Xavi Castillo contraataca de nou amb "Jordiet!! al Teatre Micalet

A "Jordiet" li queda corda!

Veure Xavi Castillo, per als seus incondicionals, sempre és una festa. Hui, i durant els propers tres dies, la festa és farà al Teatre Micalet de València.

Per als qui no coneixen Xavi Castillo encara, són tres funcions més i una ocasió per gaudir de la riquesa del seu atreviment, de la improvisació, si cal, al voltant d'una història que recorda els tebeos (còmics) carregats de fantasia que es reviuen com quan els conta un xiquet o xiqueta entusiastes a les seues amistats.

Que la companyia Pot de Plom Teatre retorne als seus orígens amb un dels primers monòlegs, a priori, semblava un atreviment. Però, no. "Jordiet" té molta vitalitat encara i Xavi Castillo molta energia per defensar el seu personatge. Hi ha hagut gent que s'ha encanat rient-se durant l'estrena de l'obra hui al Teatre Micalet.

Amb una simfonia d'onomatopeies i sons, una gran habilitat per a caracteritzar física i literàriament cada personatge que forma part de la seua història esbojarrada sobre el Nadal a Alcoi, Xavi Castillo ens manté pendents del seu relat al temps que reacciona davant els comentaris o gestos del públic. No se li escapa res!

Hui hem vist de nou un Xavi Castillo que gaudeix en escena i és capaç de portar al públic cap al terreny que, a d'ell, li interesse. Es riu, abans que tot, d'ell mateix quan recorda el físic que tenia fa vint anys i el que té ara mateix; per tant, no us sorprenga res de les coses que és capaç de riure's i de fer riure els demés. Com a mostra, teniu l'enllaç a l'escena de la pescatera ací. 

 

Jordiet contraataca!! torna a estar ben viu amb un actiu Xavi Castillo que us entretindrà i amb qui passareu una estona que mai no se sap quan pot durar, perquè tot dependrà de les reaccions del públic i de les notícies que porten els periòdics del dia.

Xe, no us dic res més. Aneu a veure'l al Teatre Micalet de València i jutgeu vosaltres. L'espectacle es representarà fins al proper diumenge 28 de març.

'Instruccions per a no tenir por si ve la Pastora'

Deixeu-vos atrapar per un conte; aneu al Teatre Micalet de València per a gaudir d'una història carregada de la sensibilitat amb que, als xiquets i les xiquetes, se'ls contaven les històries de por. Descobriu la llegenda i el personatge del maqui anomenat "La Pastora"...

 La por es transmet a les persones des de menuts amb contes o llegendes que, per posar algun exemple, parlen d'éssers malèfics que s'emporten els xiquets dins d'un sac, els trauen la sang o se'ls mengen per no obeir els pares. Aquestes històries, quan no hi havia televisió, solien reunir les famílies al voltant de la llar, lloc on se'n contaven per passar l'estona i alliçonar els infants de casa perquè no se n'anaren amb desconeguts, ni agafaren res de ningú amb qui no tingueren prou confiança. Calia tindre molta gràcia per crear el clímax apropiat i que l'auditori es quedara embadalit. També, a les persones adultes, se'ls feia por perquè foren més dòcils amb el règim o amb els senyors per a qui treballaven, però això és una altra història. 

Amb aquestes premisses la Cia. La Ravalera representa un text interessant sobre el valor de la veritat i la importància de la memòria històrica com a mitjà per a restituir a les persones allò que s'havia dit i convertit en una ficció, en un conte de por.

Hui, Laia Porcar i Núria Vizcarro han fet molt bé eixe paper de contadores de llegendes; concretament,  d'una que circula encara per la comarca dels Ports, la de la Pastora, una dona o un home a qui, des que va nàixer, se li va carregar una llegenda negra que poc tenia a veure amb la realitat. I aquest relat, aparentment senzill, permet a les actrius anar traient pinzellades de veritat que hi havia a la llegenda i que havien quedat desdibuixades de la biografia: les pressions que un infant hagué de patir, l'aïllament a que va ser sotmès perquè se'l veia diferent i la seua marginació, per exemple. 

Instruccions per a no tenir por si ve la Pastora, dirigida encertadament per Joan M. Albinyana i estrenada hui al Teatre Micalet, estarà en cartell fins al diumenge. Es tracta d'un espectacle modern que barreja la dramatúrgia amb la projecció d'imatges documentals que reforcen la idea de com es va generar la llegenda negra que pesava sobre la persona de Teresa/Florencio. El text, carregat de poesia, afecte i sensibilitat en molts moments, es reforça amb imatges de testimonis que donen verosimilitud al que les dues actrius ens conten sobre la persona i sobre la por 'al diferent'. 

En el transfons del relat sobre la llegenda de la Pastora que es cuidava de les ovelles des dels cinc anys hi ha temes interessants sobre els que s'haguera pogut incidir molt més, com ara, la importància de la memòria oral (tan present en l'espectacle a través dels àudios i dels vídeos), el discurs sobre el gènere i el sexe de la persona o sobre la lluita i l'actitud política durant la dictadura, però això, potser, li haguera restat la càrrega emocional amb què es va construint la biografia del personatge i desmuntant la llegenda negra sobre una història aparentment senzilla, però amb tantes arestes que podrien convidar-nos a la reflexió.

Gran treball de documentació i audiovisuals sobre un text que juga amb les emocions; encertada interpretació i direcció; magnífica la cançó que tanca l'espectacle. 

Us anime a que acudiu al Teatre Micalet aquest cap de setmana o, si no podeu, en qualsevol altre teatre on s'hi represente l'obra i us pille més a prop.

FITXA TÈCNICA

Autoria: Núria Vizcarro 
Creació i interpretació: Laia Porcar i Núria Vizcarro 
Direcció: Joan M. Albinyana 
Disseny d'escenografia i d'espai sonor: Joan M. Albinyana 
Audiovisuals, vídeo promocional: Marta Negre i Andreu Signes 
Disseny gràfic: Marta Negre 
Disseny de llums i tècnic: Manu Silva 
Cançó “Petenera de la memòria”: Laia Porcar, Carles Porcar i Toni Porcar 
Producció executiva: Laia Porcar/ La Ravalera Teatre 
Distribució: Empar Capilla

Un extraordinari 'Joanot' per Esclafit Teatre

Ahir dijous es va estrenar al Teatre Micalet de València l'obra Joanot per la companyia Esclafit Teatre. Es tracta d'una obra molt interessant que, a més, us farà riure; conéixer o reconéixer aventures de personatges del Tirant lo Blanc, el clàssic de la literatura medieval; i saber alguns aspectes de la vida el seu autor, Joanot Martorell. 

L'obra està basada en el text, publicat per l'Editorial Bromera, del que n'és autor el mateix Joan Nave. L'argument se situa en una nit de pluja i fred durant l'hivern de l'any 1464. El cavaller valencià Joanot Martorell, vell i pobre, ja ha finalitzat el llibre en què havia treballat els darrers quatre anys de la seua vida. En ell es barregen alguns esdeveniments viscuts amb desitjos que no ha pogut complir com a cavaller. Satisfet del seu treball, la necessitat el porta a empenyorar el manuscrit a ca Martí Joan de Galba per 100 reals. La batalla que haurà de lluitar aquella nit no serà en el camp de batalla sinó amb ell mateix i els seus propis dimonis.

La representació de l'obra compta amb un vestuari i una ambientació minimalista, però molt efectiva, de Joanmi Reig. Amb ella queda palés la pobresa que travessa un personatge que ha de cremar a poc a poc els seus mobles per calfar-se o menjar pa dur i vi roín per omplir la panxa; la presència del cavaller Tirant o l'espai per on transiten la princesa Carmesina i les seues dames. 

L'encertada banda sonora de Javier Pinto acompanya l'acció en alguns moments significatius i es complementa amb una il·luminació senzilla d'Òscar Cerdeiriña que contribueix a centrar els diferents ambients dels relats del personatge.

El pes fonamental de la representació recau en el treball actoral. Joan Nave s'encarrega de fer-nos entrar en la màgia que té el text i és en la seua execució, extraordinària per cert, que el  personatge Joanot es carrega de matisos i, per tant, de sentit al llarg dels 70 minuts que dura l'obra. Els canvis de registre que requereixen els personatges de ficció dels quals ens parla Joanot i l'estat emocional del propi personatge van des de la verificació de la ruïna familiar de l'escriptor, que es veu obligat a vendre el treball de quatre anys per a poder sobreviure, fins a jugar el paper d'una Carmesina i un Tirant enamorats, del cosí que taca l'honor d'una germana o del cunyat interessat en la dot de l'altra germana, entre d'altres.

El monòleg de Joanot, dirigit per Juanmi Reig, ens permet conéixer alguns esdeveniments històrics, com anticipava abans, presents també en la biografia dels Martorell i en la pròpia novel·la escrita per Joanot. Esdeveniments que són presentats en clau de comèdia quan autor i personatge dialoguen sobre alguns aspectes del contingut de la novel·la Tirant lo Blanch. 

Entre els encerts de l'obra, el resum d'alguns esdeveniments cabdals en la novel·la de cavalleries més important de les lletres catalanes i en el contrast amb les pròpies vivències de l'autor, que ací esdevé personatge singular, de vegades, a l'ombra del protagonista de la seua obra.

No us perdeu aquest espectacle que us entretindrà i despertarà les ganes de conéixer millor la biografia d'aquest personatge, un dels grans escriptors valencians del Segle d'Or. 

I, si no heu tingut ocasió d'assistir a alguna de les representacions del Teatre Micalet, estigueu alerta a la cartellera teatral del vostre entorn per si es representa l'obra. No hauríeu de perdre-vos-la.

Família Normal de l'Horta Teatre

   Entre el 15 i 31 de gener, L'Horta Teatre representarà al Teatre Micalet de València l'obra de Núria Vizcarro 'Família normal', dirigida encertadament per Pau Pons.

  Dues generacions d’una mateixa família romanen atrapades entre els trastos vells de la casa de poble que han heretat i podrien vendre. El ben cert és que el parer de mare, filla i germana no és massa coincident i els seus caràcters són un tant particulars. Quina família tan poc normal la García Normal! 

 Com diríeu que són les tres protagonistes de l'obra i per què val la pena conèixer-les? Mireu-les a la foto i us en faig cinc cèntims.

  

 Cal anar a conèixer-les i vore com s'estimen les coses que formaven part del seu passat (que potser també s'assembla un poc al vostre pel que fa a la música, la roba, els esdeveniments viscuts...); cal vore com els records els poden jugar males passades quan afloren amb motiu de la visita a la casa pairal on ja no quedava ningú (o sí?) després de la mort de la mare; cal anar per descobrir el contrast de caràcters i, també, les desavinences i l'estima que es tenen aquestes dues germanes defensades extraordinàriament per Verònica Andrés i Rosanna Espinós. Cal anar per riure amb les anècdotes divertides que ens relaten i per descobrir el que veritablement amaguen cadascuna amb les seues silenciades intencions respecte a la venda de la casa. 

 Però aneu en compte perquè potser en alguns moments us interpel·laran i no podreu quedar-vos indiferents davant els seus plantejaments de futur, de la visió que tenen de la depredació immobiliària, de la família i la relació entre mares i filles, de la propietat, del pas del temps, de la soledat i de la desesperació de no estimar-se... 

 Deixeu-vos atrapar, però aneu alerta també amb la filla, defensada amb energia per Laura Pellicer, que també té molt a dir o a callar, segons es mire, sobre el pas del temps i l'evolució de la dona i els plantejaments del feminisme actuals. 

 "En Família Normal vorem com tres dones s’enfronten al seu passat però també al seu futur a través dels objectes i dels records que habiten la casa familiar, la casa on s’han criat, una casa de poble, gran i difícil de mantindre. Vendre o no vendre l’únic patrimoni que els queda de l’herència és el fil conductor d’aquesta comèdia amb regust agredolç on uns personatges excessius i, sovint, insegurs, protagonitzen situacions imprevisibles, hilarants i alhora tendres". 

  Fitxa tècnica i artística 

  Sinopsi: "Un pare que perviu en les tassetes del café, una mare que no acaba d’anar-se’n, unes germanes que no s’entenen i una filla perduda. Si poguérem rescindir el contracte familiar o incloure l’opció de renovar-lo… Si poguérem triar la família, tot seria tan diferent, tan normal".

  Autora: Núria Vizcarro 

  Direcció: Pau Pons 

  Intèrprets: Verònica Andrés, Rosanna Espinós i Laura Pellicer

 Ajudant de direcció: Núria Vizcarro

 Escenografia: Los Reyes del Mombo

 Disseny de vestuari: María Poquet

 Disseny de llums: Marc Gonzalo

 Ambient sonor: Josep Ferrer 

 Producció executiva: Alfred Picó

Mariana Pineda de Federico García Lorca

Estrenada a Toledo el 2019, ha arribat al Teatre Principal de València, aquest cap de setmana, una interessant versió basada en el text Mariana Pineda de Federico García Lorca. L'encertada direcció de Javier Hernández-Simón, la il·luminació apropiada i un decorat aparentment senzill, però molt efectista, generen quadres escènics de gran bellesa plàstica i permeten als intèrprets defensar un text versificat, o cantat en ocasions, al més pur estil del teatre clàssic.

Un treball magnífic centrat en la figura de Mariana Pineda, que acabà sent un símbol de la defensa de la llibertat, defensada extraordinàriament per Laia Marull, que passa per multitud de registres en un escenari simbòlic on unes teles, aparentment trenades, van generant espais i decorant-los al temps que unes portes van adquirint  moviment per insinuar els diferents espais de la casa i presentar-nos els personatges amb els quals conviu Mariana i, també, amb aquells que visiten la casa perquè l'estimen o la utilitzen per aconseguir els seus fins.

 

Amb un vers fluït es van desvetllant les preocupacions d'aquesta dona singular que, per amor i per la defensa d'uns ideals que propugnaven la llibertat, es posa del costat dels qui pretenien 'modernitzar' un país que estava en mans de l'absolutisme de Ferran VII i del qui fora la seua mà de ferro a Granada. 

Mariana és la representació de l'honestedat, l'entrega i la fidelitat als seus ideals; és pur sentiment i, per això, al programa de mà defineixen el seu poèticament: "En ocasions l'amor és una mar profunda on morim ofegats, un lloc que al mateix temps és presó i horitzó, un temps parat on ni l'aire succeeix. En ocasions l'amor és un estiu nevat… una quimera, un conte que ens contem, a nosaltres mateixa per a poder seguir vivint. L'amor de Mariana Pineda es així". 

Un  espectacle ben fet del que cal gaudir estèticament i professionalment.

Fitxa artística i tècnica 

Duració:  90 minuts 

Tots els públics

Dates i lloc: 15, 16 i 17 de gener al Teatre Principal de València

Horaris: divendres i dissabte a les 19 h i diumenge a les 18 h

Autor: Federico García Lorca

Direcció i versió: Javier Hernández-Simón 

Producció: GG Producción Escénica, Teatro del Nómada y Saga Producciones 

Intèrprets: Aurora Herrero - Marta Gómez - Silvana Navas - Sara Cifuentes - LAIA MARULL - Óscar Zafra - Álex Gadea - Fernando Huesca - José Fernández 

Disseny d'il·luminació: Juan Gómez-Cornejo /Ion Aníbal

Escenografia: Bengoa Vázquez

Realització d'escenografia: Mambo Decorados

Disseny de vestuari: Beatriz Robledo

Realització de vestuari: Peris Costumes

Direcció musical, composició i espai sonor: Álvaro Renedo

Dinamarca, un gran colofó per a una trilogia sobre Europa

Des de hui i fins al dia 31 de gener

____________________________________

La direcció magnífica de Carles Alfaro i els treballs extraordinaris de Rebeca Valls, Cristina García, Sergio Caballero, Enric Juezas, Paula Braguinsky i Raül Navarro ens deixen entreveure la riquesa del text de Josep Lluís i Rodolf Sirera i el selecte equip que hi participa en la producció de l'espectacle Dinamarca de l'IVC. 

 

L'obra, situada en el context bèl·lic de la Segona Guerra Mundial, comença amb una música estrident que ens recorda l'esclat llunyà d'una bomba; aquest so es barreja amb el d'una caixa de música que ens suggereix l'ambient familiar, però aviat es trenca quan una certa estridència rítmica s'empasta amb la projecció d'una data, 1945, que contextualitza el possible final de la guerra i l'inici de la reconstrucció de Dinamarca. 

La presentació de la trama va unida a la projecció d'imatges poètiques i a l'estructuració del temps que es projecta en pantalla i permet a l'espectador l'organització del trencaclosques que construeix la narració a través de diferents flashback mantenint la intriga sobre el passat. Eixa informació, presentada a través de la paraula o de les pantalles, aclareix també la relació existent entre els distints personatges i la degradació moral, els secrets, les mentides i els conflictes existents entre ells.

Les febleses i contradiccions dels personatges queden estereotipades en alguns d'ells. Així:
- Solvej arrossega una neurosi destructiva originada per la mala relació amb el pastor, el seu pare, i amb la seua madrastra; estableix una complicada relació sentimental amb la jove escriptora i admiradora; i es mostra capriciosa i exigent davant la gelosia i els interessos de l'empresari teatral. Rebeca Valls defensa aquest paper de forma potent i admirable davant un mesurat Sergio Caballero, l'empresari que es venjarà de l'actriu amb la traïció.
- La necessitat d'expiar la culpa està present en el relat de manera interessant a través del personatge del rígid pastor protestant, que interpreta amb reeiximent Enric Juezas, un home turmentat que ha perdut la primera muller i és víctima de Brita, la segona esposa que representa l'arribisme. Es tracta d'una dona ordinària i de caràcter fort, segura i dominadora, que és defensada magistralment per Cristina García atorgant-li una càrrega de matisos al personatge que generen el contrapunt apropiat amb el pastor amb qui representa escenes sublims com el moment de la confessió.

- El personatge d'una brillant Paula Braguinsky representa la seducció i la ingenuïtat de la jove escriptora que perdé els pares de ben menuda. L'admiració que sent per la famosa actriu acabarà sent, després de col·laborar amb la Resistència, el parany que la farà caure en mans de la barbàrie nazi, representada pel personatge de Raül Navarro.

Ací i allà tots els personatges tenen alguna cosa a amagar que els mou a canviar d'estat com a conseqüència de les tensions interiors i de les externes que genera també la guerra.

La degradació moral que observem en els personatges també hi és present en una part de la societat danesa, començant per la rigidesa de la norma religiosa i l'actuació de l'església protestant, continuant per la deixadesa dels polítics i, en especial, la de la burgesia i de la corona. Tots evitaren l'enfrontament i veren l'ocupació nazi com un gest pacífic perquè no alterà, fins al 1943, la governació del país. Eixa degradació no deixarà de ser la cimentació sobre la qual es construirà la nova Dinamarca després de la Segona Guerra Mundial on trobarem molts 'joguets trencats' i alguns arribistes que aprofiten qualsevol vent de cua per eixir-se'n bé; com en qualsevol guerra, els guanyadors i els vençuts!

No deixeu de veure la interessant Dinamarca que es representa fins al 3 de novembre al Teatre Rialto. Aprofiteu també els altres actes que l'IVC organitza al voltant de l'obra, especial interés tindrà la lectura dramatitzada dels altres dos texts que formen la trilogia "Europa en guerra": Silenci de negra (dimarts, 22 d'octubre) i Benedicat (dimarts, 29 d'octubre).

Publicat anteriorment el 16/10/19

'T'estimo si he begut' per Dagoll Dagom, La Brutal i T de Teatre

 

T'estimo si he begut (Premi Lletra d'Or 2005) és una antologia de 13 contes de la qual n'és autora Empar Moliner. La pròpia autora ha adaptat els relats per al teatre i, amb la col·laboració de Dagoll Dagom, La Brutal i T de Teatre, sota la direcció eixerida de David Selvas i la interpretació convincent de l'elenc d'actrius i actors, les històries i els personatges han cobrat corporeïtat i s'ha aconseguit un espectacle dinàmic, àcid, entretingut, en alguns moments brillant i amb referències a l'actualitat.

 L'obra de teatre T'estimo si he begut respecta el clímax de les històries d'Empar Moliner i ens conta aspectes de la vida moderna de personatges singulars, poc agraciats i, sovint, contradictoris per crear una comicitat que li trau ferro als problemes que planteja la dificultat de la vida en parella, la lactància materna, la gelosia, l'assetjament escolar, la pèrdua de l'autoestima o, entre d'altres, la superficialitat de les relacions en el món actual. Es tracta d'un espectacle coral on actors i actrius es van repartint el protagonisme en cadascun dels diferents esquetxos.

 La companyia ha aconseguit un treball amb coreografies animades i el cinisme i l'acidesa de l'autora que ha mantingut els retrats, entre còmics i amargs, de gent corrent, d'uns personatges que se la juguen com qui participa en un joc d'atzar per tirar endavant (amb coherència o no) el dia a dia. Les històries esbojarrades i contradictòries que formen part de l'espectacle, hui, s'han representat al Teatre Principal de València amb èxit de públic, bones veus, bon ritme i molta professionalitat per part dels intèrprets: David Bagés, Mamen Duch, Mercè Martínez, Marta Pérez, Carme Pla, Rosa Gàmiz i Ernest Villegas. 

 

 La interessant proposta d'escenografia d'Alejandro Andújar reprodueix inicialment una sala de bingo, espai on treballen les actrius que s'han quedat sense faena i tampoc poden 'teletreballar' com a conseqüència de la pandèmia. El vestuari de Maria Armengol, encertat i colorista, reprodueix un uniforme, ajustat i cenyit al cos, de treballadors de bingo i permet la caracterització dels clients tal com en trobaríem tants passejant pel carrer hui en dia. L'equilibri entre històries i les cançons basades en els contes de l'Empar Moliner i la música de l'Andreu Gallén requerien també d'una il·luminació (Jaume Ventura) i un so (Roger Àvalos) brillants i apropiats perquè l'actuació fora reeixida. I, en pràcticament totes les escenes, ho han aconseguit.

 En resum, en els moments de desavinences i crítiques desmesurades que patim, val la pena contemplar un espectacle que ens mostra algunes misèries menors de la gent i ens demostra el talent de l'autora, del director i d'un grup extraordinari d'actors i actrius amb molta bis còmica que ens expliquen històries amb un punt de realisme fantàstic i amb crítiques velades al racisme, al masclisme i a la hipocresia d'un món políticament correcte però buit de sentiments. 

Tres sessions amb entreteniment i diversió assegurades. 

 Enhorabona!

Enllaços a vídeos de promoció: Empar Moliner, Spot 50, David Selvas i Carme Pla

Fitxa artística

Autoria Empar Moliner 

Direcció David Selvas 

Música original Andreu Gallén 

Intèrprets David Bagés, Mamen Duch, Mercè Martínez, Marta Pérez, Carme Pla, Rosa Gàmiz i Ernest Villegas 

Escenografia Alejandro Andújar 

Vestuari Maria Armengol 

Il·luminació Jaume Ventura 

So Roger Àvalos 

Coreografia Pere Faura 

Ajudant de direcció Daniel Meyer 

Producció executiva Anna Rosa Cisquella i Daniel López-Orós

 Una coproducció de Dagoll Dagom, La Brutal i T de Teatre amb el suport de l'Institut Català d'Empreses Culturals del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya.