El goig d'una troballa: 'Guitón Onofre, el pícaro perdido'

 

    Anit, quan Sara Águeda entrà en escena, s'il·luminà tènuament l'escenari i començà la comèdia 'Guitón Onofre, el pícaro perdido' al Teatre Principal dins del cicle de teatre clàssic que s'ha inclòs en la programació de la temporada.

    Amb els cortinatges negres de fons i uns senzills elements, escampats en la part central de l'escena, ambdós personatges donen forma a un paisatge que, si ens sembla desolat al principi, va transformant-se al llarg de l'hora i quaranta minuts que dura la funció. Escena a escena, l'escenografia es transforma de forma senzilla i resolutiva amb uns estris que podrien cabre fàcilment en un carro del segle XVII amb què aquest ñaque* circularia de poble en poble per fer la representació més popular.

    Ajuda a configular eixe paratge, que passa de pàram a plaça de poble, una il·luminació zenital que s'hi centra en dos focus. El primer es manté més brillant al llarg de tota la representació, sobre l'arpa, la viola de roda o samfoina i un seguit d'elements comuns amb què Sara Águeda elabora la partitura sonora i musical de l'obra, inspirada en partitures populars durant el Barroc i recreada magníficament. Amb els diferents instruments musicals Sara reforça el to d'algunes escenes més bucòliques amb l'arpa i gestiona el contrast amb altres de més crues o escatològiques amb la samfoina.

 

    El segon, el de l'espai de la representació teatral on treballa el còmic, empra la màgia de la paraula com a motor fonamental. Una semipenombra prou freqüent, remet a l'espectador la idea que les accions relatades responen generalment a aventures gestades en els interiors d'edificis on la possible il·luminació serien veles o ciris. No obstant això, el còmic, un magnífic Pepe Viyuela, amb la paraula, en dona la lluentor necessària des del moment en què desperta i comença a transitar com a personatge que dona vida uns altres personatges que pugen a l'escenari de la seua mà. El còmic es desdobla i es converteix en la multitud de persones amb qui es relacionarà Onofre al llarg d'una moguda i complicada vida, que va des de la necessitat i la fam a la venjança, passant la gola, l'avarícia, l'amor o l'odi -passions que perduren encara hui en dia en la Humanitat. També, hui en dia, imperen l'obsessió pel poder i els diners, la maldat de les guerres i, especialment, el ressentiment que estorna necessitat de venjança en el cor d'algunes persones, com és el cas d'alguns dels personatges representats. Per marcar la desgràcia en que cau continuament Onofre, el propi Pepe Viyuela, en la conversa preliminar que tingué lloc pel matí al Teatre Principal, recordava el mite de Sísif i la pedra que ha d'arrossegar una i mil vegades com a càstig. Aquesta multiplicació, gràcies al virtuosisme de l'actor Pepe Viyuela, completa la paròdia d'una possible hagiografia de sant Onofre, que s'arreplega en la novel·la picaresca** de Gregorio González en la qual es basa.

 

    L'obra ens relata els fets catastròfics que tingueren lloc abans del penediment d'Onofre i al seu canvi d'actitud i moralitat (meravellós retaule). La història del guitón*** Onofre és una declaració d'amor i un homenatge cuidat al teatre barroc que se sustenta en la importància de la paraula i la música. Una obra, ara teatral, que selecciona el millor de la novel·la amb la selecció d'algunes escenes d'acció que recorden a l'espectador el cinisme actual -res no canvia malgrat els canvis de segle- quan es tracta d'aparentar, mentir o venjar-se. 

    Una obra de visió imprescindible, text cuidat i interpretacions excel·lents que hauria d'arribar al públic  amb major presència. Un parell de dies són molt poques funcions perquè el boca a boca arribe al públic valencià, en ocasions mal avesat a respondre al teatre clàssic.

Notes preses durant la sessió de Confluències amb el públic que es va realitzar pel matí.

- Pepe Viyuela recorda la casualitat de trobar la referència al text en el metro, en un moment en què arreplegava informació sobre sor Ana de la Trinidad i els seus sonets per a un futur recital de poesia. 

- El text és l'essència de la novel·la centrada en les accions del personatge. L'obra teatral respecta l'univers barroc i, en escena, estan un còmic i una música que toca l'arpa. Onofre apareix en escena a través del desdoblament que en fa el còmic. 

 

- Pepe Viyuela destaca la importància de la música en aquest muntatge. I és Sara Águeda l'encarregada d'assenyalar la importància de l'arpa, de la seua dolçor. Aquesta musicalitat dona pas a la samfoina quan hi ha un canalla en escena i també reforça la transició entre escenes violentes o escatològiques. De vegades, amb la música sublim de l'arpa o la cançó, es permet descarregar la tensió de l'escena anterior amb tonalitats que transiten de la part humana o la part divina (amb música sacra, original de l'època). La recerca musical de Sara multiplica un imaginari que compartix bellesa i pertinença a l'escena, com s'ha fet amb la selecció del material literari en la trasposició de la novel·la a la representació teatral per part de la Companyia.

- El desdoblament entre l'heroi i l'antiheroi queden desdibuixats entre el personatge d'Onofre i el del bonhomiós còmic. La vida del canalla que, amb la venjança, creu que fa proeses, contada pel còmic adquireix un altre sentit. Aquesta és una idea que afegix a l'obra el director Luis Dolç per evitar que el públic no s'identifique amb el protagonista sinó amb el còmic que ens conta la història d'un canalla; l'antiherois esdevé el propi còmic de la llegua que sobreviu pels camins contant el relat. Així, Onofre, el canalla que pot caure malament al públic, manté una vinculalació diferent a la del protagonista de la representació que posa cara i veu a cadascun dels personatges. 

- L'obra parla de coses, que hui en dia perduren, de la paraula que provoca imatges a l'espectador, de la imaginació al poder. El teatre segueix viu gràcies a la paraula que recrea usos ancentrals com la necessitat de connectar amb altres persones, d'escoltar històries. Necessitem que ens conten històries i el teatre ens les proporciona. Entre les característiques del text, es manté un castellà que s'aproxima a l'actualitat però respecta algunes característiques pròpies del Barroc, elements que no distorsionen la comprensió sinó que l'enriquixen; és el cas de l'abundància de refranys; per exemple: "Ai miedo que aprovechable resultas".

 

- Pel que fa a la temàtica o caracterització dels personatges i la connexió del text amb l'actualitat, podem comprovar que els humans de hui en dia podem ser tan sublims com miserables. 

En el programa de mà:

 _____________________ 

 

 * Segons la RAE: "Compañía ambulante de teatro que estaba compuesta por dos cómicos."

** Escrita -però mai no impresa- cap al 1604. És posterior a El lazarillo de Tormes i a Guzmán de Alfarache; i, potser, coetània de Historia de la vida del Buscón, llamado don Pablos.

*** Segons la RAE:  "Vagabundo, (errante y sin domicilio fijo); despectivamente,  juntapuchos."

Gregorio González