dimecres, 25 de desembre del 2019

Extraordinari text, destacada interpretació i estètica excel·lent: Tirant

Reposició de l'espectacle al Teatre Rialto: 

del 27 de desembre de 2019 al 26 de gener 2020


 
   
TEA3, núm. 26 (febrer, març 2019)


Amb una magnífica adaptació teatral de la novel·la Tirant lo Blanc, feta per Paula Llorens, s'ha presentat en escena, entre el 13 de febrer i el 10 de març al Teatre Rialto de València, l'obra Tirant. L'adaptació, feta amb molt d'encert, respecta la cronologia d'alguns passatges guerrers i amorosos que corresponen a la tercera i la cinquena parts de la novel·la, especialment la història de Tirant i Carmesina. Paula selecciona passatges que demostren la modernitat de la novel·la i que estan més en la línia del tractament modern que exigeix una representació en el segle XXI. Per això, en la tria, està clar el paper d'alliberament sexual de les dones en la cort de la princesa (es burlen de les exigències de la moral cristiana i del seu propi llinatge), el sentit de l'humor amb que es narra el trencament de la cama de Tirant, la rivalitat i la gelosia de la Vídua Reposada, el desig carnal de Plaerdemavida o la fragilitat de l'heroi que mor d'un mal al costat quan retornava de la guerra on havia triomfat en totes les batalles.

El muntatge, sota la direcció encertada d'Eva Zapico, aposta per la paraula i el teatre físic, al temps que dialoga plenament amb la modernitat quan presenta un treball amb tantes cares com gèneres se li han atribuït a la novel·la de Martorell: la bellesa de la dansa (el moviment escènic tramat per Charo Gil-Mascarell), la música de beatbox en directe, la narració dirigida a l'auditori a través d'un micròfon (a diferència dels fragments més teatrals) per recordar com seria l'acte de la lectura en públic allà pel segle XV, la corporeïtat com a element de comunicació... Tots aspectes que enriqueixen aquesta història d'amor i de dolor (el de la guerra i el de la dificultat d'estimar-se). I tot això en un escenari (Los Reyes del Mambo) pràcticament nu on destaquen els cortinatges daurats del fons per donar sensació d'esplendor a la cort, els quatre bancs amb què juguen constantment actors i actrius per construir diferents espais i mobiliari, i les teles o plàstics amb què simulen, fins i tot, els cavalls.

 

Amb el disseny d'il·luminació de Ximo Olcina i el vestuari de Maria Poquet, es destaca de manera especial la càrrega de la bellesa d'uns quadres que conformen imatges plàstiques de gran valor: la força i brutalitat que comporta la guerra amb el Gran Turc, la sensualitat que exigeixen les escenes amoroses, la sensibilitat i preciosisme estètics amb què es mostra el comiat de Tirant o el sentit de l'humor i la festa amb què la música de Kike Gasu completa la banda sonora de la història

 


I tot això no seria possible sense el treball de Maribel Bayona, Raúl Ferrando, Sergio Ibáñez, Antonio Lafuente, Mar Mandli, Raquel Piera, Lucia Poveda i Kike Gasu que han estat els responsables de defensar dignament aquest espectacle coral produït per l'Institut Valencià de Cultura i la Compañía Nacional de Teatro Clásico.


Seria bo que un espectacle tan ben concebut, un muntatge tan valent i modern, es poguera tornar a veure en la propera temporada. Encara més, si la gira passa per Madrid amb la versió en castellà, també estaria bé que la versió en valencià es vera més enllà de València on molts espectadors i estudiants poden gaudir i entendre millor algunes parts de la novel·la de Joanot Martorell, la més coneguda d'entre les dels clàssics de la literatura catalana.

Si encara no l'heu l'obra i teniu ocasió, no us la perdeu!



Publicat anteriorment en aquest mateix blog el 10 de març de 2019

dimarts, 3 de desembre del 2019

Emoció, energia i sensualitat al Rialto amb 'Tórtola'

Reposició de l'espectacle   DEL 05 FINS AL 22 DE DESEMBRE DE 2019

Durant segles, el paper de la dona ha estat relegat a un segon pla i, passada l'aclamació generada per l'èxit, a la invisibilitat. Amb Tórtola assistim a una obra de teatre molt interessant perquè es retorna el protagonisme a una dona independent, lluitadora i, en certa mesura, pionera de l'alliberació de la dona; una persona que, potser per la seua educació i coneixements culturals, deixava molt enrere els valors de l'Espanya de començaments del segle XX. Retirada dels escenaris, el desenvolupament de la guerra civil i el seu ideari republicà van fer que, durant la postguerra, els seus principis i protagonisme quedaren un tant difosos entre tanta grisor com imperava en la societat. El seu exili interior n'és una marca del menyspreu que pogué patir una dona lluitadora que, fins aleshores, aconseguia allò que es proposava si es tractava de vèncer els seus contrincants, especialment els sentimentals i els artístics.

