic mirant' de Ximo Solano (Societat Sardina/Toné Franché), estrenada avui al Teatre Micalet, és una mirada des del món dels llibres que tant han ajudat a passar millor el confinament per la COVID-19 als lectors; és un cant a la poesia i una ullada a la història. Una mirada carregada de lirisme i de reflexió; un text on es fa un repàs a un temps complicat a través de poemes i monòlegs i on es fa referència a d'altres esdeveniments que també van afectar molt durament la humanitat (la pujada de Hitler al poder i les seues conseqüències, la destrossa de Txernòbil, les conseqüències de l'11M...) 


 La pandèmia ha canviat tantes perspectives als humans que cal fer un pensament sobre aquells mesos més durs: què fèiem i què sentíem quan vam estar confinats, com ens relacionàvem amb les persones dels voltants, família i companys de faena (telèfon, balcons, lectures, protecció...)? Tres espais distints, en cases diferents, amb dos dones i un home; un fil continu que unifica el discurs de tres personatges separats però que podrien compartir uns rols reproduïts milers de vegades a les cuines, a les terrasses o als banys de moltes cases... Un discurs compartit per tres personatges que viuen separats però, entre els quals, hi ha una forta connexió.


 Un text interessant de Ximo Solano, molt ben dramatitzat, que ens convida a una reflexió des del plaer de gaudir de la poesia ben interpretada, des de la mirada esperançadora, des de l'afecte de l'avi als néts, des de la solidaritat amb els joves o amb els que creuen la Mediterrània esperançats... Un text que ens obliga, també, a creure en el gènere humà i en la cultura. 

 La imatge, la il·luminació i la música, que també juguen un paper destacat, ens remeten a un temps concret per l'estètica del mobiliari, pel vestuari dels personatges i per la il·luminació (generalment centrada en un dels tres espais i, per tant, en la persona que llig o recita el text, però que s'obre per mostrar-nos tot el que es comparteix i el que tenim en comú). 


 Un espectacle íntim i intimista on actor i actrius comparteixen un escenari buit que inclou tres espais estrets i íntims on caben totes les experiències i es barregen sentiments, accions, objectes quotidians de la llar i llibres; llibres que han inspirat la selecció i el text del propi Ximo Solano.  Ací en teniu alguns:

- Svetlana Aleksievich La pregària de Txernòbil. Crònica del futur.
- Alain Corbin Historia del silencio Del Renacimiento a nuestros días
- Fiodor M. Dostoievsky Cuentos 
- Marina Garcés Fora de classe. Textos de filosofia de guerrilla
- Marc Granell Poesia completa
- Agota Kristov Le grand cahier 
- Daniel Pennac Mon frère
- Atiq Raimi Portrait intime  i Syngué sabour. Pierrre de Patience
- Samanta Schweblin Kentukis
- George Steiner La idea d'Europa
- Slavoj Žižek Pademia. La covid-19 estremece el mundo 
- Revista Mètode El jardí animat (2015)

Felicitats pel treball.

diumenge, 8 de novembre del 2020

Professionalitat, bellesa, art i reflexió en 'Poder i santedat'

Sobre un text valent de Manuel Molins, Poder i santedat (Els àngels de Sodoma) editat per Tres i quatre el  2017, s'ha bastit la magnífica adaptació, direcció i escenografia de Paco Azorín i la producció de l'Institut Valencià de Cultura i la Diputació de València que, després de tres setmanes, ahir es va acomiadar al Teatre Principal amb èxit de públic i de crítica. 

L'estrena de 'Poder i santedat" vingué precedida per la polèmica muntada per sectors de la ultradreta catòlica que no admet la revisió ni la crítica constructiva, fet que, crec, ha generat major interés per veure una obra que, en el segle XXI i amb la postura del nou papa, es feia imprescindible. La reflexió serena sobre l'actuació de l'església catòlica durant dècades resulta corrosiva en presentar testimonis sobre els casos de pederàstia i l'organització jeràrquica que ha permès l'ocultació de les proves (la roba bruta es renta a casa). 

 

L'entrada al pati de butaques ja convida l'espectador a contemplar imatges, a manera de noticiari-resum, sobre esdeveniments ocorreguts durant la darrera dècada que plantegen problemes ètics: canvi climàtic, localització d'empreses perilloses, prioritats sanitàries, mal ús de la gestió i del poder... A través de l'audiovisual de Pedro Chamizo, el director ens convida a entrar en matèria sobre l'abús del poder i les conseqüències que pot portar per a la humanitat la mala gestió dels recursos propis del planeta. La interrupció de l'audiovisual dóna pas a una explosió de ritme hip hop i de sentiments a través d'un rap que introdueix la improvisació i la participació del públic. (Pujada d'adrenalina, canvi de registre per donar pas al relat pròpiament?).

Es retira la pantalla i apareix el decorat: la façana llisa i blanca d'una església senzilla amb una gran creu al centre; dues peces que es poden moure independentment. El simbolisme del que seria l'església, la senzillesa, contrasta amb la funcionalitat d'eixa paret que protegeix o amaga, que es postula en vertical o en un pla horitzontal lleugerament inclinat, segons convinga, per deixar espai als actors i actrius, una superfície que, generalment, oprimeix als que estan per baix i premia als que estan per damunt.  

Els llums i la projecció d'imatges sobre l'escenografia generen quadres pictòrics d'una estètica encomiable on el clarobscur es fa ben present tant a través dels diàlegs com de les pròpies imatges. Un flashback canviarà la narrativa i la il·luminació espectacular, de Ximo Olcina i Paco Azorín, jugarà amb la projecció d'imatges de la pròpia representació i de Caravaggio, de Banksy o de Genovés. (La qualitat de l'art dins de l'art i la modernitat de la tecnologia mòbil al servei de l'espectacle i del lluïment?). 

Un muntatge crític amb els mecanismes de poder i amb la corrupció. La dualitat, claror i obscuritat, estaran ben presents en el text i l'estètica de 'Poder i santedat': els dubtes que planteja l'acció de la jerarquia vaticana, la reflexió sobre l'amor i els sentiments personals, el pecat i la culpa, l'homofòbia, la falta de denuncia de la pederàstia i el delicte d'ocultació per part de la institució, l'enriquiment de l'església front a la realitat dels pobres a qui diu defensar, la hipocresia del que es predica davant del que es fa però ha de continuar ocult, amagat, pendent d'aclariment. La claror esdevé lluita, desig de canvi, recerca de la veritat; la foscor, més obscurantisme.

Per als actors i actrius, la participació en l'obra ha degut representar una experiència molt enriquidora. Es tracta de personatges que exigeixen el límit de les capacitats de cada persona i ho fan amb una dignitat magistral: Guillem Duquette (músic en escena), Andrés Navarro, Errecé, Lucía Aibar, Isabel Rocatti, Bruno Tamarit, Ángel Fígols i Arantxa Pastor...

Borja López encarna el paper del jove seminarista Lucio Pacelli que està a punt de cantar missa. La lectura d'un llibre sobre l'amor li fa replantejar-se com és l'església de Crist i què hi ha d'eixa església en l'actualitat. El seu paper, el de nou Jesucrist, exigeix no solament esforç físic sinó també un control emocional constant que el fa reeixir especialment. En contrast amb la seua lluita interna per trobar l'equanimitat ètica hi ha Raffaelle Scarano, que defensa un sòlid Joan Daròs; és tracta de l'amic que encarna la posició contrària: malgrat els abusos dels quals n'ha estat víctima, la proximitat amb el poder del cardenal Nero, interpretat per un segur Pep Sellés, el fa seguir pel camí de la comoditat i l'acceptació. 

Dos moments colpidors en el procés de reflexió del protagonista són la visita al pederasta Joseph Kasper reclòs en una cel·la i l'encontre amb Melanie Collins víctima d'abusos en la infantesa, ambdós papers defensats magistralment per Rafa Calatayud i per Marta Santandreu. I tampoc es queda enrere l'evolució en escena de la mare de Lucio, una excel·lent Victòria Salvador, que, finalment, posa per damunt de totes les creences el seu amor de mare. 

Una obra que s'ha de veure i on es nota la inversió econòmica i el segell de l'IVC. No sempre, com diu la dita, "amb diners" s'aconsegueixen "torrons", però en aquest cas és evident que els "torrons" ens demostren l'esforç de l'institut, el gran capital humà que hi ha en la professió valenciana i que és el moment de lluir el producte amb una gira que vaja més enllà del País Valencià. La qualitat s'ho mereix! 

____________________

Programa de mà de l'obra


Altres comentaris sobre l'obra: El Temps


Altres actes sobre el muntatge: Taula redona sobre Poder i santedat

 

 


dijous, 5 de novembre del 2020

'L'increïble assassinat d'Ausiàs March' al Teatre Micalet

 

Amb èxit de crítica i públic als festivals de Peníscola i Almagro i quasi un centenar de representacions, "L'increïble assassinat d'Ausiàs March" del grup Crit Companyia de Teatre es representa al Teatre Micalet de València entre el 5 i el 8 de novembre. 

Una vegada més, la companyia crea un muntatge teatral per difondre els clàssics de la nostra literatura i la seua obra; i ho fa, amb la mestria que els caracteritza, amb un text de Daniel Tormo i Anna Marí que aconsegueix l'entreteniment i la difusió didàctica de la poesia d'Ausiàs a través de la cançó i la recitació i establint els elements de contrast entre una i altra opció.


"L'increïble assassinat d'Ausiàs March" és una història d'aventures que ens planteja la importància de la transcendència de l'obra d'un autor al llarg del temps i la pervivència del seu nom en la geografia urbana de les ciutats (carrers, instituts i escoles...) i de les institucions. 

L'obra, dissenyada per a un públic familiar i juvenil, a qui sovint s'adrecen les produccions del Teatre Escalante, es presenta sota un format de thriller divertit que ens recorda també els còmics de sèrie negra (Camí a la perdició de Max Allan Collins); uns personatges viatgen a través del temps per aconseguir transcendir més enllà del seu present. La seua actuació però, posa en perill el seu objectiu i, fins i tot, la vida.  En aquest cas, es tracta de personatges sobrenaturals que conviuen amb altres de reals que tenen un caràcter un  tant somiatruites com es el cas dels policies que es fan els 'durs'. 

