dijous, 25 de gener de 2018

La dificultat d'un text extraordinari "Un tramvia anomenat desig"

La representació d'ahir al Teatre Micalet de València ens permet poder conéixer l'actualització d'un dels texts més importants de la història del teatre dramàtic americà. Només per això ja mereix la pena acostar-se al teatre. A més, hi ha el reconeixement a la dificultat que comporta l'adaptació de qualsevol clàssic de renom; la valentia d'adaptar-lo és tan interessant com difícil. En el cas de l'obra de Tennessee Williams, Un tramvia anomenat desig, hi ha també el risc del record que altres muntatges del clàssic han deixat en el públic, especialment la pel·lícula de l'Elia Kazan protagonitzada per Vivien Leigh i Marlon Brando.

A diferència del cinema, la màgia del teatre rau en què cada funció és única i, per això, irrepetible; i, dijous, els actors pogueren connectar amb els espectadors i aconseguiren que el drama, fet amb honestedat i molt de treball, esdevinguera un moment màgic i de gaudi.

Aquesta és una versió que trasllada l'acció al segle XXI però manté, en general, el text i la tensió dramàtica que Tennessee Williams impregnava a les seues obres.


L'obra es representa en un únic espai, l'apartament on viuen Stanley i Stella. Lil·lu­minació reprodueix l'ambient de dificultats i tristor que suggereixen les dues peretes que, aparentment, il·luminen l'estança. El decorat reforça aquesta idea i assenyala la pobresa de mitjans de la parella i la falta d'intimitat en no existir cap envà ni cortina que separe els tres ambients. La cuina recorda la dels pisos antics, xicoteta i atapeïda;  amb un moblet, una televisió menuda i un llit plegable es crea la sala d'estar; el dormitori, format per un llum de peu, un llit sobre palets de fusta i un penja-robes senzill, completa l'espai construït a diferents alçades formant un sol loft.

L'adaptació per actualitzar el text als nostres dies conté encerts com substituir la partida de pòquer per la televisió i el futbol, centrar gran part de la tensió en la violència de gènere, un mal del que cal ser ben conscients per poder-lo eradicar, i reduir el nombre de personatges a quatre.

De la representació es dedueix un món ple de tensions reprimides que esclaten en determinats moments i transmeten una complexa i torbadora vida interior dels personatges:
- Blanche Dubois és un ser contradictori que representa un cert anhel d'amor i de puresa que acaba en frustració. Un desengany i el suïcidi del marit la porten a la degradació moral i psíquica i la converteixen en una dona patètica que oculta un passat tèrbol darrere d'una màscara. Incapaç de dominar els seus instin­ts, es veu atrapada en la seua pròpia ficció i esdevé un ser menyspreable i desgraciat. Alexandra Palomo desplega un seguit de matisos expressius que passen de la contenció a la fragilitat i de la provocació al patetisme, encara que, fins a la fi de l'obra, no s'entreveu el veritable problema del seu personatge. 
- Stanley Kowalski, interpretat per Rodó Gener, manifesta l'animalitat, el primitivisme. Es tracta d'un tipus groller i violent, to que de vegades no deixa entendre perquè Ste­lla està tan enamorada d'ell i permet el tracte denigrant que li dóna davant la germana. En molts moments ens recorda les tàctiques del maltractador que demana comprensió quan veu que perd alguna cosa que considerava pròpia; estima Stella però la presència de la cunyada posa en joc el domini que pot exercir sobre els altres.


- Stella, Marga López, és la germana comprensiva que intenta posar pau al seu voltant. Ha trencat amb el seu passat però la seua situació actual tampoc no sembla ser idíl·lica per ella.
- Mitch, Joan Manel Vadell, és l'amic humil i comprensiu. Ocupat de sa mare, necessita companyia i, per això, s'acosta a Blanche i, no exempt de dificultats, és capaç de comprendre els seus problemes.

Tots quatre personatges manifesten el seu caràcter de perdedors i actituds primitives que deslliguen els instints més animals, aquests aspectes són els que poden enriquir més els seus treballs en escena. En el cas de Blanche i Stanley la complexitat de matisos que han de registrar ha de permetre que el públic entenga l'atracció fatal que sent Blanche pel seu cunyat o l'aversió del cunyat per ella. Stella i Mitch, en la seua simplicitat, manifesten el contrapunt de l'Stanley pel que fa al tracte i comprensió que es dóna a Blanche. La seua valoració del problema els transforma al llarg de l'obra i els deixa mostrar al públic una evolució psicològica, menys complexa, dels seus personatges.

Una obra dramàtica de prestigi i un treball interessant que bé mereixen una hora i mitja de la nostra atenció.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.