'Smiley' al Teatre Micalet

L'estrena de hui al Teatre Micalet de València ha estat un veritable goig, el tempo apropiat de la comèdia i el ritme de les accions permet que el temps et passe volant. S'hi representa una d'eixes obres que recordes durant molt de temps i de la qual, quan més penses el que ha passat i s'ha dit, més punta li traus i més et convenç. En escena no sols veiem una forma de relacionar-se entre persones aparentment molt diferents sinó també com els prejudicis que es tenen a priori sobre els altres es poden vèncer amb sinceritat i empatia. La relació d'aquesta estranya parella desprén molta tendresa perquè hi ha un bon text, senzill però molt intel·ligent, que reforça les accions. El missatge d'aquests dos mallorquins amb tan bona química en l'escenari arriba de seguida al públic en un llenguatge de comèdia, amb diàlegs divertits i brillants, que desperta el riure davant situacions quotidianes a la manera de les comèdies romàntiques de Hollywood (Bringing Up Baby).

Una interpretació molt versemblant, allunyada de tòpics i d'etiquetes, ha acostat al públic les vivències, properes o allunyades de l'espectador, d'aquesta peculiar parella. Encara que Biel i Àlex assenyalen les seues divergències en diverses ocasions, el desig existent i l'honestedat i transparència amb què afronten la comunicació farà que no es trenque el fil que uneix les seus vides i en superen tots els prejudicis.

Fotografia d'Anna Gascon

Des del 31 de gener fins al 3 de febrer es podrà veure al Teatre Micalet de València. La Companyia mallorquina El Somni Produccions representa des del 2017 aquesta exitosa obra de Guillem Clua. El text va ser estrenat a la Sala Flyhard de Barcelona, sota la direcció del propi autor, i després va fer el salt al Teatre Lliure (2012-2013) primer i al Club Capitol després per a romandre més d'un any en cartell. L'èxit de públic va fer que l'obra també fera temporada als teatres Lara i Maravillas de Madrid, i, des d'aleshores, compta amb diverses produccions internacionals.  En aquesta ocasió, l'obra està molt ben dirigida dirigida per Joan M. Albinyana i l'actuació corre a càrrec d'Héctor Seoane i de Joan Toni Sunyer, dos actors amb molta química que fan molt creïble tot el que s'esdevé a l'escenari.

L'argument és senzill: "Àlex i Biel, els protagonistes d’aquesta comèdia romàntica, no poden ser més diferents. Conformen una estranya parella en què només tenen en comú que són dos homes i que s’han enamorat. Les seues diferències semblen insalvables, i les seues personalitats antagòniques, però ho vulguen o no, estan units per un fil roig invisible lligat al dit gorrit de la mà que, segons una llegenda japonesa, connecta dues persones que estan destinades a estar juntes des del dia que naixen". 

En resum, una magnífica comèdia que se serveix dels mecanismes de la guerra de sexes, que tan bons fruits donà als guionistes del Hollywood clàssic, per remetre'ns a la relació actual entre dos hòmens que es coneixen personalment al Bar Vero; un text farcit d'ironia i bon humor; una actuació eixerida i brillant.

No us la perdeu!

Teatre amb interés: 'Carola' al Teatre Micalet

A qui no li agrada escoltar històries relatades amb paciència, amb la serenor que toca però la intensitat que cal? El teatre té la màgia que encisa menuts i grans amb històries redones on la paraula es torna serenor, malgrat el dramatisme dels fets, i la intensitat de les emocions es manifesta a través de la veu i la brillantor d'ulls que, hui, Anna Güell ha lluït en escena.

Aquesta vesprada s'ha estrenat al Teatre Micalet de València l'obra Carola, un text adaptat (de la novel·la "Feliçment, jo sóc una dona" de Maria Aurèlia Capmany) per Anna Güell, Lurdes Barba i Manel Dueso, representat per la Companyia Q-ARS Teatre i dirigit per Francesca Piñón. 

L'obra ens mostra una dona a qui se li ha suggerit que escriga les seues memòries. Mentre organitza les seues idees i decideix allò que hauria de contar, va exposant el relat cronològic de les seues vivències. I ho fa des del record i des de la tranquil·litat que dóna la superació d'uns fets dramàtics. Allunyada de Catalunya, des del restaurant que té obert a París, ha pogut refer la seua vida i decidir què ha de fer amb ella sense que cap home li l'organitze ni li munte cap gàbia daurada. 

