diumenge, 8 de novembre del 2020

Professionalitat, bellesa, art i reflexió en 'Poder i santedat'

Sobre un text valent de Manuel Molins, Poder i santedat (Els àngels de Sodoma) editat per Tres i quatre el  2017, s'ha bastit la magnífica adaptació, direcció i escenografia de Paco Azorín i la producció de l'Institut Valencià de Cultura i la Diputació de València que, després de tres setmanes, ahir es va acomiadar al Teatre Principal amb èxit de públic i de crítica. 

L'estrena de 'Poder i santedat" vingué precedida per la polèmica muntada per sectors de la ultradreta catòlica que no admet la revisió ni la crítica constructiva, fet que, crec, ha generat major interés per veure una obra que, en el segle XXI i amb la postura del nou papa, es feia imprescindible. La reflexió serena sobre l'actuació de l'església catòlica durant dècades resulta corrosiva en presentar testimonis sobre els casos de pederàstia i l'organització jeràrquica que ha permès l'ocultació de les proves (la roba bruta es renta a casa). 

 

L'entrada al pati de butaques ja convida l'espectador a contemplar imatges, a manera de noticiari-resum, sobre esdeveniments ocorreguts durant la darrera dècada que plantegen problemes ètics: canvi climàtic, localització d'empreses perilloses, prioritats sanitàries, mal ús de la gestió i del poder... A través de l'audiovisual de Pedro Chamizo, el director ens convida a entrar en matèria sobre l'abús del poder i les conseqüències que pot portar per a la humanitat la mala gestió dels recursos propis del planeta. La interrupció de l'audiovisual dóna pas a una explosió de ritme hip hop i de sentiments a través d'un rap que introdueix la improvisació i la participació del públic. (Pujada d'adrenalina, canvi de registre per donar pas al relat pròpiament?).

Es retira la pantalla i apareix el decorat: la façana llisa i blanca d'una església senzilla amb una gran creu al centre; dues peces que es poden moure independentment. El simbolisme del que seria l'església, la senzillesa, contrasta amb la funcionalitat d'eixa paret que protegeix o amaga, que es postula en vertical o en un pla horitzontal lleugerament inclinat, segons convinga, per deixar espai als actors i actrius, una superfície que, generalment, oprimeix als que estan per baix i premia als que estan per damunt.  

Els llums i la projecció d'imatges sobre l'escenografia generen quadres pictòrics d'una estètica encomiable on el clarobscur es fa ben present tant a través dels diàlegs com de les pròpies imatges. Un flashback canviarà la narrativa i la il·luminació espectacular, de Ximo Olcina i Paco Azorín, jugarà amb la projecció d'imatges de la pròpia representació i de Caravaggio, de Banksy o de Genovés. (La qualitat de l'art dins de l'art i la modernitat de la tecnologia mòbil al servei de l'espectacle i del lluïment?). 

Un muntatge crític amb els mecanismes de poder i amb la corrupció. La dualitat, claror i obscuritat, estaran ben presents en el text i l'estètica de 'Poder i santedat': els dubtes que planteja l'acció de la jerarquia vaticana, la reflexió sobre l'amor i els sentiments personals, el pecat i la culpa, l'homofòbia, la falta de denuncia de la pederàstia i el delicte d'ocultació per part de la institució, l'enriquiment de l'església front a la realitat dels pobres a qui diu defensar, la hipocresia del que es predica davant del que es fa però ha de continuar ocult, amagat, pendent d'aclariment. La claror esdevé lluita, desig de canvi, recerca de la veritat; la foscor, més obscurantisme.

Per als actors i actrius, la participació en l'obra ha degut representar una experiència molt enriquidora. Es tracta de personatges que exigeixen el límit de les capacitats de cada persona i ho fan amb una dignitat magistral: Guillem Duquette (músic en escena), Andrés Navarro, Errecé, Lucía Aibar, Isabel Rocatti, Bruno Tamarit, Ángel Fígols i Arantxa Pastor...

Borja López encarna el paper del jove seminarista Lucio Pacelli que està a punt de cantar missa. La lectura d'un llibre sobre l'amor li fa replantejar-se com és l'església de Crist i què hi ha d'eixa església en l'actualitat. El seu paper, el de nou Jesucrist, exigeix no solament esforç físic sinó també un control emocional constant que el fa reeixir especialment. En contrast amb la seua lluita interna per trobar l'equanimitat ètica hi ha Raffaelle Scarano, que defensa un sòlid Joan Daròs; és tracta de l'amic que encarna la posició contrària: malgrat els abusos dels quals n'ha estat víctima, la proximitat amb el poder del cardenal Nero, interpretat per un segur Pep Sellés, el fa seguir pel camí de la comoditat i l'acceptació. 

Dos moments colpidors en el procés de reflexió del protagonista són la visita al pederasta Joseph Kasper reclòs en una cel·la i l'encontre amb Melanie Collins víctima d'abusos en la infantesa, ambdós papers defensats magistralment per Rafa Calatayud i per Marta Santandreu. I tampoc es queda enrere l'evolució en escena de la mare de Lucio, una excel·lent Victòria Salvador, que, finalment, posa per damunt de totes les creences el seu amor de mare. 

Una obra que s'ha de veure i on es nota la inversió econòmica i el segell de l'IVC. No sempre, com diu la dita, "amb diners" s'aconsegueixen "torrons", però en aquest cas és evident que els "torrons" ens demostren l'esforç de l'institut, el gran capital humà que hi ha en la professió valenciana i que és el moment de lluir el producte amb una gira que vaja més enllà del País Valencià. La qualitat s'ho mereix! 

____________________

Programa de mà de l'obra


Altres comentaris sobre l'obra: El Temps


Altres actes sobre el muntatge: Taula redona sobre Poder i santedat

 

 


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.