Mariana Pineda de Federico García Lorca

Estrenada a Toledo el 2019, ha arribat al Teatre Principal de València, aquest cap de setmana, una interessant versió basada en el text Mariana Pineda de Federico García Lorca. L'encertada direcció de Javier Hernández-Simón, la il·luminació apropiada i un decorat aparentment senzill, però molt efectista, generen quadres escènics de gran bellesa plàstica i permeten als intèrprets defensar un text versificat, o cantat en ocasions, al més pur estil del teatre clàssic.

Un treball magnífic centrat en la figura de Mariana Pineda, que acabà sent un símbol de la defensa de la llibertat, defensada extraordinàriament per Laia Marull, que passa per multitud de registres en un escenari simbòlic on unes teles, aparentment trenades, van generant espais i decorant-los al temps que unes portes van adquirint  moviment per insinuar els diferents espais de la casa i presentar-nos els personatges amb els quals conviu Mariana i, també, amb aquells que visiten la casa perquè l'estimen o la utilitzen per aconseguir els seus fins.

 

Amb un vers fluït es van desvetllant les preocupacions d'aquesta dona singular que, per amor i per la defensa d'uns ideals que propugnaven la llibertat, es posa del costat dels qui pretenien 'modernitzar' un país que estava en mans de l'absolutisme de Ferran VII i del qui fora la seua mà de ferro a Granada. 

Mariana és la representació de l'honestedat, l'entrega i la fidelitat als seus ideals; és pur sentiment i, per això, al programa de mà defineixen el seu poèticament: "En ocasions l'amor és una mar profunda on morim ofegats, un lloc que al mateix temps és presó i horitzó, un temps parat on ni l'aire succeeix. En ocasions l'amor és un estiu nevat… una quimera, un conte que ens contem, a nosaltres mateixa per a poder seguir vivint. L'amor de Mariana Pineda es així". 

Un  espectacle ben fet del que cal gaudir estèticament i professionalment.

Fitxa artística i tècnica 

Duració:  90 minuts 

Tots els públics

Dates i lloc: 15, 16 i 17 de gener al Teatre Principal de València

Horaris: divendres i dissabte a les 19 h i diumenge a les 18 h

Autor: Federico García Lorca

Direcció i versió: Javier Hernández-Simón 

Producció: GG Producción Escénica, Teatro del Nómada y Saga Producciones 

Intèrprets: Aurora Herrero - Marta Gómez - Silvana Navas - Sara Cifuentes - LAIA MARULL - Óscar Zafra - Álex Gadea - Fernando Huesca - José Fernández 

Disseny d'il·luminació: Juan Gómez-Cornejo /Ion Aníbal

Escenografia: Bengoa Vázquez

Realització d'escenografia: Mambo Decorados

Disseny de vestuari: Beatriz Robledo

Realització de vestuari: Peris Costumes

Direcció musical, composició i espai sonor: Álvaro Renedo

Dinamarca, un gran colofó per a una trilogia sobre Europa

Des de hui i fins al dia 31 de gener

____________________________________

La direcció magnífica de Carles Alfaro i els treballs extraordinaris de Rebeca Valls, Cristina García, Sergio Caballero, Enric Juezas, Paula Braguinsky i Raül Navarro ens deixen entreveure la riquesa del text de Josep Lluís i Rodolf Sirera i el selecte equip que hi participa en la producció de l'espectacle Dinamarca de l'IVC. 

 

L'obra, situada en el context bèl·lic de la Segona Guerra Mundial, comença amb una música estrident que ens recorda l'esclat llunyà d'una bomba; aquest so es barreja amb el d'una caixa de música que ens suggereix l'ambient familiar, però aviat es trenca quan una certa estridència rítmica s'empasta amb la projecció d'una data, 1945, que contextualitza el possible final de la guerra i l'inici de la reconstrucció de Dinamarca. 

La presentació de la trama va unida a la projecció d'imatges poètiques i a l'estructuració del temps que es projecta en pantalla i permet a l'espectador l'organització del trencaclosques que construeix la narració a través de diferents flashback mantenint la intriga sobre el passat. Eixa informació, presentada a través de la paraula o de les pantalles, aclareix també la relació existent entre els distints personatges i la degradació moral, els secrets, les mentides i els conflictes existents entre ells.

