"Maleïda tardor"

De nou, el Teatre Micalet ens sorpén amb teatre fet per valencians i amb un criteri de qualitat. Aquesta vegada amb un tema dur que trasbalsa i corprèn l'espectador. L'obra, Maleïda tardor, va ser estrenada en castellà, Maldito otoño, amb èxit de crítica i públic. Ara el grup està a punt de viatjar cap a Sevilla on es lliuraran enguany el Premios Max, confiem que el Millor espectacle revelació i la Millor autoria revelació siga per a La SubTerránea.

Preparar-se per a la mort o per a la vida? Maleïda tardor

Ningú no ens ensenya a viure ni a morir; aprenem a colps del destí. I la mort, més que no la vida, esdevé un tema tabú del que ningú no pot escapar. Tot comença amb aparent il·lusió i un dia acaba amb relativa tristor. I què ha passat entre eixe primer alè de vida i el darrer sospir? Pel mig hi ha hagut un relat, un ball, la paraula que et transporta d'un estat a un altre i trenca amb el tabú.

Lucía Abellán, Ester Martínez i Lucía Sáez defensen un text complicat, carregat de reiteracions, de situacions semblants que mai no acaben de ser iguals que les anteriors. Tot canvia i el temps, el pas del temps, s'encarrega de projectar una figura diferent en cada punt d'aquell relat: mai no som els mateixos, només ens assemblem. La mort, el pas del temps i el ball transformen el projecte de la vida.

És per això que ens trobem, potser, amb un escenari (La SubTerránea) quasi buit on els ceps i aquells fragments de sarment secs han perdut el seu arrelament a la terra i les fulles han esdevingut pàmpols inerts que decoren el terra. I aquestes tres dones que dialoguen o juguen a contar una història, adoben tot això amb imatges carregades de força que emergeixen d'entre la foscor, amb una il·luminació (Diego Sánchez) de ciris que dibuixen els personatges i els centren, generalment, amb l'ús de la paraula. La música amb aquella alegria de la postguerra permet dibuixar el ball, insinuar la vida i la recerca de l'alegria, del sexe, de la diversió, del vi; però no deixa de ser un ball que viu el present amb una certa temor del demà incert.

Paco Zarzoso dirigeix l'obra com acostuma, amb rigor i precisió. No obstant això, no vull deixar de banda un aspecte millorable, el llenguatge. Sé que és el primer dia que l'obra es representa en valencià i que millorarà en la dicció i en les expressions que encara tenen el pes de la representació en castellà; d'aquesta manera l'espectador se sentirà més prop dels personatges i del subtext.

Molta sort als Max!