Del 19 d'abril al 14 de maig torna al Teatre Micalet de València
El malalt d'Inishmaan
Us heu preguntat mai com es vivia a principis del segle XX? Les dificultats laborals, la lluita diària, la convivència, l'alimentació, l'enginy d'alguns, la maldat o la bonhomia d'altres, el sentit de l'humor, la parla? Heu pensat com encara ens pica la curiositat la possibilitat de veure en directe com es filma una pel·lícula ni que siga per veure de prop als famosos que la puguen fer?
La Companyia de Teatre Micalet, amb El malfet d'Inishmaan ens regala el privilegi de descobrir-ho i contemplar en directe el retrat d'alguns hòmens i dones de les Illes d'Aran (Irlanda).
L'humor àcid que desprén el text de Martin McDonagh i la representació valenta dels personatges permet a l'espectador gaudir tant del teatre com ho pogueren fer, a principis dels anys trenta, els encuriosits habitants d'Inishmaan per la filmació de la pel·lícula Man of Aran (Robert J. Flaherty, 1934) prop de les seues cases.
I tot això, escenificat i representat amb la garantia de la Companyia Teatre Micalet, sota l'encertada direcció de Joan Peris. A bon segur que no us decebrà el gran treball de conjunt de l'equip actoral i dels tècnics per contar, des del naturalisme, una història on els personatges mostren les seues entranyes i justifiquen la seua parla aspra.
Malgrat que es tracta d'una comèdia coral, no puc estar-me de nomenar el treball de Pilar Almeria i Pilar Matas que interpreten magistralment el paper de dues germanes, Kate i Eileen Osbourne, carregades de senzillesa i que, amb la seua actuació, ens transporten al cor de les seues emocions mostrant-nos els canvis emocionals que han de suportar des de la seua botiga per superar el dia a dia amb el patiment de veure feliç el nebot 'malfet' de qui es feren càrrec en morir els pares.
En la mateixa línia, Josep Manel Casany torna a meravellar-nos amb l'energia que traspua en escena i que traspassa al seu personatge, Johnnypateenmike. Es nota com gaudeix dalt l'escenari i reviu cada xafardeig, cada història que conta, així com la relació que manté en aquesta ocasió amb sa mare, una Isabel Requena (encarregada també del vestuari) que defensa el paper de Mammy O'Dougal, una vella borratxa (però ben lúcida davant del que l'envolta) dona que enyora el marit mort i és mereix un bon reconeixement.
Bruno Tamarit fa de Billy Claven, un jove malfet que viu amb les seues ties; és l’espill que reflecteix el millor i el pitjor de la comunitat on viu. Com diu el seu personatge: "és l'actor que representa millor el paper que un vertader malfet". Mantenir el seu personatge no és gens fàcil perquè requereix esforç físic i emocional, fins i tot quan juga a sentir-se per damunt de la resta, al mateix temps que aguanta l'embat de l'assetjament que pateix des que era menut.
La resta del repartiment dóna vida a personatges interessants que completen el ventall d'una societat apartada del món i que aporten força dramàtica a la història: Héctor Fuster, Babbybobby Bannett, el mariner que ha perdut la dona; Dani Machancoses, Doctor McSharry, el metge entregat als seus pacients; Guille Zavala, Bartley, l'adolescent que rep tots els colps de la germana major, Helen McKormick, una xica dura, malparlada, enèrgica i divertida al mateix temps defensada per Laura Sanchis.
Si no teniu ocasió de veure l'obra aquest cap de setmana, al febrer (entre el 3 i el 28 de febrer) tornaran de nou al Teatre Micalet de València. No us la perdeu!
Fotos: Santiago Carreguí
Enllaç al programa de mà
Article publicat anteriorment el 19 de novembre de 2020
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.