Les febleses i contradiccions dels personatges queden estereotipades en alguns d'ells. Així:
- Solvej arrossega una neurosi destructiva originada per la mala relació amb el pastor, el seu pare, i amb la seua madrastra; estableix una complicada relació sentimental amb la jove escriptora i admiradora; i es mostra capriciosa i exigent davant la gelosia i els interessos de l'empresari teatral. Rebeca Valls defensa aquest paper de forma potent i admirable davant un mesurat Sergio Caballero, l'empresari que es venjarà de l'actriu amb la traïció.
- La necessitat d'expiar la culpa està present en el relat de manera interessant a través del personatge del rígid pastor protestant, que interpreta amb reeiximent Enric Juezas, un home turmentat que ha perdut la primera muller i és víctima de Brita, la segona esposa que representa l'arribisme. Es tracta d'una dona ordinària i de caràcter fort, segura i dominadora, que és defensada magistralment per Cristina García atorgant-li una càrrega de matisos al personatge que generen el contrapunt apropiat amb el pastor amb qui representa escenes sublims com el moment de la confessió.

- El personatge d'una brillant Paula Braguinsky representa la seducció i la ingenuïtat de la jove escriptora que perdé els pares de ben menuda. L'admiració que sent per la famosa actriu acabarà sent, després de col·laborar amb la Resistència, el parany que la farà caure en mans de la barbàrie nazi, representada pel personatge de Raül Navarro.

Ací i allà tots els personatges tenen alguna cosa a amagar que els mou a canviar d'estat com a conseqüència de les tensions interiors i de les externes que genera també la guerra.

La degradació moral que observem en els personatges també hi és present en una part de la societat danesa, començant per la rigidesa de la norma religiosa i l'actuació de l'església protestant, continuant per la deixadesa dels polítics i, en especial, la de la burgesia i de la corona. Tots evitaren l'enfrontament i veren l'ocupació nazi com un gest pacífic perquè no alterà, fins al 1943, la governació del país. Eixa degradació no deixarà de ser la cimentació sobre la qual es construirà la nova Dinamarca després de la Segona Guerra Mundial on trobarem molts 'joguets trencats' i alguns arribistes que aprofiten qualsevol vent de cua per eixir-se'n bé; com en qualsevol guerra, els guanyadors i els vençuts!

No deixeu de veure la interessant Dinamarca que es representa fins al 3 de novembre al Teatre Rialto. Aprofiteu també els altres actes que l'IVC organitza al voltant de l'obra, especial interés tindrà la lectura dramatitzada dels altres dos texts que formen la trilogia "Europa en guerra": Silenci de negra (dimarts, 22 d'octubre) i Benedicat (dimarts, 29 d'octubre).

Publicat anteriorment el 16/10/19

'T'estimo si he begut' per Dagoll Dagom, La Brutal i T de Teatre

 

T'estimo si he begut (Premi Lletra d'Or 2005) és una antologia de 13 contes de la qual n'és autora Empar Moliner. La pròpia autora ha adaptat els relats per al teatre i, amb la col·laboració de Dagoll Dagom, La Brutal i T de Teatre, sota la direcció eixerida de David Selvas i la interpretació convincent de l'elenc d'actrius i actors, les històries i els personatges han cobrat corporeïtat i s'ha aconseguit un espectacle dinàmic, àcid, entretingut, en alguns moments brillant i amb referències a l'actualitat.

 L'obra de teatre T'estimo si he begut respecta el clímax de les històries d'Empar Moliner i ens conta aspectes de la vida moderna de personatges singulars, poc agraciats i, sovint, contradictoris per crear una comicitat que li trau ferro als problemes que planteja la dificultat de la vida en parella, la lactància materna, la gelosia, l'assetjament escolar, la pèrdua de l'autoestima o, entre d'altres, la superficialitat de les relacions en el món actual. Es tracta d'un espectacle coral on actors i actrius es van repartint el protagonisme en cadascun dels diferents esquetxos.

 La companyia ha aconseguit un treball amb coreografies animades i el cinisme i l'acidesa de l'autora que ha mantingut els retrats, entre còmics i amargs, de gent corrent, d'uns personatges que se la juguen com qui participa en un joc d'atzar per tirar endavant (amb coherència o no) el dia a dia. Les històries esbojarrades i contradictòries que formen part de l'espectacle, hui, s'han representat al Teatre Principal de València amb èxit de públic, bones veus, bon ritme i molta professionalitat per part dels intèrprets: David Bagés, Mamen Duch, Mercè Martínez, Marta Pérez, Carme Pla, Rosa Gàmiz i Ernest Villegas. 