Amb aquest teló de fons, a partir d'unes interessants pinzellades de la biografia de la balladora Carmen Tórtola Valencia, el darrer divendres 17 de maig s'estrenà al teatre Rialto de València el musical Tórtola, l'imponent obra de Begoña Tena creada dins del I Laboratori de Dramatúrgia Insula Dramataria Josep Lluís Sirera.

Rafael Calatayud, amb una direcció molt encertada, li trau al text tot el partit presentant-nos una dona enèrgica i vital, una diva culta, ben relacionada, i capriciosa en ocasions, que també es mostra generosa amb els més desvalguts. I, en recrear la història de Tórtola Valencia després de la seua mort, tria un espai teatral i màgic, els soterranis on s'ha dipositat el llegat de Carmen Tórtola, un espai que convidarà l'espectador a descobrir aspectes de la vida de la protagonista mitjançant els objectes que li van pertànyer en vida.

Sis actrius representen l'obra i, amb el ball, la cançó i la paraula, ens desvetllen altres informacions sobre aquesta dona captivadora, interpretada magistralment per Mª José Peris. Carmen Tórtola, admirada per intel·lectuals i polítics de l'època i musa dels productes cosmètics de la marca Myrurgia, revolucionà la dansa de principis del segle XX per les seues innovacions i per les transgressions que es permetia en barrejar elements atrevits i exòtics amb altres de tradicionals. I per mostrar aquest aspecte durant la representació es fa necessari el treball estètic i sensual de les actrius Anna Casas, Anaïs Duperrein i Alejandra García que representen l'alter ego de la pròpia Tórtola quan, a manera de Les tres Gràcies, mostren diferents estils d'entre els molts que traslladà la protagonista a l'escenari.



I l'obra segueix recordant-nos, donant visibilitat a les múltiples facetes de la vida de Tórtola que col·leccionà art precolombí, vestits, quadres... i els poemes i escrits que li dedicaren escriptors com Valle Inclán (conservats al Centre de Documentació i Museu de les Arts Escèniques de Barcelona). I és ací on juga un paper rellevant en l'obra escrita per Begoña Tena el personatge de la que fora secretaria i filla adoptiva, interpretada brillantment per Resu Belmonte. La visita al Centre de Documentació per acomiadar-se de tots aquells objectes que li evoquen alguns moments viscuts amb sa 'mare' deixa al descobert la relació tan especial que tingueren aquestes dues dones, una relació que sobrepassà la idea de col·laboració laboral. El mateix director deixa entreveure l'estima que es tingueren i una certa sensualitat a frec de pell en evocar els moments més transcendents.


El contrapunt al món de l'art i la cultura es dóna quan la protagonista deixa clares les seues idees republicanes i, més concretament, en una escena solemne en què la balladora i la secretaria conversen amb Pilar Millán Astray, germana del fundador de la legió. És l'actriu Marta Chiner, en una barreja de contenció memorable i de força, qui mostra el camí a seguir pels qui no estaven en el bàndol guanyador i dibuixa el futur de l'artista i de la seua secretaria. La pròpia Tórtola, abans de morir, pronuncia unes paraules plenes d'amargor i resignació que contrasten amb la vitalitat que demostra al llarg de tota la primera part de l'obra: "Hace tiempo que la valentía se la comieron los perros. Llevamos 20 años escondidas, cambiando las caras para que no nos apedreen, fingiendo ser lo que no somos para sobrevivir. ¡Qué gran tragedia la nuestra! ¿Esta es la vida que te prometí?


Seria injust no esmentar el treball col·lectiu de tot un excel·lent equip que inclou, entre d'altres: Carles Alfaro (il·luminació),  Víctor Lucas (direcció musical),  Luis Crespo (disseny d’escenografia), Carmen Arce (disseny de vestuari) o  Inma Fuentes (caracterització), amb el ple suport de l'IVC.

Aprofiteu els pocs dies que queden de la funció perquè mereix la pena veure-la. Seria interessant que l'IVC la reposara durant la propera temporada. Felicitats per tant de treball i ben fet!

Publicat anteriorment en aquest blog el 29 de maig de 2019

dimecres, 23 d’octubre del 2019

La responsabilitat de la llibertat o 'El Moviment'

Ahir es va estrenar, al Teatre Micalet de València, El moviment, un espectacle interessant basat en un text ben tramat de Manolo Molins que ens recorda l'experiment descrit en la novel·la L'onada de Morthon Rue (Die Welle, que s'estrenà en cinema com La ola, 2008). L'espectacle parteix de la projecció d'un audiovisual amb el qual el professor d'Història pretén que els alumnes de la seua tutoria reflexionen sobre l'autoritarisme i la fragilitat de la llibertat. És a partir de les preguntes dels propis alumnes que es qüestiona de quina manera els pot ajudar a entendre millor allò que pretenia que descobriren amb aquell documental.


L'experiment ens permet observar l'excel·lent treball de direcció de Joan Peris, que compta amb l'ajuda de Pilar Almeria i  amb el treball reeixit del veterà Ximo Solano i dels sis actors novells que interpreten de forma encertada el rol d'alumnes que els han assignat: Paula Albert, Helena de Luis Sapiña, Mateo Medina, Sergio Novella, Edu Rodríguez i Cristina San Martín.

