dimecres, 27 de juny del 2018

Titzina estrena hui al Teatre Micalet 'La Zanja'

En La Zanja estan presents la cobdícia i l'enfrontament entre dos móns antagònics que es retroalimenten l'un de l'altre quan el motor és l'avarícia que mou les persones per aconseguir l'or o una riquesa fàcil i de ràpida adquisició, a la llarga tan empobridora fins i tot a nivell personal.

Un mural frontal ens recorda una mena de laberint a manera d'estrats verticals construïts pel terreny; mentre que, en el plànol horitzontal, unes estores d'aparença senzilla ens recorden el moviment de terres que requereix la recerca de l'or en aquella mina. Cada estora permet mostrar la cara i el revers d'aquella terra al temps que la suma de totes va configurant un paisatge de monticles que hom aprofita per ocultar els objectes quan no han d'estar a la vista del públic. Aquest mateix moviment de terres ens remet a un altre moviment: el de les consciències de les persones del poble que veuen l'oportunitat de medrar mentre l'alcalde i altres ciutadans es mostren defensors del mode de vida que tenia la comunitat abans que aquell nouvingut, que tantes promeses els fa, arribara al poble per reproduir la situació que, des de Pizarro i Atahualpa, tantes vegades s'ha produït en la història d'aquelles comunitats i que ha trencat l'harmonia de les persones, ha empobrit la seua forma de vida i ha esquilat les riqueses que hi havia ocultes a la seua terra.

El transfons de l'explotació històrica dels recursos de Sud-Amèrica per part de països de l'anomenat Primer Món no és nou. En aquesta ocasió es concreta a les mines d'or del Perú i, en alguns moments, ens recorda el discurs d'Eduardo Galeano en aquell memorable llibre seu: Las venas abiertas de América latina.

L'actuació de Diego Lorca i Paco Merino no és gens fàcil perquè representen diferents personatges alhora i l'espectador tan sols els reconeix per algun detall del vestuari, la modulació de la veu i el context que inclouen els propis diàlegs. Un gran esforç que requereix professionalitat i saber fer.

Titzina representarà aquesta tragicomèdia, escrita i dirigida també per Diego Lorca i Paco Merino, entre el 27 de juny a l'1 de juliol, al Teatre Micalet de València. L'obra, que va ser estrenada el darrer 1 de desembre de 2017 a Cerdanyola del Vallés, es representa en castellà.



Dramatúrgia, repartiment i direcció: Diego Lorca i Pako Merino
Disseny de so: Jonatan Bernabeu
Composició musical: Jonatan Bernabeu
Disseny il·luminació: Albert Anglada i Diego Lorca
Disseny escenografia: Titzina
Construcció escenografia: Núria Espinach i Escenograes Castells
Vestuari: Núria Espinach
Producció: Titzina
Companyia: Titzina
Argument: Miquel, tècnic d'una multinacional minera, arriba a una explotació de la companyia a Sud-amèrica. Alfredo (l'alcalde) i la seua comunitat esperen al nou “descobridor”. Es produeix de nou la trobada de dos móns i les diferents formes d'entendre la vida. Les ambicions, oportunitats i conseqüències de la implantació de la mina marquen el futur del poble i les relacions entre veïns. La història de l'encontre de Pizarro i Atahualpa durant l'època de l'arribada dels espanyols a Amèrica determinarà el destí dels protagonistes.



Dossier en pdf sobre l'obra.

divendres, 8 de juny del 2018

"Maleïda tardor"

De nou, el Teatre Micalet ens sorpén amb teatre fet per valencians i amb un criteri de qualitat. Aquesta vegada amb un tema dur que trasbalsa i corprèn l'espectador. L'obra, Maleïda tardor, va ser estrenada en castellà, Maldito otoño, amb èxit de crítica i públic. Ara el grup està a punt de viatjar cap a Sevilla on es lliuraran enguany el Premios Max, confiem que el Millor espectacle revelació i la Millor autoria revelació siga per a La SubTerránea.



Preparar-se per a la mort o per a la vida? Maleïda tardor

Ningú no ens ensenya a viure ni a morir; aprenem a colps del destí. I la mort, més que no la vida, esdevé un tema tabú del que ningú no pot escapar. Tot comença amb aparent il·lusió i un dia acaba amb relativa tristor. I què ha passat entre eixe primer alè de vida i el darrer sospir? Pel mig hi ha hagut un relat, un ball, la paraula que et transporta d'un estat a un altre i trenca amb el tabú.

