"Blanc i negre", un fart de riure's

Com els interessos creats poden acabar minimitzant la consciència dels creadors, dels polítics i, potser, dels espectadors

El dijous, 6 de març,  Purna Teatre (Pau Blanco i Xavo Giménez) estrenà la divertida Blanc i negre (Una comèdia censurada) al Teatre Micalet de València. El títol "Blanc i Negre" podria ser una referència al cinema, a un entrepà de botifarra i llonganissa, a un granissat de café amb gelat de llet merengada, al to de la pell d'algunes persones, però potser va més enllà. Les paraules 'blanc' i 'negre' adquireixen sentit en el context en què les pronunciem (només heu de consultar el diccionari per veure la quantitat d'accepcions que tenen les respectives entrades) i és això el que interessa a Purna Teatre: explotar l'equívoc, el doble sentit de les paraules sota les quals es pot disfressar la censura. És amb aquest recurs i el domini de l'escenari que, Pau i Xavo,  generen el bon humor que en aquesta comèdia domina. 

El subtítol, "Una comèdia censurada", fa referència a la intenció de la companyia: "Fem humor blanc perquè el futur està molt negre". El lema ja ens adverteix de per on aniran els trets, ens indica com s'exerceix també la censura al País Valencià actual i com determinades situacions, conscientment o inconscient, ens porten a l'autocensura en la vida quotidiana i/o professional. 

 

D'aquesta magnífica parella, que s'enten tan bé com ja hem vist en obres anteriors, no es pot esperar silenci; la paraula i el bon humor són l'instrument més propici de la seua crítica social i política!

En el text, unes paraules porten a d'altres a través d'un joc d'eufemismes i disfemismes, d'expressions, de frases ("un café negre" o "un café, negre") o tirallongues hilarants amb doble sentit, de jocs antitètics entre els exabruptes i el llenguatge políticament correcte..., uns elements amb què denuncien la censura, el puritanisme, la hipocresia, l'abús de correcció... per recordar-nos què es pot dir, què no es deu fer ni tocar, què és convenient, què ha deixat de ser pertinent a la manera de l'expressió "roba estesa" per indicar una inconveniència davant dels menuts; en aquest cas davant la societat. 

Ahir, el domini de la paraula i de l'escenari de Xavo i Pau brillaren; el públic rigué les ocurrències d'un text interpretat amb intensitat i professionalitat per l'august i el clown en els esquetxs en que es representen arguments i personatges diferents. 

La ironia, la sàtira i la paròdia estan ben presents en tot l'espectacle, carregat d'una crítica, com hem dit, amb referències a l'actualitat que genera en l'espectador rialles, mai no exemptes de reflexió. 

El tema central, la censura social, religiosa, artística o creativa està present en les diferents escenes. Les prohibicions que s'imposen als ciutadans i l'autocensura, que tan bé funciona quan la por o els interessos personals intervenen, s'obri pas en la creació intel·lectual, confessió feta en públic o en privat quan es refereix a la seua pròpia obra i la seua difusió televisiva o als mitjans de comunicació.

Un fart de riu-re que no us podeu perdre!

SINOPSI 

Són temps foscos per a la lírica. Purna teatre torna quan més es necessita. Quan torna la censura, Purna afila la baioneta per a treure els colors a aquests temps de puritanisme i correcció. Els colors per dir alguna cosa ja que parlem d’uns temps en Blanc i Negre. Pau Blanc i Xavo Negre, presenten la seua obra censurada, la seua darrera comèdia prohibida. 

Viatgem als baixos fons de l’Oficina Nacional de Censura del Ministeri de Turisme i Propaganda. Dos homes grisos marquen en roig tot allò que el manual assenyala com a inadequat. La cultura és un fusell carregat i la heroica missió d’aquests dos rectes homes és la de revisar i corregir qualsevol indici de llibertinatge. D’aquesta obra no quedarà ni el títol. 

FITXA ARTÍSTICA 

Autor i director: Xavo Giménez. 

Actors: Xavo Giménez i Pau Blanco. 

Garantia de diversió!