Ximo Solano ens demostra, una vegada més, la seua vàlua sobre l'escenari amb la creació d'un entusiasta professor que actua ingènuament quan proposa, amb bones intencions, l'experiment amb què intenta augmentar l'autoestima del grup i desenvolupar la seua capacitat crítica davant els totalitarismes que s'observen en la nostra societat i que alguns partits polítics promouen evocant propostes que recorden més a l'antic règim dictatorial que al que la societat del segle XXI necessita.


La proposta del professor, en principi, entusiasma la major part dels alumnes que deixen de ser com són per convertir-se en instruments robotitzats del propi sistema. És interessant veure com, a manera de joc en principi, cada alumne va canviant la seua actitud i abandonant part de la personalitat per uniformitzar-se en la massa generada pel nou ideari. Cadascun dels actors i actrius que representen l'alumnat tenen el seu moment de glòria que ens permet intuir el planter de professionals joves que ja pugen fort en l'escena valenciana.

Crec que la qualitat de l'espectacle es mereix l'atenció del professorat i l'alumnat dels centres educatius que, en les sessions per a escolars, podran gaudir d'una proposta atractiva que ens convida, entre d'altres temes, a la reflexió sobre la manipulació, el poder, la llibertat d'elecció, la disciplina, el sentiment de comunitat, la relació pares-fills o el paper del moviment feminista.

No us la perdeu!

dimarts, 15 d’octubre del 2019

Bones expectatives: 'El Moviment', nova producció de CTM

En temps convulsos on es retallen llibertats individuals, els nostàlgics del passat dictatorial trauen a relluir els fantasmes del passat fins i tot al Parlament i, entre els polítics, semblen impossibles els pactes, la Companyia de Teatre Micalet (CTM) ens presenta l'estrena de El moviment on ens planteja uns quants dubtes:

"- Sabem dialogar i arribar a pactes?
- Quina responsabilitat tenim com a generació en haver silenciat la història a les generacions més joves?
- Franco està més present en la nostra societat del que pensem?
- Els joves coneixen la nostra història recent?

El Moviment, una reivindicació de la convivència i de la tolerància. Una metàfora sobre les possibilitats de manipulació de les persones. Una reflexió sobre l'obediència i la creació d'opinió pròpia."



En principi el tema ja s'ho val i poder contrastar els dubtes que ens planteja, també. A més a més, hi ha la garantia del text, escrit per Manuel Molins (Premi d'Honor de les Arts Escèniques 2018), la direcció de Joan Peris, un repartiment interessant format per Ximo Solano en el paper de professor i un grapat d'alumnes representats per Paula Albert, Helena de Luis Sapiña, Mateo Medina, Sergio Novella, Edu Rodríguez i Cristina Sanmartín. 

A tot això cal afegir que la producció és de la COMPANYIA TEATRE MICALET que ahir va rebre, dins els Premis de les Arts Escèniques, el guardó a Millor espectacle de teatre (mireu del minut 1:52:26 al 1:56:05) per El Jardí dels cirerers, producció que tornarà a l'escenari el proper mes de febrer. Enhorabona!

Peu de foto: publicat a TEA3, núm 28, pàg. 15

dissabte, 12 d’octubre del 2019

El testament de Maria per la Cia. de teatre la Dependent

Demà diumenge serà la darrera funció de El testament de Maria al Teatre Micalet de València, una obra que mereix la pena ser vista.



- El tema: se centra en els evangelis des d'un altre punt de vista, el d'una mare que pateix pel fill, cosa que permet deixar de banda el 'proselitisme' que puga haver-hi als textos bíblics. 

El muntatge: la senzillesa i l'acompanyament de llums i música creen el clima apropiat perquè el monòleg, recolzat per la imatge i pel text, esdevinga poesia durant la representació de Pepa Miralles, mesurada i enèrgica quan cal, sempre creïble. 

- El personatge: Maria, atemorida i vigilada pels deixebles del seu fill i aquells que expliquen els fets com a extraordinaris i miraculosos, conversa amb la imatge de la deessa Àrtemis. Ella només veu fets misteriosos, incomprensibles, que la porten a pensar en la utilització i manipulació que va sofrir Jesús i que ella no va poder evitar. 

L'actriu: destaca del drama allò més honest i humà, el més atractiu per a l'espectador que ja coneix els evangelis, en valorar l'estima per damunt de l'admiració, la realitat per sobre de la imaginació, la nostàlgia i no l'adulació, els fets viscuts i rememorats en compte de la seua recreació selectiva i, en ocasions, exagerada. 

- La finalitat: l'honradesa del discurs permet que Maria (una humil dona, que no la Verge) s'explique els misteris (que no els miracles) que generen la cridòria interessada al voltant de la figura de Jesús i s'allunyen del fanatisme que ha portat el fill a la mort. Aquest fet pot generar empatia en l'espectador o rebuig, però mai desinterés. 

