'Un fill del nostre temps', 3 dies al Teatre Micalet

Hui s'ha estrenat a València l'obra 'Un fill del nostre temps' on un soldat repassa com ha anat la seua vida al temps que va descobrint a l'espectador un procés de transformació en que un estat totalitari posa en marxa la maquinària de publicitat que anul·la l'individu i el substitueix per un concepte particular de "la pàtria". El ben curiós és que la "pàtria" només és la d'uns quants i no la de tots. Sempre s'elimina la possibilitat que la idea de pàtria és molt plural i unes altres persones poden no compartir la seua imposició de via única, les seues idees; especialment quan formen part d'un estat menut que pot ser aniquilats, si cal, per un estat totalitari que els envaeix.

L'obra, escrita el 1937 per Ödon Von Horváth des del seu exili vienés, ens remet a un moment entre guerres on Europa caminava cap a la desesperació i el nazisme difonia les seues idees feixistes que pretenien l'anul·lació del pensament lliure i la crítica per part dels ciutadans. Vuitanta-tres tres anys més tard, Europa veu com ha sorgit de nou l'ultra dreta i la propaganda feixista torna a centrar la falta de propostes democràtiques amb una idea difosa del concepte de "pàtria". 

El monòleg, extraordinàriament defensat per Andreu Carandell, té, al meu parer, altres encerts que el fan interessant, malgrat la seua aparent dificultat: la direcció (amb el contrast del que el soldat diu en escena i la veu en off que esdevé la consciència que fins aleshores havia quedat narcotitzada per l'ideal militar), el disseny de vestuari (que recorda la gelor del paisatge i centra el personatge dins d'una institució que premia els atrevits amb estrelles platejades, aquells que es fan els valents, i abandona els qui han sigut lesionats i no serveixen ja com a carn de canó),  el minimalisme del decorat (la pobresa social) i la tria de la banda sonora (que, a través de cançons, rememora l'esperit militarista i propagandístic que imperava en l'època) i la creació d'individus obedients i fidels a la disciplina i idees de l'exèrcit i l'estat. 

Altres crítiques:

EspectáculosBCN 

'Godot', un muntatge atrevit al Teatre Rialto

Dijous 13 de febrer s'estrenà al Teatre Rialto de València Godot, l'última de les produccions de l'Institut Valencià de Cultura basada en un text de Juli Disla dirigit per Jaume Pérez i interpretat per Paloma Vidal, Enric Juezas, Manu Climent, Neus Alborch, Maria Maroto, Mertxe Aguilar, Bruno Tamarit, Morgan Blasco, Wanda Bellanza, Gloria Román, Miguel Seguí i Vicent Pastor. 

A bon segur que la proposta del muntatge us sorprendrà i que l'actuació coral d'actors i actrius no us deixarà indiferents.

Què passa si els personatges creuen la quarta paret i se situen en la platea? Què ocorre si es transgredeixen les normes del teatre clàssic i el públic i els actors conviuen en un mateix espai? Quan comença una obra, quan s'obri el teló? Què pensaríeu si, a l'escenari, l'acció més trepidant foren els diferents canvis de decorats? Què ocorre si el públic se sent arrossegat per una situació teatral un  tant inusual? Què passa si l'espectador experimenta la comoditat o incomoditat del temps a través d'un segon que pot esdevenir etern o d'una eternitat que és un no res? 

Juli Disla ens proporciona un text intel·ligent que ens remet a una realitat ben particular on ens mostra comentaris i accions quotidianes que es poden produir mentre s'espera que comence una funció de teatre. Aquest fet donarà pas, en algun moment, al coneixement d'aspectes parcials sobre Godot, com s'esdevé a l'obra de Samuel Beckett. Un i altre autors posen en marxa la maquinària d'un temps que sembla no acaba d'arrancar mai i que pot moure al tedi o a la diversió a l'espectador més impacient o més calmat. 

Els actors i les actrius tenen un hàndicap molt interessant: han de saber jugar bé el seu paper fer de públic i conviure amb ell de tu a tu mentre naveguen per fragments del text de Samuel Beckett i la seua obra Tot esperant Godot. Especialment perquè, confosos entre els espectadors i sense il·luminació, el públic té la dificultat que no sap de cert quina és la posició global dels personatges que escolta, encara que en tinga alguns ben a prop. Aquesta dificultat desapareix mentre va transcorrent la funció i, especialment, cap al final quan alguns dels parlaments se situen sota el focus i la llum.

