'Classe' a la Sala Ultramar

Del 21 de febrer al 3 de març es representa a la Sala Ultramar ‘Classe’, una obra del dramaturg xilé Guillermo Calderón traduïda, adaptada i dirigida per Xavier Puchades, qui trasllada al nostre context l'anomenada “revolución de los pingüinos”.

Aquesta coproducció de Teatrencompanyia i La Medusa reflexiona sobre l'educació i l'ensenyament actual, confrontant la distància entre les lluites de dues generacions, les d'un professor —interpretat per Àngel Fígols— i una alumna —Arianne Algarra—, atrapats en un mateix model educatiu obsolet i la progressiva degradació de l'escola pública en benefici de la privada amb la consegüent desigualtat social.

«Qui no ha tingut algun professor que li ha canviat la vida mentre estudiava?» i «fins a quin punt els alumnes canvien també la vida dels professors?» són dues de les moltes qüestions que se'ns plantegen a a l'obra, a més d'indagar en l'objectiu de l'educació, l'impacte real de les protestes, el conformisme i la desmemòria col·lectiva, la desaparició de la lluita de classes i el fracàs de l'esquerra, o el discurs masclista del poder.

Font: Afandeplan

'Plagi' de Rodolf Sirera: un text redó, una interpretació brillant

Què ocorre quan un escriptor ha perdut la imaginació, el poder de crear noves obres? Què passa quan una lectora reconeix en un text les seues pròpies idees? Plagi és una excel·lent obra de Rodolf Sirera amb un sentit de l'humor molt particular que ens obliga a reflexionar sobre el pocés de creació teatral. Plagi és un thriller, dirigit encertadament per Rebeca Valls i Edison Valls, que conté un joc teatral enginyós, a l'estil de El verí del teatre, amb veritats i enganys que obliguen els espectadors a reflexionar sobre els diferents detalls que conté la trama.

L'obra s'èstrenà ahir al Teatre Micalet de València amb èxit de públic i una interpretació brillant de Diego Braguinsky i de Sílvia Valero; amb un decorat (Edison Valls) i una il·luminació (Mundi Gómez) senzilles però efectistes perquè l'espectador es quede atrapat en la trama com a conseqüència de la paraula i dels efectes sonors i la música  (Víctor Lucas) que potencien el relat.

Plagi està en la línia del bon teatre a què ens acostuma el Micalet i la seua visió no us decebrà.

'El preu' d'Arthur Miller al Teatre Principal

La directora Sílvia Munt porta al Teatre Principal de València El preu, obra que romandrà en escena entre el 8 i el 17 de febrer. És tracta d'una de les peces teatrals secundàries d'Arthur Miller, però no per això menor. En ella, l'autor ens planteja una situació de conflicte entre dos germans que han portat vides molt diferents, un com a policia i l'altre com a metge de prestigi. La senzillesa amb què comença l'obra sembla anunciar-nos la calma que precedeix qualsevol tronada. I aquesta tronada es va teixint a poc a poc, desvetllant les ombres i llums de cada personatge, per situar l'espectador en el moll del drama que s'esdevingué en aquella família després del Crac del '29. L'amor, el fracàs o l'èxit i les relacions familiars afloren amb força i ens van construint la radiografia interior de cadascun dels quatre personatges: les seues pors, les misèries o les virtuts que acabaran fent-nos el retrat complet de cadascun d'ells i la petjada que la crisi ha deixat en les seues personalitats.

La trama de l'obra, més concretament, se situa davant del futur enderrocament de la vella casa familiar; aquest fet reunirà de nou els dos germans per repartir-se l'herència: els mobles antics de la família. Feia 16 anys que no mantenien cap contacte. Víctor (Pere Arquillué), un humil policia a punt de retirar-se, i la seua dona, Esther (Rosa Renom), són els qui convoquen el germà gran, Walter (Ramon Madaula), cirurgià d'èxit, a una trobada amb el taxador (Lluís Marco) per decidir 'el preu' dels mobles familiars; però 'el preu' més important que allà es dilucidarà serà el dels sentiments i les velles rancúnies. Quan els records acaben imposant-se, els fantasmes del passat en fan de les seues.

