dimecres, 26 d’abril de 2017

Els esperantistes de Paco Zarzoso al teatre Micalet

Amb una actuació brillant de Cristina Garcia, Ferran Gadea i de Josep Manel Casany (que torna a justificar amb el seu treball el seu recent nomenament als premis Max d'enguany pel Hamlet canalla) i una defensa d'un text complicat, la tragicomèdia Els esperantistes, estrenada avui al Teatre Micalet de València, no us deixarà indiferents. Una obra sobre les relacions socials, un drama de tres persones que només poden subsistir, sense naufragar completament, amb l'ajuda dels altres dos.




Es tracta d'una obra sobre l'aparença de les bondats humanes, un text sobre els enganys i la maldat que pot amagar l'enveja, la guerra per posseir allò desitjat, per mantenir l'estatus aconseguit i que ningú no altere les pròpies condicions de vida. Un viatge cara al mar, sense moure's de casa, en què tot no és idíl·lic; una taula de salvació en què ningú no és prescindible; una aproximació a la comunicació en què el respecte i l'estima es fan més imprescindibles dins d'un missatge universal i humanista que subjau en la filosofia dels esperantistes que pretenen fomentar la comprensió igualitària entre persones de diverses llengües; un intent de recerca de la llibertat, el punt en què se centrarà l'esperança.

El títol de l'obra juga amb el doble sentit: els qui tenen esperança de subsistir sense alterar massa el seu modus vivendi o els que parlen esperanto. I sota aquesta idea d'esperança Paco Zarzoso planteja a l'espectador una comèdia àcida i dura de pair si no fora per la comicitat que manté en alguns moments, l'enfrontament entre tres navegants que miren la mar amb l'esperança de viatjar a un món idíl·lic, imaginari, perquè només existeix en el desig de llibertat, en els plans, tan diferents, que té cadascun dels personatges: contemplar la mar des de la finestra de l'habitació gran, la que fou del pare, serà el començament de la lluita que manifesta Marta davant del seu germà Llàtzer.

Els nom dels personatges no és casualitat, els tres fan referència a personatges bíblics: Llàtzer de Betània, el qui hagué de ser recuperat de la mort per Jesucrist; Marta, la germana qui rep Jesús a casa i fa la feina mentre l'altra germana, Maria, s'emporta la millor part: escoltar la paraula divina; i Àngel, un ser meravellós que actua aparentment com l'àngel de la guarda de Marta. No és casualitat, per tant, que Marta siga la que s'encarrega de la feina, la qui porta els diners a casa i manté l'amant i el germà, pràcticament mort en vida perquè no ix de la seua habitació i es dedica a traduir eternament Moby Dick a l'esperanto, així com havia intentat fer son pare amb El Quixot fins tornar-se boig.


Llàtzer és defensat intel·ligentment per Ferran Gadea des de la parsimònia que exigeix la guerra soterrada davant Marta pel dormitori del pare i l'enfrontament amb Àngel, ocasionat per la gelosia i la por a perdre-la de nou.


Marta, el personatge femení que defensa magistralment Cristina Garcia, exigeix versatilitat i uns canvis de registre constants en funció del moment i de l'estat d'ànim dels personatges masculins a qui s'estima i de qui rep la mentida que genera la necessitat de subsistència, la gelosia que destrueix l'afecte i certes desatencions.


Àngel, l'amant amb una aparent vida organitzada i saludable, un agent immobiliari fracassat que encara manté l'esperança de renàixer de les seues pròpies cendres amb la venda de l'edifici on viuen llogats els dos germans i a qui dóna credibilitat Josep Manel Casany de forma excepcional amb un monòleg final intens amb el qual busca una certa redempció i el perdó de Marta. 

La música i els decorats contribueixen a crear el clímax necessari per a l'obra i les escenes de major tensió o intriga. Una paret senzilla però carregada de simbologia (la bandera de l'esperanto) i de tristor (un color fosc, el verd botella sobre el que destaca una fotografia antiga, la del pare fracassat), un globus terraqüi que oculta una licorera i un llit vell, contribueixen a donar la sensació de tancament en què viu cadascun dels personatges que aspira a la llibertat.

Eixe regust amarg que acumulem com a espectadors al llarg de l'obra sobre els personatges només se superarà amb les notes i la lletra de la cançó "Libre" de Nino Bravo en versió esperanto. El desig de viure en llibertat, de poder ser.

No us perdeu l'obra!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada