dimecres, 26 d’abril del 2017

Els esperantistes de Paco Zarzoso al teatre Micalet

Amb una actuació brillant de Cristina Garcia, Ferran Gadea i de Josep Manel Casany (que torna a justificar amb el seu treball el seu recent nomenament als premis Max d'enguany pel Hamlet canalla) i una defensa d'un text complicat, la tragicomèdia Els esperantistes, estrenada avui al Teatre Micalet de València, no us deixarà indiferents. Una obra sobre les relacions socials, un drama de tres persones que només poden subsistir, sense naufragar completament, amb l'ajuda dels altres dos.




Es tracta d'una obra sobre l'aparença de les bondats humanes, un text sobre els enganys i la maldat que pot amagar l'enveja, la guerra per posseir allò desitjat, per mantenir l'estatus aconseguit i que ningú no altere les pròpies condicions de vida. Un viatge cara al mar, sense moure's de casa, en què tot no és idíl·lic; una taula de salvació en què ningú no és prescindible; una aproximació a la comunicació en què el respecte i l'estima es fan més imprescindibles dins d'un missatge universal i humanista que subjau en la filosofia dels esperantistes que pretenen fomentar la comprensió igualitària entre persones de diverses llengües; un intent de recerca de la llibertat, el punt en què se centrarà l'esperança.

El títol de l'obra juga amb el doble sentit: els qui tenen esperança de subsistir sense alterar massa el seu modus vivendi o els que parlen esperanto. I sota aquesta idea d'esperança Paco Zarzoso planteja a l'espectador una comèdia àcida i dura de pair si no fora per la comicitat que manté en alguns moments, l'enfrontament entre tres navegants que miren la mar amb l'esperança de viatjar a un món idíl·lic, imaginari, perquè només existeix en el desig de llibertat, en els plans, tan diferents, que té cadascun dels personatges: contemplar la mar des de la finestra de l'habitació gran, la que fou del pare, serà el començament de la lluita que manifesta Marta davant del seu germà Llàtzer.

Els nom dels personatges no és casualitat, els tres fan referència a personatges bíblics: Llàtzer de Betània, el qui hagué de ser recuperat de la mort per Jesucrist; Marta, la germana qui rep Jesús a casa i fa la feina mentre l'altra germana, Maria, s'emporta la millor part: escoltar la paraula divina; i Àngel, un ser meravellós que actua aparentment com l'àngel de la guarda de Marta. No és casualitat, per tant, que Marta siga la que s'encarrega de la feina, la qui porta els diners a casa i manté l'amant i el germà, pràcticament mort en vida perquè no ix de la seua habitació i es dedica a traduir eternament Moby Dick a l'esperanto, així com havia intentat fer son pare amb El Quixot fins tornar-se boig.


Llàtzer és defensat intel·ligentment per Ferran Gadea des de la parsimònia que exigeix la guerra soterrada davant Marta pel dormitori del pare i l'enfrontament amb Àngel, ocasionat per la gelosia i la por a perdre-la de nou.


Marta, el personatge femení que defensa magistralment Cristina Garcia, exigeix versatilitat i uns canvis de registre constants en funció del moment i de l'estat d'ànim dels personatges masculins a qui s'estima i de qui rep la mentida que genera la necessitat de subsistència, la gelosia que destrueix l'afecte i certes desatencions.


Àngel, l'amant amb una aparent vida organitzada i saludable, un agent immobiliari fracassat que encara manté l'esperança de renàixer de les seues pròpies cendres amb la venda de l'edifici on viuen llogats els dos germans i a qui dóna credibilitat Josep Manel Casany de forma excepcional amb un monòleg final intens amb el qual busca una certa redempció i el perdó de Marta. 

La música i els decorats contribueixen a crear el clímax necessari per a l'obra i les escenes de major tensió o intriga. Una paret senzilla però carregada de simbologia (la bandera de l'esperanto) i de tristor (un color fosc, el verd botella sobre el que destaca una fotografia antiga, la del pare fracassat), un globus terraqüi que oculta una licorera i un llit vell, contribueixen a donar la sensació de tancament en què viu cadascun dels personatges que aspira a la llibertat.

Eixe regust amarg que acumulem com a espectadors al llarg de l'obra sobre els personatges només se superarà amb les notes i la lletra de la cançó "Libre" de Nino Bravo en versió esperanto. El desig de viure en llibertat, de poder ser.

