El teatre Micalet estrena temporada amb 'No estem bé'

Dijous, 20 de setembre, a les 20,30 h. el Teatre Micalet de València alça el teló de la nova temporada amb dos monologuistes i grans humoristes de la nostra escena: Maria Juan i Eugeni Alemany. 

Aquesta histriònica parella, tenen una gran capacitat d'improvisació que els permet interactuar amb els espectadors sense perdre el fil de l'obra. Tots dos són molt creatius i transmeten tanta força i energia dalt l'escenari com quan ho fan davant d'una càmera de televisió. 

Si voleu divertir-vos, no deixeu passar aquesta ocasió. A saber el que volen dir amb el títol que li han posat a l'obra: No estem bé. Els farà mal la panxa, els picarà la curiositat...? Serà que ens volen dir que no estan bé del cap, que els falta un bull? Si voleu resoldre l'enigma, teniu temps fins al dia 30 de setembre per acudir al Teatre Micalet i veure en directe: No estem bé. 

I, després de la funció, si tampoc vosaltres "n'esteu bé" serà que l'espectacle us ha sabut a poc, que us heu partit la caixa de riure o... Escampeu la vostra opinió per les xarxes socials i aneu fent gola a qui no haja vist encara la funció; junts i en directe, la parella de còmics que ha envaït també la pantalla de televisió À punt guanyen molt.

Us ho dic ja: tenen tant de perill com qui els va darrere al Teatre Micalet a partir del dia 4 d'octubre!

Maria Teresa León

El Centro Dramático Nacional presenta aquests dies un nou espectacle, Una gran emoción política (Teatro Valle-Inclán, del 26 al 30 de setembre), i el capítol 8 de "Nuestro Teatro" dedicat a Maria Teresa León. 

Maria Teresa León és una intel·lectual valenta que als 26 anys trencà amb la seua vida acomodada per tornar, després del divorci, a Madrid. Allí coneixerà al qui serà la seua parella, el poeta i dramaturg Rafael Alberti. Aquesta reconeguda escriptora és una gran dona de teatre que, des de l'exili, deixa clar el seu entusiasme i estima quan, en les seues memòries, escriu:

“Si a algo estoy encadenada es al grupo que se llamó “Guerrillas del Teatro del Ejército del Centro”. Lo hicimos derivar de una gran compañía de teatro capaz de representar La destrucción de Numancia, de Cervantes, bajo un techo bombardeado del Madrid que se mordía los dedos de rabia”

Maria Teresa tenia aleshores més de seixanta anys i vivia en una casa del Trastevere on acudien joves que volien conéixer a la intel·lectual d'esquerres que havia contribuït, entre d'altres tasques, al trasllat dels quadres del Museu del Prado en col·laboració amb Josep Renau.

La guerra no va ser motiu suficient perquè deixara de projectar la seua emoció pel teatre, ni que fora "sota les bombes". L'autora de Memoria de la melancolía, esdevingué una gran intel·lectual de sòlida formació, a més de novel·lista, contista i dramaturga innovadora. Va ser una dona compromesa amb el seu temps i el seu país que adquirí una gran consciència cívica i impulsà el teatre del Madrid republicà.

Si voleu consultar els capítols anteriors de Nuestro Teatro, cliqueu en el nom de l'autor:

Ramón María del Valle-Inclán, Enrique Jardiel Poncela, El Lorca "irrepresentable", Max Aub y El laberinto mágico, María Guerrero, Miguel Mihura y Tres sombreros de copa y Antonio Buero Ballejo.

Font: Centro Dramático Nacional

Tornen els Premis de les Arts Escèniques Valencianes

Els Premis de les Arts Escèniques de la Generalitat, que organitza l'Institut Valencià de Cultura, han seleccionat els finalistes d'enguany per reconéixer els millors espectacles i professionals de les arts escèniques valencianes. Els premis es lliuraran l'1 d'octubre en una gala que se celebrarà al Teatre Principal de València i que À Punt retransmetrà en directe. 

'Mulïer', producció de la companyia Maduixa Teatre, és l'espectacle que més nominacions ha aconseguit: sis candidatures (millor direcció escènica, millor direcció coreogràfica, millor ballarina, millor espectacle d'arts de carrer, millor composició musical i millor vestuari). La segueix 'La Celestina', de Bambalina Teatre Practicable, amb cinc nominacions (millor direcció escènica; millor actriu; millor versió, adaptació o traducció; millor escenografia, i millor espectacle de teatre). L'Institut Valencià de Cultura ha obtingut nou nominacions pels muntatges 'Cuzco', 'Divines paraules', 'Els nostres', 'La guerra dels mons 2.0' i 'De Sukei a Naima'. 