Hamlet canalla, un text excel·lent, una posada en escena minimalista i cuidada, una interpretació magistral

Ahir, dimecres 5 de febrer, tingué lloc la nova estrena de Hamlet canalla al Teatre Micalet de València. Amb una interpretació sublim per part de Josep Manuel Casany (la paciència, el seny, la reflexió, l'estima....) i de Ximo Solano (la força, l'energia deslligada, el temor...) i una actualització de la posada en escena i del text, que, puntualment, remet, mitjançant els audios, a la concomitància de vivències dels personatges amb fets ocorreguts en els nostres dies. 

En uns temps tan convulsos (de genocidis i guerres com la de Gaza, de desinformació i falses notícies a través de les xarxes socials i de la premsa sensacionalista, d'absència de reflexió social i crítica davant dels canvis que pot suposar una determinada tria del vot o de les actituds de dirigents polítics que caminen cap al totalitarisme), Hamlet canalla ens planteja situacions molt interessants que ens recorden alguns d'aquests fets ocorregutsrecentment a nivell mundial i els relaciona amb l'actitud d'un Hamlet impulsiu, acrítico despòtic sense deixar les diferents escenes de l'obra original i la multitud de comentaris que sobre el personatge s'han publicat (referències a la crítica i als estudis literaris sobre la psicologia del personatge).

(1)

Com passa amb les obres literàries de qualitat, els protagonistes creixen amb el relat i cobren vida per al lector. Si parlem de teatre, a més a més, la materialització del personatge, per part d'un actor o actriu, li proporciona un cos, un físic, una energia que, quan es fa bé, el fan créixer encara més als ulls de l'espectador; sembla com si l'ànima, que ja havíem descobert al text, prenguera força per enganxar al públic amb l'art de la paraula, amb la vitalitat del relat, amb la vilesa o gentilesa del personatge.

De tant en tant, algun d'aquests personatges traspassa la barrera de la quarta paret i la del text per esdevenir un arquetip independent de l'obra a la qual pertany. Hamlet és un d'aquests personatges que, més enllà de la creació de William Shakespeare, ha esdevingut un mite. I aquest és el punt de partida, amb un text formidable, obra de Manolo Molins, que ens aporta l'essencial del Hamlet de Shakespeare i fa que el seu personatge transcendisca la barrera del temps per criticar allò que troba indecent del seu món i de l'actual (la corrupció del poder, el masclisme, les formes del teatre, el mal govern). Hamlet lluita, des de les pròpies contradiccions i a la seua particular manera, contra les injustícies del nostre temps i ens va mostrant els clarobscurs del personatge, les múltiples arestes que el conformen.

(1)

La direcció de Joan Peris i les aportacions escenogràfiques de Pilar Almeria parteixen de la simplicitat d'una escenografia (abans rectangular i ara nua) disposada a la manera del teatre renaixentista isabel·lí (on l'escenari se situava en el centre de la sala i el espectadors al seu voltant). Aquesta idea reforça al valor mitològic del personatge i destaca la força de la paraula i la mesura amb què els actors defensen un text difícil on els canvis de personatge i registre són importants. A més a més, en disposar l'espai inferior de l'entaulat com a magatzem, l'espectador és conscient en tot moment del contrast entre el temps de la representació dramàtica pròpiament i el de la preparació de l'actor que representarà, en cadascuna de les escenes en què es divideix l'obra, els diferents personatges que també formen part de l'obra original de Shakespeare (l'espectre del pare; Ofèlia; Gertrudis, la mare; i Horaci). Contribueixen igualment al seu aspecte minimalista, però molt efectista, el treball de vestuari d'Isabel Requena i la il·luminació de Toni Sancho.

El Hamlet canalla que s'ha estrenat avui al teatre Micalet de València ha comptat, a més, amb l'aportació de dos grans actors valencians, Josep Manuel Casany i Ximo Solano, que li han proporcionat l'ànima al mite. Malgrat les dificultats que comporta no disposar del teatre a la italiana: auditives (parlar d'esquena a una part dels espectadors) i representatives (haver de donar la cara als espectadors que estan situats al voltant de l'escenari), el treball dels actors és excepcional i contribueix a donar transcendència a una obra que, esperem, puga ser vista en molts més teatres perquè el text, la direcció, el muntatge i el seu treball s'ho mereixen i l'espectador en gaudirà molt i intel·lectualment.

