diumenge, 13 de desembre de 2020

La màgia del teatre: la paraula. Nadal a casa els Cupiello

Enguany torna al Teatre Micalet de València l'obra Nadal a casa els Cupiello, una comèdia que us entretindrà i us farà començar les festes amb diversió i alegria; és per això que us deixe l'escrit publicat el 2017 amb motiu de la reestrena de l'obra. Enguany s'estaran des del dimecres 16 de desembre fins al diumenge 10 de gener de 2021. En el repartiment intervindran Pilar Almeria, Carla Almeria, Josep Manel Casany, Héctor Fuster, Dani Machancoses, Amparo Mayor, Diego Ramírez, Miguel Seguí i Bruno Tamarit.

Descarregar programa de mà.


_______________________________________

Anit, al Teatre Micalet de València, amb l'estrena de Nadal a casa els Cupiello vaig assistir a una estrena màgica, una d'aquelles experiències en què et deixes portar perquè els actors i el text et proposen, des del primer minut de l'obra, un entreteniment tan gran que t'encisa per la vitalitat i l'alegria que traspua l'espectacle. Tot això és gràcies a l'excel·lent proposta de direcció de Joan Peris i a una interpretació magnífica que fa més atractiu encara aquest text que ha cobrat vida una vegada més.

Com ja us deia en l'apunt anterior, es tracta d'una obra escrita el 1931 que va ser ampliada amb el primer acte el 1933 i amb el tercer el 1934; un text escrit amb intel·ligència i molt d'humor que anticipa el neorealisme italià tan propi del cinema de Rosellini, Fellini o Pasolini; un text que, mal representat, podria resultar ranci, antic i costumista o un simple divertiment, com un acudit sense més pretensions. Però aquest no és el cas del muntatge de la Companyia Teatre Micalet que ha cuidat tots els detalls (el vestit, el decorat, la traducció del text i, especialment, el saber fer, la intel·ligència i la versatilitat dels actors i les actrius) per traslladar-nos un cant a la vida. La festa de Nadal és l'excusa perfecta de què se serveix Eduardo de Filippo per difuminar la línia que separa el món real de la ficció, la vida i el teatre, i presentar-nos difuminat, a través dels Cupiello, el conflicte social que s'esdevingué com a conseqüència de la crisi del 1929. A més, hi és present el conflicte generacional entre les formes d'entendre la vida dels pares i la dels fills, la solidaritat entre els veïns, la precarietat en què malviuen els uns mentre altres en van sobrats...



Al pati de butaques es notava la inquietud i la incertesa que una estrena requereix abans de començar; però, durant les primeres notes de la presentació, aquests sentiments ja es tornaren en emoció, una emoció que contagiava la rialla, el bon humor i la humanitat d'uns personatges que, de la precarietat en fan virtut en algunes ocasions i astúcia o pilleria en altres.

L'argument de l'obra és senzill: Luca Cupiello (interpretat magistralment per Josep Manel Casany) està preocupat per acabar de muntar el pessebre i posa tota la il·lusió en eixe acte al temps que, Concetta (una extraordinària Pilar Almeria), la seua dona ha de fer-se càrrec de posar ordre a la casa i al desgavell que enfronta uns i altres per aparents minúcies. Amb ells viuen el fill, Tommassino (Bruno Tamarit), que empra la pilleria per sobreviure i el tiet Pasqualí (Dani Machancoses), un hipocondríac que viu amb la família del germà però es queixa constantment. L'arribada a casa de la filla, Ninuccia (Paula Braguinsky), destapa un altre dels problemes a resoldre: vol deixar un marit gelós, Nicolino (Ximo Solano), i amb qui no està bé per fugir amb el seu vertader amor, Vittorio (Ciro Maró). Els esdeveniments obligaran en algun moment a demanar l'ajuda de la veïna (Isabel Requena, que també ha dissenyat l'encertat vestuari de l'obra) i els serveis d'un metge (Héctor Fuster, que en fa també d'ajudant de direcció).

Si busqueu diversió per tancar i obrir l'any, no podeu desaprofitar l'ocasió que us ofereix la Companyia de Teatre Micalet amb Nadal a casa els Cupiello al Teatre Micalet de València fins al 14 de gener. No sempre es troben estímuls per riure i passar-ho bé com aquest muntatge intel·ligent i valent.

I no direu que uns reis com aquests no es mereixen una visita encara que siga per portar-los la carta per al 2018. N'estic segur que, en acabar l'obra, eixireu de la sala amb el gran regal de gaudi i un gran somriure a la cara. 

No us la perdeu!

Publicat anteriorment el 14 de desembre de 2017

dilluns, 7 de desembre de 2020

Torna 'Nadal a casa els Cupiello'

 DEL 16 DE DESEMBRE DE 2020 
AL 10 DE GENER DE 2021

Un moment de diversió assegurada amb Eduardo de Filippo al Teatre Micalet


Per tancar i obrir any, la Companyia Teatre Micalet torna a divertir-nos, com en els darrers Nadals des del 2017, amb "Nadal en casa Els Cupiello" al Teatre Micalet de València. Es tracta d'una comèdia d'Eduardo de Filippo dirigida per Joan Peris i protagonitzada enguany per Pilar Almeria, Carla Almeria, Josep Manel Casany, Héctor Fuster, Dani Machancoses, Amparo Mayor, Diego Ramírez, Miguel Seguí i Bruno Tamarit. 



Eduardo de Filippo (Nàpols, 24 de maig de 1900 – Roma, 31 d'octubre de 1984) va ser un actor, dramaturg, empresari teatral i director d'escena italià que va créixer en un ambient teatral molt familiar. Des de molt jove va destacar per les seues qualitats còmiques tant en la comèdia com en la revista i les varietats en general, fet que, des de 1920, marcarà les seues obres que tenen, generalment, un caràcter còmic.

Natale in Casa Cupiello és un clàssic dels dies de Nadal que ens garanteix la diversió en aquestes festes. Aquesta comèdia, escrita l’any 1931, és una mena de sainet costumista, un divertiment que ens mostra la quotidianitat d'una família napolitana. De Filippo ens parla de la importància de la família i no hi exclou els moments de tensió, d'enuig o d'estima que solen regnar en el dia a dia d'una família i, especialment, en les ocasions extraordinàries, com és el cas del sopar de la Nit de Nadal. 

Mentre Luca Cupiello, un home vell i despistat, munta amb il·lusió el seu pessebre, la seua dona Concetta, una persona consumida pel patiment, fa el menjar i intenta posar un poc d’ordre en aquell desgavell de casa. Amb ells viuen un fill curt de gambals, Tommassino, que es nega a créixer i no para de fer-ne de les seues i l'oncle Pasqualí, un hipocondríac que es queixa per tot. Durant la nit arriba a casa la filla, Ninuccia, que acaba de tenir una nova discussió amb el marit, Nicolino, un home gelós i avorrit; aquesta vegada Ninuccia està disposada a deixar-lo per fugir amb el seu vertader amor, Vittorio

Com és típic en el teatre d'Eduardo di Filippo, els malentesos i els embolics que sorgeixen entre tots els membres de la peculiar família seran la clau que mourà la comèdia. 

L'espectacle estarà en la cartellera fins al diumenge 10 de gener i, coneixent l'èxit en temporades anteriors i el bon treball de la Companyia Teatre Micalet, us avançaria que serà una ocasió per a passar-ho bé i veure bon teatre.

Amplieu informació.

Publicat anteriorment el 4 de desembre de 2017

divendres, 4 de desembre de 2020

Poderós repartiment a 'La gaviota' d'Àlex Rigola i un gran plaer d'obra

 Espectacle molt lliure centrat en l'obra La gaviota d'Anton Txékhov. Representat en castellà, amb algunes referències puntuals en valencià (com un gest amable a la platea), està muntat com si es tractara d'una improvisació on el contacte directe amb el públic busca la complicitat amb la intenció de fer-lo reflexionar a través de la provocació o la sorpresa. La dramatúrgia i l'encertada direcció corre a càrrec d'Àlex Rigola. Per al dramaturg, La gaviota és una “proposta escènica que trenca les fronteres de l'art i la vida en aquest espai àgora que per a mi ha de ser el teatre”. L'escenari representa un espai obert on assajar, una nau on treballar la performance sobre l'obra del clàssic rus, on el paisatge del llac està reflectit en una pantalla i la casa amb una ceràmica que descansa sobre la taula. 



 Avui s'ha presentat al Teatre Principal de València, des d'una aparent semblança amb la realitat, aquesta peça teatral on actors i actrius entren amb roba de carrer però des del fòrum d'un escenari; conversen amb el públic a partir de la quotidianitat de la salutació cortés però segueixen les directrius d'un director; parlen o reflexionen sobre les seues pròpies vides com a companys, amics, amants, creadors, artistes, actors i transiten pels fragments d'un text clàssic: el teatre dins del teatre amb un repartiment poderós que navega entre la realitat i la ficció creada per Anton Txékhov/Àlex Rigola, entre el que proposa Txèkhov i la contemporaneïtat dels mateixos temes vists a través de la moderna mirada d'Àlex Rigola. Així, si en el text original Treplev i Trigorin s'enfronten, ací són Nao Albet i Pau Miró, que els representen, els que es caregen parlant d'ells mateixos en un enfrontament generacional no exempt de gelosia per aconseguir el reconeixement i l'estima de l'actriu Irene Escolar. 




 Per a Rigola, el teatre, ha de ser un “lloc en què el públic és interpel·lat per les persones que hi ha sobre l'escenari per remoure allò que reconeixen en ells mateixa. Un espai en què els que estan dalt de l'escenari barregen la seua vida amb la dels personatges d'una peça clàssica com és La gaviota”. Rigola, un dels dramaturgs més innovadors del segle XXI, com ha demostrat al front del Teatre Lliure, Teatros del Canal o de la Bienal de Venècia, s'acosta de nou a Txékhov després d'haver-ho fet ja amb les sorprenents Vania (Escenas de la vida) o amb Ivànov i convenç el públic a través de l'emoció que provoquen actors i actrius.




 Aquest nou acostament al text d'un dels autors més destacats de la literatura russa i exponent del naturalisme modern ens parla sobre amor, sobre creació i sobre l'ofici d'actor i d'autor teatral. Per això, tres actrius (Mónica López, Irene Escolar i Roser Vilajosana), un actor (Xavi Sáez), un actor-dramaturg-director (Nao Albet) i un autor-director (Pau Miró), parlen a l'escenari sobre els seus desitjos i sobre el seu amor pel teatre, sobre les lloances i els judicis dolents sobre les obres, sobre l'èxit i l'admiració. Els sis protagonistes apareixen en escena sense cap voluntat de simular que són russos del segle XIX, però mantenen les trames i els conflictes principals que proposa el text original de Txèkhov. I així, ens parlaran de l'amor no correspost i de la frustració de la recerca utòpica del fet artístic últim.

Una proposta atrevida sobre un clàssic i molt interessant; teatre europeu de qualitat que mira la societat actual des de formes contemporànies sense oblidar la brillant herència dels clàssics. Un espectacle que no us deuríeu perdre.

dijous, 3 de desembre de 2020

Entreteniment amb 'El gat de Schrödinger' al Teatre Micalet

 El gat d'Schrödinger de Miguel Seguí i Paco Trenzano, entreteniment amb una obra que s'acosta pel plantejament surrealista i pel sentit de l'humor al teatre de l'absurd


 Amb un disseny modular de l'escenografia i la reproducció en pantalla gran de les conferències dels 'tronats' familiars que els hi arriben des de la Terra, s'escenifica la nau espacial on un pilot (Miguel Seguí) realitza una investigació científica al temps que s'enfronta amb el robot que controla i se'n cuida de la nau i d'ell donant peu a situacions divertides



 Fins diumenge es representarà al Teatre Micalet de València. Es tracta d'un espectacle basat en la paradoxa del gat que és un experiment mental publicat pel físic Erwin Schrödinger (1935). La dificultat de comprendre la mecànica quàntica es manifesta a través d'aquesta experiència en la qual l'astronauta, en bloquejar el sistema operatiu de l'irònic cíborg que controla la nau, queda aïllat dins d'una aeronau que acaba anant a la deriva per l'espai. La missió espacial, que consistia en un estudi, observació i investigació rutinaris, per tant, fracassa.

  La Companyia Marsupial, en clau d'humor, planteja "l'eterna lluita èpica entre l'home, la tecnologia i la soledat més absoluta que acabarà amb la visita d'un curiós company (Paco Trenzano)". La reflexió que queda en l'aire, acabat l'entreteniment, és on pot portar el cansament mental que ocasiona la solitud després de passat un temps tancat i les cabòries que això comporta a l'home front a la racionalitat de la màquina. 




FITXA ARTÍSTICA
- Text: Miguel Seguí 
- Direcció i repartiment: Miguel Seguí i Paco Trenzano 
Escenografia: Los Reyes del Mambo 
- Il·luminació: Florin Badilici 
- Vestuari: Los Cubanos 
- Departament gràfic: Baúldefotos Media 
- Producció: Companyia Marsupial

dimecres, 2 de desembre de 2020

Excel·lent representació: "La fiesta del chivo"

 Aquests dies es representa al Teatro Olympia de València amb èxit de públic La fiesta del chivo.

 
Fotos: 1. Cartell amb Juan Echanove en el paper del dictador Trujillo. 
2. Lucía Quintana i Gabriel Garbisu en els papers d'Urania i Agustín "Cerebrito" Cabral 

 Es tracta de la interessant adaptació teatral de Natalio Grueso de la novel·la del mateix títol publicada l'any 2000 pel premi Nobel de literatura Mario Vargas Llosa. Dirigida amb destresa per Carlos Saura, està protagonitzada extraordinàriament per Juan Echanove, Lucía Quintana, Eugenio Villota, Eduardo Velasco, Gabriel Garbisu i David Pinilla. 

 L'espai escènic es resol encertadament amb un decorat aparentment minimalista (sense massa mobiliari) que contrasta amb la tristor dels fets que es van recordant sobre l'opulència del règim. Un espill i unes cortines tanquen una de les parets laterals de l'escenari de la caixa; el fòrum l'ocupen unes cortines i una pantalla audiovisual on es projecten imatges i decorats que ens recorden les aquarel·les d'un món idíl·lic (el palau o la casa familiar) o terrible (la presó) perquè es fan presents des d'una mirada que evoca records; uns records on l'espectador pot anar fent-se una idea del contrast entre les vivències del dictador Trujillo i la tropa aporegada que li ballava les gràcies i la repressió i els crims que patien els opositors i tot un poble. Aquesta pantalla juga també un paper important que permet a l'espectador diferenciar també el joc temporal que proposa l'autor amb salts enrere (flashback) per on transita la trama i la "conversa" entre filla i pare.  El decorat es completa amb una butaca o trona, una cadira, una tauleta amb begudes i un telèfon.

 L'obra és una lliçó de vida, que ens recorda que la valentia i la dignitat són els únics antídots contra la maldat i la barbàrie. Una història, basada en fets reals, on està molt present la mà de Carlos Saura que empra el seu coneixement cinematogràfic, la senzillesa i l'encertada direcció d'actors, per atorgar profunditat al text, al temps que, en ocasions, eixampla el decorat des de la pròpia pantalla (per exemple, amb l'escena de la sala de ball).

 En La fiesta del Chivo es narren els últims dies del dictador Trujillo a la República Dominicana. L'autor posa en boca d'Urania Cabral el relat de la culpa. Aquesta advocada d'èxit que abandonà el país quan era una xiqueta de 14 anys, hi retorna per visitar son pare moribund, Agustín "Cerebrito" Cabral, un senador i alt càrrec caigut en desgràcia. El rencontre permetrà desvetllar a l'espectador l'enigma familiar que ocasionà la fugida d'Urania de l'illa, un fet que marcarà tota la seua trajectòria vital.

 La fiesta del Chivo és un dels títols fonamentals de la història de la literatura hispanoamericana contemporània que ens parla de les accions d'un dictador, un personatge peculiar que governà el país durant més de 30 anys amb una crueltat infinita i una megalomania desproporcionada. Les formes que emprà per desfer-se de tots els seus enemics ho evidencien i li permeteren mantenir-se en el poder durant tants anys. És des d'aquest punt de vista que, teatralment, veiem certa proximitat amb l'obra de Shakespeare Ricardo III, o un cert paral·lelisme amb la fotografia que fa del Tirano Banderas el propi Valle-Inclán. "Trujillo aconseguí imposar un règim de terror en tot el país, per això la por és l'element fonamental de l'adaptació teatral, una por que porta a tots els personatges a degradar-se com a éssers humans fins a nivells insuportables".

En el temps que corren on l'extrema dreta europea ha anat guanyant espais de poder, l'obra esdevé un convit a la reflexió sobre la falta de drets que comporten les dictadures, sobre els abusos i l'espoli que s'exerceix sobre els ciutadans i sobre el país. Una lliçó sobre la culpa dels col·laboracionistes i sobre la por que s'exerceix des del poder que manté als dictadors.

Alguns documents i crítiques: 

- Entrevista a Carlos Saura

Butaca en anfiteatro

- El teatrero

- SER

- ABC

- EL PAÍS