Hui, 7 de març, s'ha estrenat, al Teatre Principal de València, el musical 'Maremar' amb gran èxit de públic. L'obra és un espectacle inspirat en la música de Lluís Llach que inclou cançons com 'Corrandes d'exili', 'I si canto trist, 'Un núvol blanc', 'Onades', 'Abril 74' o 'Maremar', que donà nom a un dels discos del cantautor català i, ara també, títol a aquest magnífic treball teatral.
El text està basat en l'adaptació de 'Pèricles, príncep de Tir' de William Shakespeare a partir de la traducció de Salvador Oliva i la seua representació porta el segell i la garantia de Dagoll Dagom en la producció. Es tracta d'un espectacle coral interpretat brillantment per Roger Casamajor (un gran Pèricles), Anna Castells, Cisco Cruz, Mercè Martínez (genial narradora en el paper de Diana), Marc Pujol, Aina Sánchez, Marc Soler, Elena Tarrats (amb una veu càlida i carregada de sensibilitat en el paper de Marina, la filla de Pèricles) i Marc Vilajuana.
El text està basat en l'adaptació de 'Pèricles, príncep de Tir' de William Shakespeare a partir de la traducció de Salvador Oliva i la seua representació porta el segell i la garantia de Dagoll Dagom en la producció. Es tracta d'un espectacle coral interpretat brillantment per Roger Casamajor (un gran Pèricles), Anna Castells, Cisco Cruz, Mercè Martínez (genial narradora en el paper de Diana), Marc Pujol, Aina Sánchez, Marc Soler, Elena Tarrats (amb una veu càlida i carregada de sensibilitat en el paper de Marina, la filla de Pèricles) i Marc Vilajuana.
L'obra poa de la més important tradició teatral europea, la del teatre isabelí i la de la tragèdia grega, actualitzada des de diversos punts de vista: el canvi de gènere (el drama mitjançant el musical), la temàtica (la simbiosi entre la tragèdia de Pèricles i la dels milers d'immigrants que busquen refugi a Europa posant en perill llurs vides mentre creuen la Mediterrània amb pasteres gens segures), la barreja d'elements (teatre de la paraula, dansa, música en directe i cant) amb una artística i suggeridora projecció que s'hi mostra constantment sobre el teló de fons donant profunditat a les escenes, major presència a la mar i veracitat a la tragèdia que s'hi explica. A més a més, hi ha el conte oral amb què Diana intenta tranquil·litzar la xiqueta refugiada que ha perdut els pares, el relat d'aventures, el discurs reivindicatiu de les imatges reals projectades sobre la gran tela que fa de fons i la veu despullada dels cants 'a cappella'... que fan de Maremar un gran espectacle on tot encaixa.
Sempre es fa dur pair determinades imatges que es mostren als informatius, no obstant això la seua cruesa s'esborra quan els mitjans de comunicació deixen d'emetre-les i d'informar-nos sobre els fets tràgics que les han generades. En Maremar, les fotografies que es projecten de les pasteres adquireixen un valor poètic i simbòlic perquè ens mostren el paral·lelisme entre qualsevol tragèdia que s'esdevé a la mar com a conseqüència d'una migració generada per la lluita per la supervivència dels pobles que fugen de la violència de la guerra. I és ací on les fotografies s'assemblen a la representació dels actors i potencien el seu efecte dramàtic, interpel·lant l'espectador sobre la urgència de l'ajuda humanitària en la Mediterrània.
El format de musical, amb les brillants coreografies d'Ariadna Penya, transmet emoció i potencia la denúncia present en un muntatge molt estètic, amb una simplicitat aparent de l'escenografia, una il·luminació molt cuidada i la música en directe que sumen força i sensibilitat a la representació.
I per acabar, destacar la direcció encertada de Joan Lluís Bozzo i l'acumulació d'experiència i saber fer bon teatre musical de Dagoll Dagom que estan ben presents en l'obra a través de la dramatúrgia i la plasticitat d'alguns dels moments que recorden veritables obres d'art com el quadre de Le radeau de la Méduse (El rai de la Medusa). A bon segur que si s'ha seguit la trajectòria del grup, a través de les distintes escenes de Maremar, es poden recordar detalls com la ingenuïtat d'Antaviana, el preciosisme, el sentit de l'humor i les bones cançons de la Nit de Sant Joan, la crítica social àcida de El Mikado, l'espectacularitat de l'escenari de Mar i cel per citar alguns dels seus treballs anteriors. Només per aquest fet ja paga la pena no deixar passar una oportunitat com aquesta que ens ofereix L'Institut Valencià de Cultura.
Sempre es fa dur pair determinades imatges que es mostren als informatius, no obstant això la seua cruesa s'esborra quan els mitjans de comunicació deixen d'emetre-les i d'informar-nos sobre els fets tràgics que les han generades. En Maremar, les fotografies que es projecten de les pasteres adquireixen un valor poètic i simbòlic perquè ens mostren el paral·lelisme entre qualsevol tragèdia que s'esdevé a la mar com a conseqüència d'una migració generada per la lluita per la supervivència dels pobles que fugen de la violència de la guerra. I és ací on les fotografies s'assemblen a la representació dels actors i potencien el seu efecte dramàtic, interpel·lant l'espectador sobre la urgència de l'ajuda humanitària en la Mediterrània.
El format de musical, amb les brillants coreografies d'Ariadna Penya, transmet emoció i potencia la denúncia present en un muntatge molt estètic, amb una simplicitat aparent de l'escenografia, una il·luminació molt cuidada i la música en directe que sumen força i sensibilitat a la representació.
I per acabar, destacar la direcció encertada de Joan Lluís Bozzo i l'acumulació d'experiència i saber fer bon teatre musical de Dagoll Dagom que estan ben presents en l'obra a través de la dramatúrgia i la plasticitat d'alguns dels moments que recorden veritables obres d'art com el quadre de Le radeau de la Méduse (El rai de la Medusa). A bon segur que si s'ha seguit la trajectòria del grup, a través de les distintes escenes de Maremar, es poden recordar detalls com la ingenuïtat d'Antaviana, el preciosisme, el sentit de l'humor i les bones cançons de la Nit de Sant Joan, la crítica social àcida de El Mikado, l'espectacularitat de l'escenari de Mar i cel per citar alguns dels seus treballs anteriors. Només per aquest fet ja paga la pena no deixar passar una oportunitat com aquesta que ens ofereix L'Institut Valencià de Cultura.
Un espectacle imprescindible i un magnífic musical que no us deixarà indiferents.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.