El text en què es basa la darrera coproducció de l'Institut Valencià de Cultura i la Diputació de València, ‘Els nostres’, és el producte del treball compartit entre Xavier Puchades, Patrícia Pardo, Begoña Tena i Juli Disla, quatre dels autors valencians, que escriuen en valencià, amb gran prestigi dins l'escena valenciana actual. Es tracta d'un text que, de manera decidida i crítica, tracta el tema de l'èxode forçat, de l'abandonament de milers de persones de les seues llars, espantades per l'horror d'una guerra o per la persecució injusta exercida per qui té el poder. Són persones que s'han vist espoliades i, posteriorment, deixades de la mà de Déu i abocades al conflicte que se'ls presenta mentre esdevenen o no "refugiats polítics" en altre països.
La tragèdia de migrar, de canviar d'espai, de casa i de cultura després de sobreviure a la travessia a peu al llarg de diferents països o en pastera a través del Mediterrani, no acaba en tocar terra europea; l'èxode, moltes vegades, continua per diferents països del continent europeu. I tot aquest drama s'esdevé mentre la hipocresia dels rics sotmet al poder de les màfies als més pobres, a aquells que ho han perdut tot mentre uns i altres continuen fent el seu negoci transportant tot tipus de mercaderies en un món globalitzat.
Els nostres es presenta amb un text apropiat, però la visió de l'espectacle es fa en algun moment previsible; és ací on crec que des de la dramatúrgia i la direcció s'hagués pogut treballar més la síntesi d'algunes escenes perquè l'espectacle no fora tan llarg.
El muntatge, amb unes pantalles i una escenografia espectaculars, formada per concertines o pels contenidors que trasllada un vaixell des del port d'Hamburg fins més enllà del canal de Suez, sorprèn per la pressió que traspua en aquella mena d'espai que va tancant-se i oprimint el capità i els mariners que han passat per alt els cossos que suraven sobre l'aigua i a la resta d'emigrants que ocupaven una pastera a la deriva.
L'acompanyament musical mesurat contribueix a generar una atmosfera apropiada; així com el vestuari, sobri o excessiu quan cal, que permet a l'espectador visualitzar amb facilitat els tipus que representen actors i actrius des del començament de l'obra.
Vist un a un cada element que configura l'obra, el resultat és sorprenent i no obstant això, es percep massa el pas del temps en la butaca; com us he dit abans l'obra es fa una mica llarga.
I per què? Ens hem acostumat a espectacles de curta durada i no som capaços de gaudir de les poc més de dues hores i mitja que dura l'espectacle? Potser sí, però també és cert que, de vegades, hom peca d'exhaustiu quan es vol repassar cadascuna de les arestes d'un mateix problema, tots aquells esdeveniments importants que ens permeten l'anàlisi d'un mateix conflicte: el d'una Europa que defuig la solidaritat quan per davant cal posar els negocis. No podem oblidar que, en el drama de la migració, molts d'aquells moments que es representen ja estan en el subconscient de l'espectador actual.
La tragèdia de migrar, de canviar d'espai, de casa i de cultura després de sobreviure a la travessia a peu al llarg de diferents països o en pastera a través del Mediterrani, no acaba en tocar terra europea; l'èxode, moltes vegades, continua per diferents països del continent europeu. I tot aquest drama s'esdevé mentre la hipocresia dels rics sotmet al poder de les màfies als més pobres, a aquells que ho han perdut tot mentre uns i altres continuen fent el seu negoci transportant tot tipus de mercaderies en un món globalitzat.
Els nostres es presenta amb un text apropiat, però la visió de l'espectacle es fa en algun moment previsible; és ací on crec que des de la dramatúrgia i la direcció s'hagués pogut treballar més la síntesi d'algunes escenes perquè l'espectacle no fora tan llarg.