No us perdeu l'obra!

divendres, 21 d’abril del 2017

Felicitats, Josep Manel Casany

El Micalet Teatre ens facilita la següent notícia que ens omple de joia perquè Josep Manuel i l'espectacle s'ho mereixen. Moltes felicitats per eixe nomenament als Premis Max, el treball ben fet no sempre té recompenses, però de tant en tant dóna alegries!


JOSEP MANEL CASANY, FINALISTA ALS PREMIS MAX DE LES ARTS ESCÈNIQUES COM A MILLOR ACTOR PROTAGONISTA PEL SEU PAPER A HAMLET CANALLA 


A Hamlet Canalla, Josep Manel Casany es multiplica en els personatges d'Ofèlia, l’actor, Gertrudis, Horaci i l’Espectre en una interpretació que la crítica ha qualificat de magistral i que li ha valgut ser finalista als Premis MAX de les Arts Escèniques, en la categoria de millor actor protagonista. 

Hamlet Canalla, un text del valencià Manuel Molins, mostra una nova visió de Hamlet que resalta la complexitat de la tragèdia i la inutilitat de la venjança. En aquest espectacle, dirigit per Joan Peris i amb els actors Josep Manel Casany i Ximo Solano com a protagonistes absoluts, veiem un Hamlet maltractador de dones, assassí, que s’aprofita dels febles i que lliura el seu poble a l’enemic. Un “heroi” que sacrifica tots i totes els que té al voltant per la seua “missió”. 

Després de la seua estrena el passat 14 d'octubre, aquesta coproducció de la Companyia Teatre Micalet i l'Institut Valencià de Cultura tornarà al Teatre Micalet en la tardor del 2017. No us el pergau! 

A més, Josep Manel Casany estarà al Teatre Micalet a partir del proper 26 d'abril amb l'espectacle Els Esperantistes, on comparteix repartiment amb Cristina Garcia i amb Ferran Gadea, guardonat com a millor actor als Premis AAPV 2017. Una ocasió única per veure tres grans actors en escena.

HAMLET CANALLA. La crítica ha dit:
"El discurs es val d'un duel interpretatiu d'alçada. Dos colossos" J. V Peiró, Las Provincias
"Des del primer moment fins al darrer assistim, sense treva, a un espectacle d'alt voltatge intel·lectual i teatral" F. Foguet, El Temps
"Un text excel·lent, una posada en escena minimalista i cuidada, una interpretació magistral" F. López, de teatre i altres arts
"Un text potent per a uns actors més que bons, excel·lents, dirigits per una mà estesa, càlida i experta" V.Martínez, Afán de plan

dimecres, 12 d’abril del 2017

Vida de la Compañía Improvisada al Micalet



Després de l'espectacle A los pies d'Europa, la Compañía Improvisada presenta Vida al Teatre Micalet de València.

Idea original, coreografia i intèrprets: Henar Fuentetaja i Miguel Tornero
Música: Rafel Arnal, Thaïs Morell i David Antolín
Companyia: Improvisada
Obra: Vida



L'equip que programa els espectacles del Teatre Micalet de València segueix oferint-nos regals de gran qualitat. Si fa uns dies ens mostrava la força de la dansa de la Companyia Fil d'Arena, hui ens ha mostrat la sensibilitat del moviment, el preciosisme del cos i dels seus moviments estètics amb Vida, el darrer treball de la Compañía Improvisada.

La dansa contemporània es fusiona, en aquest cas, amb els ritmes brasilers i el ressò de la Mediterrània per celebrar la vida amb l'aportació d'una música que transmet energia i alegria, una il·luminació molt cuidada i un vestuari senzill que reforça amb els colors la idea de llibertat i naturalitat que predomina en la primera part front a la passió de l'estima i la festa de la segona. 

L'espectacle comença amb un poema de Marc Granell mentre el ballarí Miquel Tornero construeix amb el ball la idea de transitar per un bosc que es va formant i acaba aclarint-se per arribar a una possible llar, representada amb dues taules i dues cadires que adquireixen major protagonisme amb l'entrada de la ballarina Henar Fuentetaja.



