'Només les flors', un musical sobre l'estima per la terra i per les persones

 

 

Aquesta nit s'ha estrenat al Teatre Micalet de València l'espectacle musical Només les flors de la companyia De paper (Núria Lozano i Joan Alfred Mengual sota la direcció de Víctor Borràs), que estarà en cartell fins al diumenge, dia 5. Es tracta d'un treball fet amb gust on es nota l'estima per la música, per la cançó, per la poesia i per l'art; uns elements que estan molt presents al llarg de l’espectacle mostrats amb sensibilitat a l'hora de la posada en escena i motor de la narració que es va construint al temps que contemplem les transformacions que ens portaran al cor d’una casa amb un taronger 1.

Amb senzillesa es presenten actor i actriu, vestits de negre i rodejats de peces, en les quals no repararíem si no fora perquè les paraules i els objectes s'expliquen (una fanecada, una faneca...), les fan servir i les transformen per construir un decorat que, en ocasions, ens recorda al de les il·lustracions dels contes: un hort, un taronger, un magatzem, un poble, l’horta i les séquies... Però no deixa de ser un espai oníric, el dels records que remeten a les persones que ens precediren, a l’ofici de llaurador, a l’evolució que ha experimentat la societat deixant enrere algunes coses significatives. Detalls, aparentment mínims (com per exemple les tan característiques espardenyes de careta que llueixen els dos actors), aporten claror als sacrificis, al treball dels avantpassats, a la professionalitat pel conreu de la terra, a l’estima per la família i per les persones, generalment dones, que tenen cura dels seus. Un decorat aparentment senzill, però que requereix una gran dosi d'organització i mim, un gran puzle de peces de fusta que permeten entendre visualment molts detalls de l'espai i del temps passat d’on naix la narració: el camp, el poble, el magatzem, la casa i el seu cor..., que en el fons acaben sent l'estima per la terra, pel conreu acurat dels camps de tarongers i la cura de les persones. 

La il·luminació de l'espectacle, juga un paper important en algunes escenes que remeten als records i al pas del temps; en especial, alguns jocs d'ombres interessants fetes amb una simple llanterna de mà, que observem en la transformació de l’arbre o de la casa.

 

    A partir de l’expressió “S’ha quedat com un vegetal”, l’espectador percep que hi ha alguna cosa més que parlar de l’organització de la terra i de la taronja  i s’observa ja el paral·lelisme que s'estableix entre cultivar el taronger (privar-lo de plagues, aportar-li l’adob i l’aigua apropiats) i l’afecte i dedicació que cal per portar endavant la cura dels majors i dels malalts. Si en el primer cas veiem que és l’home el qui treballa, generalment, els camps (la dona la que intervé també en el procés de comercialització de la taronja des dels magatzems); en el segon cas s'evidencia que, tradicionalment a casa, són les dones les qui se n’ocupen d'atendre l'esmentada cura. 

 

Les fotografies anteriors m'han estat cedides per la bona amiga Anna Gascon

No us perdeu l'obra; és un espectacle que cal contemplar com s'atenen els contes o les històries reals; un espectacle al que cal acudir com ho fem amb un bon concert; un espectacle que ens convida a reflexionar sobre l'estima, sobre el temps present i passat, sobre les paraules que encara estem a temps de recuperar perquè no es perden, sobre les formes de vida...; una performance sobre el muntage d'un puzle d'emocions i atmosferes úniques... mentre gaudim de la bona música i de cançons en directe (el disc de l'espectacle va ser nominat i premiat com aMillor disc de Música Familiar als Premis Ovidi).  

I tampoc no em perdria el col·loqui posterior (en tot cas, perdria la vergonya de parlar en públic; estem entre amics i amigues!). Mireu qui s'anuncia que hi estarà cada dia al propi teatre.