El muntatge, amb unes pantalles i una escenografia espectaculars, formada per concertines o pels contenidors que trasllada un vaixell des del port d'Hamburg fins més enllà del canal de Suez, sorprèn per la pressió que traspua en aquella mena d'espai que va tancant-se i oprimint el capità i els mariners que han passat per alt els cossos que suraven sobre l'aigua i a la resta d'emigrants que ocupaven una pastera a la deriva.
L'acompanyament musical mesurat contribueix a generar una atmosfera apropiada; així com el vestuari, sobri o excessiu quan cal, que permet a l'espectador visualitzar amb facilitat els tipus que representen actors i actrius des del començament de l'obra.
Vist un a un cada element que configura l'obra, el resultat és sorprenent i no obstant això, es percep massa el pas del temps en la butaca; com us he dit abans l'obra es fa una mica llarga.
I per què? Ens hem acostumat a espectacles de curta durada i no som capaços de gaudir de les poc més de dues hores i mitja que dura l'espectacle? Potser sí, però també és cert que, de vegades, hom peca d'exhaustiu quan es vol repassar cadascuna de les arestes d'un mateix problema, tots aquells esdeveniments importants que ens permeten l'anàlisi d'un mateix conflicte: el d'una Europa que defuig la solidaritat quan per davant cal posar els negocis. No podem oblidar que, en el drama de la migració, molts d'aquells moments que es representen ja estan en el subconscient de l'espectador actual.
Foto: À punt
Dit això, que no deixa de ser molt subjectiu, Els nostres és un espectacle del que no podem prescindir com a espectadors i que convé anar a veure perquè és una producció de qualitat, feta i defensada per valencians, amb uns diàlegs molt punyents, on els actors i les actrius, de forma coral i individualment, estan encertats en la defensa dels seus papers i, sobretot, perquè obliga l'espectador a reflexionar sobre aspectes d'actualitat que requereixen d'una actitud crítica per part de tots.
Cal felicitar L'IVC i la Diputació per apostar per altres tipus de teatre que no són tan comercials però sí imprescindibles. El teatre és un instrument carregat de força i que va també més enllà de la pura diversió, per això aquest text i aquesta obra vénen a remoure algunes consciències i es fa d'imprescindible visió des de molts punts de vista. Us en diré només tres:
1. Es tracta d'un espectacle fet des de València però exportable a qualsevol altre lloc per la seua qualitat.
2. És un muntatge que va directe a les emocions.
3. Tracta un tema necessari i colpidor que preocupa part de la societat i deixa al descobert la mentida de la solidaritat europea i aquella fraternitat que tant canta l'Oda a l'alegria que ha esdevingut la targeta de presentació dels països que volen promoure els ideals de pau, llibertat i solidaritat. És clar que, tal com va, els "invisibles" hauran de buscar l'alegria, com diu Miguel Ríos en la seu Himno de la alegría, "més enllà de les estrelles" perquè, en aquesta terra, encara ho tenen difícil.
Cal felicitar L'IVC i la Diputació per apostar per altres tipus de teatre que no són tan comercials però sí imprescindibles. El teatre és un instrument carregat de força i que va també més enllà de la pura diversió, per això aquest text i aquesta obra vénen a remoure algunes consciències i es fa d'imprescindible visió des de molts punts de vista. Us en diré només tres:
1. Es tracta d'un espectacle fet des de València però exportable a qualsevol altre lloc per la seua qualitat.
2. És un muntatge que va directe a les emocions.
3. Tracta un tema necessari i colpidor que preocupa part de la societat i deixa al descobert la mentida de la solidaritat europea i aquella fraternitat que tant canta l'Oda a l'alegria que ha esdevingut la targeta de presentació dels països que volen promoure els ideals de pau, llibertat i solidaritat. És clar que, tal com va, els "invisibles" hauran de buscar l'alegria, com diu Miguel Ríos en la seu Himno de la alegría, "més enllà de les estrelles" perquè, en aquesta terra, encara ho tenen difícil.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.