Com a públic, per tant, cal assistir amb un esperit obert i amb la intenció de divertir-se i seguir el fil del que passa al pati de butaques perquè el director, Jaume Pérez, ens planteja el contrast entre dos llenguatges escènics: un estètic, magníficament dissenyat per Blanca Añón, sobre l'escenari; i l'altre, basat en l'acció i la paraula, en el pati de butaques. La relació entre els personatges i el públic és diferent a com l'experimentem al teatre clàssic; en l'obra podem dir que es produeixen noves relacions entre els personatges: no sols interactuen entre ells sinó que també fan còmplices els espectadors dels seus diàlegs i, quan poden, fins i tot els provoquen. 

Beckett, en Tot esperant Godot, estableix un discurs sobre el temps i l'espai, sobre l'espera del desconegut Godot que mai no hi arriba. Juli Disla trasllada l'espera al propi teatre perquè els personatges de la seua obra han de fer creure l'espectador que també esperen que comence la funció de Godot. El públic ha de prendre posició respecte al que passe i al que s'escolte al pati de butaques, ha de reflexionar: lamentar-se o riure, solidaritzar-se amb el que escolta o distanciar-se'n, esperar o impacientar-se, abandonar o quedar-se... Dit d'una altra manera, ha de compartir els elements quotidians que envolten el començament de qualsevol fet nou, també el teatral, i prendre partit davant d'ell. En aquest cas pot prendre partit sobre la superficialitat de les relacions humanes, sobre el tedi de determinades circumstàncies, sobre la falta de comunicació aparent entre el que s'esdevé a l'escenari i al pati de butaques... Però eixes descobertes, totes interessants, són personals i al teatre, com al món, distintes per a cada persona.

Us recomane la visió de Godot, un text que segueix la dinàmica del teatre de l'absurd i que ens mostra la importància i diversitat de muntatges que ens poden fer reviure la ficció o una quotidianitat aspectant... Absurda? No, més aviat aventurera, exploradora, contemplativa, observadora, sensorial, enigmàtica, participativa... i entretinguda. 

Recordeu que l'obra estarà en cartell al Teatre Rialto fins al 22 de març.

'Faust', una proposta enigmàtica i interessant

TORNA Faust des del de 31 gener fins al 9 de febrer

Faust és un personatge creat per Johan Wolfgang von Goethe durant la confrontació entre la Il·lustració i el Romanticisme, en el marc de la lluita entre el fracàs de la raó i l'atracció constant de l'irracional. És un dels texts més representats de l'escriptor alemany que tracta sobre el mite de l'ambició desmesurada que porta al protagonista a vendre la seua ànima al dimoni a canvi de la joventut eterna, els plaers i el coneixement il·limitat.

Aquests dies, entre el 5 i el 23 de desembre, es representarà l'obra al Teatre Rialto de València. El Faust dirigit per Jaume Policarpo està basat en un text d'Arturo Sánchez Velasco i del propi J. Policarpo. L'obra produïda per l'Institut Valencià de Cultura (IVC) ens situa en la lluita personal entre el que és, o no, immoral per aconseguir els plaers mundans, entre el que ens dicta el cor o construeix la ment; aquesta és una idea que està latent al llarg de tot el text en els diàlegs del propi Faust i que es manifesta en escena també per un gran titella al qual veurem com, en algun moment, se li il·lumina la ment i, en algun altre, el cor. Malgrat que no deixa de ser un titella mogut pels fils del poder, és el símbol de la persistent lluita entre el bé i el mal, entre Déu i el Dimoni, entre la raó (la ment) i els sentiments (el cor), entre la ciència i la religiositat. I en mig d'eixa lluita hi ha l'home, el científic amb les seues vanitats i desitjos.

 

En aquest cas el personatge, resolt amb mestria per Enric Benavent, manifesta la necessitat de l'home d'allunyar-se de Déu i agafar-se a la ciència. Enfront té una Empar Canet que representa magistralment Mefistòfil, el dimoni que persistentment i implacable acompanya Faust, el provoca i deslloriga el motor dels seus desigs més ocults, li fa reconèixer els seus instints més baixos i el camí més ràpid per aconseguir tots els plaers encara que haja d'arrossegar moltes víctimes indefenses per aconseguir-ho. Aquest és el cas de Margalida, la jove de qui s'enamora Faust i que pateix les circumstàncies més amargues de l'argúcia tramada pel dimoni i executada per Faust. Cal destacar l'actuació d'una jove Maria Caballero que és capaç de traslladar a l'espectador les emocions i les tensions per les quals ha de passar el seu personatge. Margarida és l'amor pur, la víctima de Faust i el paradigma de la violència que es comet contra els dèbils. La resta d'actors i actrius demostren un domini tècnic en la manipulació dels titelles i una correcció en la defensa dels personatges secundaris.