 (1)

Actualització. Text publicat anteriorment el 14/10/2016 i el 24/10/2017

Dins del blog, podeu trobar detalls relacionats en les següents entrades:

https://calidoscopivives.blogspot.com/2017/04/felicitats-josep-manel-casany.html

https://calidoscopivives.blogspot.com/2016/10/divendres-estrena-al-teatre-micalet.html

https://calidoscopivives.blogspot.com/search?q=Hamlet+canalla

*Fotografies d'Anna Gascon (1) i Teatre Micalet

'Perifèria Otel·lo' de Josep Pere Peyró

Ahir es presentà al Teatre Micalet de València l'obra Perifèria Otel·lo on Josep Pere Peyró se centra en la feina de l'actor i les dificultats que troba per poder fer una producció i acabar malvivint del seu treball. L'obra forma part de la trilogia que li dedica a Shakespeare. Podeu ampliar informació sobre l'obra anterior  Set maneres de ser Hamlet, que representà al Micalet la temporada passada.

Josep Pere Payró aprofita l'Otel·lo de Shakespeare per crear la seua pròpia obra sobre el cost d'un muntatge ben fet i de les peripèdies que caldria fer per portar-lo a escena. Aquesta escusa li permetrà, com a actor/director/productor, demanar consell per revisar el muntatge i parar-se en aquells aspectes més adients ajustats al possible pressupost amb què compta per fer un musical. 

L'autor aprofita la reflexió per reivindicar als personatges secundaris, que cobren poc o no-res. Contar la història a través dels personatges secundaris també li permet reivindicar elements que no estan al text o que són extemporanis , generats sovint per la mentida, la gelosia o l'enveja; és el cas, per exemple, del personatge de Desdèmona sintetitzat en el maltracte rebut per part d'Otel·lo: "Otel·lo troba Desdèmona, Otel.lo creu perdre Desdèmona, Otel.lo no mata Desdèmona, “perquè no en volem cap més de morta. Prou de violència masclista!”

Josep Pere Peyró va teixit una trama carragada d'històries i anècdotes que van des del currículum ficció a l'autoreflexió sobre el teatre i l'obra Otel·lo, de la qual ben sovint s'allunya defugint el drama i generant la comèdia amb anècdotes tan divertides com la de la cerimània d'inauguració dels Jocs Olímpics de Barcelona. 

Teniu tres ocasions més per gaudir i riure amb aquest còmic que experimenta, juga amb el públic de tu a tu i provoca des del seu domini gran de les taules. En aquesta ocasió, la història es conta a través de les cançons que dedica als personatges d'Otel·lo, el moro de Venècia. 

Molt encertada, i en la línia de l'anterior acostament particular a Shakespeare, aquesta segona part.

Estarà en escena fins al diumenge, 13 d'octubre.

'Waterloo', la direcció i la ironia d'un bon tàndem d'escriptors i les taules d'un gran actor

Albena Teatre celebra enguany el seu 30 aniversari al Teatre Micalet de València amb els tres monòlegs estrenats al llarg de la seua trajectòria: Waterloo, Currículum i Ficció. Una mostra més de la seua estima pel teatre valencià i en valencià i, la proposta que ens presenten, tot un  regal per al públic.

El primer, estrenat aquest dijous, s'hi representarà entre hui i el diumenge 29 de setembre. En ell, Carles Alberola es converteix en el guardià de la memòria familiar que està representada en una fotografia de quan tenia uns 10 anys. Aquest punt de partida del monòleg li permet el joc amb l'espectador sobre la comprensió o no de l'espectacle, una broma que es converteix en un punt de reflexió perquè l'espectador, especialment el d'unes determinades generacions, s'hi trobe identificat amb alguns dels relats que s'hi conten i, especialment, amb la idea que cal guardar la memòria de les famílies i els secrets que un dia guardaren.

Waterloo, representat i dirigit pel propi Carles Alberola,  és una obra divertida amb un cert transfons felinià que la fa més interessant. El text, escrit a quatre mans entre Pasqual Alapont i el propi Carles Alberola, va ser publicat per l'editorial Bromera.  Es tracta d'una obra sobre la memòria i el pas d'un temps que ens posa trampes sobre les vivències i els propis records. La parella Alberola-Alapont ja ens han regalat, en altres ocasions, el seu enginy i bon sentit de l'humor i com de bé funcionen els seus relats i gags en escena; en ells no s'estalvien, entre d'altres, les inconveniències ni, tangencialment, aspectes sobre l'educació sentimental d'una època o les conseqüències polítiques del franquisme i la transició. El llenguatge desimbolt i l'humor socarró allibera el discurs de caure en una nostalgia cursi, en la xafarderia,  en el moralisme o en l'autocomplaença. I Waterloo és un dels seus millors exemples.

Durant l'obra, l'espectador esbrinarà algunes anècdotes i aspectes de la biografia i del caràcter dels personatges de la fotografia (extreta com d'un àlbum familiar, que podria ser -o no- el de qualsevol espectador o d'algun dels autors) En ella es veu una família després d'un dinar de diumenge de Pasqua. Els records del xiquet que fou obren el meló de la memòria familiar sobre el que passà aquell dia. La importància dels records rau en la construcció d'un text verosímil i molt ben contat on transita l'estima o el rebuig cap a aquelles persones que compartiren l'àpat de l'any 1974 (just un dia després que el grup ABBA guanyara el Festival d'Eurovisió amb la cançó 'Waterloo') i dels fets que els marcaren la vida.

Com és habitual en les obres d'Alberola i d'Alapont, la comèdia va unida a la reflexió; i les situacions dramàtiques, o menys agradables, a l'anecdotari més divertit. Al llarg de l'hora i mitja d'espectacle es va dibuixant el retrat d'una època a partir de la "intrahistòria" d'aquella familia que hi apareix fotografiada. Quan els records, que romanen en la memòria dels éssers vius, es comparteixen, gran part de les vegades la presència dels qui ja no viuen deixa de ser anècdota per esdevenir història i afecte.

Si encara no heu vist l'obra, no us podeu perdre l'actuació de Carles Alberola que reviu cadascun dels 16 personatges de la fotografia amb la convivència extraordinària del drama, l'humor, el sarcasme i la tendresa. 

Una bona manera de celebrar amb els integrants d'Albena Teatre el seu 30è aniversari i, especialment, amb Carles Alberola, Pasqual Alapont o Toni Benavent que hi seran presents. Un detall merescut i un agraïment per un treball teatral d'anys tan ben fet i en valencià. 

Enhorabona i que en siguen molts més!

Programa de mà

 

 

Comentaris i informació en altres webs:

- Nel Diago

- Verlanga

- Valencia City

- Saó

- Facebook

L'oroneta, un gran text per a una interpretació sublim!

Ahir, dimecres 16 d'octubre, tornà 'L'oroneta' al Teatre Micalet de València. Hi farà niu fins al 10 de novembre. 

Interpretació sublim; text, muntatge i direcció interessantíssims. 

Hui, s'ha estrenat, al Teatre Micalet de València, 'L'oroneta', un text de Guillem Clua, muntat i interpretat magistralment per la Companyia de Teatre Micalet. L'obra de la CTM estarà en cartell entre 𝐞𝐥 𝟐𝟒 𝐝'𝐚𝐛𝐫𝐢𝐥 i e𝐥 𝟏𝟐 𝐝𝐞 𝐦𝐚𝐢𝐠. 

'𝑳’𝑶𝒓𝒐𝒏𝒆𝒕𝒂’, del premiat dramaturg Guillem Clua, és una emotiva història que ens convida a reflexionar i a qüestionar-nos què és el que ens fa humans. El text s'ha convertit en el seu major èxit i això que, amb Smiley, ja es va guanyar plenament el públic. L'obra ha estat traduïda ja a diverses llengües i s'ha estrenat internacionalment en més de 25 produccions.

Però anem a la versió magistral que ens ocupa. Una sala senzilla, que esdevé saló i aula on la protagonista imparteix les classes de cant, és el lloc on esclaten les emocions i els records, on retorna la veu i la paraula! Una il·luminació sobria, com correspon a l'espai i que és capaç de generar moments d'intimitat i recolliment. Una direcció ajustada (i per això més brillant i complicada) per deixar que les emocions afloren a poc a poc, in crescendo, però sense afogar el públic que ha de gaudir de les escenes i empapar-se dels enigmes que amaga la conversa i de l'excel·lent interpretació de Pilar Almeria i Bruno Tamarit. 

Sota la gran direcció de Joan Peris i del seu equip de direcció: Cristina García i Santiago Carreguí, actor i actriu mesuren els canvis necessaris perquè la situació siga verosímil. Ramon i Amàlia, els dos personatges encetaran un viatge, ajornat de temps, que els canviarà per a sempre i potser harmonitzarà un passat incomprès, difícil de pair. Aquest fet que els fa més humans.

La contenció, el nervi, el domini de la paraula i el sentiment sembla que siguen fàcils de transmetre en escena, però és un fet extremadament complicat, difícil. Pilar Almeria i Bruno, no obstant, ho fan de forma planera i comprensible, quan la processó els va per dins, i converteixen el seu paper en una magistral interpretació que no enveja cap de les grans interpretacions que ens publiciten des dels grans teatres.

Per tot això i més, crec, cal fer costat al Teatre Micalet que, cada temporada ens ofereix grans interpretacions i obres que no podríem gaudir en la nostra llengua sinó fora per companyies cohesionades i sòlides com la CTM. Ho podeu comprovar amb aquest treball, una obra que, com podreu comprovar a la fitxa tècnica, el porten endavant un seguit de professionals que han ajudat a que la mesura i l'encert siguen tan clars i aparenten senzillesa dalt l'escenari. Enhorabona!

Per concloure, a les persones que em llegiu, per no desvetllar-vos res més, només us puc afegir: ACUDIU AL TEATRE PER GAUDIR D'UNA OBRA QUE VIU I CREIX EN ESCENA PERQUÈ ESTÀ MIMADA DES DE CADASCUN DELS ELEMENTS QUE LA CONFIGUREN abans, durant i després de cada funció.

Fitxa tècnica 

L'Oroneta 

Autor: Guillem Clua 

Direcció Joan Peris

Intèrprets: Pilar Almeria i Bruno Tamarit

  

Assessor de direcció: Santiago Carreguí

Ajudant de direcció: Cristina García

Becari de direcció: Juan Gómez de Membrillera

Espai escènic: Sievers S&C

Disseny d'il·luminació: Jordi Carcelén

Disseny de vestuari i utilleria: Isabel Requena

Construcció d'escenografia: Eva Fernández

Assessorament vocal: Carla Almeria

Música original de 'L'oroneta': Bruno Tamarit

Arranjaments musicals: Josep Francesc Almeria

Comunicació: Julia Costa

Disseny gràfic i publicitat: Amparo Moreno

Tècnic: Lucia González

Producció executiva: Margarida Mateos

Taquilla: Maria Garrigues

Producció: Companyia Teatre Micalet

Sinopsi:

'𝑳'𝑶𝒓𝒐𝒏𝒆𝒕𝒂' és una obra amb dos personatges entranyables que, a poc a poc, aniran descobrint que hi ha un fet que va marcar un abans i un després per als dos. 

𝑩𝒓𝒖𝒏𝒐 𝑻𝒂𝒎𝒂𝒓𝒊𝒕 interpreta a Ramón, un jove que desitja millorar la seua tècnica vocal. 

Pilar Almeria interpreta Amàlia, una professora de veu que va perdre el fill en un accident.

* Les FOTOGRAFIES estan preses del webs i xarxes socials del TEATRE MICALET. 

Altres opinions:

- Ara

Les Troianes, Fucking nowhere

Un espectacle complet: una adaptació del clàssic d'Eurípides espectacular; una interpretació de conjunt molt brillant; una direcció excel·lent, un reforç audiovisual corprenedor, que ens acosta els primers plans de la violència i les males praxis; una mirada en femení per a un text i un espectacle corprenedors on passat i present es fusionen i demostren al públic, que també forma part d'eixa tragèdia, que tot gira i retorna al mateix drama vint-i cinc segles després. Potser, aquesta vegada troben solució als conflictes, recuperen el centre del món?

La humanitat ha perdut el centre, el diàleg, el raonament, la comprensió... Els déus antics i els déus actuals mantenen actituds superbes, egoistes, abusives amb les seues pràctiques comercials i la guerra acaba amb els més desprotegits a qui no els queda cap vàlvula d'escapament mentre segueixen vivint perquè les grans marques, els poders en l'ombra i la mentida dominen un món en el qual uns pocs segueixen enriquint-se i manant d'un poble pla esclau/explotat.

"Les Troianes. Fucking Nowhere incomoda en les preguntes i dona veu a les víctimes: la població civil i, en especial, a les dones i els seus fills", ens apunta el programa de mà. 

Després d'un muntatge tan sorprenent i vivint en un món tan interconnectat i pendent de les pantalles, l'espectador es preguntarà on comencen les connexions amb la realitat que mostren els noticiaris i on acaba la ficció en l'obra. Què interessa al públic o què interessa als poders? El teatre de Santiago Sánchez sempre ens remet, des de la ficció a la reflexió i per això es qüestiona si "Es pot fer poesia després d'Auschwitz? Teatre antibel·licista després de Gaza, d’Ucraïna? Per què hi ha guerres que continuen considerant-se justes? Quina és la responsabilitat dels mitjans occidentals en la disneyficació dels conflictes?" I la producció torna a qüestionar-se, des del programa de mà: "Si Eurípides alçara el cap el tornaria a enterrar en veure Cassandra atacada per Àiax en el lavabo d'un bar, en veure Taltibi, el missatger, convertit en un reporter de guerra corromput pels Déus del mercat". Per què les guerres del segle XXI no s'han instal·lat només al front de batalla, també en la vida quotidiana estan ben presents en països on aparentment no hi ha conflicte però es mantenen actituds com la dels hòmens prepotents que es creuen amos de les dones i les violen; com la de la premsa que fa d'altaveu de les mentides intencionades d'alguns grups de poder a través de l'opinió i de les seues editorials; com la dels països que reben els migrants però allarguen els tràmits burocràtics obligant-los a suportar la invisibilitat i misèria durant mesos sense papers (magnífic ball de lletres on naveguen i naufraguen milers de noms); com la dels països que venen les armes i n'impedeixen la justícia per als més desprotegits (excel·lent escena la dels jocs infantils en què els sorolls de les bombes només paralitza un instant les persones que, després continuen amb els seus jocs...). 

No es d'estranyar per tant que la producció ens diga "Les nostres troianes són belles i herètiques. Es diuen Andròmaca i Hècuba però també Fàtima i Svitlana, i són crit i són música, rialla i campana. Perquè la història no té per què estar condemnada a repetir-se. Perquè aquesta vegada elles escriuen el final".

No us la perdeu, se us posarà pell de gallina en algun que altre moment per la sensibilitat  i cura amb què han estat tractats tots els aspectes de l'obra i algun nuc a la gola per la duresa d'algunes escenes.

LES TROIANES, FUCKING NOWHERE

Del 9 de febrer al 10 de març

Autoria: Josi Alvarado
Direcció: Santiago Sánchez 

Intèrprets: Marina Alegre, Resu Belmonte, Paloma Calderón, Josep Manel Casany, Alberto Ángel Escartí, Juanki Fernández, Gemma Miralles, Candela Mora, Rebeca Valls, Pau Vercher

Producció Institut Valencià de Cultura

Dossier didàctic

Les fotografies han estat estretes des de les xarxes socials de l'IVC Rialto.

'Pàrquing Manhattan', una divertida comèdia de teatre breu a l'estil del cabaret musical

La Fornal és un d'eixos teatres propers on et sents en família, ben a prop d'actors i actrius i en harmonia amb l'espai i l'obra que s'hi representa. Està a Manacor (Mallorca). Allí no s'hi poden amagar les emocions perquè l'espectador, com a públic, té la sensació gairebé de formar part de l'espectacle. Es tracta d'un espai familiar, tant pel que fa a la gestió de l'espai com al tracte que rep el públic. El gestor, Joan Gomila, és una persona que creu en la força del teatre i això és un segell dels interessants espectacles que la Companyia la Fornal ha  presentat en diverses ocasions a València (Fuita i martiri de sant Andreu Milà, L'home de vol vertical o Cordèlia). Joan Gomila viu el teatre intensament i la seua gestió perquè a Manacor s'hi puguen representar obres de la Companyia La Fornal i altres propostes de l'illa o d'arreu dels territoris de parla catalana. Enhorabona per tant d'entusiasme!