Felicitats a la Cia la Dependent i a l'equip del Teatre Micalet per la seua programació.

dijous, 10 d’octubre del 2019

Brillant interpretació de 'El testament de Maria'




Al Teatre Micalet de València es representarà entre el 10 i el 13 d'octubre l'obra de teatre basada en la novel·la de Colm Tóibín. El testament de Maria, interpretada per Pepa Miralles i dirigida per Jordi Ballester, és una producció molt cuidada de la Cia. de teatre la Dependent que ha rebut el suport de la crítica.



A partir de la novel·la El testament de Maria de Colm Tóibín es crea una breu però molt intensa història versionada per Jordi Ballester i adaptada al valencià per Ricard Herrero. En el text, Maria ens explica la seua percepció dels fets allunyada de la religiositat més fanàtica. La història de Jesús, ara, és contada des del punt de vista d'una mare, d'una dona humil que gaudeix celebrant el sàbat en companyia de la família i que s'enutja si algú vol seure en la cadira que venera perquè l'ocupà Josep, el seu marit ja mort.

Durant el monòleg es construeix una visió més humana de la Verge Maria que rememora, amb certa incomprensió, la vida del fill i la d'aquells que el guiaren, l'influenciaren i el 'perderen', uns apòstols que, encara ara, durant la seua vellesa, la vigilen de prop.

El diàleg de Maria amb la deessa Àrtemis és el d'una dona dolguda, la mare de Jesús de Natzaret que, lluny del relat bíblic, es mostra més propera i qüestiona els miracles i el soroll que es creà al voltant de la vida i mort del seu fill.

Durant l'obra s'expliquen els fets com ella els va viure i s'assenyala el ressentiment que sentia quan notava que perdia Jesús i veia que podia acabar malament perquè aquells que l'adulaven i es declaraven els seus deixebles i seguidors es feien massa de notar i generaven molta cridòria al seu voltant.

Amb sensibilitat i sense estridències, en un decorat senzill que ens recorda el que serien els béns d'una casa del segle I d.C., encertant en cada moment el to apropiat, Pepa Miralles defensa el text teixint cada episodi amb canvis subtils de registre per manifestar el dramatisme d'una mare que, temps després de la mort del seu fill, recorda com va perdre'l des que marxà de casa i els seus seguidors el convertiren en el líder que s'havia de sacrificar per tots aquells que ara conten el relat com els interessa, un tant allunyat de la veritat que ella recorda.

Caldrà aprofitar aquests quatre dies i no perdre's una ocasió tan interessant de gaudir d'aquesta obra.

divendres, 4 d’octubre del 2019

#PepitaiMariua al Teatre Micalet

Anit es va estrenar al Teatre Micalet de València amb èxit de públic #PepitaiMariua on Pepa Cases i Maria Juan defensen intel·ligentment i amb energia i comicitat un text basat en la seua capacitat com a monologuistes. L'obra s'estructura de forma oberta i, donada l'habilitat demostrada també en el programa Comediants, permet la improvisació i la inclusió d'anècdotes lligades aparentment a la pròpia "vida personal" d'aquestes dues actrius.

A partir de la idea de mostrar les habilitats (les d'una més que les de l'altra) sobre la dansa contemporània, Pepita i Mariua ens expliquen amb molta comicitat, entre d'altres, les conseqüències positives i negatives de la hiperactivitat, els obstacles a superar per aconseguir la igualtat en la parella, algunes anècdotes al voltant de la higiene íntima en la dona... o com fer l'amor amb humor, independentment de l'edat i el temps compartit entre qualsevol parella.

Totes dues creen un espectacle interessant, ple d'humor i crítica súbtil on les interpel·lacions als espectadors també estan presents tot demostrant una de les seus habilitats: estar ben despertes en escena i poder incloure qualsevol resposta que s'hi adiga a un comentari emés durant la funció. 

El públic de l'estrena va riure i va aplaudir les genialitats, en ocasions basades en l'absurd, que van explicant aquestes enèrgiques comunicadores que també podeu veure a la televisió valenciana À punt en altres programes com Assumptes interns o Trau la llengua.

L'espectacle té una durada d'una hora i quart aproximadament i estarà en cartell fins al proper diumenge. Si en sou fans no us el podeu perdre. I, si esteu amb ganes de diversió, al Teatre Micalet la teniu garantida fins al diumenge 6 d'octubre.

No us perdeu l'espectacle!

dimarts, 30 d’abril del 2019

D'imprescindible visió: 'El nom' al Teatre Micalet


Torna El nom, del 2 de maig  al 9 de juny al TEATRE MICALET de València

El nom és una obra teatral creada pels francesos Matthieu Delaporte i Alexandre de la Patellière que, en el nostre context, ha estat també adaptada, primer per al teatre i després per a la televisió (TV3), per Jordi Galceran. L'adaptació que es representa al Teatre Micalet és de Miquel Aparisi i inclou alguns detalls puntuals que ens remeten a l'actualitat política. 