Us proposem d’acompanyar l’experiència de l’obra amb un col·loqui de 20-30 minuts després de la funció per tractar aquests temes amb els assistents que ho vulguen:

Dijous: Ritxi Fonseca, llaurador i activista

 
Divendres: Josep Pérez, Activista de Per l'Horta;
i Santos Ruiz, enginyer agrònom

Dissabte: Vicent Martí, llaurador

Diumenge: Empar Puchades, llauradora, activista i afectada per la DANA

Las amistades peligrosas, una estrena brillant!

Ahir s'estrenà Las amistades peligrosas al Teatre Rialto de València, una versió lliure de la novel·la epistolar Les liesons dangereuses (1782) del francés Pierre Choderinos Laclos que no us deixarà indiferents. 

 *

Versionada intel·ligentment i sense trair la idea de la novel·la i estructura originals per Maribel Bayona i Jeronimo Cornelles, la trama de l'obra manté la intriga a través de la relació epistolar, que descriu l'ociositat d'una classe social a través de les accions i relacions entre els quatre personatges que apareixen en escena. 

L'obra, una sàtira sobre el comportamnet social d'alguns personatges excessivament dissoluts en costums i la recerca dels propis plaers, té una gran complexitat tècnica en tant que respecta la situació epistolar de l'original, fet superat gratament en el present muntatge gràcies al disseny minimalista de l'espai escènic fet per Luis Crespo, el vestuari de Pasqual Peris que barreja la modernitat actual amb l'aparença clàssica dels materials i formes i, especialment, l'excel·lent treball de direcció de Jeronimo Cornelles i del seu ajudant Santiago Ribelles. 

El muntatge, a més a més, progresa pel bon camí deixant-nos perles que ens ajuden a comprendre la complexitat dels personatges i el joc perillós que porten endavant alguns d'ells. Es tracta de detalls i elements subtils, propis de la novel·la psicòlògica, que van dibuixant extraordinàriament les tres actrius i l'actor a través dels seus personatges per mostrar al públic el seu caràcter i personalitats oposades. Són detalls que també desvetllen en escena el funcionament hipòcrita de les relacions de poder, a través del control dels sentiments dels més dèbils, víctimes del seu joc; un joc que en la novel·la es dona entre aristòcrates francesos durant el segle XVIII; uns comportaments que tampoc no estan tan llunyans de les situacions de domini i poder que s'estableixen en el nostre temps entre determinades persones i parelles. 

Els personatges creixen en escena en la mesura que augmenten les intrigues i descobrim les armes de seducció, manipulació i domini que, pel que fa als temes amatoris, empren la marquesa i el vescomte per al seu entreteniment i profit. Enfront tenim les estratègies de defensa de madame Toruvel, fidel, virtuosa i amb una alta capacitat d'autorepressió pesonal, o de Cécile de Volanges, jove, ignorant en temes amorosos i innocent per l'edat i pel temps passat en el convent. 

Amb una interpretació brillant de Rebeca Valls, que controla els extraordinaris i difícils matissos i arestes que té el personatge de la marquesa de Marteuil, una dona entre àngel i dimoni que se sap poderosa quan mou els fils, entre d'altres, del vescomte de Valmont, un Rafa Alarcón que resol molt bé la dualitat de les dues cares del seu personatge, un captivador "Don Juan" que es presenta com a mestre amatori amb dues cares evidents: en unes ocasions tendre i aparentment enamorat i, en altres, astut i resolt mestre de l'engany per atrapar les seues víctimes. Ell mateix es veurà potser també atrapat pel seu propi joc en la mateixa tela d'aranya que envolta les ànimes de madame de Tourvel  i de Cécile de Volanges, ingènues, càndides i fidels a les tradicions, interpretades excel·lentament per Maribel Bayona i Cristina Esteve. 

No us despertaré més detalls sobre l'argument, les intrigues i les vinculacions entre els personatges però us assegure que queda molta trama per desvetllar i que la màgia de l'escena us atraparà i sorprendrà amb un final propi del gran nivell de treball de la Companyia, que us he descrit suscintament. Si voleu saber més detalls i passar-ho bé, haureu d'anar al teatre. 