 

 La interessant proposta d'escenografia d'Alejandro Andújar reprodueix inicialment una sala de bingo, espai on treballen les actrius que s'han quedat sense faena i tampoc poden 'teletreballar' com a conseqüència de la pandèmia. El vestuari de Maria Armengol, encertat i colorista, reprodueix un uniforme, ajustat i cenyit al cos, de treballadors de bingo i permet la caracterització dels clients tal com en trobaríem tants passejant pel carrer hui en dia. L'equilibri entre històries i les cançons basades en els contes de l'Empar Moliner i la música de l'Andreu Gallén requerien també d'una il·luminació (Jaume Ventura) i un so (Roger Àvalos) brillants i apropiats perquè l'actuació fora reeixida. I, en pràcticament totes les escenes, ho han aconseguit.

 En resum, en els moments de desavinences i crítiques desmesurades que patim, val la pena contemplar un espectacle que ens mostra algunes misèries menors de la gent i ens demostra el talent de l'autora, del director i d'un grup extraordinari d'actors i actrius amb molta bis còmica que ens expliquen històries amb un punt de realisme fantàstic i amb crítiques velades al racisme, al masclisme i a la hipocresia d'un món políticament correcte però buit de sentiments. 

Tres sessions amb entreteniment i diversió assegurades. 

 Enhorabona!

Enllaços a vídeos de promoció: Empar Moliner, Spot 50, David Selvas i Carme Pla

Fitxa artística

Autoria Empar Moliner 

Direcció David Selvas 

Música original Andreu Gallén 

Intèrprets David Bagés, Mamen Duch, Mercè Martínez, Marta Pérez, Carme Pla, Rosa Gàmiz i Ernest Villegas 

Escenografia Alejandro Andújar 

Vestuari Maria Armengol 

Il·luminació Jaume Ventura 

So Roger Àvalos 

Coreografia Pere Faura 

Ajudant de direcció Daniel Meyer 

Producció executiva Anna Rosa Cisquella i Daniel López-Orós

 Una coproducció de Dagoll Dagom, La Brutal i T de Teatre amb el suport de l'Institut Català d'Empreses Culturals del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya.

Patricia Pardo ens transporta al circ amb 'Perenne', un espectacle valent

 

 

  

Torna Perenne al Teatre Rialto de València. Una producció de l'Institut Valencià de Cultura, amb dramatúrgia, direcció i la mirada crítica de Patrícia Pardo.  Es tracta d'un espectacle de circ eclèctic on s'exhibeixen acrobàcies terrestres i aèries, equilibris, malabars, dansa, clowns i música en directe per part de Luna i Panorama dels Insectes. Al mateix temps que els números de circ es van succeint, a través d'uns quants monòlegs, l'espectacle se centra en l'existència, el pas del temps, l'amor, el sexe, les relacions personals o la mort, temes que afegeixen a l'espectacle de circ un element purament teatral com és la paraula i la reflexió. 

En l'obra, que representen María Josefa Borrego, Raquel Carpio, Carmen Díaz, Miguel Ángel Fernández, Lorena Marciana, Anaïs Mas-Masiá, Hèctor Rodríguez i Mónika Vázquez, actors i actrius de diferents edats, s'hi barregen la joventut i la vellesa. Uns i altres ens demostren que, en equip i amb bona harmonia,  l'edat que, a priori, pot pressuposar una limitació per a l'espectador, deixen de ser-ho quan s'actua amb energia i professionalitat, des de la humilitat i el control que s'hi nota en escena.

Un espectacle valent, amb molta energia que llueix en escena; un espectacle que trenca esquemes,  barreja gèneres amb encert (monòlegs, circ i un acompanyament musical "brutal"). Esperem que l'IVC done la possibilitat a la companyia d'entrar en algun dels circuïts establerts perquè el coneguen també en altres ciutats del País Valencià i no esdevinga flor d'un dia.

Poderós repartiment a 'La gaviota' d'Àlex Rigola i un gran plaer d'obra

 Espectacle molt lliure centrat en l'obra La gaviota d'Anton Txékhov. Representat en castellà, amb algunes referències puntuals en valencià (com un gest amable a la platea), està muntat com si es tractara d'una improvisació on el contacte directe amb el públic busca la complicitat amb la intenció de fer-lo reflexionar a través de la provocació o la sorpresa. La dramatúrgia i l'encertada direcció corre a càrrec d'Àlex Rigola. Per al dramaturg, La gaviota és una “proposta escènica que trenca les fronteres de l'art i la vida en aquest espai àgora que per a mi ha de ser el teatre”. L'escenari representa un espai obert on assajar, una nau on treballar la performance sobre l'obra del clàssic rus, on el paisatge del llac està reflectit en una pantalla i la casa amb una ceràmica que descansa sobre la taula. 