Entre els encerts de l'obra, cal destacar la naturalitat amb què cadascun dels actors afronta el seu personatge, fent-lo més creïble per a l'espectador. La interpretació de Lluís Marco en el paper del taxador, molt reexida, va trencant o tensant, de tant en tant, la situació que es genera en l'ambient d'aquelles golfes entre els tres familiars.

Un altre dels encerts del muntatge és l'ús de l'audiovisual en blanc i negre que trenca la uniformitat de l'espai (les golfes d'un edifici que havia sigut la casa familiar) i el temps (16 anys després de la mort del pare de família) en dos moments significatius de l'obra, el començament i gairebé el final. Aquest detall singular li dóna un toc de modernitat al temps que respecta el text i el context en què s'esdevingué per primera vegada la representació d'aquest clàssic del teatre nord-americà.

El tercer encert, i un més dels de Sílvia Munt, és el tractament dels personatges i, en especial, el paper d'Esther, supeditada al marit però amb un cert punt de llibertat pel que fa a la manera de presentar les apreciacions que en té del conflicte entre els germans i a la vida matrimonial que han hagut de portar com a conseqüència de la decisió de cuidar del sogre.

Tenim al davant una magnífica ocasió per a reflexionar sobre el temes del teatre universal que es representa a la ciutat; als ulls de l'espectador de hui en dia no s'escaparà l'actualitat que té aquest text després de la crisi posterior al 2007 i les conseqüències dramàtiques que encara duren per a moltes famílies. 

A més a més, el que se'ns ofereix amb El preu des del Teatre Principal de València és una magnífica ocasió per a veure representat teatre clàssic, fet des de fora de València, de qualitat i en la nostra llengua. No podem renunciar a un dret que, al llarg de molts anys, havia esdevingut una excepció, un luxe o una casualitat.

'La classe' per la Companyia El Somni Produccions

Hui dijous 7 de febrer, a les 20,30 h., s'ha estrenat al Teatre Micalet de València La classe, amb la garantia del bon treball de la Companyia El Somni Produccions. La dramatúrgia meritòria de Sergio Baos i l'encertada direcció, escenografia senzilla però pràctica, il·luminació subtil i un espai sonor molt interessant a càrrec de Joan M. Albinyana permeten que els dos actors,  Rodo Gener i Pedro Mas,  excel·lisquen en la seua interpretació amb multiplicitat de matisos.

Completen la fitxa tècnica:
- Disseny de vestuari: Marga López
- Ajudant de direcció: Sergio Baos
- Producció: Marga López

La classe és una obra amb una estructura perfectament encaixada, una mena de combat per la superació entre dos amics, unes vegades al voltant del ring (les escenes escolars on el combat es queda en l'anecdotari dels estudiants i els desitjos sexuals dels adolescents) i altres en el centre del quadrilàter (les escenes de presó i d'hospital). Un curs en deu lliçons sobre el subjecte gramatical i, especialment, sobre l'individu com a subjecte social, l'amistat i la solidaritat. Sergio Baos va construint un relat que, com les lliçons d'un llibre va complicant la informació en un in crescendo sobre les emocions i vivències de múltiples arestes i capes diferents que es van construint sobre els enganys o mentides ben dites i que l'espectador ha d'interpretar en clau de trampa que enriqueix la trama.

En el combat dos grans actors traspuen veritat en cada registre, en cada escena, en cada mirada, tant quan criden com quan riuen, tant quan s'enfronten com quan es mostren sincerament com són. Tots dos donen cos a Ramon i Lluís, dos amics que passen la major part de la vida junts des de la infància. Han anat a la mateixa classe des de xiquets, han compartit els millors anys de la seua adolescència, han crescut en vides paral·leles. Però les línies paral·leles se separen quan Ramon entra a la presó. Lluís serà el seu advocat i confessor durant els anys de condemna. La torna s'esdevindrà quan Lluís, ja malalt, reba de Ramon l'ajuda i companyia que necessita. 