 

Tots cinc personatges es mouen en un espai escènic, la fusteria de 'Portes March' (dissenyat molt encertadament per Los Reyes del Mombo), que els permet seguir la dinàmica direcció de moviment creada per María José Soler, un moviment vistós que ens recorda al de les portes de la pel·lícula de Pixar, Monstres S. A.

A través de les excel·lents cançons i la música original de Panchi Vivó, amb l'execució encertada i en directe de Núria Martín, l'espectador rememora o descobreix la poesia d'Ausiàs March i comprén l'embolic que es munta quan autor i intèrpret no coincideixen en l'execució d'un determinat poema. És aquest un dels aspectes que generarà el conflicte i l'equívoc que portarà la policia a investigar l'assetjament que suporta una cantant uns mesos abans d'un concert. 

Els autors traslladen a l'escenari una vegada més el conflicte existent entre adaptació o obra original, un aspecte important a tindre en compte quan es vol acostar un text clàssic a l'espectador del segle XXI. És ací on juga un paper interessant el personatge de Rebeca Izquierdo, l'ajudant del fuster, que corregeix amb energia i mà esquerra les errades que comet l'autor per falta d'informació sobre com funciona el present. Igualment, l'ajudant ha d'actuar en més d'una ocasió quan March, amb una mentalitat del segle XV, vol explicar les coses a la cantant. Lucrècia entendrà l'autor i tot el que li ha ocorregut estranyament durant els darrers dies quan els punts de vista entre ells comencen a acostar-se i, llavors, puguen col·laborar més estretament. 




La comicitat en escena corre a càrrec, per una banda, pels dos policies i la seua particular relació i punt de vista sobre la professió que exerceixen; i, per una altra, pels equívocs que genera el fuster i per les múltiples correccions que ha de fer la seua ajudant. Només Lucrècia queda al marge d'eixa comicitat, centrada com està amb les preocupacions que li genera cada dia un dels seus fans.

Amb un muntatge encertat i una execució impecable, actors i actrius permeten al públic passar una bona estona i eixir del teatre amb ganes de conéixer millor l'obra d'Ausiàs March. Felicitats CRIT!

dijous, 29 d’octubre del 2020

'De fora vindrem' per Purna Teatre al Teatre Micalet

 


Pau Blanco i Xavo Giménez, de Purna Teatre, estrenaren ahir al Teatre Micalet de València la seua darrera obra, "De fora vindrem", en al·lusió a la dita popular "De fora vindran que de casa ens tiraran". En clau de comèdia àcida ens parlen de l'apropiació de la propietat a través de la compra (el poder dels diners) o de les invasions (la força). La venda d'una casa, l'espoli d'un poble i, fins i tot, l'ocupació del territori seran tractats de manera aparentment esbojarrada en un discurs hilarant, basat en els diàlegs dels dos actors que interpreten diversos personatges i demostren una vegada més la bona química que es produeix entre els dos en escena. I ho fan amb intel·ligència i molt d'humor a partir d'esquetxos entrellaçats que van repassant aspectes com l'herència dels pares; les dificultats en la vida dels progenitors i els esforços per llegar alguna cosa als fills; l'amistat, la germanor i les relacions familiars; la decisió d'emigrar hipotecant la pròpia vida; el tracte i acceptació que reben les persones que migren; la importància de la pròpia llengua...

L'obra es representa en un escenari on les referències teatrals estan presents a través de les cintes que marquen al terra el lloc on es disposaran alguns objectes al llarg de la representació. Un grapat d'utensilis de la professió de pintor o de paleta recorden a l'espectador el moment previ a la venda d'una casa en obres, en aquest cas la que fou dels pares dels protagonistes. Són objectes que, aparentment, remeten a un trasllat o reforma i als pocs records familiars que els hi queden. Amb ells es construiran edificis o vehicles, es transformarà el propi vestuari dels personatges o es reproduiran efectes de so de manera molt encertada. La reutilització i el reciclatge imprimirà riquesa a cadascun dels objectes i la pobresa aparent esdevindrà enginy permanent quan eixos elements senzills adquiriran significats ben distints en cada esquetx.



El mateix que ens passa amb el decorats, a través del text també trobem multitud de referències al llenguatge teatral i al treball dels tècnics, es tracta d'un subtext que afegeix riquesa a la pròpia història dels protagonistes (el que veiem és teatre de proximitat, entreteniment, res a veure amb la quotidianitat). Xavo Giménez i Toni García han creat un text ric en matisos que conformen un tot, una unitat amb diferents discursos paral·lels on es van desvetllant les entreteles del viatge i el llenguatge i els recursos del propi teatre a través d'un diàleg que va més enllà dels dos actors i que involucra també els tècnics i els espectadors.

Purna Teatre retorna amb el seu humor corrosiu amb una peça divertida que conté un llenguatge en ocasions absurd però carregat de mala llet i una crítica social que mostra un retrat de la fi d'un món que va més enllà de la pròpia família.