Una excel·lent il·luminació, un vestuari encertat i uns telons i escenografia suggerents juguen un paper destacat per completar eixe univers fantàstic i, sovint oníric, que es construeix amb els titelles, l'alter ego de molts dels personatges que mostren així els seus pensaments, la seua ànima nua. 

 

 Els espais reals, però imprecisos, i els imaginaris o fantàstics que remeten a la ment humana es recreen en la mesura que avança l'obra de forma intemporal. L'abstracció i la modernitat d'un núvol de cables va prenent forma en moviment per recrear, per exemple, el laboratori del científic o el sostre del palau de l'emperador. Un espai on les cordes i els fils estan també presents perquè l'espectador perceba la idea de manipulació no sols quan són els titelles els qui s'han de moure, sinó també quan són actors i actrius els qui defensen els personatges. La idea que se'ns queda com a espectadors és que el ser humà és com un titella gegant que es deixa manipular per sentir-se viu i poder-se alliberar, amb tota la complexitat del pensament que això comporta, de tots els prejudicis. 

 Estem davant d'un Faust on està ben present la tradició teatral de Jaume Policarpo i la seua experiència en muntatges on es barregen titelles i actors amb gran sentit de l'estètica i del moviment escènic.

Felicitem la companyia i l'IVC per realitzar un muntatge atrevit d'una de les obres complicades del teatre universal i defensar-lo de manera tan encertada.

Text publicat anteriorment el 8/12/2018

Un goig poder veure 'El jardí dels cirerers' de mans de la Companyia de Teatre Micalet

TORNA  al Teatre MICALET de València entre el 29 de gener i el 23 de febrer. La reestrena ens torna a demostrar que l'energia d'aquests actors i actrius és tan extraordinària com el text que representen. 


Gran ovació del públic en l'estrena de 'El jardí dels cirerers'. En l'apunt anterior ja ho intuïa; hui, després de comprovar l'energia que circula per l'escena i la força i estima amb què defensen els personatges tots els actors i actrius de la Companyia de Teatre Micalet, us recomane que organitzeu la vostra agenda i reserveu les entrades perquè no se us passe la visió d'aquesta obra.

El jardí dels cirerers és l'última de les grans obres escrites per Txèkhov i té tota la vigència actual pels seus valors literaris i de crítica social. Està ambientada en el descens econòmic de l'aristocràcia russa a finals del segle XIX. Durant aquest període, els fills dels que havien sigut els seus esclaus s'enriquien i tenia lloc una inversió de papers que posà en tela de judici la forma de vida portada pels rics aristòcrates.

Tots els actors i actrius, tant els que representen els papers principals com els secundaris, tenen moments de lluïment durant la representació que ens permeten entendre tan bé els motius d'aquest intercanvi de papers socials entre esclaus obedients, aristòcrates malbaratadors i fills d'esclaus amb expectatives de medrar. Sense anar més lluny, per entendre la situació que s'esdevé al final de l'obra, només heu de fixar-vos, per exemple, en la presència i fidelitat del vell criat Firs, o en la pròpia protagonista que es desprén amb tanta facilitat dels seus diners per mantenir una forma de vida que els ha portats a la ruïna, o en Ermolai que, malgrat que intenta aconsellar a la família a qui serviren els seus familiars, acabarà adquirint i transformant la seua propietat en benefici propi. Aquests valors i formes d'actuar de finals del segle XIX les tornem a veure hui en dia com a conseqüència de l'especulació i de la interpretació i profit personal que alguns poderosos n'han fet de la crisi econòmica; ara, però, els més perjudicats ha estat els proletariat.