La classe és una història, dura i delicada segons quins moments, que ens planteja un viatge a través de la vida dels protagonistes. El seu exemple ens mostra que la vida es pot complicar per a qualsevol quan menys s'ho proposa, que l’atzar condiciona el que són i viuen les persones i que les circumstàncies (classe social, formació, decisions, valors apresos o personalitat) es van construint a poc a poc. 

Aquesta obra que parla de l'amistat entre dos homes, dels secrets que els envolten, de la maduresa personal, de les decisions que s'han de prendre a mesura que es creix i com aquestes decisions van conformant les vides de cadascú. Per això només, ja val la pena acostar-se durant el cap de setmana al Teatre Micalet i regalar-se hora i mitja d'entreteniment que promet.

'Smiley' al Teatre Micalet

L'estrena de hui al Teatre Micalet de València ha estat un veritable goig, el tempo apropiat de la comèdia i el ritme de les accions permet que el temps et passe volant. S'hi representa una d'eixes obres que recordes durant molt de temps i de la qual, quan més penses el que ha passat i s'ha dit, més punta li traus i més et convenç. En escena no sols veiem una forma de relacionar-se entre persones aparentment molt diferents sinó també com els prejudicis que es tenen a priori sobre els altres es poden vèncer amb sinceritat i empatia. La relació d'aquesta estranya parella desprén molta tendresa perquè hi ha un bon text, senzill però molt intel·ligent, que reforça les accions. El missatge d'aquests dos mallorquins amb tan bona química en l'escenari arriba de seguida al públic en un llenguatge de comèdia, amb diàlegs divertits i brillants, que desperta el riure davant situacions quotidianes a la manera de les comèdies romàntiques de Hollywood (Bringing Up Baby).

Una interpretació molt versemblant, allunyada de tòpics i d'etiquetes, ha acostat al públic les vivències, properes o allunyades de l'espectador, d'aquesta peculiar parella. Encara que Biel i Àlex assenyalen les seues divergències en diverses ocasions, el desig existent i l'honestedat i transparència amb què afronten la comunicació farà que no es trenque el fil que uneix les seus vides i en superen tots els prejudicis.

Fotografia d'Anna Gascon

Des del 31 de gener fins al 3 de febrer es podrà veure al Teatre Micalet de València. La Companyia mallorquina El Somni Produccions representa des del 2017 aquesta exitosa obra de Guillem Clua. El text va ser estrenat a la Sala Flyhard de Barcelona, sota la direcció del propi autor, i després va fer el salt al Teatre Lliure (2012-2013) primer i al Club Capitol després per a romandre més d'un any en cartell. L'èxit de públic va fer que l'obra també fera temporada als teatres Lara i Maravillas de Madrid, i, des d'aleshores, compta amb diverses produccions internacionals.  En aquesta ocasió, l'obra està molt ben dirigida dirigida per Joan M. Albinyana i l'actuació corre a càrrec d'Héctor Seoane i de Joan Toni Sunyer, dos actors amb molta química que fan molt creïble tot el que s'esdevé a l'escenari.

L'argument és senzill: "Àlex i Biel, els protagonistes d’aquesta comèdia romàntica, no poden ser més diferents. Conformen una estranya parella en què només tenen en comú que són dos homes i que s’han enamorat. Les seues diferències semblen insalvables, i les seues personalitats antagòniques, però ho vulguen o no, estan units per un fil roig invisible lligat al dit gorrit de la mà que, segons una llegenda japonesa, connecta dues persones que estan destinades a estar juntes des del dia que naixen". 

