Davant l'estrena de "Els nostres"

Ens arriba la informació de la propera estrena de l'IVC Arts Escèniques que volem compartir i comentar 

perquè ens genera molt bones expectatives.

Entre el 16 i el 27 de maig s'estrenarà al Teatre Principal de València l'obra Els nostres, escrita per Xavier Puchades, Patrícia Pardo, Begoña Tena i Juli Disla, quatre noms significatius en el teatre actual valencià. La direcció corre a càrrec d'Eva Zapico, un altra veu de prestigi de l'escena valenciana.

El títol ja ens crea una certa expectativa. Els nostres què? Els amics o els enemics? Els opressors o els alliberadors? Els germans o estranys? Els estrangers o els refugiats? Qui són els nostres? Els que tenen recursos per arribar còmodament i instal·lar-se en un país lluny de la guerra? Els qui no creen conflictes aparentment perquè tenen diners per viatjar allunyats del control de les màfies? Els qui necessiten de la solidaritat dels germans de la Mediterrània nord?... 

Em venen al cap milers de preguntes en un tema tan d'actualitat i que genera tanta ràbia veient l'acció hipòcrita de determinats governs europeus que parlen dels refugiats, però entrebanquen quan no impedeixen l'acció d'activistes i ONGs que lluiten per salvar vides en una mar que s'està convertint en el cementiri de milers de germans que pateixen l'exili ocasionat pel terror de les guerres. L'obra i el tema prometen perquè "Els nostres dibuixa un recorregut pels diferents llocs, al voltant de la mar Mediterrània, allà on està produint-se un èxode massiu de persones que fugen de la guerra, de la fam i de la por.

Els nostres mostra aquelles persones que pateixen el conflicte i a les que el construeixen i el sostenen. 

Els nostres parla de la pèrdua dels béns i de la mateixa identitat en una Europa acomodada i egoista, experta a mirar cap a l’altre costat".

«Quantes vegades necessita la gent d’Europa escoltar el que està passant? Quants periodistes viuen del nostre patiment? Quants diners paga una televisió per emetre un documental sobre nosaltres, els refugiats no refugiats? Quant cobra un escriptor per descriure la nostra desgràcia? Quant cobra l’obrer que posa la tanca que ens manté presos en estos camps?».

Davant de totes aquestes preguntes, de tant de dubte, només queda desitjar que alguna persona d'ells arribe al seu destí, un destí més just que els camps de refugiats i per això el desig, l'esperança: «Arriba a França, filla meua, i furta’ls un poc d’eixa riquesa.»

N'estarem atents a l'estrena.

Feliç Sant Jordi amb llibres, flors, estima i llibertat!

Feliç dia a totes les princeses que volen muntar a cavall, que no esperen avorridament a ser salvades i que es mengen a queixalades la rosa de massapà! Feliç dia a tots els cavallers que saben més i volen més que tacar-se de sang, que són creatius i nobles amb sí mateixos i que es deixen salvar quan els fa falta! Feliç dia a tots els dracs que lluiten per trobar el seu lloc al món, que repten els prejudicis del seu entorn per a redescobrir-se i oferir tot el que duen dins! Feliç dia a totes les persones que gaudint de qui són i d’on vénen segueixen obertes a pensar –en gran i en veu alta- el lloc cap a on volen anar!

Joana Raspall

El comediant de la companyia Cascai Teatre al Micalet

Ahir divendres s'estrenà al Teatre Micalet de València l'obra El comediant, l'últim espectacle de Marcel Tomàs, un clown polifacètic que, en una successió de gags, una barreja fantàstica i surrealista d'accions, que van des de la cançó al mim, posa al davant del públic les contradiccions entre la realitat i la ficció de la societat actual; sovint l'una supera a l'altra. 

Al més pur estil del cabaret, en col·laboració amb Toni Escribano, Marcel Tomàs interpel·la el públic i el fa participar en un espectacle que pretén que l'espectador s'ho passe bé. La complicitat amb el públic, a qui Marcel s'adreça, llença somriures i proposa ginys enginyosos, permet que l'espectacle vaja de la relaxació a la pròpia teràpia contra les tensions del dia a dia.