Diumenge passat, uns amics i jo tinguérem ocasió de visitar l'espai i gaudir de la funció que s'hi representava. Un divertiment, un goig que, de tant en tant, ens regala el teatre malament dit 'amateur'. A hores d'ara quants 'professionals' poden dir que viuen només del teatre?

Al teatre s'hi representava Parking Manhattan, una obra amb 4 escenes de teatre breu i una partitura musical executada en directe. Tot un homenatge de la Companyia La Fornal als textos de Woody Allen a través d'una divertida comèdia on s'encaixen quatre peces de teatre breu amb l'estil del cabaret musical brechtià.

Woody Allen, al llarg de la seua rica filmografia, ens ha regalat moments crítics, àcids, divertits, reflexius, intel·ligents... que formen part ja de la història del cinema. La Fornal d'Espectacles n'ha fet una recreació d'alguns d'eixos moments i ens els ofereix en un muntatge teatral magistral que s'acosta al musical i al cabaret: 'L'ant', 'El seductor', 'Breu història d'un descans' i 'La mort visita les germanes Ackerman' permeten el gaudi del públic durant poc més de l'hora que dura la funció.

L'espectacle, que inclou el luxe del directe dels extraordinaris músics Miquel Rigo i Joan Palerm, ens remet novament, a través de les cançons, al món de l'Allen clarinetista que, en hores lliures, esdevé intèrpret de jazz.

A la música s'hi suma la interpretació excel·lent d'un grup actors i actrius (en gran part "amateurs" perquè han de viure d'altres treballs) que demostren una gran estima, respecte i dedicació pel teatre. Ilde Muñoz, Joan Gomila, Joan Riera, Joana Salas, Julià Duran i Xesca Forteza ens atrapen amb l'encant dels seus personatges i la seua interpretació eixerida.

Com ja hem dit, el text, creat per Joan Gomila, versiona algunes de les escenes més delirants de la primera filmografia de l'Allen. El mateix Gomila, que assumeix la dramatúrgia i la direcció de l'espectacle, reflecteix amb la seua brillant actuació eixe esperit àcid i socarró del director de Nova York que arreplega tota la ingenuïtat, dubitació constant i enginy tan habituals en les seues obres.

L'argument de les escenes que composen l'obra és aparentment senzill i un tant surrealista:

L’ant

Allan ha caçat un ant, bé només li ha disparat i l’animal ha perdut el coneixement. Allan no sap com desfer-se’n, així que se l’endú a una festa de disfresses on curiosament no estarà sol.

El seductor

Bogart, torna a l’apartament on fa anys cada nit aconsellava l'Allan sobre com comportar-se seductorament amb les dones. Avui, però, a l’apartament no el rebrà l'Allan.

Breu històra d’un decans

És una petita peça de transició. Un descans en un teatre on es pot fer tot allò que no s’hauria de fer a l'interior d’un teatre.

La mort visita les germanes Ackerman

Nova York, en plenes festes de Nadal. A l’apartament de Holly Ackerman viu també la seua germana Hannah que s'ha separat del marit després de vint-i-cinc anys. Rebentades de la sessió de compres a Manhattan, una apagada de llum i una visita estranya, la mort, els capgirarà el dia. Evidentment elles no volen morir i enceten un pols contra la mort. Qui en guanyarà?

Com podeu suposar, les situacions són prou sorprenents com per esperar-se qualsevol cosa imprevisible. Si ho voleu comprovar, haureu d'aprofitar qualsevol nova representació de l'obra on gaudireu del text i de les interpretacions delirants de la Companyia. 

Una obra que encaixaria perfectament en l'antic projecte Alcover, que facilitava l'intercanvi d'obres i grups entre els territoris de parla catalana. Però això requereix de la voluntat i ajuda de les institucions i, a hores d'ara, tant a les Illes com al País Valencià les institucions no ho posen gens fàcil.