Els Premis de les Arts Escèniques Valencianes 2018 suposen la recuperació d'aquests premis, que el Govern anterior va deixar de celebrar l'any 2010.

Si voleu conéixer els finalistes en cada disciplina, consulteu-ho aquest enllaç.

Enhorabona a tots els finalistes.

La visita, de l'EMT de Silla

El públic del Teatre Micalet de València s'ha trobat hui amb un text madur i extremadament crític, amb unes reflexions sobre la moral i el poder dels diners com a corruptor dels poders fàctics i del poble pla, que encara valen com  a reflexió sobre l'actualitat. Es tracta, com ja us anunciàvem en la darrera entrada del blog, de La visita, un clàssic modern que potser encara no ha tingut el reconeixement merescut.

L'autor ha ideat l'obra com un conte cruel sobre les misèries de l’ésser humà. Aquesta farsa ens mostra el joc pervers entre manipulador i manipulats i l’enorme poder dels diners, capaços de comprar la moral, la justícia i la vida o la mort. Perquè, encara que molts ciutadans es neguen en principi a acceptar-ho, tot té un preu. Aquesta comèdia tràgica deshumanitza els personatges fins a l'extrem de transformar-los en massa a través, per exemple, d'actituds tan simples com l'adquisició hipotecada d'objectes personals -les sabates noves- o de propietats que assenyalen la millora d'un determinat estatus social -el cotxe o la campana nova de la catedral. 

Entre els encerts de la representació, podem destacar la il·luminació en alguns quadres de gran bellesa plàstica com el que es produeix en obrir el teló amb les figures quietes, el dels arbres del bosc, el dels ciutadans armats o el de l'ajusticiament del botiguer. Aquests elements artístics tan especials -com quadres- estan sempre presents amb molt d'encert en el teatre de Ramon Moreno i d'Amparo Pedregal.

És també significatiu el reforç musical per al moviment de les masses; així com la gestualitat dels personatges corals que, en ocasions, esdevenen una al·legoria de la manipulació i la falta de personalitat.

Aquesta història de venjança, rancúnia i justícia poètica està escrita amb cinisme i, per això, és representada com una caricatura malvada de la societat moderna. El to exagerat, que resulta difícil de mantenir, n'és una prova. L'altra, l'audàcia per donar per satisfetes les ambicions de tot un poble que vivia en la misèria. La tercera, la progressió de les diferents escenes que en formen el conjunt de l'obra per remoure les entranyes del públic en veure com el botiguer, a qui volien fer alcalde, va adquirint consciència del mal que va fer en el passat i de l'abús dels seus conciutadans, que, en primer lloc, semblaven voler protegir-lo a canvi de la seua renúncia als diners i, després, manifesten el contrari amb la seua acceptació que els inclou dins de la massa que el podria executar. 

Paula Santana (la rica Clara Zachanassian), Claudi Ferrer (l'amant casat amb la botiguera) i Emili Chaqués (alcalde) fan un treball interpretatiu impecable en un registre gens còmode pel seu poc realisme i la seua difícil aproximació al que podríem denominar com a farsa expressionista. Però no són només aquests personatges els que destaquen per la seua presència en escena i pel pes dins del relat; també hi ha els secundaris, actors i actrius, que han construït el seu personatge sobre la farsa (la dona de l'alcalde -Enri Sánchez-, la metgessa -Carme Aguado-, el sargent -Rosa Navarro-, la mestra -Paula Úbeda-, el fill dels botiguers -Pau Cerdán- o els múltiples marits de Clara representats per Josep Vicent "Moro" que tenen una gran dificultat que no sempre es pot mantenir al llarg d'una hora i mitja d'espectacle. La resta dels personatges tenen la gràcia i la virtut de funcionar com a grup comparsa en diverses ocasions i mantenir la gestualitat a la manera dels personatges d'una pintura i el moviment harmònic com en una coreografia en la qual no falta detall. El contrapunt, el sentit de l'humor dins de la farsa, el donen elements cridaners com per exemple els dels presos -Robert Alberola i Enric Muñoz- que fan de criats servils de l'estrambòtica, venjativa, minusvàlida, capriciosa i rica Clara.

En definitiva, un espectacle que cal veure per la crítica que conté, per la interpretació, per la direcció artística, per la funcionalitat del decorat i pel lirisme del text. Això sí, s'ha de veure en clau de farsa, com Friedrich Dürrenmatt, l'autor de La visita de la bella dama, el text en què s'ha basat La visita, el va concebre.