 

L'argument, el seu fil conductor, se centra en les dificultats habituals en la vida d'un comediant i es planteja des de la pròpia “autobiografia”: aquell xiquet que volia ser còmic de gran. Les estratègies del comediant permetran concretar com s'ha esdevingut aquesta afirmació al llarg del temps i mostrar la construcció del seu personatge sobre el desig de la modernitat: "ser comediant dels que no porten el nas roig ni la roba estrafolària". És clar que els desitjos no sempre es fan realitat però si voleu saber si Marcel ho aconsegueix, haureu de passar pel teatre on l'audiovisual, la farsa i el discurs del clown estan elaborades amb justa mesura, mestria i professionalitat.

  

Una ocasió per passar una estona ben agradable al teatre i veure el bon treball de Marcel Tomàs, un enginyós i divertit còmic que gaudeix d'un prestigi merescut.

Fitxa artística

Creació: Marcel Tomàs i Susana Lloret
Direcció: Marcel Tomàs
Intèrprets: Marcel Tomàs i Toni Escribano
Companyia: Cascai Teatre
So i iI·luminació: Gerard Canadell i Albert Mosoll
Producció: Cascai Teatre

Un 8 de març que fa camí

Cançó de fer camí

Mireia Vives, Borja Penalba, Berta Iñíguez i Ovidi3

Vols venir a la meva barca?

—Hi ha violetes, a desdir!

Anirem lluny sense recança

d'allò que haurem deixat aquí.

 Anirem lluny sense recança 

—i serem dues, serem tres. 

Veniu, veniu, a la nostra barca, 

les veles altes, el cel obert. 

 Hi haurà rems per a tots els braços 

—i serem quatre, serem cinc!— 

i els nostres ulls, estels esparsos, 

oblidaran tots els confins. 

 Partim pel març amb la ventada, 

i amb núvols de cor trasbalsat. 

Sí, serem vint, serem quaranta, 

amb la lluna per estendard. 

 Bruixes d'ahir, bruixes del dia, 

ens trobarem a plena mar. 

Arreu s'escamparà la vida 

com una dansa vegetal. 

 Dins la pell de l'ona salada 

serem cinc-centes, serem mil. 

Perdrem el compte a la tombada. 

Juntes farem la nostra nit.

'Crit' celebra les 200 funcions de l'Espill al Teatre Micalet

Crit Companyia de Teatre representa fins al proper diumenge 4 de març la seua obra Espill al Teatre Micalet de València. Aquesta és una bona ocasió per conéixer i gaudir d'un clàssic de la literatura medieval valenciana que no us podeu perdre.

Amb una clara intenció didàctica, l'obra comença amb una actriu i un actor, dos personatges del segle XXI, que ens confessen les seues intencions històriques i culturals: mostrar un resum de L'espill, l'obra de Jaume Roig, a través de l'argument de la novel·la. 

Per acomplir el que pretenen, tot seguit, es produeix la transformació de Daniel, l'actor, en un vell que es disposa a contar-nos la seua mala experiència amb les dones. Anna, l'actriu, que no ha canviat encara de registre, es disposa a explicar-nos la maldat amb què aquest home les retrata. Aquest és un aspecte important de les intencions iròniques que descobrirem amb la pròpia representació i perquè Crit s'ha decantat per una determinada tria de versos que els permeten donar una idea global de l'obra. 

Aquell home gran, amb una transformació senzilla feta amb el canvi d'una bufanda, esdevé el jove que fou foragitat de casa per sa mare a la mort de son pare i, anys després, contrau matrimoni en distintes ocasions sense massa èxit. Anna, mentrestant, representa altres personatges, especialment i una darrere d'altra, les diferents dones amb qui es casà el protagonista, i Salomó, el personatge amb qui somià ell per justificar la maldat de totes les dones.

Per demostrar tot el que diu sobre la dona, el personatge inclou també aspectes que presencià o visqué al llarg de la seua vida, alguns tan macabres com el relat de les pastisseres de París que servien carn humana o la del llaurador que li clava la rella ardent pel sexe (lo camp seu) a la dona com a càstig i venjança pel seu adulteri. Aquests actes, per increïbles i per tan esgarrifosos com són, esdevenen de vegades còmics davant l'espectador que percebrà com cap dona mai no és ben vista ni pel seu aspecte ni per la seua condició. 