FITXA TÈCNICA:

 Intèrprets. Pau Blanco i Xavo Giménez. 
 Textos. Xavo Giménez i Toni García. 
 Assessoria de dramatúrgia. María Cárdenas. 
 Col·laboració. Carlos Amador. / Toni Agustí. 
 Il·luminació. Jose Martín Márquez. 
 Direcció i espai escènic. Xavo Giménez. 
 Una producció de Purna Teatre.
 Duració: 75′ 

Del 28 d'octubre a l'1 de novembre 

divendres, 23 d’octubre del 2020

"Ingovernables" o quan la força de l'acció social esdevé art


Durant tot el cap de setmana es representarà al Teatre Micalet de València "Ingovernables", una obra que fa un recorregut pels diferents espais quotidians que conformen una de les problemàtiques més importants generades a partir de la crisi global de 2008: la lluita del capitalisme financer ferotge per usurpar espais que permetien un mínim confort a la ciutadania més desassistida pel poder. L'estat precari en que es converteixen barris i contrades és narrada a través dels ulls de les persones que pateixen i, també, dels qui obtenen, de forma voraç i agressiva, els beneficis sense importar-los ni el que diuen les constitucions ni les vides dels primers. 



L'espectacle "Ingovernables" ja es va veure representat a València abans de la pandèmia, entre d'altres llocs a la Sala Rambleta, espai que participa en la seua producció. Es tracta d'un teatre actiu on el moviment escènic pretén provocar en l'espectador una certa reflexió davant alguns esdeveniments que han passat i passen encara ben a prop nostre: la desfeta de l'Horta, la ZAL, l'especulació al barri del Carme, la Punta, Natzaret o el forn de Barraca... És per això que la presa de consciència acaba sent un element més de l'espectacle que convida el públic a esdevenir, si no ho ha fet ja abans, un element positiu davant dels problemes plantejats i no un pur espectador contemplatiu. 


Amb un text interessant, obra de Pepe Ruiz i Rafa Segura, una direcció molt encertada de Carla Chillida i les cançons i la música interpretades en directe i produïdes per Rafa Marí Peña, l'espectacle es presenta amb un suport audiovisual d'Anaïs Florín i David van der Hofstadt senzill però molt potent i una escenografia minimalista a la qual se li trau el màxim profit perquè facilita el moviment i la dansa per representar el flux de persones que perden el seu mitjà de vida, l'habitatge i la dignitat i no els en queda una altra que protestar contra el sistema en el millor dels casos.

Quan el "progrés" és l'excusa dels poderosos per a fer negoci a costa dels qui menys tenen, només podem prendre consciència. I Atirohecho ho aconsegueix amb la seua crítica també a l'esquerra valenciana que, en ocasions, es posa de costat davant dels problemes que hauria de resoldre des del govern. És per això que el grup dedica l'espectacle "a totes les veïnes que lluiten per defensar el territori i protegir l'habitatge".

A ben segur que hui i demà, al Teatre Micalet, aquest magnífic i enèrgic grup d'actors i actrius, músics i cantants, et faran gaudir de bon teatre i passar una estona entretinguda. La reflexió ja és cosa vostra! 



Ah, i si no has tingut ocasió de veure l'obra encara i se't presenta l'ocasió, no te la perdes! 

dijous, 15 d’octubre del 2020

Parla cony parla! al Teatre Micalet

 





Idea original: María Sorribes 

Creació i direcció col·lectiva: Unaovarias 

Intèrprets: Arantxa Lecumberri, Laura Bellés, María Martí, María Sorribes i Samuel Vilu

Acompanyats de les instruccions de la regidora d'un concurs televisiu, els espectadors entren a formar part d'un espectacle que, mitjançant diferents disciplines (teatre textual, dansa, música en directe...) i amb una càrrega irònica ben present i bon sentit de l'humor, qüestiona els tabús i els esquemes imposats tradicionalment a la dona amb la intenció d'aconseguir una societat més igualitària. 

La senzillesa d'un text explícit i l'economia de decorats amb la presència del tècnic/músic en escena són elements que es completen amb una il·luminació encertada i la música en directe, aspectes que es justifiquen des del moment que el públic del teatre esdevé el de la gravació d'un concurs televisiu que sol fixar-se més en els primers plans que no en el general.

La gestualitat, l'humor, la dansa, la música i la cançó, posats al servei de la reivindicació ("Les dones són persones"), són l'instrument per a l'harmonització d'un espectacle entretingut on la ironia permet un cert distanciament necessari en algunes escenes com la del 'judici del mascle'.

Aquest grup de dones, que alcen les seues veus des de la sororitat, denuncien les lacres masclistes i les mancances que encara s'observen en una societat que les converteix en deesses o en bruixes segons convinga. I ho fan, en ocasions, a través dels mateixos tòpics amb què les ha batejades la societat, mentre reivindiquen la naturalitat del llenguatge per parlar de sexualitat o de la fisiologia femenina, la llibertat sexual o la normalitat de les pròpies inseguretats personals. Al mateix temps, entre d'altres, denuncien les desigualtats de gènere, els rols assignats a la dona, l'absència de dones en alguns estaments socials o laborals, les diferències salarials o l'impost als productes d'higiene femenina.