Anna Güell defensa amb molta mestria un personatge amb una vida complicada. Presenta a l'espectador de forma senzilla el drama d'una dona condemnada ja pel fet d'haver nascut de mare fadrina i de família pobra. Tot i amb això, l'espectador viu els fets des de la narració biogràfica de la protagonista, una dona que ha superat els cinquanta i que relativitza la tragèdia i la mostra des del contrast de les seues petites victòries i esdeveniments feliços: un clau en trau un altre. Aquesta tasca, farcida de naturalitat i versemblança no és gens fàcil de fer si no hi ha una gran força interior, si l'actriu no creguera en allò que fa i s'ho estimara. 

Però qui és Carola? Carola és una de tantes dones catalanes que relatant-nos les seues vivències ens acosta un bocí de la història compartida durant la primera meitat del segle XX a Catalunya.

Aleshores, Carola és una biografia a l'ús? No, Carola és un bon retaule de la societat catalana d'una època on està present la lluita de classes, la lluita per la llibertat absoluta i pel dret a ser dona.

I tot això s'esdevé en un escenari senzill: un espai on la protagonista escriu les seues memòries i el lloc que ha triat per gaudir de la seua llibertat vivint del seu propi treball, un menut restaurant a París. Ací, Carola ens mostra la seua relació amb el passat (l'espill on mirar-se) i amb el futur (la finestra que sa mare deixà oberta en fugir de casa dels pares) amb una il·luminació encertada i una música que potencia els sentiments i ens situa en l'època dels fets.

De vegades les coses senzilles i l'estima cal buscar-les allà on l'espai i les relacions no ens oprimeixen ni ens roben la personalitat. Això sí, cal guanyar-se-les cada dia.

70 minuts de poesia, una estona apassionada! 

Preciosisme, sensibilitat estètica i màgia de la llum: Tic-Tac

Una vegada més una bona representació ens demostra que, quan grans professionals treballen en equip el resultat excel·leix; és el cas de la representació del text de Carles Alberola, Pasqual Alapont i Rodolf Sirera. El musical Tic-tac torna fins al dia 20 de gener al teatre Principal amb alguns canvis que el milloren. Si encara no heu vist l'espectacle, aquesta és una nova ocasió que no us podeu perdre. Aquesta obra coral porta l'empremta magnífica de la direcció de Carles Alberola, qui també representa el paper protagonista. El moviment escènic és impecable, una tasca gens fàcil quan són catorze els actors i actrius que es mouen, ballen i canten tots junts en moltes ocasions; les coreografies funcionen com si foren peces d'un mateix engranatge i aquest engranatge ve reforçat amb l'elegància amb què es produeixen els canvis de decorats en escena.

Cal dir que l'escriptura eixerida dels tres grans autors de l'escena valenciana actual que hem esmentat, aconsegueix construir un relat senzill però impecable sobre la ficció, la felicitat i la fantasia com a motor de les nostres vides, és com el conte que encisa les criatures cada nit. A més, la prosa que flueix en cada cançó, sense precipitar-se ni allargassar-se, el llenguatge acurat que permet a cada personatge un espai propi on lluir-se amb una clara dicció, i la direcció musical i vocal de Noèlia Pérez i Josep Zapater fan d'aquest espectacle un encert que, no de bades, va meréixer el Premi Max al Millor Espectacle Musical i el Premi Túria al Millor Espectacle Teatral.

L'obra traspua art a través de l'evocació de la pintura, la música i el teatre. La pintura, des del cartell de Manuel Boix fins als quadres humans construïts dins enormes marcs daurats que completen el decorat en determinades escenes, els telons, les imatges animades, el vestuari ric i colorista que es potencia amb la magnífica il·luminació dissenyada per Carles Alfaro i Ximo Olcina. La música, que reforça els diferents estats d'ànim dels protagonistes i contribueix a la riquesa de la narració, respon a géneres diferents i ritmes animats. I el recurs del teatre dins del propi teatre ens recorda les tasques de preparació, les coreografies, els èxits o fracassos de les propostes, els guanys o pèrdues de les produccions, els enganys farcits amb l'entusiasme contagiós del productor/director i l'ànima que posen actors i actrius per tirar endavant els seus personatges I tot això es completa amb uns audiovisuals vistosos amb homenatge inclós a la professió a València perquè diferents actors i actrius del nostre teatre hi recreen breument alguns personatges de la ficció literària més reeixida.

Però, a més del divertiment que suposa el propi musical, Tic-tac és l'onomatopeia del rellotge i, per tant, del pas del temps, de la seua estimació quan s'acaba la salut i la cordura; Tic-tac és la valoració del mite de Pigmalió, l'ensenyant (ací Enric) que modula l'aprenent (el seu fill Marc) en l'estima per la vida, pel treball artístic i pel teatre, el creador enamorat de la seua obra fins al punt de donar-li vida dalt l'escenari, el pare que vol recuperar el fill que acabarà la seua obra; Tic-tac és la valoració positiva de l'amistat, la camaraderia i la qualitat que s'amaga dins l'ànima de les persones; Tic-tac és la importància que tenen les relacions humanes i l'afecte, manifestat més concretament entre un pare i un fill, entre dues germanes, en la parella d'actors grans, entre Raquel i Edu o entre Enric i Raquel... quan superen les seues desavinences o descobreixen els seus sentiments més ocults. Tic-tac és un cant a l'harmonia i a la vida.

Dit tot això, que espere us convide a decidir-vos a anar al teatre, cal dir que espectacles com aquest són cars però necessaris per crear espectadors, són espectacles que requereixen de la intervenció dels organismes públics perquè suposen un esforç econòmic considerable que no seria possible sense la coproducció de l'Institut Valencià de Cultura i la Diputació de València. No totes les produccions poden comptar en cada representació amb un equip de creació tan ampli, amb catorze actors dalt de l'escenari i el suport de setze tècnics. Per això crec que la inversió feta, la gran creativitat posada dalt l'escenari i el treball de tècnics tan preparats s'hauria de veure més enllà de la Comunitat Valenciana. En un moment en què l'èxit dels musicals es tan evident, calen col·laboracions amb altres espais escènics on l'obra puga ser un èxit de públic i una mostra important del teatre que s'ha pogut fer els darrers anys des de València.

'La llum del món' de CRIT Teatre

Amb èxit de públic, CRIT, Companyia de Teatre ha estrenat al Teatre Micalet de València La llum del món, un retaule aclamat per la crítica que s'hi podrà veure fins al 21 d'octubre. Destaca novament una de les constants del grup: el caràcter didàctic que els porta a seguir promovent el coneixement de la literatura (narrativa i poesia) sobre el propi escenari.

En aquesta ocasió, a més d'Anna Marí i Daniel Tormo (autors també del text), hi participen en el muntatge José Montesinos i Panchi Vivó. El text, basat en alguns passatges de la Bíblia, és un retaule amb cançons i música en directe (The sound of silence de Simon i Garfunkel, Let it be dels Beatles o Nothing else matters de Metallica) amb un adient regust religiós que recorda les cançons de catequesi.

La representació, en clau de tragicomèdia, conté en ocasions quadres i moviment d'actors molt còmic; parlem d'escenes elogiables com l'ofegament dels nàufrags que veuen passar de llarg la nau de Noé.

Cal dir que la proposta de CRIT és agosarada perquè viure actualment del teatre no és fàcil; per això les companyies se les han d'enginyar per poder explotar les seues creacions teatrals i traure, si més no, la inversió de posar-les en peu. Això exigeix molta creativitat i dinamisme. Es, potser, per això que CRIT s'ha especialitzat en un teatre de la paraula on es prescindeix de decorats realistes i/o excessius i els espais són creats amb la màgia de la paraula i amb actors i actrius que representen més d'un personatge en escena; aquesta màgia es completa amb una bona il·luminació (dissenyada per Víctor Anton) i una encertada banda sonora (creada per Panchi Vivó) que ajuden a la creació del clímax apropiat. 

Respecte a l'espai escènic, tampoc no es fa cap excepció respecte al bon treball realitzat en anys; sota la direcció artística d'Anna Marí, La llum del món es representa en un escenari (dissenyat per Luis Crespo) pràcticament buit que permet que l'obra puga ser representada en teatres o en qualsevol altre espai escènic com els salons d'actes dels centres educatius. Un encert que els permet arribar també més enllà de  les pròpies sales teatrals.

A través del vestuari de Tonuca Belloch, senzill però efectista, se'ns presenten els personatges bíblics a diferència dels actors i actriu de l'obra que apareixen en escena i conclouen l'obra uniformats amb una jaqueta que porta un nom brodat; es tracta de la Memòria, l'Enteniment, la Voluntat i l'Oblit. No són banals aquests noms perquè s'intenta assenyalar la importància de la Bíblia com a recuperació d'una memòria (llibre d'històries), fer una aproximació al text literari més clàssic dins del món occidental (que permet l'enteniment dels passatges presentats), assenyalar la voluntat de canvi basat en el cristianisme i traure de l'oblit de les noves generacions un text que ha influït tant en l'art de la nostra civilització i ens permet la seua interpretació en moltes ocasions. 

La tria dels fragments de l'Antic i del Nou Testament no suposen cap conflicte per a l'espectador no iniciat en la Bíblia perquè es remeten a l'ideari col·lectiu i festiu del nostre poble. L'espectador identifica els passatges ràpidament i, si més no, els situa dins del context festiu i religiós del nostre entorn: Eva, la serp i la poma; el Diluvi universal; el portal de Betlem i els 3 reis màgics; Herodes i la matança dels sants innocents... 

Però, millor que contar-vos el que passa i com ho fan, perquè no busqueu un dia per anar al teatre i veure aquesta nova creació de CRIT, Companyia de Teatre. Us entretindreu.

