Ahir s'estrenà a València Senyoreta Júlia, la funció està a punt de començar. Un públic jove connectà amb una obra complicada gràcies al gran treball d'interpretació,a l'encertada direcció i al del conjunt de tècnics que han aconseguit una producció cuidada, fet que la Companyia de Teatre Micalet de València (CTM) té molt present en tots els seus muntatges.
Un teatre d'on els espectadors ja han marxat; un text amb temes crucials com la lluita de classes, l'afirmació de la personalitat, les relacions i l'abús de poder, el servilisme laboral, el "saber estar" sense perdre els papers; una il·luminació aparentment senzilla que es dona quan, acabada la funció, els tècnics comencen part del seu treball per organitzar i deixar a punt la funció següent; una direcció encertada i una actuació entregada conviden el públic de hui en dia a reflexionar sobre temàtiques socials i relacions humanes.
La darrera producció de la CTM està basada en l'obra La Senyoreta Júlia d'August Strindberg, un text clàssic del teatre naturalista suec escrit el 1888 i representat, des d'aleshores, en diferents llocs del món cada any. Versionat en més d'una ocasió, potser el muntatge del dramaturg i guionista britànic Patrick Marber és un dels més coneguts perquè traslladà l'acció al 1945 i el drama a la nit de la victòria electoral del Partit Laborista anglès.
La versió valenta d'Eva Mir, que es presenta al Teatre Micalet de València, conté un joc metateatral que comença quan el públic entra a sala. La regidora de l'obra roda per l'escenari i trasllada objectes de la funció que ha acabat, posant ordre. Passat un temps, ella mateixa comença la funció amb l'explicació sobre la relació amb Strindberg i la importància de la seua obra; és el moment d'alçar els focus (l'equivalent a obrir el teló) perquè comence la funció. El text d'Eva Mir dialoga amb l'original i actualitza l'argument amb dues transposicions: una temporal, el canvi del segle XIX al XXI; l'altra més social, el lloc i el context laboral que ens marca la relació de classe existent entre els personatges. Aquest canvi no sols ens recorda que la proposta d'Strindberg encara està vigent sinó que, a més, l'adaptació deixa constància que el conflicte de classes i l'abús de poder també està present actualment en altres esferes de la vida.
La Senyoreta Júlia (Fröken Julie) versa sobre l'aventura fugaç entre una dona de classe alta de finals del segle XIX i un dels seus criats. En canvi, en Senyoreta Júlia, la funció està a punt de començar, els personatges són una actriu d'èxit i dos tècnics. No obstant això, com en l'obra original, la versió manté les distàncies socials entre els personatges, la relació sentimental i la utilització que fan els uns dels altres per aconseguir les pròpies aspiracions o necessitats personals. Dos segles més tarrd, de què volen fugir els personatges?
El text és un retrat de l'estrat social i de la sexualitat humana. En aquest sentit, el conflicte entre la passió sexual i la posició social respon als temps que corren: gravació d'imatges, difusió per xarxes, violència masclista, degradació de la dona... La direcció i aportació de la versió estrenada capta molt bé la personalitat de la senyoreta Júlia i el seu estat anímic a conseqüència de l'eufòria nocturna posterior a l'estrena. El joc, en aquesta ocasió, és doble i deixa al descobert la complexitat humana: la posició de poder d'ella, la falta d'escrúpols d'ell...
L'acció se situa a l''escenari quan al teatre ha tancat el teló. Mentre, fora de la sala, hi ha la festa de celebració de l'estrena. Júlia, una dona de família bé, filla del propietari del teatre i primera actriu no sap comportar-se quan no actua, li falta la protecció de la màscara amb què representa els seus personatges. Potser és per això que, en la vida real, manté una actitud prepotent, de domini, que plana sobre els altres dos personatges a qui considera els seus criats. Joan i Cristina, tècnics del teatre, mantenen certa submissió generada per la necessitat de conservar el seu treball. Cristina és el personatge sensat que toca terra i protegeix Joan de les seues mancances en el treball; Joan, per contra, veu en l'acostament a Júlia una possibilitat de medrar en l'escala social i no té en compte el que Cristina ha fet per ell.
Sota l'encertada direcció de Toni Agustí i de Joan Peris, una excel·lent Lara Salvador, un enèrgic Roberto Hoyo i una molt creïble Maria Covadonga transmeten la intensitat que requereixen les escenes dramàtiques que s'alternen amb d'altres de més quotidianes sobre el treball d'organització de la següent funció. Cap al final de la nit, el temor actuarà contra Júlia, que pot veure destrossada la bona imatge pública a través de les xarxes socials. Per què? El desig de domini i el joc sexual, en canvi, donarà ales a Joan que jugarà fort i aprofitarà la debilitat de la seua cap en moments d'excitació. Cristina, per la seua banda, se sentirà traïda per ambdós. Un joc de tensions que respon a les debilitats humanes i al desig d'aspirar a ser diferents: embrutar-se en el fang o ascendir a la copa de l'arbre.
Què hi ha de cert en la interpretació i què hi ha de ficció? Un joc constant entre la versemblança i la pantomima; un combat entre la sinceritat i la representació; una actuació brillant de Lara Salvador, Roberto Hoyo que passen per diferents estats d'ànim en qüestió de segons i ho broden.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.