Aquesta aventura com a @unaovarias, que es presentà el 2018 al festival Russafa escènica, ha crescut sense perdre la força i naturalitat que dóna una primera obra. De nou, teniu per endavant tres dies de teatre interessant que no convé perdre. LA CULTURA ÉS SEGURA!

dimecres, 7 d’octubre del 2020

Valenciana (la realitat no és suficient), l'excel·lència de la síntesi al Teatre Principal

Torna del 09 d'octubre fins al 08 de novembre de 2020 · València · Teatre Rialto


Abans de passar a comentar Valenciana (la realitat no és suficient) i el que s'ofereix des de dalt l'escenari, us he de confessar que he hagut de fer un gran exercici de distanciament d'un passat tan recent i que va afectar prou directament els valencians per la proximitat dels fets que s'hi dramatitzen. Es tracta d'un retrat sociològic de ficció on també juga un paper important el record de la realitat dels anys '90: la corrupció, l'auge espectacular d'un polític amb l'ajuda de la premsa del Cap i Casal, la "Ruta del Bakalao" i l'hedonisme fora mesura, la programació televisiva centrada en la violència i la vida privada de les persones (la telefem que encara està tan present, fins i tot,  als noticiaris) i el dramàtic "cas Alcàsser".



Al començament de l'obra, l'ambient festiu que deixa entreveure la decoració de l'escenari i la presentació de tres amigues que es conegueren estudiant periodisme es trencarà quan es pronuncie la frase “Han trobat les xiquetes”. És a partir d'aquest moment quan anirem veient, com si d'un calidoscopi es tractara, una realitat malaltissa contemplada des de tres punts de vista distints: el de Valèria (excel·lent Vanessa Cano) amb les seues vivències per la "Ruta del Bakalao"; el d'Anna (extraordinària Rebeca Valls), periodista de la ràdio i televisió valenciana que cobreix el "cas Alcàsser"; i el d'Encarna (magnífica Lorena López), cap de premsa d'un polític conservador murcià que arriba a presidir la Generalitat.

El dramaturg i director Jordi Casanovas sintetitza a la perfecció els fets que permetran la vinculació de la ficció amb els records que formen part de la memòria col·lectiva dels valencians. Un text que s'acosta a la realitat que es va viure a través d'unes televisions que competien per fer reviure en directe un drama que esgarrifava per la violència brutal exercida sobre les xiquetes i la barra que tingueren algunes cadenes de televisió mostrant descarnadament i en directe el drama dels familiars. I, mentrestant, la política del "pelotazo" s'instal·lava especialment a la Comunitat Valenciana amb l'ajut de Canal 9 i la periodista Maria Consuelo Reina i València esdevenia famosa per la marxa "destroyer" que s'hi vivia a les discoteques de vora mar.

Tot i que el relat gira al voltant de la vida i relació de les tres protagonistes, es tracta d'un espectacle coral on alguns dels actors i actrius representen més d'un paper de forma encertada. No obstant això, a més de les tres protagonistes que porten el pes de la narració, cal destacar també: els papers del mediàtic pare d'una de les xiquetes (un Carles San Jaime magistral) i de la mare d'una segona xiqueta (una molt mesurada Verònica Andrés); la interpretació de qui arribà a la política per enriquir-se (un divertit Toni Agustí que marca la figura estirada i l'accent del polític murcià) i la representació de l'alcalde d'Alcàsser (un facilitador i seré Enric Juezas) preocupat perquè tot acabara bé.

Pel que fa als elements tècnics de la representació, el disseny d'escenografia i d'il·luminació (Mª de la Cámara i Gabriel Paré. Cube.BZ) i la composició musical i l'espai sonor (Damián Sánchez) creats es mereixen una menció ben especial. També el treball de l'IVC que ens ha oferit produccions de creació pròpia que han mostrat els magnífics professionals del teatre que tenim a València.

Per acabar i tornant al sentit del text, l'obra no tan sols ens parla d'un temps passat; també ens fa pensar més enllà del que se'ns mostra. La revisitació d'uns fets tan vius encara en la societat ens hauria d'obrir més els ulls perquè les coses no han canviat tant en aquesta última dècada: pel que fa a la corrupció encara seguim tenint casos en què els polítics s'agarren a la poltrona fins que no tenen més remei que donar la cara davant de la justícia (Gurtel, Bàrcenas...); l'afany d'enriquiment excessiu a costa dels altres (retallades, baixada de salaris, contractes fem...); les televisions continuen incloent telefem en les seues graelles (Sálvame) ...

Si encara no heu vist l'obra, aneu, hui o demà, al Teatre Principal de València, és ben interessant. Després es representarà, els dies 28 i 29 de juny, al Teatre Goya dins el Festival de Barcelona Grec.


Publicat anteriorment en aquest blog l'1 de juny de 2019

dimecres, 16 de setembre del 2020

Ens arriba, des de l'EMT de Silla, la següent informació sobre el començament del curs 2020

ESCOLA MUNICIPAL DE TEATRE 
DE SILLA  
Curs 2020-2021 


Seguint tots el protocols de seguretat pel Covid-19, i amb l’esperit de sempre, iniciem un nou curs!

 Reunió Informativa: Dilluns, 28 de setembre a les 19:00 hores al Teatre de la Plaça de Silla (Plaça de l'Ajuntament, 1)

 Inici del curs: Dilluns, 5 d'octubre a les 19:00 hores  

Classes: Dilluns i dimecres de 19:00 h a 21:00 h 

 Ajudeu-nos a difondre aquesta convocatòria! 

