dimecres, 23 de maig del 2018

'Tourmalet' per COMPANYIA Groc Teatre

Tourmalet es representa sobre un escenari senzill i efectista, que ens recorda algunes de les carreteres de muntanya per on transcorre la part més difícil d'una cursa ciclista, amb pintades sobre l'asfalt dels  noms dels ciclistes més emblemàtics als qui els aficionats volen animar. Héctor Fuster, Guille Zavala i Robert Roig defensen l'obra a manera d'esprint que pretén repassar, amb el joc, alguns esdeveniments i la vida de tres corredors mítics per a la història del Tour de França.

La finalitat d'aquest repàs per la memòria? Demostrar com  i per què esdevé mítica una cursa quan es planteja passar per la mítica muntanya del Tourmalet, una de les metes en alt que dóna nom a l'obra i que simbolitza la dificultat, l'esforç i el sacrifici que els corredors han de fer durant els dies que dura la famosa prova francesa.

Aquest repàs, a manera de retrospectiva de la memòria del Tour, no és més que la metàfora de la vida que la Companyia Groc Teatre representa a partir del desig de tres germans que se'n pugen a la bicicleta per entrenar i posar les seues esperances, ja frustrades en el cas dels dos germans grans, en el triomf que els podria portar algun dia a la glòria!

L'obra representa també un homenatge al sacrifici de tres dels hòmens que practicaren aquest esport, dur i poc reconegut, amb moments d'ombres i de glòria. Els tres germans ens recorden algunes de les penalitats que hagueren de passar aquests tres corredors (Luis Ocaña, Raymond Poulidor i Gino Bartali) mentre competien.

La podeu contemplar del 23 al 27 de maig al Teatre Micalet de València. Per tant, només fins al proper diumenge.


No us perdeu aquest relat dels tres germans que afronten amb valor la vida però, com els ciclistes durant la cursa, amb caigudes i recuperacions.

Fitxa tècnica

Text i direcció: Miguel Ferrando Rocher 
Actors: Héctor Fuster, Guille Zavala i Robert Roig
Companyia: Groc Teatre

divendres, 18 de maig del 2018

"Els nostres", un espectacle compromés

El text en què es basa la darrera coproducció de l'Institut Valencià de Cultura i la Diputació de València, ‘Els nostres’, és el producte del treball compartit entre Xavier Puchades, Patrícia Pardo, Begoña Tena i Juli Disla, quatre dels autors valencians, que escriuen en valencià, amb gran prestigi dins l'escena valenciana actual. Es tracta d'un text que, de manera decidida i crítica, tracta el tema de l'èxode forçat, de l'abandonament de milers de persones de les seues llars, espantades per l'horror d'una guerra o per la persecució injusta exercida per qui té el poder. Són persones que s'han vist espoliades i, posteriorment, deixades de la mà de Déu i abocades al conflicte que se'ls presenta mentre esdevenen o no "refugiats polítics" en altre països.


La tragèdia de migrar, de canviar d'espai, de casa i de cultura després de sobreviure a la travessia a peu al llarg de diferents països o en pastera a través del Mediterrani, no acaba en tocar terra europea; l'èxode, moltes vegades, continua per diferents països del continent europeu. I tot aquest drama s'esdevé mentre la hipocresia dels rics sotmet al poder de les màfies als més pobres, a aquells que ho han perdut tot mentre uns i altres continuen fent el seu negoci transportant tot tipus de mercaderies en un món globalitzat.

Els nostres es presenta amb un text apropiat, però la visió de l'espectacle es fa en algun moment previsible; és ací on crec que des de la dramatúrgia i la direcció s'hagués pogut treballar més la síntesi d'algunes escenes perquè l'espectacle no fora tan llarg.

El muntatge, amb unes pantalles i una escenografia espectaculars, formada per concertines o pels contenidors que trasllada un vaixell des del port d'Hamburg fins més enllà del canal de Suez, sorprèn per la pressió que traspua en aquella mena d'espai que va tancant-se i oprimint el capità i els mariners que han passat per alt els cossos que suraven sobre l'aigua i a la resta d'emigrants que ocupaven una pastera a la deriva.

L'acompanyament musical mesurat contribueix a generar una atmosfera apropiada; així com el vestuari, sobri o excessiu quan cal, que permet a l'espectador visualitzar amb facilitat els tipus que representen actors i actrius des del començament de l'obra.

Vist un a un cada element que configura l'obra, el resultat és sorprenent i no obstant això, es percep massa el pas del temps en la butaca; com us he dit abans l'obra es fa una mica llarga.