En resum, una magnífica comèdia que se serveix dels mecanismes de la guerra de sexes, que tan bons fruits donà als guionistes del Hollywood clàssic, per remetre'ns a la relació actual entre dos hòmens que es coneixen personalment al Bar Vero; un text farcit d'ironia i bon humor; una actuació eixerida i brillant.

No us la perdeu!

Teatre amb interés: 'Carola' al Teatre Micalet

A qui no li agrada escoltar històries relatades amb paciència, amb la serenor que toca però la intensitat que cal? El teatre té la màgia que encisa menuts i grans amb històries redones on la paraula es torna serenor, malgrat el dramatisme dels fets, i la intensitat de les emocions es manifesta a través de la veu i la brillantor d'ulls que, hui, Anna Güell ha lluït en escena.

Aquesta vesprada s'ha estrenat al Teatre Micalet de València l'obra Carola, un text adaptat (de la novel·la "Feliçment, jo sóc una dona" de Maria Aurèlia Capmany) per Anna Güell, Lurdes Barba i Manel Dueso, representat per la Companyia Q-ARS Teatre i dirigit per Francesca Piñón. 

L'obra ens mostra una dona a qui se li ha suggerit que escriga les seues memòries. Mentre organitza les seues idees i decideix allò que hauria de contar, va exposant el relat cronològic de les seues vivències. I ho fa des del record i des de la tranquil·litat que dóna la superació d'uns fets dramàtics. Allunyada de Catalunya, des del restaurant que té obert a París, ha pogut refer la seua vida i decidir què ha de fer amb ella sense que cap home li l'organitze ni li munte cap gàbia daurada. 

Anna Güell defensa amb molta mestria un personatge amb una vida complicada. Presenta a l'espectador de forma senzilla el drama d'una dona condemnada ja pel fet d'haver nascut de mare fadrina i de família pobra. Tot i amb això, l'espectador viu els fets des de la narració biogràfica de la protagonista, una dona que ha superat els cinquanta i que relativitza la tragèdia i la mostra des del contrast de les seues petites victòries i esdeveniments feliços: un clau en trau un altre. Aquesta tasca, farcida de naturalitat i versemblança no és gens fàcil de fer si no hi ha una gran força interior, si l'actriu no creguera en allò que fa i s'ho estimara. 

Però qui és Carola? Carola és una de tantes dones catalanes que relatant-nos les seues vivències ens acosta un bocí de la història compartida durant la primera meitat del segle XX a Catalunya.

Aleshores, Carola és una biografia a l'ús? No, Carola és un bon retaule de la societat catalana d'una època on està present la lluita de classes, la lluita per la llibertat absoluta i pel dret a ser dona.

I tot això s'esdevé en un escenari senzill: un espai on la protagonista escriu les seues memòries i el lloc que ha triat per gaudir de la seua llibertat vivint del seu propi treball, un menut restaurant a París. Ací, Carola ens mostra la seua relació amb el passat (l'espill on mirar-se) i amb el futur (la finestra que sa mare deixà oberta en fugir de casa dels pares) amb una il·luminació encertada i una música que potencia els sentiments i ens situa en l'època dels fets.

De vegades les coses senzilles i l'estima cal buscar-les allà on l'espai i les relacions no ens oprimeixen ni ens roben la personalitat. Això sí, cal guanyar-se-les cada dia.

70 minuts de poesia, una estona apassionada! 

Preciosisme, sensibilitat estètica i màgia de la llum: Tic-Tac

Una vegada més una bona representació ens demostra que, quan grans professionals treballen en equip el resultat excel·leix; és el cas de la representació del text de Carles Alberola, Pasqual Alapont i Rodolf Sirera. El musical Tic-tac torna fins al dia 20 de gener al teatre Principal amb alguns canvis que el milloren. Si encara no heu vist l'espectacle, aquesta és una nova ocasió que no us podeu perdre. Aquesta obra coral porta l'empremta magnífica de la direcció de Carles Alberola, qui també representa el paper protagonista. El moviment escènic és impecable, una tasca gens fàcil quan són catorze els actors i actrius que es mouen, ballen i canten tots junts en moltes ocasions; les coreografies funcionen com si foren peces d'un mateix engranatge i aquest engranatge ve reforçat amb l'elegància amb què es produeixen els canvis de decorats en escena.