 Us esperem! Salut i teatre!

dijous, 3 de setembre del 2020

Maria del Mar Bonet amb Borja Panalba en concert


FOTOGRAFIA: Juan Miguel Morales

 El Teatre Micalet torna a obrir les portes amb un concert molt esperat. Durant quatre dies (dimecres 9, dijous 10, dissabte 12 i diumenge 13 de setembre) podrem gaudir de la veu de la cantant mallorquina Maria del Mar Bonet, acompanyada per Borja Penalba. Es tracta d'un concert íntim i especial perquè, tot aprofitant la celebració dels 25 anys de la Companyia Micalet, Maria del Mar hi gravarà un disc. 

A més a més, l'estrena ens permetrà retornar al teatre després de la pausa generada com a conseqüència de la Covid-19 a meitat de la passada temporada. Des de l'organització s'han posat a l'abast totes les mesures de seguretat i higiene necessàries que podeu trobar al seu web, on també us podreu descarregar la programació de l'actual temporada.

Crec que val la pena donar suport a la Cultura i a la Companyia de Teatre Micalet que fa un esforç molt important perquè, a la ciutat de València, puguem gaudir de bon teatre i espectacles de qualitat.

No us ho perdeu!

dijous, 9 de juliol del 2020

"#La pira 3, La incertidumbre" en streaming pel CDN



# La pira 3La incertidumbre, és el darrer muntatge que s'emetrà aquesta estranya temporada des del Teatro Maria Guerrero de Madrid  en streaming. El CDN (Centro Dramático Nacional) l'ofereix demà divendres 10 de juliol, a les 20,00 h. en directe a través dels seus canals de Youtube, Facebook i, també, a través de La Ventana del CDN.

Dels muntatges anteriors encara es pot veure el vídeo complet:

- #Lapira 1, La conmoción, dirigida per Alfredo Sanzol.

- #La pira 2, La distancia, dirigida per Andrea Jiménez i Noemí Rodríguez.

El tercer i últim dels muntatges de LA PIRA, versarà sobre el futur incert en què ha deixat la pandèmia la nostra societat.

La gravació estarà disponible en el web del CDN i en xarxes socials fins al 16 de juliol.

divendres, 27 de març del 2020

Celebrem el "Dia Mundial del Teatre"

En el Dia Mundial del Teatre 2020, us deixe un resum del text de Shahid Mahmood Nadeem (periodista, dramaturg, guionista i director de televisió, fundador i director d'Ajoka Theatre, i activista de drets humans) que conté el missatge institucional amb un significat especial pel context en el qual es produeix.

El teatre com a santuari 


 A la fi d'una representació de l'obra de teatre d’Ajoka sobre el poeta sufí Bulleh Shah, un ancià, acompanyat per un xiquet, es va acostar a l'actor que havia interpretat el paper del gran sufí. "El meu nét no es troba bé, ¿el podria beneir?", Va dir. L'actor es sorprengué i contestà: "No sóc Bulleh Shah, només sóc un actor que interpreta el paper". L'ancià llavors respongué: "Fill, no ets un actor, ets una reencarnació de Bulleh Shah, el seu Avatar". 

 Va ser aleshores que se'ns va ocórrer un concepte completament nou de teatre, on l'actor es converteix en la reencarnació del personatge que interpreta.

 Explorar històries com la de Bulleh Shah, històries com aquesta existeixen en totes les cultures i poden convertir-se en un pont entre nosaltres, els creadors de teatre, i una audiència desconeguda però entusiasta.

 Mentre actuem a l'escenari, de vegades ens deixem portar per la nostra filosofia de teatre, en el nostre paper com a precursors del canvi social a vegades deixem enrere a gran part de la comunitat.

 En el nostre compromís amb els desafiaments de present, ens privem de les possibilitats d'una experiència espiritual profundament commovedora que el teatre pot proporcionar.

 Al món de hui, on la intolerància, l'odi i la violència estan en augment, el nostre planeta s'està enfonsant cada vegada més en una catàstrofe climàtica; necessitem reposar la nostra força espiritual.

 Necessitem lluitar contra l'apatia, la letargia, el pessimisme, l'avarícia i el menyspreu pel món en què vivim, pel planeta on vivim.

 El teatre té un paper, un paper noble, ha de dinamitzar i fer avançar la humanitat, ajudar-la a aixecar-se abans que caiga en un abisme.

 El teatre pot convertir l'escenari en un temple; l'espai d'actuació, en alguna cosa sagrada. Al sud d'Àsia, els artistes toquen amb reverència el sòl de l'escenari abans de trepitjar-lo, una antiga tradició en la qual l'espiritual i el que és cultural estaven entrellaçats.

 És hora de recuperar aquesta relació simbiòtica entre l'artista i el públic, el passat i el futur. Fer teatre pot ser un acte sagrat i els actors poden convertir-se en els avatars dels rols que exerceixen.

 El teatre té el transformador potencial de convertir l'escena en un santuari i aquest santuari en un espai d'actuació.

Institut Internacional de Teatre ETI. 

Organització Mundial per a les Arts de l'Escena.



Si voleu conéixer el text complet cliqueu l'enllaç en català, en anglés i en castellà.

Més que mai ens cal reivindicar la importància del teatre i de la cultura en la nostra societat. Les companyies i els teatres valencians estan fent un acte de generositat extraordinari permetent-nos contemplar les seues creacions íntegres a la xarxa des de la nostra llar. Recordem-nos-en quan passe tot i anem al teatre a veure'ls en directe.