I per què? Ens hem acostumat a espectacles de curta durada i no som capaços de gaudir de les poc més de dues hores i mitja que dura l'espectacle? Potser sí, però també és cert que, de vegades, hom peca d'exhaustiu quan es vol repassar cadascuna de les arestes d'un mateix problema, tots aquells esdeveniments importants que ens permeten l'anàlisi d'un mateix conflicte: el d'una Europa que defuig la solidaritat quan per davant cal posar els negocis. No podem oblidar que, en el drama de la migració, molts d'aquells moments que es representen ja estan en el subconscient de l'espectador actual. 

Foto: À punt

Dit això, que no deixa de ser molt subjectiu, Els nostres és un espectacle del que no podem prescindir com a espectadors i que convé anar a veure perquè és una producció de qualitat, feta i defensada per valencians, amb uns diàlegs molt punyents, on els actors i les actrius, de forma coral i individualment, estan encertats en la defensa dels seus papers i, sobretot, perquè obliga l'espectador a reflexionar sobre aspectes d'actualitat que requereixen d'una actitud crítica per part de tots.

Cal felicitar L'IVC i la Diputació per apostar per altres tipus de teatre que no són tan comercials però sí imprescindibles. El teatre és un instrument carregat de força i que va també més enllà de la pura diversió, per això aquest text i aquesta obra vénen a remoure algunes consciències i es fa d'imprescindible visió des de molts punts de vista. Us en diré només tres:

1. Es tracta d'un espectacle fet des de València però exportable a qualsevol altre lloc per la seua qualitat.

2. És un muntatge que va directe a les emocions.

3. Tracta un tema necessari i colpidor que preocupa part de la societat i deixa al descobert la mentida de la solidaritat europea i aquella fraternitat que tant canta l'Oda a l'alegria que ha esdevingut la targeta de presentació dels països que volen promoure els ideals de pau, llibertat i solidaritat. És clar que, tal com va, els "invisibles" hauran de buscar l'alegria, com diu Miguel Ríos en la seu Himno de la alegría,  "més enllà de les estrelles" perquè, en aquesta terra, encara ho tenen difícil.

dijous, 17 de maig del 2018

Àries de reservat al Teatre Micalet

Fitxa artística

Dramatúrgia i direcció: Marc Rosich
Intèrprets: Elena Martinell (soprano) i Glòria Garcés (piano)
Espai escènic i vestuari: Joana Martí
Il·luminació: Ángel Puertas
Moviment coreogràfic: Roberto G. Alonso
Producció: Elena Martinell i Glòria Garcés
Coproducció: Temporada Alta 2017
Estrena a València: del 17 al 19 de maig al Teatre Micalet de València

Si us agrada, ni que siga un poc l'òpera, teniu una cita al Teatre Micalet de València amb Àries de reservat. Si busqueu entreteniment per al cap de setmana, més encara: riureu d'una història esbojarrada que coincideix en el plantejament inicial del "Mecanoscrit del segon origen" de Manuel de Pedrolo.


En aquest muntatge està molt present la ironia i la bellesa tan pròpies del treball del director Marc Rosich qui, en el camp de la direcció escènica musical, és membre fundador de la companyia d’òpera de butxaca La Trattoria Lirica, (Il Geloso Schernito de Pergolesi) i ha dirigit els espectacles 4 Stagioni i la versió de Don Giovanni del titellaire Pepe Otal.

En l'espectacle, la veu de la soprano Elena Martinelli i la música de la pianista acompanyant, Glòria Garcés, van creant un ambient que genera la trama i l'argument d'aquesta arriscada opereta còmica, que alterna, per fer l'explicació del drama que viuen les protagonistes, la paraula amb el cant de les diferents àries. 


Just quan s'acaba el repertori de l'espectacle que havien preparat, les dues protagonistes es trauen la vena i descobreixen davant seu un paisatge dantesc; és ací on la selecció musical deixa de ser banal i l'ordenació de les diferents àries reforça en paral·lel l'argument de l'obra. Els esdeveniments que es produeixen en la Sala reservada per passar la Nit de Cap d'Any altera l'estat d'ànim que travessen les protagonistes després de les campanades de mitjanit. Serà, aleshores, quan les noves àries explicaran a l'espectador l'estat d'ànim d'unes dones atrapades en un espai quasi diàfan sense massa aliments ni possibilitats d'eixir-se'n fàcilment. Només la música les allibera de les tensions, igual com les ha lliurades de la mort.