L'escena se situa en l'ampli menjador d'un pis on prestatges amb llibres i records de viatge ens donen pistes sobre la professió i la classe social dels amfitrions d'un sopar. En aquest cas, a més, el decorat té de fons una gran fotografia que situa el menjador en un pis del centre de la ciutat de València.



UNA COMÈDIA ÀCIDA QUE ET FARÀ RIURE

Un sopar familiar i una conversa quotidiana, en aparença sense importància, acabarà destapant tot un seguit de contradiccions, inseguretats, frustracions i misèries que us faran riure i reflexionar sobre el comportament humà i les relacions d'amistat i familiars. La disputa que es genera entre els convidats a un sopar pel nom del futur fill d'un d'ells acabarà posant damunt la taula els vells rancors i alguns sentiments soterrats.

Malgrat la vehemència amb què els personatges arriben a defensar les seues idees, estem davant d'una comèdia que us farà riure; la clau, potser, està en la interpretació realista del text que s'allunya de buscar l'acudit i la gracieta fàcils. És en aquest punt on rau la importància del treball actoral, tan ben defensat per la Companyia Teatre Micalet, entre la contenció i la naturalitat. Ningú no es fa el graciós sinó que tendeix a reproduir el seu caràcter natural, i el geni amagat que apareixerà a poc a poc, creïble dins d'una relació familiar i d'amistat de tota la vida. L'espectador riurà de les situacions, però els temes que apareixen en els diàlegs, aparentment insignificants, porten una gran càrrega de profunditat que acaba fent mal als personatges que trauen, finalment, allò que se'ls ha fet agre al llarg del temps. Els retrets d'uns i altres durant la reunió acabaran per eixir de la pitjor de les maneres o en moments poc apropiats. I ja sabeu com és de fàcil riure dels demés, però com és de delicat si riuen d'un mateix i no es té prou cotna per suportar-ho.



Estem davant d'una comèdia imprescindible, amb una magnífica direcció de Joan Peris, que no us decebrà.
A més, l'actuació excel·lent de Pilar Almeria (Isabel, una dona entregada als altres que un bon dia no podrà més), Josep Manuel Casany (Vicent, el germà, llest, triomfador en els negocis i provocador a qui li agrada ser sempre el centre d'atenció), Ferran Gadea (Carles, l'amic de tota la vida, músic de professió, reservat, correcte i bonàs), Cristina Garcia (Anna, la cunyada embarassada, espontània, sincera, independent i sofisticada, que sempre arriba tard, fins i tot als sopars familiars) i Ximo Solano (Pere, el marit, un home queixós que no agraeix prou tot el treball que fa la seua dona) us mantindran atents al que passa en aquell menjador. Cadascun dels personatges té el seu moment de glòria per manifestar el millor i el pitjor d'una 'classe mitjana' ben preparada que trau a passejar els seus prejudicis. Però, potser, és Isabel qui, amb el seu monòleg final, aconsegueix traure la ràbia que té dins pel paper injust que li ha tocat defensar en la vida. És ella que acaba guanyant-se la simpatia del públic per la seua rebel·lió -molt aplaudida el dia de l'estrena.

En resum, aquest text, aquesta comèdia agredolça sobre la família i l’amistat, us farà reflexionar sobre les converses intranscendents que s'empren en sopars d'amics o familiars i prendre bon exemple per si, en alguna ocasió, no voleu caure en els mateixos paranys que els protagonistes de l'obra, tot i que el temps ho acabe curant tot.

Aquest muntatge sobre la sinceritat i les seues conseqüències es fa imprescindible hui en dia i ens ofereix una bona ocasió per veure bon teatre i en valencià; una ocasió que no us podeu perdre!

Publicat anteriorment en aquest blog l'11 d'abril de 2018

divendres, 12 d’abril del 2019

Homer: l'Odissea al Palau de la Música


Homer: l'Odissea és un espectacle audiovisual on es reciten poemes al ritme d'una música en directe i la projecció de làmines dibuixades dels diferents personatges de l'obra.

El proper dimecres, 17 d'abril, a les 10,00 h., es presentarà de nou al Palau de la Música de València. L'espectacle està basat en la traducció de Joan Francesc Mira de l'Odissea d'Homer. Els espectadors es veuran embolicats en el viatge de tornada a Ítaca d'Ulisses, sent partícips del seu pas per escenes fantàstiques i insòlites. 

El tècnic d'imatges, Ambros Carrió, projectarà les il·lustracions del text dibuixades per Joan Castejón. Al mateix temps, per guiar el públic en el viatge a Ítaca, Tomàs Llopis recitarà una selecció de versos de l'Odissea, acompanyat per la música original de Miquel Pérez Perelló.


El grup de músics Melodemodomies, format per Miquel Pérez Perelló (guitarra), Sandra Alfonso (violí), Maria Jesús Moreno (clarinet i veu) i Francisco Pérez (piano), s'encarregarà de crear l'ambient que situarà els espectadors dins d'aquest clàssic de la literatura.

El concert recrearà l'univers d'Ulisses de forma multidisciplinària, aglutinant literatura, música i pintura.