L'amor i el dolor esdeven les dues cares d'una mateixa moneda, la imatge que es reflecteix en un espill. I per aconseguir que l'espectador entre en la història plenament, a manera de joglars, els dos actors compten amb recursos ben comptats i senzills que els obliguen a explotar les seues veus i la seua art dramàtica. Amb un decorat senzill, un vestuari ajustat i una il·luminació molt ben dissenyada, actor i actriu van construint el seu discurs i fent-nos creure els personatges que representen, algunes vegades també a ritme de rap, altres amb cançons que ens recorden el metre i el ritme de les que es feien a l'època. 

Aquest últim aspecte, el musical i l'histrionisme amb què es diuen alguns fragments del text o el didactisme que s'empra en altres ens fa pensar en els origens de l'obra, allà pel 2009, en què el públic a qui anava destinada l'obra era el juvenil, els estudiants i lectors de l'obra de Jaume Roig. Ara, anys després, l'enriquiment que ha experimentat la representació i el guany que dóna l'escenari es mereix la vostra visita abans que diumenge acabe aquest tast de quatre representacions que es faran per celebrar la que ahir dijous va fer el nombre de dos-cents.

Per entendre bé l'obra de Jaume Roig cal situar-la dins del context històric, l'Edat Mitjana, en què va ser escrita; la misogínia era un recurs literari habitual i la visió de la dona acabava sovint sota el tamís de la culpabilitat atorgada a Eva, aquella que, en el context cristià, portà el pecat al món. 

Com aquesta misogínia és producte de la incultura i la barbaritat de l'època, Daniel i Anna, defensant el text escrit per Anna Marí amb gran mestria, inclouen aquell aspecte irònic tan necessari perquè s'entenga bé el text de Jaume Roig en els nostres dies i les nombroses barbaritats que inclou la novel·la. A més, a través del breu debat que ofereixen acabada la representació, fan veure com, en l'actualitat, encara hi ha actituds que perjudiquen les dones com és cobrar diferents sous per un mateix treball.

En resum, una obra important de la literatura valenciana, representada magistralment per CRIT Companyia de Teatre al Teatre Micalet fins al diumenge 4 de març. Últimes representacions que es valen la pena. Si el cinema fa grans algunes novel·les, el teatre no es queda enrere en aquesta ocasió i us farà un tast per entendre Jaume Roig i la seua novel·la 'Espill o llibre de les dones'.

I els qui voleu recordar algun dels fragments que heu vist podeu visitar aquest enllaç que acaba amb un breu debat amb alumnes a la Biblioteca Valenciana de Sant Miquel dels Reis.

La dificultat d'un text extraordinari "Un tramvia anomenat desig"

La representació d'ahir al Teatre Micalet de València ens permet poder conéixer l'actualització d'un dels texts més importants de la història del teatre dramàtic americà. Només per això ja mereix la pena acostar-se al teatre. A més, hi ha el reconeixement a la dificultat que comporta l'adaptació de qualsevol clàssic de renom; la valentia d'adaptar-lo és tan interessant com difícil. En el cas de l'obra de Tennessee Williams, Un tramvia anomenat desig, hi ha també el risc del record que altres muntatges del clàssic han deixat en el públic, especialment la pel·lícula de l'Elia Kazan protagonitzada per Vivien Leigh i Marlon Brando.

A diferència del cinema, la màgia del teatre rau en què cada funció és única i, per això, irrepetible; i, dijous, els actors pogueren connectar amb els espectadors i aconseguiren que el drama, fet amb honestedat i molt de treball, esdevinguera un moment màgic i de gaudi.

Aquesta és una versió que trasllada l'acció al segle XXI però manté, en general, el text i la tensió dramàtica que Tennessee Williams impregnava a les seues obres.

L'obra es representa en un únic espai, l'apartament on viuen Stanley i Stella. La il·lu­minació reprodueix l'ambient de dificultats i tristor que suggereixen les dues peretes que, aparentment, il·luminen l'estança. El decorat reforça aquesta idea i assenyala la pobresa de mitjans de la parella i la falta d'intimitat en no existir cap envà ni cortina que separe els tres ambients. La cuina recorda la dels pisos antics, xicoteta i atapeïda;  amb un moblet, una televisió menuda i un llit plegable es crea la sala d'estar; el dormitori, format per un llum de peu, un llit sobre palets de fusta i un penja-robes senzill, completa l'espai construït a diferents alçades formant un sol loft.

L'adaptació per actualitzar el text als nostres dies conté encerts com substituir la partida de pòquer per la televisió i el futbol, centrar gran part de la tensió en la violència de gènere, un mal del que cal ser ben conscients per poder-lo eradicar, i reduir el nombre de personatges a quatre.

