dissabte, 5 de maig de 2018

Davant l'estrena de "Els nostres"

Ens arriba la informació de la propera estrena de l'IVC Arts Escèniques que volem compartir i comentar 
perquè ens genera molt bones expectatives.

Entre el 16 i el 27 de maig s'estrenarà al Teatre Principal de València l'obra Els nostres, escrita per Xavier Puchades, Patrícia Pardo, Begoña Tena i Juli Disla, quatre noms significatius en el teatre actual valencià. La direcció corre a càrrec d'Eva Zapico, un altra veu de prestigi de l'escena valenciana.

El títol ja ens crea una certa expectativa. Els nostres què? Els amics o els enemics? Els opressors o els alliberadors? Els germans o estranys? Els estrangers o els refugiats? Qui són els nostres? Els que tenen recursos per arribar còmodament i instal·lar-se en un país lluny de la guerra? Els qui no creen conflictes aparentment perquè tenen diners per viatjar allunyats del control de les màfies? Els qui necessiten de la solidaritat dels germans de la Mediterrània nord?... 

Em venen al cap milers de preguntes en un tema tan d'actualitat i que genera tanta ràbia veient l'acció hipòcrita de determinats governs europeus que parlen dels refugiats, però entrebanquen quan no impedeixen l'acció d'activistes i ONGs que lluiten per salvar vides en una mar que s'està convertint en el cementiri de milers de germans que pateixen l'exili ocasionat pel terror de les guerres. L'obra i el tema prometen perquè "Els nostres dibuixa un recorregut pels diferents llocs, al voltant de la mar Mediterrània, allà on està produint-se un èxode massiu de persones que fugen de la guerra, de la fam i de la por.
Els nostres mostra aquelles persones que pateixen el conflicte i a les que el construeixen i el sostenen. 
Els nostres parla de la pèrdua dels béns i de la mateixa identitat en una Europa acomodada i egoista, experta a mirar cap a l’altre costat".



«Quantes vegades necessita la gent d’Europa escoltar el que està passant? Quants periodistes viuen del nostre patiment? Quants diners paga una televisió per emetre un documental sobre nosaltres, els refugiats no refugiats? Quant cobra un escriptor per descriure la nostra desgràcia? Quant cobra l’obrer que posa la tanca que ens manté presos en estos camps?».

Davant de totes aquestes preguntes, de tant de dubte, només queda desitjar que alguna persona d'ells arribe al seu destí, un destí més just que els camps de refugiats i per això el desig, l'esperança: «Arriba a França, filla meua, i furta’ls un poc d’eixa riquesa.»

N'estarem atents a l'estrena.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.