Només desitjar-los molts bolos amb l'obra i que, passat un temps prudencial, tinguem una versió en valencià. Enhorabona per la cura en tots els detalls: il·luminació, efectors sonors i producció!

I a qui em llegiu, recoerdar-vos que només es representarà quatre dies, entre el 22 i el 25 de maig, i ja n'ha passat un. Així que, si no us la voleu perdre, entreu al web i compreu les entrades per a un  dels tres dies que estarà encara es escena al Teatre Rialto.

* Fotografia de Federico Caraduje per al disseny del Cartell de Miguel Hache

 

'Ballant, ballant" s'actualitza amb els darrers 30 anys

Amb una actuació coral, amb dramatúrgia i direcció magistrals de Joan Peris, actors i actrius (ballarins i ballarines) defensen molt bé 100 anys d'història a través del ball. El vestuari, els canvis subtils en el decorat, les referències a través d'imatges o aparells i, especialment, la música i com interactuen socialment els personatges ens remou el record del que passava en la societat d'aleshores.

Amb molt poques paraules, però molta qualitat; amb algunes imatges i moltes emocions; amb un grapat de cançons i molt de bon humor; amb una direcció excel·lent a càrrec de Joan Peris (que ha comptat amb el suport d'alguns professionals i tècnics que ja participaren en l'anterior Ballant, ballant) s'ha recuperat l'ambient que propicià l'èxit de públic més gran de la CTM (Companyia de Teatre Micalet). 

El relat d'aquest musical segueix divertint-nos intel·ligentment a través del ball i el ritme que marca la música de cada època. La Companyia de Teatre Micalet ja ho va fer durant quatre temporades des del 1996 fins al 2001. Aleshores, l'obra despertava en l'espectador un ventall ampli de records sobre el coneixement compartit sobre l'època que començava a començaments del segle XX i acabava en els anys noranta del segle passat.  

Hui s'estrena de nou el seu espectacle 'Ballant, ballant, 30 anys' amb un nou elenc de 15 professionals (alguns actors i actrius ja coneguts de la CTM); amb un decorat que recorda molt l'anterior (malograt en part durant la DANA) i més de 800 peces de vestuari renovat; amb un fil temporal i argumental ampliat fins als nostres dies per contar-nos més de 100 anys d'una memòria emocional que conforma la història dels valencians.

 

La Companyia de Teatre Micalet ha recuperat un projecte costós però sempre interessant que no ens deuríem perdre pensant que ja el vàrem veure fa 3 dècades. Dic costós perquè, a part dels sous d'aquests dos mesos en escena hi ha la inversió en vestuari i decorats, la quantitat d'hores d'assaig i preparació actoral per ballar i actuar com ho fan, la configuració d'una segona part que no trencara ni l'estil ni la proposta amb què es generà l'original; i les representacions en un moment en què la societat valenciana encara passa per moments de superació personal i col·lectiva després de la gran desfeta que suposà la barrancada per a famílies i negocis, fets que han generat tanta tristesa sumada a la desatenció de les institucions i les mentides de Mazón.

Ens calia molt aquest espectacle per eixir enfortits amb la vitalitat i alegria amb què es presenta al públic i la sensibilitat social i emocional amb què s'ha prolongat eixa segona part posterior al descans. Potser algú pensaria que "segones parts mai no foren bones", però us puc garartir que marxareu molts sorpresos i sorpreses del teatre perquè Ballant, ballant 30 anys n'és una de les moltes excepcions que contradiuen eixa dita. 

Si heu vist l'obra anteriorment, rememorareu la primera part pel treball excel·lent del nou elenc de balladors i balladores (cada professional té el seu moment de comicitat o dramatisme durant l'obra) i us sorprendran les novetats de la segona. Cas que siga la primera vegada, deixeu-vos portar pel ritme i la intensitat del ball, la història entra molt millor així! 