XAVI CASTILLO, NEWS!! des de demà al Teatre Micalet

És pensar en Xavi Castillo i preguntar-se què serà dels seus emblemàtics personatges ara que han desaparegut del primer pla de la política valenciana.

No em direu que no us interessa saber amb quins nous personatges ens sorprendrà i quines notícies ens explicarà des de l'escenari?

Ara és l'ocasió d'esbrinar-ho; demà estrenarà al Teatre Micalet XAVI CASTILLO, NEWS!! i s'hi estarà fins al proper 9 d’octubre. Seran sis dies de funcions on teniu garantides dues hores de diversió. 

Si amb l'Eugeni i la Maria Juan l'espectacle podia patir qualsevol variació d'un dia a l'altre, amb Xavi Castillo i la Companyia Pot de Plom podeu tornar tant com voldreu i segur que els canvis són una constant perquè les seues improvisacions i el seu muntatge s’adapten completament a l’actualitat des de la mirada crítica i satírica d'aquest histriònic còmic que us farà riure amb el seu humor àcid i la manera de presentar-vos les notícies.

No us ho perdeu.

El teatre Micalet estrena temporada amb 'No estem bé'

Dijous, 20 de setembre, a les 20,30 h. el Teatre Micalet de València alça el teló de la nova temporada amb dos monologuistes i grans humoristes de la nostra escena: Maria Juan i Eugeni Alemany. 

Aquesta histriònica parella, tenen una gran capacitat d'improvisació que els permet interactuar amb els espectadors sense perdre el fil de l'obra. Tots dos són molt creatius i transmeten tanta força i energia dalt l'escenari com quan ho fan davant d'una càmera de televisió. 

Si voleu divertir-vos, no deixeu passar aquesta ocasió. A saber el que volen dir amb el títol que li han posat a l'obra: No estem bé. Els farà mal la panxa, els picarà la curiositat...? Serà que ens volen dir que no estan bé del cap, que els falta un bull? Si voleu resoldre l'enigma, teniu temps fins al dia 30 de setembre per acudir al Teatre Micalet i veure en directe: No estem bé. 

I, després de la funció, si tampoc vosaltres "n'esteu bé" serà que l'espectacle us ha sabut a poc, que us heu partit la caixa de riure o... Escampeu la vostra opinió per les xarxes socials i aneu fent gola a qui no haja vist encara la funció; junts i en directe, la parella de còmics que ha envaït també la pantalla de televisió À punt guanyen molt.

Us ho dic ja: tenen tant de perill com qui els va darrere al Teatre Micalet a partir del dia 4 d'octubre!

Maria Teresa León

El Centro Dramático Nacional presenta aquests dies un nou espectacle, Una gran emoción política (Teatro Valle-Inclán, del 26 al 30 de setembre), i el capítol 8 de "Nuestro Teatro" dedicat a Maria Teresa León. 

Maria Teresa León és una intel·lectual valenta que als 26 anys trencà amb la seua vida acomodada per tornar, després del divorci, a Madrid. Allí coneixerà al qui serà la seua parella, el poeta i dramaturg Rafael Alberti. Aquesta reconeguda escriptora és una gran dona de teatre que, des de l'exili, deixa clar el seu entusiasme i estima quan, en les seues memòries, escriu:

“Si a algo estoy encadenada es al grupo que se llamó “Guerrillas del Teatro del Ejército del Centro”. Lo hicimos derivar de una gran compañía de teatro capaz de representar La destrucción de Numancia, de Cervantes, bajo un techo bombardeado del Madrid que se mordía los dedos de rabia”

Maria Teresa tenia aleshores més de seixanta anys i vivia en una casa del Trastevere on acudien joves que volien conéixer a la intel·lectual d'esquerres que havia contribuït, entre d'altres tasques, al trasllat dels quadres del Museu del Prado en col·laboració amb Josep Renau.

La guerra no va ser motiu suficient perquè deixara de projectar la seua emoció pel teatre, ni que fora "sota les bombes". L'autora de Memoria de la melancolía, esdevingué una gran intel·lectual de sòlida formació, a més de novel·lista, contista i dramaturga innovadora. Va ser una dona compromesa amb el seu temps i el seu país que adquirí una gran consciència cívica i impulsà el teatre del Madrid republicà.

Si voleu consultar els capítols anteriors de Nuestro Teatro, cliqueu en el nom de l'autor:

Ramón María del Valle-Inclán, Enrique Jardiel Poncela, El Lorca "irrepresentable", Max Aub y El laberinto mágico, María Guerrero, Miguel Mihura y Tres sombreros de copa y Antonio Buero Ballejo.

Font: Centro Dramático Nacional