La duració del programa serà de 50 minuts, distribuïts en els següents apartats:
  • Vídeo introductori 
  • Introducció musical 
  • Calipso 
  • Encontre amb Nàusica 
  • Ciclops 
  • Escil·la i Caribdis 
  • Sirenes 
  • Ulises a Ítaca

divendres, 5 d’abril del 2019

Maria Juan torna al Teatre Micalet de València

Amb les taules i l'energia que caracteritzen Maria Juan, ahir estrenà al Teatre Micalet de València l'obra He tornat.

Com diu el títol, Mariua, la pallassa a qui li agrada jugar amb el públic i fer broma en escena, torna i ho fa amb els seus temes recurrents. Són temes que giren al voltant de l'excessiva pressa amb què vivim les persones i ens prenem el dia a dia, el teatre i la televisió, la maternitat, l'amistat, les vanitats, la nostàlgia per viure i treballar fora, la carestia de la vida a Madrid front a la de València, les mudances, els mitjans de comunicació, què implica ser dona hui en dia... Tot un repàs a temes socials, quotidians o familiars, sense deixar de banda les qüestions més íntimes i escatològiques amb que fa riure al públic perquè les tracta amb naturalitat. L'espectacle gira al voltant d'un monòleg, al més pur estil de 'El Club de la Comedia' on Maria Juan s'ha permés en aquesta ocasió convidar altres actrius.

Efectivament, Mariua tornà al teatre i no ho fa sola. El dia de l'estrena ho feu acompanyada d'una 'tècnica de so' del teatre i d'una 'fan fan' seua (actrius de De cop i Volta). L'argument és senzill, aquestes dues dones es coneixien d'un curset de teatre que havien fet i, casualment, coincideixen al Micalet. Mariua s'estora de veure tanta coincidència però les deixa fer perquè aquest fet li permet parlar de teatre i del fenomen 'seguidors' ara que s'ha fet una figura mediàtica a la 'terreta'.


Però, quan es queda sola en escena, els temes de l'obra es multipliquen. Alguns us resultaran coneguts, especialment a qui ja ha vist al teatre l'actriu o la segueix al programa de monòlegs 'Comediants' en À Punt televisió.

Ara bé, no és el mateix veure Maria Juan a la pantalla que al teatre. Les persones que seguiu només l'actriu a la televisió no podeu prescindir-ne de la visió de l'obra; tot i que la seua vis còmica la porta allà on treballa, veure-la en directe és tot un luxe.



I, a més, Maria Juan ha tornat decidida a interactuar amb el públic que ompli el teatre i fer-lo riure. Aneu al Teatre Micalet i, si no sou fans encara d'aquesta histriònica dona, us en fareu aviat!

A bon segur allò que us he dit potser no coincidirà plenament amb el que veureu perquè cada dia l'espectacle serà lleugerament diferent, però recordeu que teniu temps només fins al diumenge 7 d'abril. A bon segur, que passareu una bona estona.

dissabte, 9 de març del 2019

'El fill que vull tindre', sensibilitat, atreviment i enginy


El fill que vull tindre és un muntatge de la Companyia El Pont Flotant, estrenat dijous al Teatre Micalet de València, després de dues temporades de gira nacional, i que demà, 10 de març, farà la seua darrera representació a València. L'obra va ser candidata a Millor espectacle teatral i a Millor direcció en els Premis MAX 2017.

 

Es tracta d'un espectacle creat, representat i dirigit per Àlex Cantó, Joan Collado, Jesús Muñoz i Pau Pons. La proposta comporta un gran atreviment per part de la Companyia perquè, durant setanta minuts aproximadament, en escena apareixen també 19 persones de diferents generacions, que han estat seleccionades, només, mitjançant un taller realitzat uns dies abans de la pròpia estrena.



Aquesta experiència conjunta dels membres de El Pont Flotant amb persones que no són professionals del teatre s'ha vehiculat a partir de propostes senzilles i lúdiques que barregen el joc, la improvisació, l'expressió corporal o el cant amb l'objectiu de viure una pràctica creativa conjunta per generar un espectacle sobre la importància del valor d'educar i la dificultat i l'esforç que requereix aquest acte si es vol fer en llibertat i ser-ne coherent.

El tractament del moviment i la distribució de l'espai no és gens fàcil de realitzar mai i ací esdevé un fet prou àgil i elegant. Amb tanta gent en escena com és el cas, s'ha resolt encertadament per generar quadres visuals molt interessants (l'escola, el parc, el pes de la motxilla que comporta educar...) la qual cosa demostra una gran concentració i implicació de menuts, adults i persones grans que viuen intensament el teatre des de dins del teatre. Els efectes de llum, molt cuidats, i la música ajuden a generar eixa plasticitat que, en molts moments, té l'espectacle.




El fill que vull tindre és un retrat, una proposta divertida que es converteix en un tribut de pares a fills i de fills a pares. Els creadors han recorregut a l'anàlisi dels tòpics sobre l'educació dels fills, defugint les preocupacions més banals i centrant-se en aspectes que es plantegen més d'una vegada en la vida, especialment a partir del moment que s'acosta la maternitat/paternitat o la vellesa de pares i mares. 

