dijous, 8 de desembre del 2016

Odisseu al Teatre Micalet de València

Amb un muntatge intel·ligent i senzill en què uns plàstics es transformen en el velam d'un vaixell, en les cortines d'un palau o en el refugi d'un fugitiu, el muntatge cobra interés per veure com es planteja el problema dels refugiats i l'èxode d'unes persones que fugen d'una guerra i busquen asil en terres més tranquil·les.

Sovint, com és el cas que planteja l'obra, algun membre de la família comença l'itinerari i la resta de la família roman a prop de la frontera per poder ser rescatats més tard, quan el primer consolide el seu destí, el seu estat de refugiat. El valor que destaca el muntatge és el suport que no deuen negar els déus (llegiu els europeus) a qui demana ajuda en arribar a les seues terres. Qualsevol foraster té dret a ser tractat com a hoste.



Aquest relat, que obre i tanca l'obra amb lluïment per part de l'actor Jordi Ballester, es veu més apagat quan el refugiat narra a l'espectador un resum apressat de l'Odissea. El personatge fa gala de l'ofici a què es dedicava, però el treball de l'actor, malgrat la força amb què representa algunes accions de la pròpia Odissea, sembla quedar un tant apagat en aquest procés, com si es tractara d'un monòleg aprés, d'un treball rutinari que ha repetit milers de vegades davant dels turistes.

 


Potser aquest passatge de la representació arrossega el pes didàctic o escolar amb què va nàixer l'obra: mostrar qui era Odisseu i quines van ser les seues desventures des de la fugida de Troia fins al retorn a la seua llar. És en aquesta part on, al meu parer, queda pobra la defensa d'un actor que narra més que interpreta. Per sort, l'obra torna a cobrar verisme quan aquest aspecte se sobreposa i el pes de la història torna a enllaçar la idea d'una mar comuna, d'una història relacionada, d'un camí ple d'entrebancs que hui veu com milers de persones es juguen la vida de manera semblant a com ho feren els hòmens que acompanyaven Odisseu per aconseguir el gran desig de llibertat, encara que siga a força de cobrar-se vides mentre creix la indiferència i l'estat policial europeu.

Un text per recobrar el debat sobre la hipocresia europea quan no es tracta tant de parlar de refugiats com d'aplicar la solidaritat necessària a persones innocents.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.