Valenciana (la realitat no és suficient), l'excel·lència de la síntesi al Teatre Principal

Torna del 09 d'octubre fins al 08 de novembre de 2020 · València · Teatre Rialto

Abans de passar a comentar Valenciana (la realitat no és suficient) i el que s'ofereix des de dalt l'escenari, us he de confessar que he hagut de fer un gran exercici de distanciament d'un passat tan recent i que va afectar prou directament els valencians per la proximitat dels fets que s'hi dramatitzen. Es tracta d'un retrat sociològic de ficció on també juga un paper important el record de la realitat dels anys '90: la corrupció, l'auge espectacular d'un polític amb l'ajuda de la premsa del Cap i Casal, la "Ruta del Bakalao" i l'hedonisme fora mesura, la programació televisiva centrada en la violència i la vida privada de les persones (la telefem que encara està tan present, fins i tot,  als noticiaris) i el dramàtic "cas Alcàsser".



Al començament de l'obra, l'ambient festiu que deixa entreveure la decoració de l'escenari i la presentació de tres amigues que es conegueren estudiant periodisme es trencarà quan es pronuncie la frase “Han trobat les xiquetes”. És a partir d'aquest moment quan anirem veient, com si d'un calidoscopi es tractara, una realitat malaltissa contemplada des de tres punts de vista distints: el de Valèria (excel·lent Vanessa Cano) amb les seues vivències per la "Ruta del Bakalao"; el d'Anna (extraordinària Rebeca Valls), periodista de la ràdio i televisió valenciana que cobreix el "cas Alcàsser"; i el d'Encarna (magnífica Lorena López), cap de premsa d'un polític conservador murcià que arriba a presidir la Generalitat.

El dramaturg i director Jordi Casanovas sintetitza a la perfecció els fets que permetran la vinculació de la ficció amb els records que formen part de la memòria col·lectiva dels valencians. Un text que s'acosta a la realitat que es va viure a través d'unes televisions que competien per fer reviure en directe un drama que esgarrifava per la violència brutal exercida sobre les xiquetes i la barra que tingueren algunes cadenes de televisió mostrant descarnadament i en directe el drama dels familiars. I, mentrestant, la política del "pelotazo" s'instal·lava especialment a la Comunitat Valenciana amb l'ajut de Canal 9 i la periodista Maria Consuelo Reina i València esdevenia famosa per la marxa "destroyer" que s'hi vivia a les discoteques de vora mar.

Tot i que el relat gira al voltant de la vida i relació de les tres protagonistes, es tracta d'un espectacle coral on alguns dels actors i actrius representen més d'un paper de forma encertada. No obstant això, a més de les tres protagonistes que porten el pes de la narració, cal destacar també: els papers del mediàtic pare d'una de les xiquetes (un Carles San Jaime magistral) i de la mare d'una segona xiqueta (una molt mesurada Verònica Andrés); la interpretació de qui arribà a la política per enriquir-se (un divertit Toni Agustí que marca la figura estirada i l'accent del polític murcià) i la representació de l'alcalde d'Alcàsser (un facilitador i seré Enric Juezas) preocupat perquè tot acabara bé.

Pel que fa als elements tècnics de la representació, el disseny d'escenografia i d'il·luminació (Mª de la Cámara i Gabriel Paré. Cube.BZ) i la composició musical i l'espai sonor (Damián Sánchez) creats es mereixen una menció ben especial. També el treball de l'IVC que ens ha oferit produccions de creació pròpia que han mostrat els magnífics professionals del teatre que tenim a València.

Per acabar i tornant al sentit del text, l'obra no tan sols ens parla d'un temps passat; també ens fa pensar més enllà del que se'ns mostra. La revisitació d'uns fets tan vius encara en la societat ens hauria d'obrir més els ulls perquè les coses no han canviat tant en aquesta última dècada: pel que fa a la corrupció encara seguim tenint casos en què els polítics s'agarren a la poltrona fins que no tenen més remei que donar la cara davant de la justícia (Gurtel, Bàrcenas...); l'afany d'enriquiment excessiu a costa dels altres (retallades, baixada de salaris, contractes fem...); les televisions continuen incloent telefem en les seues graelles (Sálvame) ...

Si encara no heu vist l'obra, aneu, hui o demà, al Teatre Principal de València, és ben interessant. Després es representarà, els dies 28 i 29 de juny, al Teatre Goya dins el Festival de Barcelona Grec.

Publicat anteriorment en aquest blog l'1 de juny de 2019