I si penseu que no ho heu vist tot, que us heu perdut algunes de les intrahistòries que passen entre els molts personatges, els gestos que configuren les relacions personals, les formes de "lligar", el tracte dins i fora de la pista de ball... no tingueu perea de recomanar l'obra i de tornar al teatre; segur que tornareu a divertir-vos! Dins i fora de l'escenari, hi ha molt de treball, i de ben bo, com podeu comprovar a la fitxa artística.  Fem costat a la Cultura, fem costat a la Companyia de Teatre Micalet que ens regala una obra com "Ballant, ballant. 30 anys" on les emocions, el gaudi i l'homenatge a les víctimes està ben present.

ALTRES COMENTARIS SOBRE L'OBRA

- Vilaweb, Nuria Cadenes

- Nel Diago

- Las Provincias, Jose Vicente Peiró 

FITXA ARTÍSTICA

TÍTOL: Balant, ballant. 30 anys

COMPANYIA: Companyia Teatre Micalet

DURACIÓ: 2h 15 m. (amb descans de 15 minuts ente la primera i la segona parts)

Direcció i dramatúrgia: Joan Peris
Coreografia: Amparo Fernández

Mestra de ball: Xel Curiel

Ajudant de mestra de ball: Javier Ortega Piquer

Ajudant de direcció: José Emilio Linares
Intèrprets: Carla Almeria, Juan Benavent, Aitor Caballer, Manuel Canchal, Xel Curiel, Sergio Ibáñez, Iris Juezas, Jordi López, Mireia López, Alexandru Marín, Carla Pasqual, Laura Sanchis, Érika Sanz, Miguel Seguí, Gille Zavala

Regiduria: Samuel Alós

Disseny d'il·luminació: Vicent Cubells, a partir del disseny de Josep Solbes
Disseny d'escenografia: Josdep simon i Eduardo Díaz a partir del disseny de Manolo Zuriaga i Josep Simon

Realització d'escenografia: Odeon decorados. No somos nadie producciones S.L.

Vestuari: Isabel Requena, a partir del disseny de Ximo Montón i Enric García

Ajudant de vestuari: Minerva Alcaide

Sastreria: Emma Anyó

Perruqueria i caracterització: Isabel Requena, a partir del disseny de Berta Báguena, Ximo Montón i Vicen Beti

Utilleria: Isabel Requena, a partir del disseny d'Odeon Decorats

Arranjaments musicals: Truman Fernández

Estudi de gravació màster: Sontrak

Estudi de gravació: A. C. Estudis

Assessorament documental: Josep Lluís Seguí

Cartell: Amparo Moreno, a partir del disseny d'Edu Marín i Francis Montesinos

Fotografia: 

Administració i ajudant de producció: Maria Menouni
Producció executiva: Pilar Almeria

Producció Companyia: Teatre Micalet

Cap tècnic: Vicent Cubells

Cap de sala: Truman Fernández

Comunicació i públics: Gustavo Pérez

Taquilla: Josep Benavent

Win win

Per celebrar el DIA DEL TEATRE es representa Win win al Teatre Micalet de València amb la qualitat i l'encert del treball de La Negra Teatre, amb l'energia i saber fer de Mireia Pérez com a Carla i de Carlos Amador Aparicio com a Mario. 

Es tracta d'una comèdia sobre aquells moments en que es barregen les relacions comercials amb les personals i afloren les dificultats de comunicació. 

L'obra està centrada en la conversa entre la propietària d'un pis i el seu inquil·li, antic company de classe, en el moment de replantejar les condicions d'un nou contracte. Aquest plantejament dona lloc a la reflexió sobre l'habitatge (funcionament del mercat, l'oferta i la demanda, abusos de preus, incompliments de contractes...) per comprovar com la hipocresia entre les persones és un element molt recurrent en eixes situacions límit. 

Amb la intel·ligència i el sentit de l'humor amb què Juli Disla acostuma a crear els seus personatges, el text planteja a l'espectador moments del conscient i del subconscient, entre el que es pensa i allò que es diu, entre la cortesia i la franquesa... i es fa emfasi en el contrast i la comicitat, fet que s'hi nota en escena gràcies al excel·lent treball de Mireia Pérez i de Carlos Amador.