Però, centrant-nos en la representació de la Companyia de Teatre Micalet, he de destacar la interpretació magistral de Pilar Almeria en el paper de Liubov Andrèievna, la noble dama que està a punt de perdre tota la seua fortuna per la seua pròpia deixadesa i la del seu germà; la mesura i eficiència de la Vària, la filla adoptiva, que en fa Cristina García; i l'encert de Josep Manel Casany que interpreta un Ermolai Lopakhin ferm i segur a l'hora de defensar els seus negocis i ajustat a mesura quan es tracta de jutjar els amos a qui van servir els seus familiars. La importància dels seus personatges en el desenvolupament de la trama i la major presència en escena els permet lluir les seues dots interpretatives de forma sublim i amb goig. Es nota que tots tres viuen amb intensitat el seu personatge i això es transmet al públic.

La resta de personatges són defensats encertadament per Ximo Solano (Leònid Gàiev), Laura Romero (Ània), Berna Llobell (Firs) i Guille Zavala Lloret (Pètia Trofimov); encara que no tinguen tanta presència escènica, la seua importància és gran perquè l'espectador es faça el retrat complet d'una època i unes actituds que ja estan en extinció quan Txèkhov escriu l'obra.

Cal dir que la supressió de personatges respecte al text de Txèkhov no es nota perquè la prosa encertada de Manolo Molins contribueix a que no es perda l'essència dramàtica de l'obra original.

Per acabar, vull destacar un parell d'aspectes encertats en la representació: el primer, la direcció ajustada de Joan Peris i l'atreviment que observareu només entrar al teatre i haver de passar a un gran saló senyorial com si d'una de les persones convidades a la casa es tractara. Aquest fet, rebre convidats, era molt habitual per als senyors durant el segle XIX; les visites eren ateses als salons de les seues cases senyorials com una forma d'entreteniment per a uns i per als altres. Aquesta elecció genera una distribució de les butaques i de l'espai diferent al que sol ser habitual al Teatre Micalet que no us deixarà indiferents com a espectadors i que comporta una gran dificultat a l'hora de concretar el moviment escènic.

Contribueix també al lluïment de l'obra, el segon aspecte:  la il·luminació d'un espai tan ampli, dissenyada per Jorge F. López, i el vestuari dissenyat per Isabel Requena.

I, si voleu saber-ne més, acudiu al Teatre Micalet, no hi ha res com gaudir del bon teatre. Però no us confieu, només teniu fins al 2 de desembre. Si hi aneu, segur que no us penedireu.

Publicat anteriorment el 08/11/2018

Una estrena esperada: El jardí dels cirerers

TORNA al Teatre MICALET de València entre el 29 de gener i el 23 de febrer.

Potser no exagere si us dic que estem davant d'una de les estrenes més importants de la temporada. La solidesa del text, les aportacions de Manuel Molins (que està en un procés extraordinari de creació) i la direcció valenta de Joan Peris se sumen als valors que transmet l'obra d'Anton P. Txékhov. A més, comptem amb la garantia del conjunt d'actors i actrius que la representaran, profesionals que ens han demostrat moltes vegades que saben generar el clima apropiat perquè l'espectador en gaudisca de les tensions, subtileses i poesia que creà l'autor.

En la fotografia: Josep Manel Casany, Cristina Garcia, Pilar Almeria, Laura Romero, Berna Llobell i Guille Zavala

La reestrena serà el proper dimecres 29 de gener a les 20,00 h. L'obra, El jardí dels cirerers. I la Companyia de teatre Micalet serà qui represente aquesta gran obra del teatre universal al Teatre Micalet de València. L'obra es mantindrà en escena fins al 23 de febrer.

El jardí dels cirerers és un text carregat de sentiments (la deixadesa, l'estima, l'enyor, el poder dels diners...) que representa ben bé el declivi d'una família de l'aristocràcia russa que veu perdre les seues possessions perquè està fortament endeutada. Amb aquest rerefons, l'obra ens mostra els sentiments dels personatges i reflexiona sobre un món en crisi. Les pròpies paraules finals de la protagonista ens deixen veure l'enyor per tot allò que un dia formà part de l'esplendor familiar i ara s'esvaeix: "Oh, el meu jardí estimat, tan bonic, tan tendre, la meua vida, la meua joventut, la meua felicitat, adéu!... Adéu!... Donar l'últim cop d'ull a aquestes parets..."

No us perdeu l'obra.