L'EMT de Silla estrena 'La visita'

Demà estrena al Teatre Micalet de València la Companyia de l'Escola Municicpal de Teatre de Silla. Enguany ens ofereixen l'espectacle La visita, basat en un text de Friedrich Dürrenmatt: La visita de la bella dama. Es tracta d'una farsa molt interessant que juga amb la foscor i allò grotesc de la condició humana. Només hi estarà en cartell dissabte 7 i diumenge 8 de juliol.

Ramon Moreno i Amparo Pedregal es fan càrrec, una vegada més amb encertada mà, de la dramatúrgia i de la direcció de l'espectacle que posa en escena el treball i l'actuació de Carme Aguado, Amy, Robert Alberola, Isabel Ayala, Inma Contreras, Maite Grancha, Marina Cerdán, Pau Cerdán, Daniel Chanzá, Emili Chaqués, Claudi Ferrer, Sergio Gil, Xavi Giner, Aitana Miralles, Josep Vicent “Moro”, Arianne Muñoz, Enric Muñoz, Rosa Navarro, Sandra Pérez, Gema Peiró, Eva Romaguera, Enri Sánchez, Paula Santana, Jose Sebastiá, Laura Segura, Juan Antonio Tovar i Paula Úbeda. Com ve sent habitual, la Companyia treballa un text amb un transfons social important que tracta sobre la venjança i ens fa reflexionar sobre el poder i sobre la mort. L’espectacle ha aconseguit un inquietant equilibri entre l’humor negre, la sàtira social i la tragèdia que sorprendrà i seduirà l’espectador molt probablement. 

L'argument de l'obra se centra en el conflicte moral que es planteja a Güllen, una ciutat del Centre d’Europa, arruïnada pel tancament progressiu de les seues indústries i que ha vist arrossegats els seus habitants a viure miserablement. 

Els habitants de la ciutat preparen esperançats la visita d’una antiga conciutadana emigrada fa més de quaranta cinc anys, Clara Zachanassian, que ha esdevingut la dona més rica del món. Creuen que ella, amb els seus diners, pot impulsar l’economia i fer prosperar novament la població que l’ha vista nàixer. 

La vella dama està disposada a fer una donació de mil milions amb una condició, que algú de Güllen done mort a l’home que la va abandonar, embarassada, en la seua joventut. Això planteja un conflicte amb els principis morals de la comunitat ja que aquest home és ara un veí molt apreciat del poble i que està a punt de convertir-se en el seu alcalde.

Amb la garantia que ens ofereix el treball d'aquesta companyia i la direcció de Ramon Moreno i d'Amparo Pedregal, només puc recomanar-vos que entreu en el web del teatre i reserveu l'entrada; només seran dos dies i, a ben segur, eixe moviment d'actors que tan bé es resol en escena, haurà mogut també fora del teatre les seues amistats i família perquè, si no els han vist encara, no es perden la representació de demà i del diumenge. 

Titzina estrena hui al Teatre Micalet 'La Zanja'

En La Zanja estan presents la cobdícia i l'enfrontament entre dos móns antagònics que es retroalimenten l'un de l'altre quan el motor és l'avarícia que mou les persones per aconseguir l'or o una riquesa fàcil i de ràpida adquisició, a la llarga tan empobridora fins i tot a nivell personal.

Un mural frontal ens recorda una mena de laberint a manera d'estrats verticals construïts pel terreny; mentre que, en el plànol horitzontal, unes estores d'aparença senzilla ens recorden el moviment de terres que requereix la recerca de l'or en aquella mina. Cada estora permet mostrar la cara i el revers d'aquella terra al temps que la suma de totes va configurant un paisatge de monticles que hom aprofita per ocultar els objectes quan no han d'estar a la vista del públic. Aquest mateix moviment de terres ens remet a un altre moviment: el de les consciències de les persones del poble que veuen l'oportunitat de medrar mentre l'alcalde i altres ciutadans es mostren defensors del mode de vida que tenia la comunitat abans que aquell nouvingut, que tantes promeses els fa, arribara al poble per reproduir la situació que, des de Pizarro i Atahualpa, tantes vegades s'ha produït en la història d'aquelles comunitats i que ha trencat l'harmonia de les persones, ha empobrit la seua forma de vida i ha esquilat les riqueses que hi havia ocultes a la seua terra.