De la representació es dedueix un món ple de tensions reprimides que esclaten en determinats moments i transmeten una complexa i torbadora vida interior dels personatges:
- Blanche Dubois és un ser contradictori que representa un cert anhel d'amor i de puresa que acaba en frustració. Un desengany i el suïcidi del marit la porten a la degradació moral i psíquica i la converteixen en una dona patètica que oculta un passat tèrbol darrere d'una màscara. Incapaç de dominar els seus instin­ts, es veu atrapada en la seua pròpia ficció i esdevé un ser menyspreable i desgraciat. Alexandra Palomo desplega un seguit de matisos expressius que passen de la contenció a la fragilitat i de la provocació al patetisme, encara que, fins a la fi de l'obra, no s'entreveu el veritable problema del seu personatge. 

- Stanley Kowalski, interpretat per Rodó Gener, manifesta l'animalitat, el primitivisme. Es tracta d'un tipus groller i violent, to que de vegades no deixa entendre perquè Ste­lla està tan enamorada d'ell i permet el tracte denigrant que li dóna davant la germana. En molts moments ens recorda les tàctiques del maltractador que demana comprensió quan veu que perd alguna cosa que considerava pròpia; estima Stella però la presència de la cunyada posa en joc el domini que pot exercir sobre els altres.

- Stella, Marga López, és la germana comprensiva que intenta posar pau al seu voltant. Ha trencat amb el seu passat però la seua situació actual tampoc no sembla ser idíl·lica per ella.

- Mitch, Joan Manel Vadell, és l'amic humil i comprensiu. Ocupat de sa mare, necessita companyia i, per això, s'acosta a Blanche i, no exempt de dificultats, és capaç de comprendre els seus problemes.

Tots quatre personatges manifesten el seu caràcter de perdedors i actituds primitives que deslliguen els instints més animals, aquests aspectes són els que poden enriquir més els seus treballs en escena. En el cas de Blanche i Stanley la complexitat de matisos que han de registrar ha de permetre que el públic entenga l'atracció fatal que sent Blanche pel seu cunyat o l'aversió del cunyat per ella. Stella i Mitch, en la seua simplicitat, manifesten el contrapunt de l'Stanley pel que fa al tracte i comprensió que es dóna a Blanche. La seua valoració del problema els transforma al llarg de l'obra i els deixa mostrar al públic una evolució psicològica, menys complexa, dels seus personatges.

Una obra dramàtica de prestigi i un treball interessant que bé mereixen una hora i mitja de la nostra atenció.

'Un tramvia anomenat desig' al Teatre Micalet

Un tramvia anomenat desig és una de les obres mestres de Tennessee Williams i del teatre americà del segle XX. Demà dijous s'estrenarà al Teatre Micalet de València, a les 20,30 h., i estarà en cartell només 4 dies, del 25 al 28 de gener. 

La companyia mallorquina El Somni Produccions, dirigida per Sergio Baos i amb la participació d'Alexandra Palomo, Marga López, Rodo Gener i Joan Manel Vadell, és l'encarregada de defensar un test carregat d'emocions i de representar uns personatges inadaptats i turmentats que representen l'altra cara del somni americà.

 

Probablement recordeu l'argument per la pel·lícula que dirigí Elia Kazan amb Vivien Leigh i Marlon Brando de protagonistes.

El relat gira al voltant de la relació entre quatre personatges en un espai molt reduït. Blanche i Stella Dubois són dues germanes que pertanyen a una rància i arruïnada família meridional dels Estats Units. Blanche és una dona tèrbola, poc transparent, que viu ancorada en el passat; quan visita la seua germana a Nova Orleans anirà desvetllant els aspectes que la fan viure en la mentida permanent per simular una vida quasi perfecta. Stella la rep a sa casa on viu aparentment feliç, enamorada del seu marit, Stanley Kowalski, un home de geni primitiu, rude i violent.

Malgrat la seua educació, Blanche manté una actitud arrogant i una certa atracció malaltissa pel seu cunyat. El seu esperit turmentat, degut al suïcidi del seu marit que no ha acabat de pair, li portarà problemes i provocarà conflictes que alteraran la vida de la jove parella i la del seu amic Mitch.

L'obra ve precedida per diversos premis a les Illes Balears.

Funcions: dijous i divendres a les 20.30 h. Dissabte i diumenge a les 19 h.