Molt bon començament per al "cicle de companyies valencianes" que portarà al Rialto deu propostes, des de març fins a juny, de teatre, dansa i circ. El programa de l'IVC comença en alt: un regal amb Esclafit Teatre en la producció; Paqual Alapont responsable d'un text on ens demostra novament la seua professionalitat i gran coneixement del teatre; Alberto Baño i Morgan Blasco donant formidablement cos i veu a uns personatges que tenen alhora moltes coses agres i tendres dins seu i que no s'havien dit mai abans; i l'encertada direcció d'Iván Jiménez en clau de comèdia. Un muntatge aparentment senzill però molt efectiu on, a través de la música, la il·luminació i d'algun flashback, un personatge absent, el del pare, va prenent forma en l'ideari de l'espectador pel pes que representa en la vida dels dos germans.
Fotos del programa de l'IVC
És interessant veure que les obres de petit format de moltes companyies valencianes donen eixida a textos intel·ligents i a obres amb què atrauen nous espectadors. Per a moltes companyies teatrals ha estat una solució per a la pervivència del grup des de començaments de les crisis patides al llarg del s. XXI i, en especial, la del Covid. Calia ja una iniciativa com la de l'IVC per donar visibilitat a alguns dels seus nous treballs. Només amb iniciatives com aquesta (¡I en calen moltes més!) per part de les institucions, companyies com Esclafit Teatre poden salvar un poc els mobles fent un gran esforç de producció i mobilitat que els permet mantenir en cartell, al mateix temps, diversos espectacles. Aquest fet: pocs actors o actrius, decorats senzills i algun tècnic amb qui puguen rodar l'obra, requereix de textos amb interés i d'actors i actrius molt solvents professionalment, com és el cas d'aquest espectacle. És probablement per això que en Germans Esclafit Teatre ha optat novament per un text molt intel·ligent i redó (segona col·laboració de la companyia d'Elx amb Pasqual Alapont) i dos actors molt encertats que fan una magnífica representació: Morgan Blasco i Alberto Baño.
Paco i Gaspar són dos germans que feia més de vint anys que no es veien. El repartiment de l'herència familiar els torna a ajuntar i decideixen passar una jornada de pesca per recordar el lloc on son pare els portava de menuts. Al llarg del dia, no veurem cap peix, però hi afloraran tots els sentiments que tenien amagats i apareixeran històries, que creien soterrades, on els ressentiments i la tendresa entre els dos germans trauran a la llum també les formes d'un pare autoritari i castrador amb qui mantenien una relació d'amor-odi. Els personatges van traient de forma anecdòtica molts dels temes, que aparentment s'abandonen, per anar aprofundint sobre ells i passar de l'anècdota a la catarsi. En això té molt a veure el text de Pasqual Alapont que va deixant algunes "perles", retrets que generen la comèdia, com si foren masclets de retard que més tard esclafiran. I, com l'autor no pega puntada sense fil, al final de l'obra tot quadra i no queda res per aclarir perquè els dos personatges han despullat la seua ànima davant l'espectador que ha rigut i ha patit quan tocava, amb un tema tant universal com són les relacions humanes, gràcies a l'encert d'actors, direcció i producció.
Enhorabona, ahir va ser una manera molt apropiada de celebrar el Dia Mundial del Teatre i la funció fluïa amb màgia. Us mereixeu que l'obra rode pel nostre territori i que els programadors no li traguen la mirada per poder incloure-la en els seus projectes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.