De manera enginyosa, els arguments que es mostren en escena van sumant-se els uns als altres deixant un pòsit, de vegades un tant agredolç segons l'edat de l'espectador, que comporta la reflexió sobre com educar (o com has educat) els fills (o els néts) però que, al teatre, genera la rialla del públic.

 


Entre els encerts d'aquesta interessant proposta de El Pont Flotant vull destacar la diversitat de la mostra, dels models i visions per retratar les obligacions que es generen entre els humans amb les generacions que vindran i amb les que ens han precedit, diferències que es podrien justificar per la distància intergeneracional o, fins i tot, ideològica. Un altre aspecte, els vincles emocionals dels fills amb els pares, els conflictes, les alegries i les penes que remouen eixes relacions. I un tercer, com apareixen les projeccions de les pròpies pors, de les expectatives generades i de les mancances que es tenen per criar i entendre bé els fills i els pares, si més no quan, passat el temps, ens mirem a l'espill.



L'autocrítica, l'humor àcid, la tendresa, el distanciament i la ironia fan d'aquest treball una visió interessant perquè s'hi mostren històries que parlen de la vida, de com ens comuniquem les persones a l'hora d'estimar-nos o conviure en llibertat.

Una obra emotiva per compartir en família que no us podeu perdre!


dijous, 7 de març del 2019

'Maremar' de Dagoll Dagom: el compromís, la sensibilitat i l'energia al Principal de València

Hui, 7 de març, s'ha estrenat, al Teatre Principal de València, el musical 'Maremar' amb gran èxit de públic. L'obra és un espectacle inspirat en la música de Lluís Llach que inclou cançons com 'Corrandes d'exili', 'I si canto trist, 'Un núvol blanc', 'Onades', 'Abril 74' o 'Maremar', que donà nom a un dels discos del cantautor català i, ara també, títol a aquest magnífic treball teatral. 




El text està basat en l'adaptació de 'Pèricles, príncep de Tir' de William Shakespeare a partir de la traducció de Salvador Oliva i la seua representació porta el segell i la garantia de Dagoll Dagom en la producció. Es tracta d'un espectacle coral interpretat brillantment per Roger Casamajor (un gran Pèricles), Anna Castells, Cisco Cruz, Mercè Martínez (genial narradora en el paper de Diana), Marc Pujol, Aina Sánchez, Marc Soler, Elena Tarrats (amb una veu càlida i carregada de sensibilitat en el paper de Marina, la filla de Pèricles) i Marc Vilajuana. 




 


L'obra poa de la més important tradició teatral europea, la del teatre isabelí i la de la tragèdia grega, actualitzada des de diversos punts de vista: el canvi de gènere (el drama mitjançant el musical), la temàtica (la simbiosi entre la tragèdia de Pèricles i la dels milers d'immigrants que busquen refugi a Europa posant en perill llurs vides mentre creuen la Mediterrània amb pasteres gens segures), la barreja d'elements (teatre de la paraula, dansa, música en directe i cant) amb una artística i suggeridora  projecció que s'hi mostra constantment sobre el teló de fons donant profunditat a les escenes, major presència a la mar i veracitat a la tragèdia que s'hi explica. A més a més, hi ha el conte oral amb què Diana intenta tranquil·litzar la xiqueta refugiada que ha perdut els pares, el relat d'aventures, el discurs reivindicatiu de les imatges reals projectades sobre la gran tela que fa de fons i la veu despullada dels cants 'a cappella'... que fan de Maremar un gran espectacle on tot encaixa. 

Sempre es fa dur pair determinades imatges que es mostren als informatius, no obstant això la seua cruesa s'esborra quan els mitjans de comunicació deixen d'emetre-les i d'informar-nos sobre els fets tràgics que les han generades. En Maremar, les fotografies que es projecten de les pasteres adquireixen un valor poètic i simbòlic perquè ens mostren el paral·lelisme entre qualsevol tragèdia que s'esdevé a la mar com a conseqüència d'una migració generada per la lluita per la supervivència dels pobles que fugen de la violència de la guerra. I és ací on les fotografies s'assemblen a la representació dels actors i potencien el seu efecte dramàtic, interpel·lant l'espectador sobre la urgència de l'ajuda humanitària en la Mediterrània. 




El format de musical, amb les brillants coreografies d'Ariadna Penya, transmet emoció i potencia la denúncia present en un muntatge molt estètic, amb una simplicitat aparent de l'escenografia, una il·luminació molt cuidada i la música en directe que sumen força i sensibilitat a la representació. 

I per acabar, destacar la direcció encertada de Joan Lluís Bozzo i l'acumulació d'experiència i saber fer bon teatre musical de Dagoll Dagom que estan ben presents en l'obra a través de la dramatúrgia i la plasticitat d'alguns dels moments que recorden veritables obres d'art com el quadre de Le radeau de la Méduse (El rai de la Medusa). A bon segur que si s'ha seguit la trajectòria del grup, a través de les distintes escenes de Maremar, es poden recordar detalls com la ingenuïtat d'Antaviana, el preciosisme, el sentit de l'humor i les bones cançons de la Nit de Sant Joan, la crítica social àcida de El Mikado, l'espectacularitat de l'escenari de Mar i cel per citar alguns dels seus treballs anteriors. Només per aquest fet ja paga la pena no deixar passar una oportunitat com aquesta que ens ofereix L'Institut Valencià de Cultura. 