 Avui s'ha presentat al Teatre Principal de València, des d'una aparent semblança amb la realitat, aquesta peça teatral on actors i actrius entren amb roba de carrer però des del fòrum d'un escenari; conversen amb el públic a partir de la quotidianitat de la salutació cortés però segueixen les directrius d'un director; parlen o reflexionen sobre les seues pròpies vides com a companys, amics, amants, creadors, artistes, actors i transiten pels fragments d'un text clàssic: el teatre dins del teatre amb un repartiment poderós que navega entre la realitat i la ficció creada per Anton Txékhov/Àlex Rigola, entre el que proposa Txèkhov i la contemporaneïtat dels mateixos temes vists a través de la moderna mirada d'Àlex Rigola. Així, si en el text original Treplev i Trigorin s'enfronten, ací són Nao Albet i Pau Miró, que els representen, els que es caregen parlant d'ells mateixos en un enfrontament generacional no exempt de gelosia per aconseguir el reconeixement i l'estima de l'actriu Irene Escolar. 

 Per a Rigola, el teatre, ha de ser un “lloc en què el públic és interpel·lat per les persones que hi ha sobre l'escenari per remoure allò que reconeixen en ells mateixa. Un espai en què els que estan dalt de l'escenari barregen la seua vida amb la dels personatges d'una peça clàssica com és La gaviota”. Rigola, un dels dramaturgs més innovadors del segle XXI, com ha demostrat al front del Teatre Lliure, Teatros del Canal o de la Bienal de Venècia, s'acosta de nou a Txékhov després d'haver-ho fet ja amb les sorprenents Vania (Escenas de la vida) o amb Ivànov i convenç el públic a través de l'emoció que provoquen actors i actrius.

 Aquest nou acostament al text d'un dels autors més destacats de la literatura russa i exponent del naturalisme modern ens parla sobre amor, sobre creació i sobre l'ofici d'actor i d'autor teatral. Per això, tres actrius (Mónica López, Irene Escolar i Roser Vilajosana), un actor (Xavi Sáez), un actor-dramaturg-director (Nao Albet) i un autor-director (Pau Miró), parlen a l'escenari sobre els seus desitjos i sobre el seu amor pel teatre, sobre les lloances i els judicis dolents sobre les obres, sobre l'èxit i l'admiració. Els sis protagonistes apareixen en escena sense cap voluntat de simular que són russos del segle XIX, però mantenen les trames i els conflictes principals que proposa el text original de Txèkhov. I així, ens parlaran de l'amor no correspost i de la frustració de la recerca utòpica del fet artístic últim.

Una proposta atrevida sobre un clàssic i molt interessant; teatre europeu de qualitat que mira la societat actual des de formes contemporànies sense oblidar la brillant herència dels clàssics. Un espectacle que no us deuríeu perdre.

Entreteniment amb 'El gat de Schrödinger' al Teatre Micalet

 El gat d'Schrödinger de Miguel Seguí i Paco Trenzano, entreteniment amb una obra que s'acosta pel plantejament surrealista i pel sentit de l'humor al teatre de l'absurd. 

 Amb un disseny modular de l'escenografia i la reproducció en pantalla gran de les conferències dels 'tronats' familiars que els hi arriben des de la Terra, s'escenifica la nau espacial on un pilot (Miguel Seguí) realitza una investigació científica al temps que s'enfronta amb el robot que controla i se'n cuida de la nau i d'ell donant peu a situacions divertides. 

 Fins diumenge es representarà al Teatre Micalet de València. Es tracta d'un espectacle basat en la paradoxa del gat que és un experiment mental publicat pel físic Erwin Schrödinger (1935). La dificultat de comprendre la mecànica quàntica es manifesta a través d'aquesta experiència en la qual l'astronauta, en bloquejar el sistema operatiu de l'irònic cíborg que controla la nau, queda aïllat dins d'una aeronau que acaba anant a la deriva per l'espai. La missió espacial, que consistia en un estudi, observació i investigació rutinaris, per tant, fracassa.

  La Companyia Marsupial, en clau d'humor, planteja "l'eterna lluita èpica entre l'home, la tecnologia i la soledat més absoluta que acabarà amb la visita d'un curiós company (Paco Trenzano)". La reflexió que queda en l'aire, acabat l'entreteniment, és on pot portar el cansament mental que ocasiona la solitud després de passat un temps tancat i les cabòries que això comporta a l'home front a la racionalitat de la màquina. 