Sovint l'equívoc es potencia en la comèdia; i la direcció de Carles Sanjaime, molt ben resolta, el potencia i resol senzillament perquè l'espectador entenga el codi entre el que es diu i el que es pensa a través d'un cert histrionisme que representa la ràbia, la hipocresia o la prudència de callar allò que cal, uns moments que ens remeten al pensament enfront de la correcció amb què s'esdevenen els diàlegs inicials i la cortesia aparent durant la conversa. Un treball que no és senzill perquè manté l'actriu i l'actor en dos codis que es bes canvien en qüestió de segons.

 

On s'hi arribarà? Quina de les dues facetes triomfarà al llarg de l'obra? Com acabarà la relació d'amistat? Quins trucs empraran per convéncer l'altra part? Quina estratègia i argumentació serà la més efectiva? La resposta a eixes qüestions i a d'altres, els detalls que fan atractiva la comèdia, requereix de la vostra presència com a espectadors. Carla i Mario, per tots els camins possibles, faran que res no us resulte indiferent ni avorrit. 

Win win, diversió assegurada. No us la perdeu!

_____________________________

FITXA ARTÍSTICA

Repartiment: Mireia Pérez i Carlos Amador 

Autoria: Juli Disla. 

Direcció: Carles Sanjaime. 

Ajudant de Direcció: Yrene Sanjaime. 

Escenografia i vestuari: Jaume Pérez. 

Il·luminació: Mingo Albir. 

Cançó original: Neus Ferri + Júlia. 

Identitat gràfica: Mar Vicens, Inés Muñoz. 

Producció executiva: Mayte Barbazán. 

Distribució: a+ Soluciones Culturales. 

SINOPSI 

"UNA COMÈDIA SOBRE EL DRAMA D’ARRIBAR A UN ACORD" 

     Mario viu de lloguer en el pis de Carla. El contracte venç i la propietària convoca a l’inquilí per a negociar un contracte nou. El temps ha passat i les condicions econòmiques no poden ser les mateixes. Com és natural, Mario ni pot ni vol pagar més. Com és natural, Carla vol traure major benefici. 

     D’altra banda la relació entre ells no és simplement contractual ja que es coneixen des de la infància. Això contamina la situació. La vida els ha portat per camins diferents i han acabat fent el contracte d’habitatge que, en teoria, els beneficia als dos. 

     En el fons no es coneixen, però creuen conèixer-se: pel seu passat comú, per la família o per la idea que ens fem d’altres persones sense tindre massa informació. Amb algunes persones hem d’aparentar que ens importen o, com a mínim, que no les odiem. Per interès propi, per egoisme o per necessitat. Si sabera l’altra persona el que estic pensant d’ella mentre em parla!

"Blanc i negre", un fart de riure's

Tornen al Teatre Micalet de nou. No us la perdeu!

Com els interessos creats poden acabar minimitzant la consciència dels creadors, dels polítics i, potser, dels espectadors

El dijous, 6 de març,  Purna Teatre (Pau Blanco i Xavo Giménez) estrenà la divertida Blanc i negre (Una comèdia censurada) al Teatre Micalet de València. El títol "Blanc i Negre" podria ser una referència al cinema, a un entrepà de botifarra i llonganissa, a un granissat de café amb gelat de llet merengada, al to de la pell d'algunes persones, però potser va més enllà. Les paraules 'blanc' i 'negre' adquireixen sentit en el context en què les pronunciem (només heu de consultar el diccionari per veure la quantitat d'accepcions que tenen les respectives entrades) i és això el que interessa a Purna Teatre: explotar l'equívoc, el doble sentit de les paraules sota les quals es pot disfressar la censura. És amb aquest recurs i el domini de l'escenari que, Pau i Xavo,  generen el bon humor que en aquesta comèdia domina. 