Un espectacle imprescindible i un magnífic musical que no us deixarà indiferents.




dimecres, 6 de març del 2019

'Maremar' al Teatre Principal de València



Demà s'estrena al Teatre Principal de València l'obra Maremar de Dagoll Dagom.

L'argument es basa en el text Pèricles, príncep de Tir de William Shakespeare i en la música i cançons de Lluís Llach.

L'obra comença quan una xiqueta, que viu en un camp de refugiats, plora desconsoladament perquè ha perdut els seus pares. Diana, un personatge fantàstic amb qui es troba, la consola explicant-li la història de Pèricles. 



Pèricles, príncep de Tir, es veu obligat a fugir del seu poble i de diferents indrets de la costa de la Mediterrània perseguit per les ordres del maligne governador d’Antíoc. Durant les seues aventures, Pèricles s’enamora de Thaïsa, la filla del rei de Pentàpolis, amb qui es casa abans de tornar cap a Tir. Enmig d’una gran tempesta, el vaixell on viatgen naufraga i, creient que era morta, la seua dona és llençada a la mar després de donar a llum a Marina. Pèricles, desesperat, deixa la seua filla a Tarsus perquè la cuiden Cleó i Dionisa. 



El cos de Thaïsa apareix a la costa d’Efes on un metge la fa reviure. Al cap d’uns anys, Marina es convertix en una jove molt atractiva que provoca la gelosia de Dionisa, la qual conspira per assassinar-la. L’intent fracassa i, raptada pels pirates, Marina acaba en un bordell de Mitilene. Cleó i Dionisa expliquen al rei Pèricles que la seua filla ha mort, fet que el porta a una vida de dol i silenci navegant pel mar. 



El vaixell de Pèricles arriba per casualitat a Mitilene i el seu governador li fa una visita. Marina li canta una cançó per animar-lo. Quan aquesta li explica la seua història, Pèricles, ple de joia, se n’adona que és sa filla. A continuació, la deessa Diana fa que Marina, Pèricles i Thaïsa es reunisquen definitivament i el drama acaba amb final feliç.

Una gran ocasió per a veure el darrer treball de la factoria Dagoll Dagom.

dimecres, 20 de febrer del 2019

'Classe' a la Sala Ultramar


Del 21 de febrer al 3 de març es representa a la Sala UltramarClasse’, una obra del dramaturg xilé Guillermo Calderón traduïda, adaptada i dirigida per Xavier Puchades, qui trasllada al nostre context l'anomenada “revolución de los pingüinos”.

Aquesta coproducció de Teatrencompanyia i La Medusa reflexiona sobre l'educació i l'ensenyament actual, confrontant la distància entre les lluites de dues generacions, les d'un professor —interpretat per Àngel Fígols— i una alumna —Arianne Algarra—, atrapats en un mateix model educatiu obsolet i la progressiva degradació de l'escola pública en benefici de la privada amb la consegüent desigualtat social.

«Qui no ha tingut algun professor que li ha canviat la vida mentre estudiava?» i «fins a quin punt els alumnes canvien també la vida dels professors?» són dues de les moltes qüestions que se'ns plantegen a a l'obra, a més d'indagar en l'objectiu de l'educació, l'impacte real de les protestes, el conformisme i la desmemòria col·lectiva, la desaparició de la lluita de classes i el fracàs de l'esquerra, o el discurs masclista del poder.
Font: Afandeplan

dimecres, 13 de febrer del 2019

'Plagi' de Rodolf Sirera: un text redó, una interpretació brillant



Què ocorre quan un escriptor ha perdut la imaginació, el poder de crear noves obres? Què passa quan una lectora reconeix en un text les seues pròpies idees? Plagi és una excel·lent obra de Rodolf Sirera amb un sentit de l'humor molt particular que ens obliga a reflexionar sobre el pocés de creació teatral. Plagi és un thriller, dirigit encertadament per Rebeca Valls i Edison Valls, que conté un joc teatral enginyós, a l'estil de El verí del teatre, amb veritats i enganys que obliguen els espectadors a reflexionar sobre els diferents detalls que conté la trama.



L'obra s'èstrenà ahir al Teatre Micalet de València amb èxit de públic i una interpretació brillant de Diego Braguinsky i de Sílvia Valero; amb un decorat (Edison Valls) i una il·luminació (Mundi Gómez) senzilles però efectistes perquè l'espectador es quede atrapat en la trama com a conseqüència de la paraula i dels efectes sonors i la música  (Víctor Lucas) que potencien el relat.

Plagi està en la línia del bon teatre a què ens acostuma el Micalet i la seua visió no us decebrà.