Paradís pintat, l'aposta del Micalet per al cap de setmana

Com eixida d'un quadre angelical, farta de la immobilitat i del plaer de la contemplació eterna se'ns presenta una angelical pallassa, barreja de criatura innocent i personatge entremaliat que ens fa riure al més pur estil de Tortell Poltrona: tendra i amb la contundència d'una criatura que pot dir les coses més ferotges sense immutar-se. Les seues onomatopeies, les frases entretallades, les triples repeticions... van construint imatges poètiques i gags que deixen una ració interessant d'ironia i de crítica vetllada. És Pepa Plana que presenta el seu Paradís pintat al Teatre Micalet de València.

I no és d'estranyar la reacció de l'angeleta Pepa; heu pensat alguna vegada com deu ser l'eternitat contemplativa? Com pot ser d'agradós o d'anodí cantar i escoltar només música celestial? Com d'injust pot arribar a ser allò del lliure albir? Quin tipus de Déu totpoderós la caga en alguns aspectes de la seua creació? Paradís pintat és un espectacle interessant i divertit, un joc on Pepa Plana ens planteja dubtes des de la més aparent ingenuïtat, des de la naturalitat amb què s'expressaria una xiqueta, una aspirant a àngel de la guarda que no es resigna al paper d'angeleta que li toca fer en el quadre. 

Però la seua ingenuïtat potser la porte allà on no s'esperava mai i el treball li jugue una mala passada en descobrir que no tot és tan perfecte i agradós com s'esperava. Potser Pepa no té la fusta dels àngels de revista que admira o rebutja; potser tampoc no és un dels herois amb qui compara els arcàngels... Però això sí, té dret a no resignar-se del tot, a viure la seua eternitat amb la llibertat d'una criatura diferent, una angeleta vital i juganera que ja ha experimentat en més d'una ocasió la fura del llamp diví i té dret a pensar que ha estat Ell (present mitjançant la veu en off de David Verdaguer) qui també l'ha cagat en algunes ocasions. 

Tot i la bellesa poètica de les imatges, coincidint amb unes bones amigues i per posar alguna pega (que no ho és), s'haguera pogut traure més punta a l'escena on s'escenifica el drama de les migracions, el de les pasteres que solquen la mar; però això, potser, ja seria un altre gènere i l'espectacle està adreçat a un públic familiar. 

Ens quedem, doncs, amb els moments màgics i poètics, especialment quan entren en acció els efectes especials o el vídeo; és a dir, quan la màgia del cinema es fusiona completament amb la professionalitat i saber fer d'aquesta gran pallassa que és Pepa Plana, ben dirigida per Ferruccio Cainero i amb una escenografia de Lali Canosa i un vestuari de Rosa Solé molt apropiats.

Així que aprofiteu aquesta ocasió i no us perdeu l'espectacle!