El subtítol, "Una comèdia censurada", fa referència a la intenció de la companyia: "Fem humor blanc perquè el futur està molt negre". El lema ja ens adverteix de per on aniran els trets, ens indica com s'exerceix també la censura al País Valencià actual i com determinades situacions, conscientment o inconscient, ens porten a l'autocensura en la vida quotidiana i/o professional. 

 

D'aquesta magnífica parella, que s'enten tan bé com ja hem vist en obres anteriors, no es pot esperar silenci; la paraula i el bon humor són l'instrument més propici de la seua crítica social i política!

En el text, unes paraules porten a d'altres a través d'un joc d'eufemismes i disfemismes, d'expressions, de frases ("un café negre" o "un café, negre") o tirallongues hilarants amb doble sentit, de jocs antitètics entre els exabruptes i el llenguatge políticament correcte..., uns elements amb què denuncien la censura, el puritanisme, la hipocresia, l'abús de correcció... per recordar-nos què es pot dir, què no es deu fer ni tocar, què és convenient, què ha deixat de ser pertinent a la manera de l'expressió "roba estesa" per indicar una inconveniència davant dels menuts; en aquest cas davant la societat. 

Ahir, el domini de la paraula i de l'escenari de Xavo i Pau brillaren; el públic rigué les ocurrències d'un text interpretat amb intensitat i professionalitat per l'august i el clown en els esquetxs en que es representen arguments i personatges diferents. 

La ironia, la sàtira i la paròdia estan ben presents en tot l'espectacle, carregat d'una crítica, com hem dit, amb referències a l'actualitat que genera en l'espectador rialles, mai no exemptes de reflexió. 

El tema central, la censura social, religiosa, artística o creativa està present en les diferents escenes. Les prohibicions que s'imposen als ciutadans i l'autocensura, que tan bé funciona quan la por o els interessos personals intervenen, s'obri pas en la creació intel·lectual, confessió feta en públic o en privat quan es refereix a la seua pròpia obra i la seua difusió televisiva o als mitjans de comunicació.

Un fart de riu-re que no us podeu perdre!

SINOPSI 

Són temps foscos per a la lírica. Purna teatre torna quan més es necessita. Quan torna la censura, Purna afila la baioneta per a treure els colors a aquests temps de puritanisme i correcció. Els colors per dir alguna cosa ja que parlem d’uns temps en Blanc i Negre. Pau Blanc i Xavo Negre, presenten la seua obra censurada, la seua darrera comèdia prohibida. 

Viatgem als baixos fons de l’Oficina Nacional de Censura del Ministeri de Turisme i Propaganda. Dos homes grisos marquen en roig tot allò que el manual assenyala com a inadequat. La cultura és un fusell carregat i la heroica missió d’aquests dos rectes homes és la de revisar i corregir qualsevol indici de llibertinatge. D’aquesta obra no quedarà ni el títol. 

FITXA ARTÍSTICA 

Autor i director: Xavo Giménez. 

Actors: Xavo Giménez i Pau Blanco. 

Garantia de diversió!

Hamlet canalla, un text excel·lent, una posada en escena minimalista i cuidada, una interpretació magistral

Ahir, dimecres 5 de febrer, tingué lloc la nova estrena de Hamlet canalla al Teatre Micalet de València. Amb una interpretació sublim per part de Josep Manuel Casany (la paciència, el seny, la reflexió, l'estima....) i de Ximo Solano (la força, l'energia deslligada, el temor...) i una actualització de la posada en escena i del text, que, puntualment, remet, mitjançant els audios, a la concomitància de vivències dels personatges amb fets ocorreguts en els nostres dies. 

En uns temps tan convulsos (de genocidis i guerres com la de Gaza, de desinformació i falses notícies a través de les xarxes socials i de la premsa sensacionalista, d'absència de reflexió social i crítica davant dels canvis que pot suposar una determinada tria del vot o de les actituds de dirigents polítics que caminen cap al totalitarisme), Hamlet canalla ens planteja situacions molt interessants que ens recorden alguns d'aquests fets ocorregutsrecentment a nivell mundial i els relaciona amb l'actitud d'un Hamlet impulsiu, acrítico despòtic sense deixar les diferents escenes de l'obra original i la multitud de comentaris que sobre el personatge s'han publicat (referències a la crítica i als estudis literaris sobre la psicologia del personatge).

(1)

Com passa amb les obres literàries de qualitat, els protagonistes creixen amb el relat i cobren vida per al lector. Si parlem de teatre, a més a més, la materialització del personatge, per part d'un actor o actriu, li proporciona un cos, un físic, una energia que, quan es fa bé, el fan créixer encara més als ulls de l'espectador; sembla com si l'ànima, que ja havíem descobert al text, prenguera força per enganxar al públic amb l'art de la paraula, amb la vitalitat del relat, amb la vilesa o gentilesa del personatge.

De tant en tant, algun d'aquests personatges traspassa la barrera de la quarta paret i la del text per esdevenir un arquetip independent de l'obra a la qual pertany. Hamlet és un d'aquests personatges que, més enllà de la creació de William Shakespeare, ha esdevingut un mite. I aquest és el punt de partida, amb un text formidable, obra de Manolo Molins, que ens aporta l'essencial del Hamlet de Shakespeare i fa que el seu personatge transcendisca la barrera del temps per criticar allò que troba indecent del seu món i de l'actual (la corrupció del poder, el masclisme, les formes del teatre, el mal govern). Hamlet lluita, des de les pròpies contradiccions i a la seua particular manera, contra les injustícies del nostre temps i ens va mostrant els clarobscurs del personatge, les múltiples arestes que el conformen.

(1)

La direcció de Joan Peris i les aportacions escenogràfiques de Pilar Almeria parteixen de la simplicitat d'una escenografia (abans rectangular i ara nua) disposada a la manera del teatre renaixentista isabel·lí (on l'escenari se situava en el centre de la sala i el espectadors al seu voltant). Aquesta idea reforça al valor mitològic del personatge i destaca la força de la paraula i la mesura amb què els actors defensen un text difícil on els canvis de personatge i registre són importants. A més a més, en disposar l'espai inferior de l'entaulat com a magatzem, l'espectador és conscient en tot moment del contrast entre el temps de la representació dramàtica pròpiament i el de la preparació de l'actor que representarà, en cadascuna de les escenes en què es divideix l'obra, els diferents personatges que també formen part de l'obra original de Shakespeare (l'espectre del pare; Ofèlia; Gertrudis, la mare; i Horaci). Contribueixen igualment al seu aspecte minimalista, però molt efectista, el treball de vestuari d'Isabel Requena i la il·luminació de Toni Sancho.

El Hamlet canalla que s'ha estrenat avui al teatre Micalet de València ha comptat, a més, amb l'aportació de dos grans actors valencians, Josep Manuel Casany i Ximo Solano, que li han proporcionat l'ànima al mite. Malgrat les dificultats que comporta no disposar del teatre a la italiana: auditives (parlar d'esquena a una part dels espectadors) i representatives (haver de donar la cara als espectadors que estan situats al voltant de l'escenari), el treball dels actors és excepcional i contribueix a donar transcendència a una obra que, esperem, puga ser vista en molts més teatres perquè el text, la direcció, el muntatge i el seu treball s'ho mereixen i l'espectador en gaudirà molt i intel·lectualment.

 (1)

Actualització. Text publicat anteriorment el 14/10/2016 i el 24/10/2017

Dins del blog, podeu trobar detalls relacionats en les següents entrades:

https://calidoscopivives.blogspot.com/2017/04/felicitats-josep-manel-casany.html

https://calidoscopivives.blogspot.com/2016/10/divendres-estrena-al-teatre-micalet.html

https://calidoscopivives.blogspot.com/search?q=Hamlet+canalla

*Fotografies d'Anna Gascon (1) i Teatre Micalet