Lucía Abellán, Ester Martínez i Lucía Sáez defensen un text complicat, carregat de reiteracions, de situacions semblants que mai no acaben de ser iguals que les anteriors. Tot canvia i el temps, el pas del temps, s'encarrega de projectar una figura diferent en cada punt d'aquell relat: mai no som els mateixos, només ens assemblem. La mort, el pas del temps i el ball transformen el projecte de la vida.



És per això que ens trobem, potser, amb un escenari (La SubTerránea) quasi buit on els ceps i aquells fragments de sarment secs han perdut el seu arrelament a la terra i les fulles han esdevingut pàmpols inerts que decoren el terra. I aquestes tres dones que dialoguen o juguen a contar una història, adoben tot això amb imatges carregades de força que emergeixen d'entre la foscor, amb una il·luminació (Diego Sánchez) de ciris que dibuixen els personatges i els centren, generalment, amb l'ús de la paraula. La música amb aquella alegria de la postguerra permet dibuixar el ball, insinuar la vida i la recerca de l'alegria, del sexe, de la diversió, del vi; però no deixa de ser un ball que viu el present amb una certa temor del demà incert.

Paco Zarzoso dirigeix l'obra com acostuma, amb rigor i precisió. No obstant això, no vull deixar de banda un aspecte millorable, el llenguatge. Sé que és el primer dia que l'obra es representa en valencià i que millorarà en la dicció i en les expressions que encara tenen el pes de la representació en castellà; d'aquesta manera l'espectador se sentirà més prop dels personatges i del subtext.

Molta sort als Max!



divendres, 1 de juny del 2018

"Ligeros de equipaje" del Centro de Producción Teatral Viridiana al Micalet



Ligeros de equipaje. Crónica de la retirada es presenta al Teatre Micalet de València fins al diumenge 3 de juny. L'obra, avalada sobrerament amb les nominacions i premis obtinguts des de 2014, se centra en el relat entre un avi i un nét sobre l'experiència viscuda, camí de la frontera pirenenca, durant la retirada del front i el posterior exili en els camps de concentració francesos que patiren milers d'espanyols que havien lluitat a favor de la segona República.



Amb un vestuari senzill i humil al que els actors en trauen molt de partit i un decorat aparentment casolà (una estora i uns baguls que fan les vegades de llit, taula...), la Companyia Producciones Teatrales Viridiana aconsegueix una posada en escena impecable on el reforç de l'audiovisual, que es projecta sobre diferents objectes (llençols, maletes, baguls, teló de fons), aconsegueix recrear espais i persones en eixe continu joc entre el passat i el present, entre la memòria i el present dels qui patiren la Guerra Civil.



L'actuació brillant de Javier García i Pedro Rebollo dóna vida al magnífic text de Jesús Arbués, creat a partir de retalls de la memòria de tantes persones com visqueren en circumstàncies similars la despossessió absoluta de béns i llibertats tant ací a Espanya com posteriorment a França en camps de concentració com el d'Argelès. El mateix Arbués dirigeix l'obra i genera, en ocasions, el clima de tensió angoixant de les presons, el control policial o la fugida lluny de casa i de la família.


L'encert de començar l'obra en l'espai on viu l'avi, l'actualitat, i el desig del nét de conéixer les batalles del iaio, el passat, permet un joc que s'alterna i ens fa conscients de la necessitat de recuperar la paraula de tanta gent callada durant anys, la necessitat de seguir reivindicant la memòria històrica per aclarir el context en què es produí la guerra i les actuacions posteriors durant la postguerra: la necessitat de fer justícia sobre els qui van ser silenciats.

A poc a poc la conversa esdevé l'element de la recuperació dels espais de la memòria del personatge, tan comuns a d'altra gent que ho perdé tot, i l'espectador contempla la realitat d'escenes ben distintes, però molt comunes, que han anat sent contades pels propis testimonis amb qui degué parlar l'autor i a partir dels quals degué crear l'obra: l'enfrontament entre germans, la fam i la misèria, la pèrdua de la identitat...  Cada vegada van quedant menys persones vives que puguen explicar aquells horrors que patiren en primera persona i és per això que també l'obra esdevé el seu testimoni, el record necessari per no repetir els errors.

Un element extern a l'obra adquireix un gran sentit en aquesta ocasió: el web de la Companyia on, a més de fotografies i informació sobre el grup teatral, us trobareu un quadern pedagògic que permet treballar amb els més joves el context a què referència aquesta magnífica producció.

No us la perdeu; només estan quatre dies.



PREMIS:
- Premi Millor Espectacle de Sala. Fira de Teatre de Castella i Lleó. 2014
- Candidat a la Millor Direcció. Premis MAX 2015
- Espectacle recomanat per Red Española de Teatros Públicos 2014