El fill que vull tindre és un muntatge de la Companyia El Pont Flotant, estrenat dijous al Teatre Micalet de València, després de dues temporades de gira nacional, i que demà, 10 de març, farà la seua darrera representació a València. L'obra va ser candidata a Millor espectacle teatral i a Millor direcció en els Premis MAX 2017.
Es tracta d'un espectacle creat, representat i dirigit per Àlex Cantó, Joan Collado, Jesús Muñoz i Pau Pons. La proposta comporta un gran atreviment per part de la Companyia perquè, durant setanta minuts aproximadament, en escena apareixen també 19 persones de diferents generacions, que han estat seleccionades, només, mitjançant un taller realitzat uns dies abans de la pròpia estrena.
Aquesta experiència conjunta dels membres de El Pont Flotant amb persones que no són professionals del teatre s'ha vehiculat a partir de propostes senzilles i lúdiques que barregen el joc, la improvisació, l'expressió corporal o el cant amb l'objectiu de viure una pràctica creativa conjunta per generar un espectacle sobre la importància del valor d'educar i la dificultat i l'esforç que requereix aquest acte si es vol fer en llibertat i ser-ne coherent.
El tractament del moviment i la distribució de l'espai no és gens fàcil de realitzar mai i ací esdevé un fet prou àgil i elegant. Amb tanta gent en escena com és el cas, s'ha resolt encertadament per generar quadres visuals molt interessants (l'escola, el parc, el pes de la motxilla que comporta educar...) la qual cosa demostra una gran concentració i implicació de menuts, adults i persones grans que viuen intensament el teatre des de dins del teatre. Els efectes de llum, molt cuidats, i la música ajuden a generar eixa plasticitat que, en molts moments, té l'espectacle.
El fill que vull tindre és un retrat, una proposta divertida que es converteix en un tribut de pares a fills i de fills a pares. Els creadors han recorregut a l'anàlisi dels tòpics sobre l'educació dels fills, defugint les preocupacions més banals i centrant-se en aspectes que es plantegen més d'una vegada en la vida, especialment a partir del moment que s'acosta la maternitat/paternitat o la vellesa de pares i mares.
De manera enginyosa, els arguments que es mostren en escena van sumant-se els uns als altres deixant un pòsit, de vegades un tant agredolç segons l'edat de l'espectador, que comporta la reflexió sobre com educar (o com has educat) els fills (o els néts) però que, al teatre, genera la rialla del públic.
Entre els encerts d'aquesta interessant proposta de El Pont Flotant vull destacar la diversitat de la mostra, dels models i visions per retratar les obligacions que es generen entre els humans amb les generacions que vindran i amb les que ens han precedit, diferències que es podrien justificar per la distància intergeneracional o, fins i tot, ideològica. Un altre aspecte, els vincles emocionals dels fills amb els pares, els conflictes, les alegries i les penes que remouen eixes relacions. I un tercer, com apareixen les projeccions de les pròpies pors, de les expectatives generades i de les mancances que es tenen per criar i entendre bé els fills i els pares, si més no quan, passat el temps, ens mirem a l'espill.
L'autocrítica, l'humor àcid, la tendresa, el distanciament i la ironia fan d'aquest treball una visió interessant perquè s'hi mostren històries que parlen de la vida, de com ens comuniquem les persones a l'hora d'estimar-nos o conviure en llibertat.
Una obra emotiva per compartir en família que no us podeu perdre!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.