PUBLICAT ANTERIORMENT EL 5/11/2018

Extraordinari text, destacada interpretació i estètica excel·lent: Tirant

Reposició de l'espectacle al Teatre Rialto: 

del 27 de desembre de 2019 al 26 de gener 2020

 

   

TEA3, núm. 26 (febrer, març 2019)

Amb una magnífica adaptació teatral de la novel·la Tirant lo Blanc, feta per Paula Llorens, s'ha presentat en escena, entre el 13 de febrer i el 10 de març al Teatre Rialto de València, l'obra Tirant. L'adaptació, feta amb molt d'encert, respecta la cronologia d'alguns passatges guerrers i amorosos que corresponen a la tercera i la cinquena parts de la novel·la, especialment la història de Tirant i Carmesina. Paula selecciona passatges que demostren la modernitat de la novel·la i que estan més en la línia del tractament modern que exigeix una representació en el segle XXI. Per això, en la tria, està clar el paper d'alliberament sexual de les dones en la cort de la princesa (es burlen de les exigències de la moral cristiana i del seu propi llinatge), el sentit de l'humor amb que es narra el trencament de la cama de Tirant, la rivalitat i la gelosia de la Vídua Reposada, el desig carnal de Plaerdemavida o la fragilitat de l'heroi que mor d'un mal al costat quan retornava de la guerra on havia triomfat en totes les batalles.

El muntatge, sota la direcció encertada d'Eva Zapico, aposta per la paraula i el teatre físic, al temps que dialoga plenament amb la modernitat quan presenta un treball amb tantes cares com gèneres se li han atribuït a la novel·la de Martorell: la bellesa de la dansa (el moviment escènic tramat per Charo Gil-Mascarell), la música de beatbox en directe, la narració dirigida a l'auditori a través d'un micròfon (a diferència dels fragments més teatrals) per recordar com seria l'acte de la lectura en públic allà pel segle XV, la corporeïtat com a element de comunicació... Tots aspectes que enriqueixen aquesta història d'amor i de dolor (el de la guerra i el de la dificultat d'estimar-se). I tot això en un escenari (Los Reyes del Mambo) pràcticament nu on destaquen els cortinatges daurats del fons per donar sensació d'esplendor a la cort, els quatre bancs amb què juguen constantment actors i actrius per construir diferents espais i mobiliari, i les teles o plàstics amb què simulen, fins i tot, els cavalls.

 

Amb el disseny d'il·luminació de Ximo Olcina i el vestuari de Maria Poquet, es destaca de manera especial la càrrega de la bellesa d'uns quadres que conformen imatges plàstiques de gran valor: la força i brutalitat que comporta la guerra amb el Gran Turc, la sensualitat que exigeixen les escenes amoroses, la sensibilitat i preciosisme estètics amb què es mostra el comiat de Tirant o el sentit de l'humor i la festa amb què la música de Kike Gasu completa la banda sonora de la història. 

 

I tot això no seria possible sense el treball de Maribel Bayona, Raúl Ferrando, Sergio Ibáñez, Antonio Lafuente, Mar Mandli, Raquel Piera, Lucia Poveda i Kike Gasu que han estat els responsables de defensar dignament aquest espectacle coral produït per l'Institut Valencià de Cultura i la Compañía Nacional de Teatro Clásico.

Seria bo que un espectacle tan ben concebut, un muntatge tan valent i modern, es poguera tornar a veure en la propera temporada. Encara més, si la gira passa per Madrid amb la versió en castellà, també estaria bé que la versió en valencià es vera més enllà de València on molts espectadors i estudiants poden gaudir i entendre millor algunes parts de la novel·la de Joanot Martorell, la més coneguda d'entre les dels clàssics de la literatura catalana.

Si encara no l'heu l'obra i teniu ocasió, no us la perdeu!

Publicat anteriorment en aquest mateix blog el 10 de març de 2019

Emoció, energia i sensualitat al Rialto amb 'Tórtola'

Reposició de l'espectacle   DEL 05 FINS AL 22 DE DESEMBRE DE 2019

Durant segles, el paper de la dona ha estat relegat a un segon pla i, passada l'aclamació generada per l'èxit, a la invisibilitat. Amb Tórtola assistim a una obra de teatre molt interessant perquè es retorna el protagonisme a una dona independent, lluitadora i, en certa mesura, pionera de l'alliberació de la dona; una persona que, potser per la seua educació i coneixements culturals, deixava molt enrere els valors de l'Espanya de començaments del segle XX. Retirada dels escenaris, el desenvolupament de la guerra civil i el seu ideari republicà van fer que, durant la postguerra, els seus principis i protagonisme quedaren un tant difosos entre tanta grisor com imperava en la societat. El seu exili interior n'és una marca del menyspreu que pogué patir una dona lluitadora que, fins aleshores, aconseguia allò que es proposava si es tractava de vèncer els seus contrincants, especialment els sentimentals i els artístics.