La comicitat, dins del drama que es viu, naix de la ironia de la situació i de la sobreactuació de la cantant, tan pròpia del teatre de l'òpera, que rep el contrapunt de la gestualitat de la seua pianista, qui posa en dubte el trellat d'alguns plantejaments de la seua companya i les seues decisions; encara que, musicalment, està sempre al servei absolut de la diva. Tot i tenir una veu preciosa i saber-ne de música, la falta d'ortodòxia en les seues interpretacions com a cantant i pianista, respectivament, és un element més de l'actuació d'aquestes dues excel·lents artistes que desencadena el divertiment. 





dijous, 10 de maig del 2018

Alpenstock fins al 13 de maig al Teatre Micalet


Des de hui es representa al Teatre Micalet de la ciutat de València Alpenstockuna farsa carregada d'humor negre, una caricatura sobre els costums de la "dreta d'ordre", el racisme i el masclisme, massa presents encara a Europa. 



L'obra, del dramaturg francès Rémi de Vos (Dunkerque, 1963),  es representa en clau d'humor; els personatges actuen com a ninots dins d'una casa de nines on el rosa és el color dominant per mostrar l'imperi de la nina, la dona esclava que se sotmet amb goig als desitjos del mascle autòmata. El text, defensat per la companyia Obskené i dirigit per Ricard Soler Mallol, situa l'espectador davant un espill en mostrar-li la cara bruta de la família feliç; és ací on rau l'interés del text, quan cauen les caretes i es qüestionen aquells espais d'ombres i misèria que conformen la realitat social i cultural d'una dreta aparentment amable que imita l'estil de vida americà de l'American way of Life.

L'encert de la metàfora de la neteja domina tota l'obra: la higiene de la casa, la higiene personal i, especialment, la neteja de  l'estranger, persones no desitjades.


Una actuació molt encertada, en una estètica entre el còmic i el dibuix animat, amb un ritme trepidant i amb tocs de musical que us entretindrà. Una excel·lent actuació del trio d'actors, format per Enric Cambray, Lara Salvador Peydro i Armand Villén, amb unes interpretacions no gens fàcils entre el clown i la comèdia de l'art que es dispara a la manera d'un espectacle de titelles en les persecucions del final de l'obra.



Si no voleu que us ho conten, doneu-vos pressa; només estan fins al diumenge 13 de maig.

dissabte, 5 de maig del 2018

Davant l'estrena de "Els nostres"

Ens arriba la informació de la propera estrena de l'IVC Arts Escèniques que volem compartir i comentar 
perquè ens genera molt bones expectatives.

Entre el 16 i el 27 de maig s'estrenarà al Teatre Principal de València l'obra Els nostres, escrita per Xavier Puchades, Patrícia Pardo, Begoña Tena i Juli Disla, quatre noms significatius en el teatre actual valencià. La direcció corre a càrrec d'Eva Zapico, un altra veu de prestigi de l'escena valenciana.

El títol ja ens crea una certa expectativa. Els nostres què? Els amics o els enemics? Els opressors o els alliberadors? Els germans o estranys? Els estrangers o els refugiats? Qui són els nostres? Els que tenen recursos per arribar còmodament i instal·lar-se en un país lluny de la guerra? Els qui no creen conflictes aparentment perquè tenen diners per viatjar allunyats del control de les màfies? Els qui necessiten de la solidaritat dels germans de la Mediterrània nord?... 

Em venen al cap milers de preguntes en un tema tan d'actualitat i que genera tanta ràbia veient l'acció hipòcrita de determinats governs europeus que parlen dels refugiats, però entrebanquen quan no impedeixen l'acció d'activistes i ONGs que lluiten per salvar vides en una mar que s'està convertint en el cementiri de milers de germans que pateixen l'exili ocasionat pel terror de les guerres. L'obra i el tema prometen perquè "Els nostres dibuixa un recorregut pels diferents llocs, al voltant de la mar Mediterrània, allà on està produint-se un èxode massiu de persones que fugen de la guerra, de la fam i de la por.
Els nostres mostra aquelles persones que pateixen el conflicte i a les que el construeixen i el sostenen. 
Els nostres parla de la pèrdua dels béns i de la mateixa identitat en una Europa acomodada i egoista, experta a mirar cap a l’altre costat".



«Quantes vegades necessita la gent d’Europa escoltar el que està passant? Quants periodistes viuen del nostre patiment? Quants diners paga una televisió per emetre un documental sobre nosaltres, els refugiats no refugiats? Quant cobra un escriptor per descriure la nostra desgràcia? Quant cobra l’obrer que posa la tanca que ens manté presos en estos camps?».

Davant de totes aquestes preguntes, de tant de dubte, només queda desitjar que alguna persona d'ells arribe al seu destí, un destí més just que els camps de refugiats i per això el desig, l'esperança: «Arriba a França, filla meua, i furta’ls un poc d’eixa riquesa.»

N'estarem atents a l'estrena.