El transfons de l'explotació històrica dels recursos de Sud-Amèrica per part de països de l'anomenat Primer Món no és nou. En aquesta ocasió es concreta a les mines d'or del Perú i, en alguns moments, ens recorda el discurs d'Eduardo Galeano en aquell memorable llibre seu: Las venas abiertas de América latina.

L'actuació de Diego Lorca i Paco Merino no és gens fàcil perquè representen diferents personatges alhora i l'espectador tan sols els reconeix per algun detall del vestuari, la modulació de la veu i el context que inclouen els propis diàlegs. Un gran esforç que requereix professionalitat i saber fer.

Titzina representarà aquesta tragicomèdia, escrita i dirigida també per Diego Lorca i Paco Merino, entre el 27 de juny a l'1 de juliol, al Teatre Micalet de València. L'obra, que va ser estrenada el darrer 1 de desembre de 2017 a Cerdanyola del Vallés, es representa en castellà.

Dramatúrgia, repartiment i direcció: Diego Lorca i Pako Merino

Disseny de so: Jonatan Bernabeu
Composició musical: Jonatan Bernabeu
Disseny il·luminació: Albert Anglada i Diego Lorca
Disseny escenografia: Titzina
Construcció escenografia: Núria Espinach i Escenograes Castells
Vestuari: Núria Espinach
Producció: Titzina
Companyia: Titzina
Argument: Miquel, tècnic d'una multinacional minera, arriba a una explotació de la companyia a Sud-amèrica. Alfredo (l'alcalde) i la seua comunitat esperen al nou “descobridor”. Es produeix de nou la trobada de dos móns i les diferents formes d'entendre la vida. Les ambicions, oportunitats i conseqüències de la implantació de la mina marquen el futur del poble i les relacions entre veïns. La història de l'encontre de Pizarro i Atahualpa durant l'època de l'arribada dels espanyols a Amèrica determinarà el destí dels protagonistes.

Dossier en pdf sobre l'obra.

"Maleïda tardor"

De nou, el Teatre Micalet ens sorpén amb teatre fet per valencians i amb un criteri de qualitat. Aquesta vegada amb un tema dur que trasbalsa i corprèn l'espectador. L'obra, Maleïda tardor, va ser estrenada en castellà, Maldito otoño, amb èxit de crítica i públic. Ara el grup està a punt de viatjar cap a Sevilla on es lliuraran enguany el Premios Max, confiem que el Millor espectacle revelació i la Millor autoria revelació siga per a La SubTerránea.

Preparar-se per a la mort o per a la vida? Maleïda tardor

Ningú no ens ensenya a viure ni a morir; aprenem a colps del destí. I la mort, més que no la vida, esdevé un tema tabú del que ningú no pot escapar. Tot comença amb aparent il·lusió i un dia acaba amb relativa tristor. I què ha passat entre eixe primer alè de vida i el darrer sospir? Pel mig hi ha hagut un relat, un ball, la paraula que et transporta d'un estat a un altre i trenca amb el tabú.

Lucía Abellán, Ester Martínez i Lucía Sáez defensen un text complicat, carregat de reiteracions, de situacions semblants que mai no acaben de ser iguals que les anteriors. Tot canvia i el temps, el pas del temps, s'encarrega de projectar una figura diferent en cada punt d'aquell relat: mai no som els mateixos, només ens assemblem. La mort, el pas del temps i el ball transformen el projecte de la vida.

És per això que ens trobem, potser, amb un escenari (La SubTerránea) quasi buit on els ceps i aquells fragments de sarment secs han perdut el seu arrelament a la terra i les fulles han esdevingut pàmpols inerts que decoren el terra. I aquestes tres dones que dialoguen o juguen a contar una història, adoben tot això amb imatges carregades de força que emergeixen d'entre la foscor, amb una il·luminació (Diego Sánchez) de ciris que dibuixen els personatges i els centren, generalment, amb l'ús de la paraula. La música amb aquella alegria de la postguerra permet dibuixar el ball, insinuar la vida i la recerca de l'alegria, del sexe, de la diversió, del vi; però no deixa de ser un ball que viu el present amb una certa temor del demà incert.

Paco Zarzoso dirigeix l'obra com acostuma, amb rigor i precisió. No obstant això, no vull deixar de banda un aspecte millorable, el llenguatge. Sé que és el primer dia que l'obra es representa en valencià i que millorarà en la dicció i en les expressions que encara tenen el pes de la representació en castellà; d'aquesta manera l'espectador se sentirà més prop dels personatges i del subtext.

Molta sort als Max!