Us convide a revisitar alguna de les obres per passar millor la clausura a què estem obligats aquests dies. Hui us recorde que teniu en obert El verí del teatre de Rodolf Sirera en la versió estrenada al Teatre Micalet amb Pilar Almeria i Cristina Garcia. No us la perdeu.

dijous, 5 de març del 2020

17 simpàtiques maneres d'acabar amb el capitalisme', una faula satírica sobre la societat

Al Teatre Micalet de València s'ha estrenat hui 17 simpàtiques maneres d'acabar amb el capitalisme, un espectacle fet amb ironia i molt de sarcasme per la Cia Casa Real i Tarantana Teatre que us farà riure en alguns moments i us sorprendrà en altres.

L'espectacle 17 simpàtiques maneres d’acabar amb el capitalisme es presenta com una paròdia dels manuals d'autoajuda. Al més pur estil de Teletienda s'intenta aconseguir la venda del mètode per acabar amb el capitalisme de 17 maneres diferents. La publicitat audiovisual abusarà de les imatges de personatges polítics i mediàtics internacionals que llancen les seues consignes sobre l'èxit del producte. Aquestes imatges projectades es complementen amb l'actuació de quatre angoixades dones (una empleada de banca, una traductora, una publicista i una professora de ioga) amb conflictes morals que no acaben de resoldre. Les quatre acabaran confluint per treball en la cloenda del congrés del Fons Monetari Internacional i, prèviament, ens explicaran -a manera d'esquetx- quatre petits actes aïllats de rebel·lió personal que, combinats, podrien comportar la caiguda de multinacionals, entitats financeres i potències polítiques del món. 

Amb aquest esbojarrat plantejament, l'espectador és convidat, entre d'altres, a qüestionar-se, a partir del tòpic, per què la roba que portem és tan barata, què hi ha darrere de les dietes macrobiòtiques miracle i de les teràpies naturals, com cal actuar davant d'una entrevista de treball o com aconseguir un ascens laboral no desitjat... En el fons, sense aprofundir en excés ni en tecnicismes economicistes, se'ns plantegen dubtes com els elements sobre els quals se cimenta la societat occidental actual o els efectes que provoca el capitalisme feroç en les nostres vides quotidianes. En ocasions les actrius llueixen una màscara de corder per provocar-nos el pensament de per què les persones actuem 'com a borregos', deixant-nos portar o imitant els altres sense pensar; o per què no ens rebotem i actuem 'com a corders' fortament dòcils i fàcils d'enganyar.

La senzilla però efectista posada en escena està formada per un faristol des d'on parla un dels personatges, una estora roja on se centren algunes de les escenes, 4 pufs on s'amaguen alguns dels objectes que formen l'atrezzo i la pantalla on es projecten els testimonis de personatges internacionals. Això obliga les 4 protagonistes a omplir l'escenari pràcticament nu amb l'acció i la paraula i a defensar el seu paper amb energia i passió.

Animeu-vos a passar poc més d'una hora amb aquestes 4 'terroristes' de l'humor negre i l'absurd més provocador.


Fitxa artística

Dramatúrgia: Raquel Loscos i Salvador S. Sánchez
Direcció: Salvador S. Sánchez i Raquel Loscos
Intèrprets: Rocío Manzano, Sara Sansuan, Anna Tamayo, Laura Vila Kremer
Veus: Sara Loscos, Lola Sans.
Dobladors: Montse Barcón, Xavi Bundó, Òscar Dalmau, Alba Forés, Jordi Graupera, Lídia Heredia, Mònica Roca, Montse Llussà
Escenografia i il·luminació: Alberto Merino i Gerard Orobitg
Audiovisuals: Ramón Frías (Lapso Films)
Vestuari: Cinta Moreno
Himne: Modesto Lai i Laura García
Construcció d’escenografia: Nacho Ullua
Assessoria de moviment: Marta Filella
Fotografia: Jara Diotima i Quim Garcia Turon
Vídeos promocionals: Adrián Erre i Gerardo del Castillo

divendres, 28 de febrer del 2020

'Un fill del nostre temps', 3 dies al Teatre Micalet


Hui s'ha estrenat a València l'obra 'Un fill del nostre temps' on un soldat repassa com ha anat la seua vida al temps que va descobrint a l'espectador un procés de transformació en que un estat totalitari posa en marxa la maquinària de publicitat que anul·la l'individu i el substitueix per un concepte particular de "la pàtria". El ben curiós és que la "pàtria" només és la d'uns quants i no la de tots. Sempre s'elimina la possibilitat que la idea de pàtria és molt plural i unes altres persones poden no compartir la seua imposició de via única, les seues idees; especialment quan formen part d'un estat menut que pot ser aniquilats, si cal, per un estat totalitari que els envaeix.

L'obra, escrita el 1937 per Ödon Von Horváth des del seu exili vienés, ens remet a un moment entre guerres on Europa caminava cap a la desesperació i el nazisme difonia les seues idees feixistes que pretenien l'anul·lació del pensament lliure i la crítica per part dels ciutadans. Vuitanta-tres tres anys més tard, Europa veu com ha sorgit de nou l'ultra dreta i la propaganda feixista torna a centrar la falta de propostes democràtiques amb una idea difosa del concepte de "pàtria". 