Cal dir que l'escriptura eixerida dels tres grans autors de l'escena valenciana actual que hem esmentat, aconsegueix construir un relat senzill però impecable sobre la ficció, la felicitat i la fantasia com a motor de les nostres vides, és com el conte que encisa les criatures cada nit. A més, la prosa que flueix en cada cançó, sense precipitar-se ni allargassar-se, el llenguatge acurat que permet a cada personatge un espai propi on lluir-se amb una clara dicció, i la direcció musical i vocal de Noèlia Pérez i Josep Zapater fan d'aquest espectacle un encert que, no de bades, va meréixer el Premi Max al Millor Espectacle Musical i el Premi Túria al Millor Espectacle Teatral.

L'obra traspua art a través de l'evocació de la pintura, la música i el teatre. La pintura, des del cartell de Manuel Boix fins als quadres humans construïts dins enormes marcs daurats que completen el decorat en determinades escenes, els telons, les imatges animades, el vestuari ric i colorista que es potencia amb la magnífica il·luminació dissenyada per Carles Alfaro i Ximo Olcina. La música, que reforça els diferents estats d'ànim dels protagonistes i contribueix a la riquesa de la narració, respon a géneres diferents i ritmes animats. I el recurs del teatre dins del propi teatre ens recorda les tasques de preparació, les coreografies, els èxits o fracassos de les propostes, els guanys o pèrdues de les produccions, els enganys farcits amb l'entusiasme contagiós del productor/director i l'ànima que posen actors i actrius per tirar endavant els seus personatges I tot això es completa amb uns audiovisuals vistosos amb homenatge inclós a la professió a València perquè diferents actors i actrius del nostre teatre hi recreen breument alguns personatges de la ficció literària més reeixida.

Però, a més del divertiment que suposa el propi musical, Tic-tac és l'onomatopeia del rellotge i, per tant, del pas del temps, de la seua estimació quan s'acaba la salut i la cordura; Tic-tac és la valoració del mite de Pigmalió, l'ensenyant (ací Enric) que modula l'aprenent (el seu fill Marc) en l'estima per la vida, pel treball artístic i pel teatre, el creador enamorat de la seua obra fins al punt de donar-li vida dalt l'escenari, el pare que vol recuperar el fill que acabarà la seua obra; Tic-tac és la valoració positiva de l'amistat, la camaraderia i la qualitat que s'amaga dins l'ànima de les persones; Tic-tac és la importància que tenen les relacions humanes i l'afecte, manifestat més concretament entre un pare i un fill, entre dues germanes, en la parella d'actors grans, entre Raquel i Edu o entre Enric i Raquel... quan superen les seues desavinences o descobreixen els seus sentiments més ocults. Tic-tac és un cant a l'harmonia i a la vida.

Dit tot això, que espere us convide a decidir-vos a anar al teatre, cal dir que espectacles com aquest són cars però necessaris per crear espectadors, són espectacles que requereixen de la intervenció dels organismes públics perquè suposen un esforç econòmic considerable que no seria possible sense la coproducció de l'Institut Valencià de Cultura i la Diputació de València. No totes les produccions poden comptar en cada representació amb un equip de creació tan ampli, amb catorze actors dalt de l'escenari i el suport de setze tècnics. Per això crec que la inversió feta, la gran creativitat posada dalt l'escenari i el treball de tècnics tan preparats s'hauria de veure més enllà de la Comunitat Valenciana. En un moment en què l'èxit dels musicals es tan evident, calen col·laboracions amb altres espais escènics on l'obra puga ser un èxit de públic i una mostra important del teatre que s'ha pogut fer els darrers anys des de València.