Amb aquest teló de fons, a partir d'unes interessants pinzellades de la biografia de la balladora Carmen Tórtola Valencia, el darrer divendres 17 de maig s'estrenà al teatre Rialto de València el musical Tórtola, l'imponent obra de Begoña Tena creada dins del I Laboratori de Dramatúrgia Insula Dramataria Josep Lluís Sirera.

Rafael Calatayud, amb una direcció molt encertada, li trau al text tot el partit presentant-nos una dona enèrgica i vital, una diva culta, ben relacionada, i capriciosa en ocasions, que també es mostra generosa amb els més desvalguts. I, en recrear la història de Tórtola Valencia després de la seua mort, tria un espai teatral i màgic, els soterranis on s'ha dipositat el llegat de Carmen Tórtola, un espai que convidarà l'espectador a descobrir aspectes de la vida de la protagonista mitjançant els objectes que li van pertànyer en vida.

Sis actrius representen l'obra i, amb el ball, la cançó i la paraula, ens desvetllen altres informacions sobre aquesta dona captivadora, interpretada magistralment per Mª José Peris. Carmen Tórtola, admirada per intel·lectuals i polítics de l'època i musa dels productes cosmètics de la marca Myrurgia, revolucionà la dansa de principis del segle XX per les seues innovacions i per les transgressions que es permetia en barrejar elements atrevits i exòtics amb altres de tradicionals. I per mostrar aquest aspecte durant la representació es fa necessari el treball estètic i sensual de les actrius Anna Casas, Anaïs Duperrein i Alejandra García que representen l'alter ego de la pròpia Tórtola quan, a manera de Les tres Gràcies, mostren diferents estils d'entre els molts que traslladà la protagonista a l'escenari.

I l'obra segueix recordant-nos, donant visibilitat a les múltiples facetes de la vida de Tórtola que col·leccionà art precolombí, vestits, quadres... i els poemes i escrits que li dedicaren escriptors com Valle Inclán (conservats al Centre de Documentació i Museu de les Arts Escèniques de Barcelona). I és ací on juga un paper rellevant en l'obra escrita per Begoña Tena el personatge de la que fora secretaria i filla adoptiva, interpretada brillantment per Resu Belmonte. La visita al Centre de Documentació per acomiadar-se de tots aquells objectes que li evoquen alguns moments viscuts amb sa 'mare' deixa al descobert la relació tan especial que tingueren aquestes dues dones, una relació que sobrepassà la idea de col·laboració laboral. El mateix director deixa entreveure l'estima que es tingueren i una certa sensualitat a frec de pell en evocar els moments més transcendents.

El contrapunt al món de l'art i la cultura es dóna quan la protagonista deixa clares les seues idees republicanes i, més concretament, en una escena solemne en què la balladora i la secretaria conversen amb Pilar Millán Astray, germana del fundador de la legió. És l'actriu Marta Chiner, en una barreja de contenció memorable i de força, qui mostra el camí a seguir pels qui no estaven en el bàndol guanyador i dibuixa el futur de l'artista i de la seua secretaria. La pròpia Tórtola, abans de morir, pronuncia unes paraules plenes d'amargor i resignació que contrasten amb la vitalitat que demostra al llarg de tota la primera part de l'obra: "Hace tiempo que la valentía se la comieron los perros. Llevamos 20 años escondidas, cambiando las caras para que no nos apedreen, fingiendo ser lo que no somos para sobrevivir. ¡Qué gran tragedia la nuestra! ¿Esta es la vida que te prometí?”

Seria injust no esmentar el treball col·lectiu de tot un excel·lent equip que inclou, entre d'altres: Carles Alfaro (il·luminació),  Víctor Lucas (direcció musical),  Luis Crespo (disseny d’escenografia), Carmen Arce (disseny de vestuari) o  Inma Fuentes (caracterització), amb el ple suport de l'IVC.

Aprofiteu els pocs dies que queden de la funció perquè mereix la pena veure-la. Seria interessant que l'IVC la reposara durant la propera temporada. Felicitats per tant de treball i ben fet!

Publicat anteriorment en aquest blog el 29 de maig de 2019