El monòleg, extraordinàriament defensat per Andreu Carandell, té, al meu parer, altres encerts que el fan interessant, malgrat la seua aparent dificultat: la direcció (amb el contrast del que el soldat diu en escena i la veu en off que esdevé la consciència que fins aleshores havia quedat narcotitzada per l'ideal militar), el disseny de vestuari (que recorda la gelor del paisatge i centra el personatge dins d'una institució que premia els atrevits amb estrelles platejades, aquells que es fan els valents, i abandona els qui han sigut lesionats i no serveixen ja com a carn de canó),  el minimalisme del decorat (la pobresa social) i la tria de la banda sonora (que, a través de cançons, rememora l'esperit militarista i propagandístic que imperava en l'època) i la creació d'individus obedients i fidels a la disciplina i idees de l'exèrcit i l'estat. 


Altres crítiques:

diumenge, 16 de febrer del 2020

'Godot', un muntatge atrevit al Teatre Rialto

Dijous 13 de febrer s'estrenà al Teatre Rialto de València Godotl'última de les produccions de l'Institut Valencià de Cultura basada en un text de Juli Disla dirigit per Jaume Pérez i interpretat per Paloma Vidal, Enric Juezas, Manu Climent, Neus Alborch, Maria Maroto, Mertxe Aguilar, Bruno Tamarit, Morgan Blasco, Wanda Bellanza, Gloria Román, Miguel Seguí i Vicent Pastor. 

A bon segur que la proposta del muntatge us sorprendrà i que l'actuació coral d'actors i actrius no us deixarà indiferents.




Què passa si els personatges creuen la quarta paret i se situen en la platea? Què ocorre si es transgredeixen les normes del teatre clàssic i el públic i els actors conviuen en un mateix espai? Quan comença una obra, quan s'obri el teló? Què pensaríeu si, a l'escenari, l'acció més trepidant foren els diferents canvis de decorats? Què ocorre si el públic se sent arrossegat per una situació teatral un  tant inusual? Què passa si l'espectador experimenta la comoditat o incomoditat del temps a través d'un segon que pot esdevenir etern o d'una eternitat que és un no res? 

Juli Disla ens proporciona un text intel·ligent que ens remet a una realitat ben particular on ens mostra comentaris i accions quotidianes que es poden produir mentre s'espera que comence una funció de teatre. Aquest fet donarà pas, en algun moment, al coneixement d'aspectes parcials sobre Godot, com s'esdevé a l'obra de Samuel Beckett. Un i altre autors posen en marxa la maquinària d'un temps que sembla no acaba d'arrancar mai i que pot moure al tedi o a la diversió a l'espectador més impacient o més calmat. 

Els actors i les actrius tenen un hàndicap molt interessant: han de saber jugar bé el seu paper fer de públic i conviure amb ell de tu a tu mentre naveguen per fragments del text de Samuel Beckett i la seua obra Tot esperant Godot. Especialment perquè, confosos entre els espectadors i sense il·luminació, el públic té la dificultat que no sap de cert quina és la posició global dels personatges que escolta, encara que en tinga alguns ben a prop. Aquesta dificultat desapareix mentre va transcorrent la funció i, especialment, cap al final quan alguns dels parlaments se situen sota el focus i la llum.

Com a públic, per tant, cal assistir amb un esperit obert i amb la intenció de divertir-se i seguir el fil del que passa al pati de butaques perquè el director, Jaume Pérez, ens planteja el contrast entre dos llenguatges escènics: un estètic, magníficament dissenyat per Blanca Añón, sobre l'escenari; i l'altre, basat en l'acció i la paraula, en el pati de butaques. La relació entre els personatges i el públic és diferent a com l'experimentem al teatre clàssic; en l'obra podem dir que es produeixen noves relacions entre els personatges: no sols interactuen entre ells sinó que també fan còmplices els espectadors dels seus diàlegs i, quan poden, fins i tot els provoquen. 

Beckett, en Tot esperant Godot, estableix un discurs sobre el temps i l'espai, sobre l'espera del desconegut Godot que mai no hi arriba. Juli Disla trasllada l'espera al propi teatre perquè els personatges de la seua obra han de fer creure l'espectador que també esperen que comence la funció de Godot. El públic ha de prendre posició respecte al que passe i al que s'escolte al pati de butaques, ha de reflexionar: lamentar-se o riure, solidaritzar-se amb el que escolta o distanciar-se'n, esperar o impacientar-se, abandonar o quedar-se... Dit d'una altra manera, ha de compartir els elements quotidians que envolten el començament de qualsevol fet nou, també el teatral, i prendre partit davant d'ell. En aquest cas pot prendre partit sobre la superficialitat de les relacions humanes, sobre el tedi de determinades circumstàncies, sobre la falta de comunicació aparent entre el que s'esdevé a l'escenari i al pati de butaques... Però eixes descobertes, totes interessants, són personals i al teatre, com al món, distintes per a cada persona.

Us recomane la visió de Godot, un text que segueix la dinàmica del teatre de l'absurd i que ens mostra la importància i diversitat de muntatges que ens poden fer reviure la ficció o una quotidianitat aspectant... Absurda? No, més aviat aventurera, exploradora, contemplativa, observadora, sensorial, enigmàtica, participativa... i entretinguda. 

Recordeu que l'obra estarà en cartell al Teatre Rialto fins al 22 de març.