Del producte natural (natura agrest) a la seua manofactura (geografia transformada), arbre i llenya, fusta i moble van convertint-se en els elements del decorat amb què interactuen els dos ballarins que recreen, amb les seues accions, un acostament entre el que representa l'home, tot allò masculí que no es desapega massa del terra, i la dona, tot allò femení que es presenta més vaporós, aeri i lleuger. Les lletres de les cançons van donant peu a la progressió i el tòtem o figura moai, que representa el masculí format per l'home amb els fragments del tronc de l'arbre que hi havia al terra, romandrà a l'escenari fins que la força de l'element femení creix i el tomba per superar el domini del mascle en benefici d'una desitjada igualtat, allunyada de les marques de gènere. És aleshores quan els compassos de la bossa-nova, el jazz i els diferents ritmes brasilers de la cantant  Thaïs Morell s'alternen amb les cançons del mestissatge mediterrani del cantautor Rafel Arnal i els arranjament musicals de David Antolín cobren més sentit per començar la festa, per recrear el viatge de la Vida; és llavors quan l'energia dels cossos i les notes es fonen per despertar tots els sentits en l'espectador.

Estem davant d'un viatge de les emocions, d'un cant a la vida i al diàleg, de l'esperança del rencontre quotidià que pot generar alegria o dolor, tendresa, solitud, dubtes... EMOCIONS! Una proposta interessant que us permetrà deixar que els sentits us guien pel gaudi del ball, dels moviments a l'escenari:  la celebració de la vida amb totes les seues manifestacions.

_____________________________________

Difusió en Twitter:
1. Quan la música, el vers de Marc Granell i la dansa es fusionen per crear espectacle. Hui al Vida de la Compañía Improvisada.

2. Vida al El domini de la tècnica i el control del moviment per crear el ritme de l'art que brolla entre el terra i l'aeri i acosta masculí i femení a persona.

3. Amb Vida al , l'art del moviment barreja la força de la paraula, la vitalitat de la música i la sensibilitat de la dansa.

dijous, 6 d’abril del 2017

Paradís pintat, l'aposta del Micalet per al cap de setmana

Com eixida d'un quadre angelical, farta de la immobilitat i del plaer de la contemplació eterna se'ns presenta una angelical pallassa, barreja de criatura innocent i personatge entremaliat que ens fa riure al més pur estil de Tortell Poltrona: tendra i amb la contundència d'una criatura que pot dir les coses més ferotges sense immutar-se. Les seues onomatopeies, les frases entretallades, les triples repeticions... van construint imatges poètiques i gags que deixen una ració interessant d'ironia i de crítica vetllada. És Pepa Plana que presenta el seu Paradís pintat al Teatre Micalet de València.




I no és d'estranyar la reacció de l'angeleta Pepa; heu pensat alguna vegada com deu ser l'eternitat contemplativa? Com pot ser d'agradós o d'anodí cantar i escoltar només música celestial? Com d'injust pot arribar a ser allò del lliure albir? Quin tipus de Déu totpoderós la caga en alguns aspectes de la seua creació? Paradís pintat és un espectacle interessant i divertit, un joc on Pepa Plana ens planteja dubtes des de la més aparent ingenuïtat, des de la naturalitat amb què s'expressaria una xiqueta, una aspirant a àngel de la guarda que no es resigna al paper d'angeleta que li toca fer en el quadre. 

Però la seua ingenuïtat potser la porte allà on no s'esperava mai i el treball li jugue una mala passada en descobrir que no tot és tan perfecte i agradós com s'esperava. Potser Pepa no té la fusta dels àngels de revista que admira o rebutja; potser tampoc no és un dels herois amb qui compara els arcàngels... Però això sí, té dret a no resignar-se del tot, a viure la seua eternitat amb la llibertat d'una criatura diferent, una angeleta vital i juganera que ja ha experimentat en més d'una ocasió la fura del llamp diví i té dret a pensar que ha estat Ell (present mitjançant la veu en off de David Verdaguer) qui també l'ha cagat en algunes ocasions. 




Tot i la bellesa poètica de les imatges, coincidint amb unes bones amigues i per posar alguna pega (que no ho és), s'haguera pogut traure més punta a l'escena on s'escenifica el drama de les migracions, el de les pasteres que solquen la mar; però això, potser, ja seria un altre gènere i l'espectacle està adreçat a un públic familiar. 

Ens quedem, doncs, amb els moments màgics i poètics, especialment quan entren en acció els efectes especials o el vídeo; és a dir, quan la màgia del cinema es fusiona completament amb la professionalitat i saber fer d'aquesta gran pallassa que és Pepa Plana, ben dirigida per Ferruccio Cainero i amb una escenografia de Lali Canosa i un vestuari de Rosa Solé molt apropiats.

Així que aprofiteu aquesta ocasió i no us perdeu l'espectacle!