Aquesta nit s'ha
estrenat al Teatre Micalet de València l'espectacle musical Només les
flors de la companyia De paper (Núria Lozano i Joan Alfred Mengual sota la direcció de Víctor Borràs), que estarà en cartell
fins al diumenge, dia 5. Es tracta d'un treball fet amb gust on es nota
l'estima per la música, per la cançó, per la poesia i per l'art; uns elements que
estan molt presents al llarg de l’espectacle mostrats amb sensibilitat a l'hora
de la posada en escena i motor de la narració que es va construint
al temps que contemplem les transformacions que ens portaran al cor d’una casa
amb un taronger 1.
Amb senzillesa es presenten actor i actriu, vestits de negre i rodejats de peces, en les quals no repararíem si no fora perquè les paraules i els objectes s'expliquen (una fanecada, una faneca...), les fan servir i les transformen per construir un decorat que, en ocasions, ens recorda al de les il·lustracions dels contes: un hort, un taronger, un magatzem, un poble, l’horta i les séquies... Però no deixa de ser un espai oníric, el dels records que remeten a les persones que ens precediren, a l’ofici de llaurador, a l’evolució que ha experimentat la societat deixant enrere algunes coses significatives. Detalls, aparentment mínims (com per exemple les tan característiques espardenyes de careta que llueixen els dos actors), aporten claror als sacrificis, al treball dels avantpassats, a la professionalitat pel conreu de la terra, a l’estima per la família i per les persones, generalment dones, que tenen cura dels seus. Un decorat aparentment senzill, però que requereix una gran dosi d'organització i mim, un gran puzle de peces de fusta que permeten entendre visualment molts detalls de l'espai i del temps passat d’on naix la narració: el camp, el poble, el magatzem, la casa i el seu cor..., que en el fons acaben sent l'estima per la terra, pel conreu acurat dels camps de tarongers i la cura de les persones.
La il·luminació de l'espectacle, juga un paper important en algunes escenes que remeten als records i al pas del temps; en especial, alguns jocs d'ombres interessants fetes amb una simple llanterna de mà, que observem en la transformació de l’arbre o de la casa.
A partir de l’expressió “S’ha quedat com un vegetal”, l’espectador percep que hi ha alguna cosa més que parlar de l’organització de la terra i de la taronja i s’observa ja el paral·lelisme que s'estableix entre cultivar el taronger (privar-lo de plagues, aportar-li l’adob i l’aigua apropiats) i l’afecte i dedicació que cal per portar endavant la cura dels majors i dels malalts. Si en el primer cas veiem que és l’home el qui treballa, generalment, els camps (la dona la que intervé també en el procés de comercialització de la taronja des dels magatzems); en el segon cas s'evidencia que, tradicionalment a casa, són les dones les qui se n’ocupen d'atendre l'esmentada cura.
Us proposem d’acompanyar l’experiència de l’obra amb un col·loqui de 20-30 minuts després de la funció per tractar aquests temes amb els assistents que ho vulguen:
Dijous: Ritxi Fonseca, llaurador i activista
Divendres: Josep Pérez, Activista de Per l'Horta;
i Santos Ruiz, enginyer agrònom
Dissabte: Vicent Martí, llaurador
Diumenge: Empar Puchades, llauradora, activista i afectada per la DANA