FITXA ARTÍSTICA: 

- Text: Miguel Seguí 

- Direcció i repartiment: Miguel Seguí i Paco Trenzano 

- Escenografia: Los Reyes del Mambo 

- Il·luminació: Florin Badilici 

- Vestuari: Los Cubanos 

- Departament gràfic: Baúldefotos Media 

- Producció: Companyia Marsupial

Excel·lent representació: "La fiesta del chivo"

 Aquests dies es representa al Teatro Olympia de València amb èxit de públic La fiesta del chivo.

 
Fotos: 1. Cartell amb Juan Echanove en el paper del dictador Trujillo. 

2. Lucía Quintana i Gabriel Garbisu en els papers d'Urania i Agustín "Cerebrito" Cabral 

 Es tracta de la interessant adaptació teatral de Natalio Grueso de la novel·la del mateix títol publicada l'any 2000 pel premi Nobel de literatura Mario Vargas Llosa. Dirigida amb destresa per Carlos Saura, està protagonitzada extraordinàriament per Juan Echanove, Lucía Quintana, Eugenio Villota, Eduardo Velasco, Gabriel Garbisu i David Pinilla. 

 L'espai escènic es resol encertadament amb un decorat aparentment minimalista (sense massa mobiliari) que contrasta amb la tristor dels fets que es van recordant sobre l'opulència del règim. Un espill i unes cortines tanquen una de les parets laterals de l'escenari de la caixa; el fòrum l'ocupen unes cortines i una pantalla audiovisual on es projecten imatges i decorats que ens recorden les aquarel·les d'un món idíl·lic (el palau o la casa familiar) o terrible (la presó) perquè es fan presents des d'una mirada que evoca records; uns records on l'espectador pot anar fent-se una idea del contrast entre les vivències del dictador Trujillo i la tropa aporegada que li ballava les gràcies i la repressió i els crims que patien els opositors i tot un poble. Aquesta pantalla juga també un paper important que permet a l'espectador diferenciar també el joc temporal que proposa l'autor amb salts enrere (flashback) per on transita la trama i la "conversa" entre filla i pare.  El decorat es completa amb una butaca o trona, una cadira, una tauleta amb begudes i un telèfon.

 L'obra és una lliçó de vida, que ens recorda que la valentia i la dignitat són els únics antídots contra la maldat i la barbàrie. Una història, basada en fets reals, on està molt present la mà de Carlos Saura que empra el seu coneixement cinematogràfic, la senzillesa i l'encertada direcció d'actors, per atorgar profunditat al text, al temps que, en ocasions, eixampla el decorat des de la pròpia pantalla (per exemple, amb l'escena de la sala de ball).

 En La fiesta del Chivo es narren els últims dies del dictador Trujillo a la República Dominicana. L'autor posa en boca d'Urania Cabral el relat de la culpa. Aquesta advocada d'èxit que abandonà el país quan era una xiqueta de 14 anys, hi retorna per visitar son pare moribund, Agustín "Cerebrito" Cabral, un senador i alt càrrec caigut en desgràcia. El rencontre permetrà desvetllar a l'espectador l'enigma familiar que ocasionà la fugida d'Urania de l'illa, un fet que marcarà tota la seua trajectòria vital.

 La fiesta del Chivo és un dels títols fonamentals de la història de la literatura hispanoamericana contemporània que ens parla de les accions d'un dictador, un personatge peculiar que governà el país durant més de 30 anys amb una crueltat infinita i una megalomania desproporcionada. Les formes que emprà per desfer-se de tots els seus enemics ho evidencien i li permeteren mantenir-se en el poder durant tants anys. És des d'aquest punt de vista que, teatralment, veiem certa proximitat amb l'obra de Shakespeare Ricardo III, o un cert paral·lelisme amb la fotografia que fa del Tirano Banderas el propi Valle-Inclán. "Trujillo aconseguí imposar un règim de terror en tot el país, per això la por és l'element fonamental de l'adaptació teatral, una por que porta a tots els personatges a degradar-se com a éssers humans fins a nivells insuportables".

En el temps que corren on l'extrema dreta europea ha anat guanyant espais de poder, l'obra esdevé un convit a la reflexió sobre la falta de drets que comporten les dictadures, sobre els abusos i l'espoli que s'exerceix sobre els ciutadans i sobre el país. Una lliçó sobre la culpa dels col·laboracionistes i sobre la por que s'exerceix des del poder que manté als dictadors.

Alguns documents i crítiques: 

- Entrevista a Carlos Saura

- Butaca en anfiteatro

- El teatrero

- SER

- ABC

- EL PAÍS