diumenge, 16 de febrer de 2020

'Godot', un muntatge atrevit al Teatre Rialto

Dijous 13 de febrer s'estrenà al Teatre Rialto de València Godotl'última de les produccions de l'Institut Valencià de Cultura basada en un text de Juli Disla dirigit per Jaume Pérez i interpretat per Paloma Vidal, Enric Juezas, Manu Climent, Neus Alborch, Maria Maroto, Mertxe Aguilar, Bruno Tamarit, Morgan Blasco, Wanda Bellanza, Gloria Román, Miguel Seguí i Vicent Pastor. 

A bon segur que la proposta del muntatge us sorprendrà i que l'actuació coral d'actors i actrius no us deixarà indiferents.




Què passa si els personatges creuen la quarta paret i se situen en la platea? Què ocorre si es transgredeixen les normes del teatre clàssic i el públic i els actors conviuen en un mateix espai? Quan comença una obra, quan s'obri el teló? Què pensaríeu si, a l'escenari, l'acció més trepidant foren els diferents canvis de decorats? Què ocorre si el públic se sent arrossegat per una situació teatral un  tant inusual? Què passa si l'espectador experimenta la comoditat o incomoditat del temps a través d'un segon que pot esdevenir etern o d'una eternitat que és un no res? 

Juli Disla ens proporciona un text intel·ligent que ens remet a una realitat ben particular on ens mostra comentaris i accions quotidianes que es poden produir mentre s'espera que comence una funció de teatre. Aquest fet donarà pas, en algun moment, al coneixement d'aspectes parcials sobre Godot, com s'esdevé a l'obra de Samuel Beckett. Un i altre autors posen en marxa la maquinària d'un temps que sembla no acaba d'arrancar mai i que pot moure al tedi o a la diversió a l'espectador més impacient o més calmat. 

Els actors i les actrius tenen un hàndicap molt interessant: han de saber jugar bé el seu paper fer de públic i conviure amb ell de tu a tu mentre naveguen per fragments del text de Samuel Beckett i la seua obra Tot esperant Godot. Especialment perquè, confosos entre els espectadors i sense il·luminació, el públic té la dificultat que no sap de cert quina és la posició global dels personatges que escolta, encara que en tinga alguns ben a prop. Aquesta dificultat desapareix mentre va transcorrent la funció i, especialment, cap al final quan alguns dels parlaments se situen sota el focus i la llum.

Com a públic, per tant, cal assistir amb un esperit obert i amb la intenció de divertir-se i seguir el fil del que passa al pati de butaques perquè el director, Jaume Pérez, ens planteja el contrast entre dos llenguatges escènics: un estètic, magníficament dissenyat per Blanca Añón, sobre l'escenari; i l'altre, basat en l'acció i la paraula, en el pati de butaques. La relació entre els personatges i el públic és diferent a com l'experimentem al teatre clàssic; en l'obra podem dir que es produeixen noves relacions entre els personatges: no sols interactuen entre ells sinó que també fan còmplices els espectadors dels seus diàlegs i, quan poden, fins i tot els provoquen. 

Beckett, en Tot esperant Godot, estableix un discurs sobre el temps i l'espai, sobre l'espera del desconegut Godot que mai no hi arriba. Juli Disla trasllada l'espera al propi teatre perquè els personatges de la seua obra han de fer creure l'espectador que també esperen que comence la funció de Godot. El públic ha de prendre posició respecte al que passe i al que s'escolte al pati de butaques, ha de reflexionar: lamentar-se o riure, solidaritzar-se amb el que escolta o distanciar-se'n, esperar o impacientar-se, abandonar o quedar-se... Dit d'una altra manera, ha de compartir els elements quotidians que envolten el començament de qualsevol fet nou, també el teatral, i prendre partit davant d'ell. En aquest cas pot prendre partit sobre la superficialitat de les relacions humanes, sobre el tedi de determinades circumstàncies, sobre la falta de comunicació aparent entre el que s'esdevé a l'escenari i al pati de butaques... Però eixes descobertes, totes interessants, són personals i al teatre, com al món, distintes per a cada persona.

Us recomane la visió de Godot, un text que segueix la dinàmica del teatre de l'absurd i que ens mostra la importància i diversitat de muntatges que ens poden fer reviure la ficció o una quotidianitat aspectant... Absurda? No, més aviat aventurera, exploradora, contemplativa, observadora, sensorial, enigmàtica, participativa... i entretinguda. 

Recordeu que l'obra estarà en cartell al Teatre Rialto fins al 22 de març.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.